I
Jo vaig conèixer en Víctor Buxareu i Buxareu en un dolç poblet de
muntanya on em deixo caure gairebé tots els istius.
En aquest poblet no hi tinc casa pròpia ni llogada, ni una
llenqueta de terra, ni una tomaquera tan sols; no m'hi lliga cap
interès material, per petit que sigui. Això és causa que el seu
record no faci trontollar el meu egoïsme: ni em treu la son el
presseguer exposat a la golafreria pública, ni el mestre de cases
que no fineix mai la paret del galliner.
Aquest poble no és gaire lluny de Barcelona; permet l'anar i venir
cada dia; cosa que el fa assolible a molta gent de despatx. Però,
sigui pel que sigui, la concurrència hi és escassa; i no pas per
falta d'aigua, ni de verdor, ni de bones vistes. No vol dir tot
això que en el poblet deixi de formar-s'hi colònia. Ben al
contrari; hi ha una mena de colònia reduïda, ensopida; d'aquestes
colònies que, encara que siguin d'estar per casa i dispensin de
tot enfarfec sumptuari, tenen l'inconvenient gravíssim que les
trobes a cada moment i no t'és possible donar un pas si no és en
comunitat.
Però jo confesso que es pot passar per això i molt més, perquè el
poblet s'ho val i ho fa perdonar tot. Com que és en una vall
pregona i els pendents li venen a sobre, per tot arreu se sent una
cançó d'aigua que no s'acaba mai.
La seva gràcia no l'envileixen els pantalons de color de crema
guardadors d'arrogàncies abdominals, ni el castellà barroer
d'alguna dama, ni els paperots que hi ha vora les fonts, entre els
blauets i les campanetes, greixosos d'acariciar la xocolata i la
llonganissa.
Per damunt de la trista deixalla dels homes, hi ha el meravellós
encantament de totes les coses vives; i jo, per part meva, servo
d'aquest poble els més amables records: ja sia la imatge del
dessagnament solar, de la fumarella de boira o de la nuca rosada
víctima del boll.
En els llocs on el nombre d'estiuejants és reduït, té una
importància capital el saber (quan encara no apreta la calor) qui
són els novells, quina casta de gent anirà a raure a tal casa o a
tal altra; perquè, naturalment, en els poblets d'estiueig hi ha
sempre els emigrants i els ocells de pas; com que els que se'n van
per tornar l'any vinent ja es coneixen i ja s'ho han dit tot, els
ocells de pas vénen a ser en definitiva l'èxit o el fracàs de
l'istiu.
No costarà gaire imaginar-nos els salts que fa el cor quan es
veuen venir per la carretera les tartanes que duen als nous
estiuejants. Entre les dues rodes plenes de pols, i sota la vela
decrèpita, bateguen les ànimes que han de posar una mica de
gràcia, ensopiment o lleugeresa dins d'aquest aire on deliren els
pollancres i es belluga un bé de Déu de coses entendridores.
I no hi ha dubte que és la tafaneria més justificada la del
jovenet que, fendint les ombres vesprals amb una mirada violenta
(quan encara no s'ha descongestionat la càrrega humana del
vehicle) descobreix un ample barret i una lleu ombrel·la, i sent
el cascavell d'unes rialles molt fresques que delaten una joveneta
de divuit anys.
Una noia inconeguda, en aquests casos, és el més torbador misteri
que pugui presentar-se: no et deixa aclucar l'ull en tota la nit.
¡Com es fa viva, aquella calma nocturna, amb els grills i les
aranyes, i algun lladruc estantís, si penses que no gaire lluny de
tu jeu una donzella que t'ha semblat divina a la migrada claror
dels fanals de la tartana, i t'imagines que demà, a plena llum,
esguardaràs la seva rosada finor, i sentiràs el to de la seva veu
en el repòs discret d'una pollancreda!
Però, abandonem tals consideracions i anem al gra. Vull dir: no
oblidem el meu amic Víctor Buxareu. Aquest apreciable subjecte el
vaig conèixer, com ja he dit, en el poblet muntanyenc; i ara diré
que en qualitat d'ocell de pas. Efectivament, la família Buxareu
va venir un any, i després no ha tornat: sigui perquè es van
ensopir molt, sigui perquè no els varen provar les aigües.
Era quan el juliol estava fent els darrers badalls que
comparegueren, en un auto llogat, en Víctor, la seva dona, quatre
brivalls deliciosos, i una germana que, si no hem de mirar gaire
prim, també diré que era deliciosa.
L'arribada va ser cap al tard. Com que ningú els coneixia, no hi
hagueren xiscles, ni petons, ni encaixades.
Varen instal·lar-se silenciosament en llur domicili estival: una
caseta horrible, pintada de rosa, amb una mica de jardí, però
situada en un recó agradable de verdor; encara que el senyor Prats
(un de la colònia) deia que a la nit no podrien dormir de mosquits
per estar massa prop de la Riera.
Les minyones dels Buxareu varen comparèixer una mica més tard amb
la tartana del servei públic. I deixem-los estar la primera nit,
atrafegats amb la cuina que no tira, apaivagant la canalla i
cercant les claus dels baguls.
És inútil contar la manera no gens complicada com jo vaig entrar
en relació amb la família Buxareu. Només puc dir que, al cap d'una
setmana de veure'ns, en Víctor em va invitar a fer una excursió
plegats; una excursió curta sense massa pujades ni baixades,
perquè els nens poguessin fruir força i no perillés l'estabilitat
de la senyora Buxareu. La senyora Buxareu no s'havia decidit
encara a calçar les espardenyes camperoles.
En Víctor Buxareu és un home obert i franc. Posseeix els dots de
l'admiració i l'entusiasme: és d'aquells que van amb el cor a la
mà. Sense ser un xerraire excessiu, li agrada parlar, i parlar
d'ell, com totes les persones ben intencionades.
Deu anar a la ratlla dels trenta quatre anys, i físicament és
d'una vulgaritat simpàtica: ni alt ni baix, ni gras ni prim,
tirant a bru, el cabell escàs, afaitat sempre d'una manera
impecable; es deixa un bigotet com un raspall; té uns ulls atacats
de miopia, i una gran boca, on es marca una certa energia viril.
Vesteix discretament, no diu mai cap paraula grollera, és
extraordinàriament efusiu, i quan dóna la mà apreta ben fort.
El rostre de la senyora Buxareu és una harmonia daurada, fina i
grassa, on es fonen les perles i les roses; i els seus ulls són
dues llenquetes de cel tremoladís.
És una dona que ompliria de glòria la intimitat d'un burgès
capficat pel negoci, i vessaria tràgiques ombres a la capçalera
d'un adolescent inexpert. Però la senyora Buxareu és tranquila i
honesta: els seus ulls, d'una sinceritat diàfana, reflecteixen
sempre la cara bruna del seu marit, i tot el sant dia no fa sinó
repetir els noms dels seus infants, quatre galifardeus que no la
deixen viure.
Aquesta dona, nascuda d'una mare troglodítica i d'un senyor
Ramonet qualsevol, engendrada amb les angúnies de la botigueta i
educada per unes monges incolores, tot de sobte es manifestà
meravellosa, enlluernant; i quan, per una puja de valors, el seu
pare es va engegar amb automòbil de trompeta ferotge per
l'esfaltat del Passeig de Gràcia, la senyora Buxareu arribà a ser
una donzella cobejable en tots els sentits. Aleshores vingué el
festeig amb en Víctor, després el casament, després quatre
infants; i, malgrat aquesta darrera circumstància, la gerdor no ha
emigrat del seu cos, i la senyora Buxareu és una bellesa digna de
tota honor.
Deixem ara la senyora Buxareu, i diguem alguna cosa de la germana
d'en Víctor. En parlar d'aquesta donzella voldria que una absoluta
fredor guiés les meves paraules. Això ho dic per algunes coses que
més endavant han de ser comentades en aquesta història.
La germana, que es diu Lluïseta, és bruna, petita, té una cara
simpàtica; no és bella, però és bufona, el cos ben proporcionat;
té la veu de noia viciada, però sap donar-li unes inflexions molt
dolces que a ella li escauen bé
La seva animeta no es manifesta mai. És d'aquelles noies que, al
començament de tractar-la, un no sap ben bé amb qui se les heu.
Tan aviat diu una cosa atinada i graciosa, com es despenja amb una
lletania de consideracions enfavades i ridícoles. Tan aviat fa un
gest de flexible llibertat, com s'encongeix en una hipòcrita
virtut de col·legiala. Al punt de la nostra coneixença acabava de
complir divuit anys.
Però ni la senyora Buxareu, que es diu Maria de la Mercè, ni la
Lluïseta, són les que omplen aquella casa ni les que donen
caràcter a la família Buxareu. S'aguanten totes dues dins d'un to
correcte, descolorit i vulgar.
...Allí els que vibren de debò són en Víctor Buxareu i la canalla.
La descendència està constituïda per quatre nois: el més gran té
deu anys, i el més petit tres i mig. Llurs noms, per ordre de
grans a petits, són: Josep, Víctor, Lluís i Ramon.
Des que arribaren es varen fer el amos de la situació. Quan encara
la família Buxareu es mantenia en la més absoluta reserva, i
només, de tant en tant, quan se'ls trobava en tombar un corriolet,
feien un -Bones tardes- discretíssim, els quatre xicots, amb les
consecutives reprensions i protestes de la seva mare, es ficaven
per tot arreu i se les emprenien amb el més pintat. El que
guanyava en ardidesa els seus germans era en Víctor, el segon:
l'endemà de l'arribada va anar ja a cops de puny amb un xicot veí
més gran que ell; i, amb una decisió extraordinària, va comprar
anissos en una tenda que venen de tot.
Els quatre nens de la senyora Buxareu foren el primer lligam, els
qui trencaren el glaç. Per a ells no existia obstacle de cap mena:
passaren el llindar veí, jugaren amb altres nens i s'atiparen de
confitures d'altri. Després foren les dones les qui entraren en
moderada relació; i finalment en Víctor, que el segon diumenge, a
la sortida de missa, ja parlà del temps, de la política i del seu
negoci amb dos o tres senyors estiuejants.
Desprès, els Buxareu foren el bo i millor de la colònia: totes les
senyores parlaven d'ells amb elogi desmesurat; els marits
assentien prudentment; la canalla demostraven un goig
extraordinari jugant amb els quatre petits Buxareu; i els nens de
cada casa tenien especial predilecció per un dels quatre germans.
La Lluïseta, encara que amb certa timidesa, va alternar amb
tothom, va ballar, i va dir coses plenes de salvatge joventut i de
blederia de pensionat. El que els homes adoraven més en la nova
família, era la portentosa cabellera de la senyora Buxareu, la
blancor de la seva pell, la finor deliciosa dels seus braços;
encara que tot això ho cloïen amb aquestes quatre paraules: -És
una dona espatarrant;- i, d'en Víctor, no sabien dir altra cosa
sinó que era molt simpàtic.
Efectivament, la qualitat sobresortint d'en Víctor Buxareu era un
do per a fer-se simpàtic a tothom. Tenia el bon encert d'endevinar
la flaca de la gent; però era un bon encert instintiu. Ell no deia
mai res desagradable. La seva amabilitat era dolça sense ser
embafadora.
La Maria de la Mercè n'estava enamoradíssima; la Lluïseta sentia
per ell una admiració profunda; i els seus fills li saltaven a
sobre d'una manera esbojarrada i brutal, jugaven amb ell com si
fos un xicot; però a la més lleugera advertència, al crit més
insignificant, l'obeïen amb una puntualitat esveradora. I aquest
estat cordialíssim de tota la família no passava desapercebut de
la gent, i refermava més encara les admiracions i les lloances.
Jo he de confessar que aquesta simpatía centrífuga d'en Víctor
Buxareu em va agafar de ple, en el poc que pesava la meva opinió
dins les decisions i comentaris de la colònia: vaig convertir-me
en cantor absolut i entusiasta d'en Víctor.
Però no havia arreplegat encara el _moment sentimental_ del meu
nou amic; i, si no l'havia arreplegat, el veia venir: jo estava
segur que en Víctor em tenia simpatía i confiança; que si no havia
trencat el glaç era per falta d'ocasió oportuna; i, en aquest
estat les coses, és molt natural que no triguéssim gaires dies a
trobar l'hora de les confidències.
Fou en una d'aquelles sortides que fèiem a la caiguda de la tarda.
Endavant anaven els quatre nens, la Lluïseta, la Maria de la
Mercè, una mainadera, i altres persones grans i petites que no són
del cas. La cosa més natural hauria estat que jo donés conversa a
la Lluïseta. Doncs no era així (en aquestes sortides, moltes
vegades m'ha tocat carregar amb el neulers): jo anava endarrerit,
aclaparat totalment per la conversa càlida i pròdiga d'en Víctor
Buxareu. I perdoneu un petit incís: he dit que moltes vegades m'ha
tocat carregar amb els neulers, i això és la pura veritat: ara
recordo que, en un altre poble tan dolç com el que ens entreté,
una tarda d'istiu que anàvem de passejada amb altres amics i
amigues meves, mentre els meus companys cadascun fruïa del braç
d'una donzella, jo, darrera de tothom, com un conco avorrit, duia
repenjada una mena de senyora escardalenca, mare d'un feix de
bordegassos, que s'entretenia fent-me pessigolletes al clatell amb
una herba rasposa. Us torno a dir que em perdoneu aquest incís de
comprimida protesta, i tornem a seguir el fil d'aquesta història.
En Víctor Buxareu, després de fer mil voltes de paraules, no
trobant encara el to, faltant-li l'embranzida, a la fi va
decidir-se; i, agafant-me el braç i esguardant la llunyania blava,
digué:
-Miri: això del casament, és qüestió d'ensopegar-ho.
Jo he estat sempre un home d'una gran timidesa: potser li diré que
més d'una vegada aquesta timidesa m'ha fet quedar en ridícul. Com
vostè comprèn, amb aquest defecte no he tingut mai un èxit decidit
entre les dones. Més li diré: quan era jovenet, les dones em feien
una mena de por. Era un noi sorrut: d'aquests que no riuen ni es
diverteixen. Vagi a saber qui en tenia la culpa, de tot això: si
el meu propi natural o l'educació rígida que m'havia donat el meu
pare.
Així és que, quan algun company o parent meu de la mateixa edat em
parlava d'amor o de festeig, jo contestava sempre amb una rialleta
d'esperit fort. I cregui que dintre meu patia terriblement: la
meva vida estava ben desgavellada, i la presència d'una dona, més
o menys jove i més o menys maca, em trasbalsava de cap a peus. Per
altra banda jo sentia una horror molt gran per certes coses: vull
dir que era un noi absolutament cast. Així vaig arribar fins a
vint-i-un anys.
En aquesta edat va passar-me un fet decisiu. Vostè sap quina és la
indústria de casa nostra. El meu pare, al Cel sigui, era un esclau
de la seva fàbrica i el seu negoci: per a ell no hi havia al món
sinó allò i la família, i fins li semblava que la família i el
negoci eren la mateixa cosa. Tant al meu germà com a mi, en
sortint del col·legi, ens va col·locar l'un a la fàbrica, l'altre
al despatx: jo era aquest últim. I el meu pare no concebia que
nosaltres tinguéssim altres aspiracions, ni que veiéssim més enllà
d'aquell límit que ell ens havia marcat. Si jo li hagués proposat
de ser metge o advocat, o qualsevol altra carrera, crec que
m'hauria tret de casa.
Com li he dit abans, arribà per a mi un fet extraordinari. El meu
pare, desitjós de completar la meva educació, de fer-me una mica
home, va decidir enviar-me a Anglaterra; però després es repensà,
i va enviar-me a Brussel·les. A mi això em féu molta il·lusió.
Vingueren els preparatius, em recomanaren a un senyor català,
resident a Bèlgica, molt amic de casa, i vaig fer el viatge amb
tota felicitat. Però, miri, jo sóc com els gats: vull dir que
m'enyoro. De primer escrivia a casa unes cartes plenes
d'entusiasme. Després el meu pare, que em coneixia bastant bé, va
notar un decaiment en mi. Si sorrut i esquerp era a Barcelona,
molt més ho era allà, entre les meves noves relacions. Tenia dos
companys, a la pensió on m'estava, que em semblaven intolerables.
En fi, que em vaig posar malalt, i em vingueren a cercar. La meva
malaltia era nerviosa, produïda per una debilitat general. Em
recomanaren repòs. Vaig deixar tot treball, i el meu pare em va
enviar a Sitges, a una casa on havíem passat algun istiu, amb
l'única missió de jeure sota els pins. Aleshores tenia vint-i-dos
anys. Vaig passar quatre mesos completament sol, i mai el cervell
m'ha donat tantes voltes com en aquell temps.
Aquella por que m'havia fet tot el que podríem dir-ne relacions va
passar-me de mica en mica. Perquè... veurà... no és que jo cregués
que era una infelicitat estimar una dona: el que em passava és que
ho veia molt lluny de mi... què li diré!... no sabia com
embestir-ho... Per altra banda el treball me'n distreia, i no
sentia cap necessitat de tenir nòvia. Però tot aquell temps
d'estar sol, aquelles hores interminables! No es cregui, a mi la
naturalesa m'agrada molt: jo, al camp, hi frueixo, com ho haurà
pogut observar aquests dies; però la soletat, la absència de
treball! Se'm va fer una mena d'angúnia a dins, com un buit, i,
aleshores sí, vaig sentir, per primer cop en ma vida, d'una manera
irresistible, la necessitat d'estimar una dona.
Jo he beneït moltes vegades la malaltia aquella. Va arribar el
temps de la calor, va venir el meu pare a fer-me un mes de
companyia, les torres i les cases d'estiuejants varen omplir-se...
allí la vaig veure per primera vegada.
Aquí en Víctor Buxareu callà; una mena d'entendriment percudí el
seu cos, i s'adonà del to una mica massa vibrant de la seva veu.
Jo no vaig dir mitja paraula. Haviem perdut de vista els companys
de passeig, i apretàrem el pas en silenci.
De seguida vàrem atrapar la colla. Una mica de sol estantís
s'havia posat damunt la cabellera de la senyora Buxareu, la seva
nuca rosada semblava més fresca que mai, i el seu cos rítmicament
avançava pel caminoi humit, gras d'herbes. Aleshores en Víctor
Buxareu no pogué contenir el torrent estroncat de la seva paraula,
que, més vibrant i més càlida digué aquestes coses:
-La meva timidesa em corsecava la sang. No sabia com fer-m'ho
perquè ella comprengués que jo l'estimava; només de veure-la
quedava desconcertat. Però, cregui'm, la meva dona, si vostè
l'hagués coneguda aleshores (no és per dir-ho, ni perquè sigui la
meva dona)...
A mi em va venir a la punta de la llengua una oració laudatòria
de la senyora Buxareu, però vaig creure més convenient callar: el
meu elogi hauria desfet la sincera solemnitat del moment. En
Víctor continuà:
-Vosté no sap el que vaig patir. Però una tarda, fent esforços
sobrehumans, li vaig dir: «-Maria de la Mercè: l'estimo». I, miri,
jo em pensava que ella no se n'havia adonat, que aquestes paraules
la sorpendrien. Doncs tot al contrari escoltà la meva declaració,
muda, una mica vermella. Després em digué, per tota resposta: «-Ja
m'ho pensava: jo també l'estimo a vostè.» I els seus ulls
s'omplien de llàgrimes.- En Victor Buxareu va fer un gran sospir.
Erem en una pujada. Posà un moment la seva mà damunt de la meva
espatlla i exclamà, molt convençut:
-Ja li ho he dit, amic meu: això del matrimoni és qüestió
d'ensopegar-ho; i jo cregui que n'estic satisfet.- Per fi
arribàrem a la font desitjada. Ens vàrem barrejar amb els altres.
Jo vaig tenir ocasió de dir tres o quatre coses a la Lluïseta, de
complimentar la senyora Buxareu i de caçar un borinot per a la
canalla.
La senyora Buxareu distribuí el berenar. En Víctor restava al meu
costat, una mica confós de les seves anteriors declaracions, una
mica trist d'haver interromput aquell moment de fina intimitat,
una mica penedit d'haver donat un trosset de la seva ànima, però
content en mig de tot, respirant una impertorbable satisfacció; i,
sense encomanar-se a Déu ni al diable, va recollir el pa i la
llonganissa que li oferia la seva dona, i, amb una voracitat
primitiva, hi va enfonsar les dents com si tal cosa.