Julieta: ¡Tybul! Mare de Deu! (Capuletti s'adona de sa filla.)

Capuletti: ¿Ets tu, Julieta?

Julieta: ¡Tybul, oh pare, digau... ¡ay!... digáume! ¿Qu'es d'En

Tybul?... ¿Qu'es d'ell?...

Capuletti: L'occí un Monteschi.

Julieta: (Llensant un crit d'angunia suprema.) ¡Reyna dels set dolors!

Capuletti: Remémbrau, filla! ¡Remémbrau, donchs, per sempre! ¡En ta

memoria estenallada quede aqueixa historia de sanch dels teus, y aixis,

si un jorn l'oblidas, pudrirte pugas com carnussa llaga, cau de postemas

y de verms nissaga!

(Dits, Fra Llorens.)

(Fra Llorens arriva per la porta del fondo. A sas primeras paraulas

Julieta procura dominarse y dissimular sa turbació. Capuletti rep á Fra

Llorens ab majestat y afectant tranquilitat y calma.)

Fra Llorens: ¿Qu'es lo que passa aquí? Servents ni patjes he trobat al

entrar. Los fronts s'inclinan, y en torn distretas las miradas vagan.

Capuletti: Perdonáu, Fra Llorens. Si penas íntimas embargan nos sentits,

sempre á bon hora als llars amichs dels Capulétti arriva lo confés de ma

filla, que Verona per sos consells y sas virtuts admira.

Fra Llorens: Pus vos trobo reunits, mes que la causa ni sé ni entench,

en hora bona sia, que missatjer jo só de bonas novas, y'm plau ensemps

trobarvos pera dirlas. En nom jo vinch del príncep.

Capuletti: Sos designis son per nosaltres lleys.

Fra Llorens: Be'n fa de dias que ab llágrimas de sanch Verona plora lo

dol y desconhort de sas familias. Germans contra germans, sos fills més

nobles escampan ab sas lluytas fratricidas la sanch que per empresas més

crescudas y més altas virtuts, guardar deurian. En nom del príncep y

Verona parlo. Ja dels Monteschis han mimvat las iras, y ells, cedint los

primers, ells vos extenen d'amistansa y d'unió mans agradivas. Vostres

aliats serán, y será hereva de sos títols y glorias vostra filla, si'ls

vots se complan d'En Romeu Monteschi que á unir sa sanch á vostra sanch

aspira.

(Moviment general de sorpresa.)

Capuletti: (Dirigintse á Fra Llorens, pero sens perdrer de vista á sa

filla que permaneix inmóvil y muda á son costat.) ¿Monteschi, al fi,

cedeix?

Fra Llorens: Ell á sa patria sos greujes y venjansas sacrifica, y l'amor

d'En Romeu á sa Julieta, es l'arch de San Martí qu'en lo cel brilla.

Capuletti: (Afectant sempre calma y no perdent d'ull á sa filla.) ¿Per

esposa la vol?

Fra Llorens: Jo'us la demano en son nom.

Capuletti: (Apretant nerviosament la ma de sa filla y mirantla de fit á

fit:) Respon, donchs, Julieta.

Fra Llorens: Vida de pau eterna ne será la boda que amors encen y

enemistats termina.

Capuletti: (Sempre ab intenció, y tenint á sa filla de la ma.) ¡Respon,

filla!

Julieta: (Ap..) ¡Deu meu!

Fra Llorens: (Carinyosament.) ¿Julieta?

(Moments de silenci. Julieta, com si volgués contestar, alsa'ls ulls, se

troba ab la mirada fixa de son pare y baixa'l cap.)

Fra Llorens: (Sorprés.) ¡Calla!

Capuletti: Calla.

Fra Llorens: ¡Julieta!

Capuletti: (Contenint sempre á sa filla ab la mirada y apretantli la

ma.) Ni respondre's digna. Es ma sanch la que corra per sas venas.

Julieta: (Ap..) ¡Jo'm moro, mare mia!

(Capuletti deixa la ma de Julieta.)

Capuletti: Es be ma filla. La sanch dels Capuletti y dels Monteschi, ni

nats ni naixedors, may de sa vida, han de veurer unida y barrejada com

en lo camp ó en lo carner no sia!

(Dits, Conrad d'Arles.)

(Entra precipitadament en escena, venint del jardí y portant en la ma

una espasa nua, tenyida ab sanch.)

Conrad: Capuletti, senyors, d'aquest misteri daume la clau, si la teniu

vosaltres. Aquí, com de costum, me dirigia, quant, lo jardí al crusar,

tot en desordre ho trobí y tot revolt. Apareixia com si de rench de

justa y lluyta irada hagués sigut lo lloch aquell escena, desparada la

via, forsat lo clos y obert, l'herba folada, tenyida en sanch l'arena, y

en sanch també una espasa, allí oblidada.

Capuletti: Conrad, donáume'l ferro.

Fra Llorens: (Mirant l'espasa.) ¡Deu! ¿qué miro?

Capuletti: (Com ferit d'un presentiment, á Fra Llorens.) ¿La espasa

coneixeu?

Fra Llorens: Com si fos mia. Penyora d'amistat, ne fou un dia per mi

donada. Es d'En Romeu Monteschi.

Capuletti: Y de mon fill la sanch.

Fra Llorens: ¡Madona santa!

Capuletti: (Dirigintse als qu'están en escena.) Lo Monteschi'm demana ma

Julieta. Jo la dono, senyors, al de vosaltres que d'En Romeu, com lo

present de boda, posi á sos peus la testa ensangrentada.

Conrad: Jo accepto.

Fra Llorens: ¡Capuletti!

Julieta: ¡Oh cel! ¿qué diuhen?

Conrad: Compromís contret, donchs.

Capuletti: Paraula dada.

(Se donan la ma.)

(Cau lo teló.)

## Quadro segon

(La mateixa decoració.)

(Fra Llorens, Julieta.)

(Venen del jardí, seguint una conversa.)

Fra Llorens: Tot es inútil, tot. Un Capuletti ni's conmou ni's convens

de cap manera. May se'l vejé cedir, may de la vida, com may als rius

tornársen endarrera.

Julieta: Mes al menys finiré d'una vegada ab lo dolor que'm mata, y

abrassada á sos genolls, li podré dir: "¡Oh pare! mos ulls son brasas;

ja no ploran, creman. Mon cor de tant sufrir lo tinch á trossos. Mateume

sens pietat! Filla perduda, jo deshonrí la casa de mos avis... mes l'amo

avuy com may! Fadada y druda m'he dat dels meus al enemich... mes l'amo

avuy com may! Germana criminosa, del matador de mon germá só esposa...

¡y l'amo més que may! Matéume, oh pare! Jo l'am! jo l'am!... Dels meus

en sanch tenyida la ma me dona... ¡y jo li prench! De blasmes contra'ls

meus escaldada está sa boca... ¡y jo li beso!... Sos amors, sos odis,

son meus. May deixaré d'amarlo en vida, ni en mort tampoch, tampoch...

pero, matéume!"

Fra Llorens: ¡Oh criatura del cel! Un foll desvari torba avuy ta rahó, y

eixas paraulas á un Capuletti ditas, y á ton pare, per tú la mort, per

ell un crim serian. Un medi queda sols... mes ans, descóbram, descóbram

de ton pit lo secret íntim, y á ton confés respon. Julieta, filla,

l'amor que avuy te migra y te devora, l'amor que sents per En Romeu

Monteschi, ¿pots arrencar del cor?

Julieta: Arrencarian primé lo mon de sas arrels. Cent voltas que jo

tornés á náixer, l'amaria. Es ma vida es ma sort. Es jo. Ne tarda, y'm

mata la tristor. Ve, y l'alegría també'm mata llavors. Me té á remensa,

y remensa no vull mentres jo visca, qu'es ell ma voluntat y es ell ma

pensa. Quant ve, palau, cambra y jardins se tornan un paradís, y quant

se'n va y me quedo... me quedo ab ell també, que tot me parla, tot me

parla aquí d'ell. Aqui respiro dels amors las ardentas alenadas; amor es

tot quant toco, tot quant miro; l'amor ne viu aquí, per tot se'l trova;

está en la terra, está en lo cel, en l'aire; canta ab l'aucell, brilla

en lo sol, rodola per l'espay lluminós al raig del dia; se'l veu, se'l

ou, se'l sent, en lo que vola manyach colom que vers los cels fa via, en

lo bruelar del vent, en la domdada brisa que oreja la fullosa selva, del

cel encés en l'ignea soleyada, de fresca font en l'aygua que destil·la,

cada matí en la gota de rosada, cada nit en la estrella que titil·la, y

sempre aquí, en lo cor, gormant, indómit, prompte á saltar d'un bot, en

acomesa, com famolenca fera agullonada que ab sas garras y dents desfá

la presa.

Fra Llorens: Julieta, filla, calmat! A tas penas jo trovaré conhort. De

pau y ditxa encara trobarás horas serenas, Deu ajudant, si mos consells

segueixes. Jo tot ho probaré pera salvarte de tant greu punyiment y

desventura. Deu, qu'en mon cor llegeix, sab be qu'es guia de mos intents

la rectitut mes pura. M'han dit, Julieta, qu'es avuy lo dia, avuy, dins

pochs moments, quant vol ton pare donarte per esposa á En Conrad

d'Arles.

Julieta: Sa voluntat m'ha fet saber, y ab ella ma sentencia de mort. Ja

ne té esposa, pare meu, lo sepulcre.

Fra Llorens: (Mirant ab rezel á totas parts, com per assegurarse de que

ningú'l sent, y baixant la veu.) Lo sepulcre vida nova't pot dar. Felis,

ditxosa, podrias ser encar', si Deu volia permétrer que tu fosses un

cadáver per unas horas sols, sols per un dia.

Julieta: No, per un dia no, pare. Per sempre. ¡Morir, Senyor, morir!

Benehit sia lo Deu dels cels si aquest plaher me dona! ¡Que felís he de

ser quant al sepulcre me baixen las donzellas de Verona!

Fra Llorens: No parles pas així. Deu es qui guarda lo secret de la mort

y de la vida, y en sas mans está tot. Jo, si ell m'ajuda, ta sort

traidora puch girar; salvarte jo puch encara, y, morta, alsar ta llosa,

per d'En Romeu als brassos entregarte, si aymant sempre fidel, fidel

esposa. Escoltam bé. Posada l'esperansa ne tinch en una trama

misteriosa. Quant ja del himeneu los sagrats cántichs la ceremonia

anuncien, quant ta pena ne sentes créixer caminant al ara, beu sens

titubejar, sens por, serena, lo que conté aquest pom.

(Li dona un pom que Julieta pren ab alegría)

Julieta: ¡Es un veneno!

Fra Llorens: Deu no ho vulla, ma filla. Es un narcótich que aparensas de

mort tant sols ne dona.

Las esposallas de la morta · 第 6 / 9 题