Julieta: Adeu!
Romeu: No es á la tua, no es á la tua, estrella. A mon ánima ho dich,
que vas sens ella.
Julieta: (Lligada d'un bras á la estátua, é inclinantse sobre l'escala.)
¡Deu meu! Ja es dia fet! Amor, fuig, vola!
Romeu: Aqueixa llum no es la claror del dia. Es sols la de tos ulls, ¡oh
santa mia!
Julieta: (No abandona l'estátua fins haber desaparescut En Romeu de sa
vista.) ¿Per qué vens tan depressa, llum traidora? Y vosaltres també,
sombras volubles, ¿per qué fugir, per qué, quant de vosaltres amparo ne
té sols y de mos brassos?... ¡Quant ell se'n va, Deu meu, qué sola'm
quedo!... ¡Fuig, amor, fuig! La sombra ja no't vetlla, y'l dia't ven.
¡Oh sort malavirada, prompte en venir y tarda en retirarte!... (Sorpresa
per un pensament que li acut de prompte, y cambiant de tó.) ¡Claretat y
tenebras!... ¡Llum y fosca!... ¿Per qué's parteix lo temps en nits y en
dias? ¿Per qué no una nit sola, pero eterna, ab ell, per ell, y'ls dos
navegant sempre, de purs y honrats amors per una dolsa, serena mar, sens
onas ni riberas?... Tant sols las sombras de la nit desitjo, y la nit no
ve may... ¡Sempre es de dia! (Atravessa l'escena y s'acosta á la imatje
de la Verge.) Verge santa del cel, excelsa dama del paradís, conhort de
tota pena, estel de náufrechs y afligits, oh Verge, ¿quánt será,
quánt?... (S'ouhen veus confosas y drinch d'espasas. Julieta, ab gran
esglay, crusa rápidament l'escena y s'acosta á la galería.) ¡Deu meu!
¿Qu'es lo que sento?... Espasas!... Crits!... L'han vist... ¡Deu meu!
Me'l matan!
(Romeu, en desordre y sense espasa, apareix per l'escala del jardí.
Julieta se precipita en sos brassos.)
(Julieta, Romeu.)
Romeu: ¡Julieta!
Julieta: ¡Amor! Romeu, ¿qué tens? ¿Qué't passa?
Romeu: Sempre ingrata la sort. ¡Sort malastruga!
Julieta: ¿Per qué has tornat?
Romeu:(Escoltant.) Escolta... No, no'ls sento. Perderen ja mon rastre.
Julieta: ¿Te seguian?
Romeu: Los teus.
Julieta: ¿Qué volen, donchs?
Romeu: Ma vida.
Julieta: Es meva, y d'ells y de tothom jo la defenso.
Romeu: Ja del jardí tocava jo los límits, protejit del boscam per
l'ombradissa, quant al voltar la font de marbre, trovo d'un enlayrat
jovent l'alegra colla. Un d'ells me mira y envers mi s'avansa. Fujo;'m
segueix. Vull amagarme;'m busca; y ab mi encarantse, quant prop seu me
mira, "O es un feló, --me diu,-- lo qui s'amaga, ó es un Monteschi,
perque á ser un home, jamay evadiria á un Capuletti." Sento llavors
cremat mon front per l'ira y las mans per ma espasa, tota nua, qu'en
ellas, no sé cóm, trobí de sopte: lluytém com bons, lo ferro contra'l
ferro, ferms los punys, llamps los ulls, mudas las llenguas, jo
defensantme, ell embestint, y culpa, culpa meva no es pas, los cels ho
saben, si del combat ne fou sa mort lo terme. S'agropan sos companys, y
vint espasas me presentan á un temps traydora punta, mes llavors...
Julieta: (Sentint ramor.) ¡Calla!
(Quedan los dos inmóvils, escoltant. S'ouhen veus, partint del jardí.)
Romeu: Sí, son ells.
Julieta: Sos passos ressonan en mon cor.
Romeu: Son ells que venen, y só perdut.
Julieta: No pas mentres jo visca. (Obrint la porta de sa cambra y
senyalant l'imatje de la Verge.) Entra en ma cambra. Es un sagrat. Sa
porta á la Verge y á mi nos té per guarda.
(Romeu entra en la cambra.)
(Julieta, Capuletti, caballers, parents y servents de Capuletti.)
(Tots arrivan, ab la espasa nua, per la escala del jardí. Julieta s'ha
quedat inmóvil al costat de la porta de sa cambra, sense ser vista de
son pare, fins que la situació ho marca.)
Julieta: (Ap.) ¡Ah! ja era temps!
Capuletti: Fugí. Tot es inútil. Per avuy, donchs, torna á ta veyna,
espasa, que veyna jo't daré demá en los cossos dels inichs adversaris de
ma casa. (Enveyna sa espasa y tots ab ell.) ¡Que ab negres paraments ja
tot s'endole, balcons, estrado y portas: servents, patjes, guardians y
damas, tots de dol vestescan!... Sols jo no'l vestiré, que al cor lo
porto. ¡Que á sa memoria lur tribut rendescan, ó com traidors furtius
hontats ne sian, quants homens de ma lley y mon paratje segueixen mon
penó ó ab ell s'alian! ¡Que al mort tots vingan á prestar homatje! ¡Que
s'alce'l cadafalch en la capella cremant la cera y salmejant lo clergue;
al cel s'aixeque l'oració cristiana al tritllejar somort de la campana;
y en la torrassa arboris ma bandera, mes no la negra com de dol, la
roja, com de sanch y extermini missatjera!
Julieta: (Ap..) ¡Senyor Deu meu! ¿Qué passa?
Capuletti: ¡Oh miserable rassa, oh rassa malenada dels Monteschis, jo't
juro que ta sanch Verona entera ha de véurer un dia devallar pels
carrers en ample riera! ¡Y tu, oh riu de ma patria, tu, oh Adigi, la
eterna salvació negada'm sia y la terra á mon cos si, com prodigi de
secular recort, un jorn no donas al ample xoll de las corrents saladas;
per tribut de tas ayguas regaladas, la sanch Montescha á rogejadas onas!
Julieta: (Ap..) ¡Deu meu!
Capuletti: De ma venjansa lo sagell deixaré fins en las pedras com un
padró d'eterna remembransa. Jo sol, sol ab mas mans, sol ab ma ira, ¡oh
Tybul, oh mon fill! á ta memoria tinch d'alsar de cadávers una pira per
recort de ton nom y de ta gloria.