donas, grupos ajocats en las entradas, en l'acera del carrer, fent
petar la claca, ventant estisorada al un y al altre, saludant ab gran
reverencia al senyor Rector que tenía per tots paraulas apropiadas,
mentres jo y la Margarida, casi á cau d'orella parlavam un llenguatge
no comprès per la turba multa.
Mes lo bon vellet no somniava ni sospitava sisquera que jo y la
Margarida'ns entengessem davant d'ell, del Vicari, de tot lo poble,
davant de tothom. Qui s'adonava de nostras miradas eloqüents, de
nostre amor ja encès com un volcá, de la passió nascuda en la
Rectoría, era'l mosso que'm feya d'aprenent, las noyas de la casa del
Paborde, lo jovent trapacer que tot ho esquadrinya, ficantse hont
no'l demanan; aquests comensavan á murmurar que ja feya més d'un mes
que la cansó durava.
--Vejam en què parará tot axò, aquests xius xius á solas, sempre regan
flors á la exida, al hort, quant los capellans no ho veuen.--
Alguns del poble consideravan ma posició molt distinta de lo que
realment era. Creyan que tenía un ofici formal, una carrera noble,
qu'era fill de bona casa, me veyan anar ben vestit, ben plantat y
judicavan per las apariencias. Fins alguna vella embrolladora feya
córrer si pintava per gust, per afició al art, que no ho necessitava
ni molt menos.
La Margarida era orfaneta de pare y mare desde l'edat de deu anys,
filla única d'una germana de mossen Anton; aquest la recullí en la
Rectoría, posantla al costat y cuydado d'altra germana ja vella, y en
quatre ò cinch anys aprengué'l maneig de la casa ab tal perfecció,
que ja sa tía, inútil y ferida, no feya falta per res, estantse en un
recó de la cuyna á dir parenostres tot lo día.
Las intencions de la Margarida y las que mossen Anton pogués tenir
sobre'l pervindre de sa nevoda, eran completament desconegudas per la
colla de xerrayres, per la trepa del carrer, que fa com las moscas,
tot ho empestifa. Res d'estrany que las murmuracions aumentessen,
sobre tot al veurem tornar á la Rectoría.
--Aquesta l'atrau com la mel á las moscas y'l fa seguir allá hont vol;
li deu haver donat alguna herba; bona cara hi posarán las noyas de
la pagesía; de segur que se'l ha emportat perque no li robessen...
--Es clar; lo millor que podría fer, casarse ab aquest jove, be's
guanyarían prou la vida... lo senyor oncle's fa vell... Lo día
qu'ell falti, ¿hont anirá á parar, pobre noya?
--Bona tonta, no li aconsellaría pas. May estará tan be com ara. Si
vol mals de cap que s'emboliqui. Tant com ell visca, encara; però
mort ell,
¡ja la ballará prima! L'ofici de pintar iglesias no dona gayre.
--¡Que no dona! de la capella fonda n'ha cobrat cent duros; del altar
de Sant Isidro, cinquanta; de la ermita cinquanta més; en poch
temps se pot fer una fortuna; jo me'n alegraría, pobre Margarida,
prou estaría ben regalada passejantse per Girona com una
senyora.--
¡Quín fástich me feyan exas comares xarmelleras, confeccionant
calendaris abans d'hora!
Arribarem á la Rectoría quan lo fogós vicari, 'l periòdich á las mans,
sense donarnos temps de seure, --¿Que no sabeu? ¿Que no sabeu?
--exclamava esvalotat...-- Avuy hi há versos del Padre Cobos!
--¡Valgans Deu! --feu mossen Anton, acompanyant la frase ab accent
humorístich, que dexá desanimat á mossen Just.-- ¿Y què diu ara?
--Lo que sent; no se'n rigui; Morenus Bermejus, los de la qüestió
magna...
Ve tibi cum salgam ad plassam cum isto gabane. Et illo semblante qui
facit saltare de gusto Aquadores omnes omnesque rastri manotas...
--Y bé? O'Donell y Espartero...
--Es que's traurán los draps al sol, anirán á trompadas,
s'esgarraparán.
--Está clar, á exas horas ja haurían de anar abrahonats; miri, jo;
també he esgarrapat aquesta tarda, --ensenyantli'l sarró plè de
perdius y conills, que jo li portava.-- ¿Ho veu, home? val més axò
que tots los diaris, no s'hi encaparrini massa, avuy tornarèm á
cantar, ja torno ab l'artista. Margarida las hem de tastar aquest
vespre; demá á dinar l'estudiant no hi sería...--
Lo Vicari me doná una mirada fonda, sospitosa que'm feu venir
esgarrifansas; reposarem una mica, se'n anaren á resar, la Margarida
á la cuyna, jo dibuixant ninots en la taula dels periòdichs,
contemplant los canaris, abismat, carregat de temors y de dubtes.
¡Aquesta mirada del vicari! Però'ls capellans no conexen
l'intríngulis... La Iglesia no judica de las cosas internas; tot lo
nostre consisteix en interioritats que ni jo ni ella comprenem, molt
menos ho entendrán los altres...
Mes, l'assumpto revesteix una gravedat solemne;... ella sent per tu
quelcom extraordinari, qu'endevinas y tocas, quelcom irresistible,
que t'atrau, que t'absorbeix, te admira, comunicació del cor que
parla ab lo teu un llenguatge nou, desconegut, d'un amor que per
primera volta't sorpren, t'enrotlla, te lliga. Has de manifestarli
d'una manera clara'ls teus sentiments, t'has de resoldre d'una
vegada, ésser esplícit; sinó parlavas clar, l'angunia't mataría; has
de aprofitar la ocasió, aquexa matexa nit, aquí; en la galería, en la
cuyna; ara'ls capellans resan.
¡Ara! ¡ara! li dirás baix; de baix en baix.
M'axeco passejantme per un corredor ample que mediava entre l'exida y
la cuyna, com si las camas me tremolessin... ¿Què li dirás? ¿Per hont
comensarás? ¡Ni sabs còm ferho!:... Espera que surti; tal volta ella
matexa donga camí...
Efectivament, com si ho presentís, comparegué al curt rato, l'ayre
típich d'estar per casa, lo devantal trossat sostingut ab una má, en
l'altra'l mocador, espurnejantli els ulls, donantme miradas que
reflexavan son estat, com si surtissen gemechs, singlots del cor,
pregarias á Deu, revelant lo afecte sens límits que'm professava.
Jo, clavat á terra, com si'l curs de la sanch se parés en mas venas,
devía pendre'l color d'un mort.
Llavors agafantli la má, tremolant, sentía bategar mon cor y forts
extremiments me commovían.
--¡Margarida!
--¡Parla!
--Ab gran recansa me'n tinch d'anar...
--¡De debò serás capellá? --feu entre sospirs y llágrimas.
--No ho sé; si tenía altra posició, si no fos pobre, si podía contar
ab tu, encara que tingués d'anar á la fí del món...
--Ja ho sabs que hi pots contar... Si tu no't dexas la carrera, jo'm
faré monja...
--Donchs, mira; jo no tinch recursos per seguirne d'altra, però si tu
m'estimas, si tu m'esperas...
--¡Margarida! --cridá mossen Anton, trayent lo cap á la porta de la
sala, lo breviari á las mans, omplint lo nas de tabaco;-- ¿còm
estan las perdius?
--Be, senyor Oncle...--
Y en un moment acabaren de resar, la Margarida pará taula y comensaren
lo rosari.
## IX
Fins á cert punt, m'havía tret un pes de sobre; no li poguí expressar
tot mon pensament, ni'ls plans del pervindre, mes d'una manera ò
altra sobraría temps; ja havía trencat lo glas; allò de ferse monja
ja ho veuríam; ni somniarho, ni pensarhi!
Aquella nit mossen Anton estava admirable; no'l vicari, que'm
comensava á mirar d'una manera extranya, com si li fes nosa.
--Vinga la nova; --feu lo senyor oncle, després de donar las gracias,
y la nova era la cansó de "La Golondrina", qu'ell havía posat en
catalá, sense perdre del sabor clássich ni una titlla, plena de
sentiment y recansa per no veure la patria, expressant las angunias
del poeta per la injusticia del desterro.
En la persona del Rector cantayre, grassona, de cara esfèrica, front
ample, lluhent, colrat pel sol, coberta la calva pe'l solideu, ab
badías de cabells grisos, caragoladas de arrera las orellas, dins
aquella closca venerable; en lo seu cor sensible, bategava sens ell
saberho, quelcom del poeta, del artista qu'endevina y compren los
secrets de l'ánima.
Ahont te'n vas, Margarida ditxosa, traduhía jo dissimuladament, y ella
comprenguentho baxava la vista tombant la cara per axugarse las
llágrimas.
Lo final de cada estrofa, que's repren varias vegadas é insisteix per
medi de repeticions admirables, que's refereix á la patria d'hont era
llavors desterrat l'autor, acaba dihent: perque ja may, ja may
t'oblidaré. Jo'm dirigía á la Margarida ab tota la forsa de
l'expressió, girantse ella, passejantse, axugantse'ls ulls,
esforsantse per no restar compromesa devant los capellans, fent veure
que no ho sentía ò qu'estava distreta.
Las tonadas clássicas compostas per grans mestres, á voltas per genis
del poble, que vessan lo sentiment, interpretan é inventan ayres de
la terra plens d'anyoransa, de misticisme y tendresa, transportan al
ideal, separantnos momentáneament de la prosa vil que rodeja nostra
vida, desenrotllan las aspiracions de l'ánima, 'ns fan viure en un
món invisible, que l'esperit desitja, que nostra naturalesa no
alcansa, més enllá d'aquest planeta, recorts del paradís,
presentiments de ditxa infinita.
Jo'm trobava casi hipnotisat; lo poeta y artista á la vegada, havía
lograt de sobras son obgecte: ferme sentir, commòurem,
transportarme.
Mes la situació comensava á posarse en terreno relliscós; sens
adonarmen podía comprometrem. Mossen Anton no maliciava, però'l
vicari fixava sos ulls en ma persona, com si notés mas commocions y
volgués esquadrinyar nostras miradas. M'entrava certa por, temía per
las pocas nits que devía passar en aquella casa.
L'endemá arribí á la Rectoría ja fosch; los capellans havían resat, lo
Vicari observava detalladament mas accions, fixantse en ma persona,
pamantme ab la mirada de cap á peus.
--Portas un trajo que no sembla d'estudiant.--
¡Extranya y singular tafanería! ¿Què li importavan á n'ell la gorra,
la camisa planxada, las calsas, las botinas enllustradas, ni per què
m'havía de dir que la corbata era de pinxu? Tant temps há que ho
veya, y fins llavors no se li acudía fermen cárrechs? Si m'ho hagués
dit lo primer día, li hauría contestat, mes en aquell moment ni'm
sabía traure las paraulas de la boca, aquellas indirectas en tò
satírich m'aclaparavan.
Tal volta s'hauría complagut vegentme anar mal endressat, espellinsat,
com aquells dropos que portan al coll del gech un dit de greix y la
camisa llardosa. ¡Potser sí que s'ho pensava! Donchs anava ben errat
de comptes!
Sía com vulga, la persona del Vicari ab sa manifessería verament
insoportable, que aumentava per moments, convertí en tristesas mos
instants de ditxa, que volavan.
En tota la setmana no'm fou possible parlar á solas ab la Margarida, y
gracias qu'en lo darrer instant, á l'hora de despedirme d'ella,
mossen Just se trobava celebrant la missa matinal.
Aquest moment arribá un dilluns, catorze de Setembre, á las cinch de
la matinada. La nit anterior havía complert mos devers ab los
capellans y principals del poble. Al moment d'exir de la Rectoría,
vingué la Margarida á ferme llum y obrirme la porta, esforsantse per
deturarse las llágrimas y sospirs que la ofegavan.
--Dexo ab tu mon cor y ánima --li diguí;-- dintre curt temps ja'ns
veurèm; no me oblidis.-- Y donantnos la má, qu'estrenyíam
fortament, amarats los ulls, ni sabíam dir un mot ni despedirnos.
Sobre nostre, al capdemunt de l'escala, se sentían las trepitjadas de
mossen Anton que's llevava. Era imprudent apurar més las cosas.
Determinat, commogut, aparentant lo cor fort, passí la porta.
## X
La Garrotxa ocupa l'extensió de territori compresa entre'l gran
Empordá y la montanya, tinguent per capital l'antiga Besalú.
Apart d'algunas planurias hermosas, la generalitat del terreno es un
compost accidentat, escabrós, ple de cingles y barranchs, á qual més
pintoresch y artístich, que la suhor dels pagesos, los brassos
ferrenys que'l conrreuan, fan productiu y tranzitable. Lo Fluviá'l
travessa de ponent á solixent, llepant las cingleras de
Castellfullit, vorejant lo veynat dels Sangles, Sant Jaume de Llierca
y la cordillera de Sant Ferriol, passant per Besalú, unintse prop lo
pont de Crespiá ab lo refors del Cer per visitar més altiu y presumit
la gran planuria empordanesa.
Dexa á la esquerra uns quants pobles, assentats en las vessants de la
cordillera pirenayca, que ostenta en tal indret, senyals esgarrifosos
de primitius cataclismes.
Separadas abduas cordilleras per accidentada planuria de vuyt y deu
kilòmetres d'amplaria, permeten veure'l mar y contemplar un panorama
dels més grandiosos. Lo trench d'auba, vist desde Castellfullit,
entusiasma als artistas y convida á l'admiració del Criador.
Sol, un paquet á l'esquena penjat en lo parayguas, un bastonet á la
má, llensat en lo camí de la vida sens ánimos ni fortuna, marxava
casi á las palpentas, ple de tristesa, l'ánima enguniosa pe'ls vius
recorts que dexavan fondas llagas en mon cor.
Mitx quart més avall del poble, al sentir la campana que tocava
Sanctus, altra commoció forta'm feu girar lo cap vers la iglesia.
L'ángel de la Garrotxa es allá enviant pregarias al cel que serán
escoltadas.
A mitx pla de Puliger comensava la sortida del sol á mostrar totas sas
magnificencias. A primer terme negres y vells alzinars, arreconats en
las vessants del Borró, donavan vigorosa y compacta massa, ombrívola
y trista com lo meu cor. A la dreta y esquerra, las montanyas de la
Mare de Deu del Mont y Sant Ferriol, de tacas grisencas y groguiscas,
completavan lo primer plan del grandiós paisatge. Al fons s'ovirava
la planuria empordanesa entre calitjas carminosas, confonentse ab las
de l'auba qu'escampava sos raigs per l'immens espay, en esclats de
mil colors, confosos en nota grandiosa, colossal, incommensurable,
sols interrompuda per tirallongas horisontals, llistas trencadas, que
cambiavan de tó, transmudantse repentinament, prenguent mil formas,
perdentse en l'infinit, tornant á aparèxer, disolguentse al curt
rato, desfentse en l'atmòsfera, impotents pera oposarse al astre del
día, que poderós, enlluhernador, espargía son camí.
A las envistas de Sant Jaume de Llierca, quan ja las òlivas havían
acabat sa tasca, las barretinas bellugavan pe'ls camps y carreteras,
fumavan las xamineyas de las casas, se sentían los fluviols dels
pastors, las esquellas dels ramats, per tot arreu cansons y ayres de
la terra omplint l'espay d'armonías; vaig girarme per darrera volta
contemplant lo campanar del poble, lo lloch hont se trobava la
Margarida del meu cor, creuant per mon cervell negres presentiments
que m'esglayavan.
¿La veurás may més? ¿Què succehirá?
A Besalú, trobant altres estudiants que viatjavan en lo cotxe d'Olot,
pugí en l'imperial per primera volta. Sis rals ja'ls gastava entre
espardenyas y menjar. Per dos més anava com un rich; portava
cinquanta duros á la butxaca guanyats ab penas y fadigas; podía
passar una temporada, y be sería molt que la font s'estronqués tan
prompte.
Al arribar á Girona, mos companys, l'endaurador y'l senyor Perfet,
deyan que m'havía amagrit.
--No ha sigut per falta de menjar, --responía. La "Santa" creya de
debò que'm tornava ètich de massa estudiar.
--¡Pobre noy, se posa groch com un ciri! malaguanyat, que te unas mans
qu'enamoran.--
## XI
Aquell curs lo vaig passar com los altres, sense mirarme un llibre,
anant á l'aula perque sí, dibuxant sempre de días y de nits. En las
horas de fer vela, quan los demés estudiavan ò jogavan á cartas, jo
omplía de ninots y escarbats un mont de llibretas y álbums. Comensava
á passar pe'l més avansat dels que dibuxavan al Institut, ab un
mestre de aquell temps. Lo senyor Perfet, ajudant de la Escola, no
s'amagava de dir públicament que'n sabía tant com lo mestre.
Encara conservo carteras plenas de retratos, apuntacions del
catedrátich esplicant la llissó, tipos dels meus companys vistos per
darrera, fets á l'aula construhida en forma d'anfiteatre, lo del
pobre Llátzer assentat al costat del mestre obligat á defensar la
proposició del día, vegentse en mil apuros, siguent á voltas la riota
del catedrátich y dexebles si's descuydava.
Ja la dispesa de ca'la "Santa" era invadida per certa especie de
públich que constituía la meva parroquia. Estudiants del Seminari, de
la Normal, maynada del carrer que venían á veure dibuxos, retratos ab
llápis, á la ayguada, al carbó, ab tinta xina, que feya per tothom á
tots preus, á pesseta, á dos rals, á voltas regalantlos, cambiantlos
ab álbums ò altres obgectes.
La fama dels meus avensos arribá á tots los recons de Girona, fins
pe'ls convents, que'm feyan dibuxar lletras d'adorno, caps de sants
en telas de glacé, cenefas pe'ls quadros brodats. Las compradoras de
las monjas sabían de memoria la escala de ma dispesa.
La Mare superiora d'una comunitat relligiosa tenía gran empenyo en
saber un secret pera pintar vidres imitant la conxa. La pobre criada
del convent, viuda, vella y dolorida, fadigada de pujar tans
escalons, me deya que si jo no baxava al parlador á enrahonar ab
ellas, may més lograríam entendrens. Convensut de que la conductora
de mas explicacions no sabía traduhir fielment mon pensament, me vaig
presentar al parlador per fer ensaigs ab gran provisió de pega grega
y fullas metálicas de colors diversos, y en un recó del mateix
aposento, ab un tupinet y unas quantas andrònimas la vaig posar al
tantum del gran secret, rebent la corresponent paga y un milió de
gracias, ademés d'una ovació grandiosa que podría ésser lo preludi
d'una bona prebenda si'm convenía utilisar las influencias d'aquella
santa dona.
Los qu'estudiavan per mestres de noys tenían obligació de copiar, al
final del curs, dibuxos d'un mètodo castellá, estrany y rutinari, lo
més tonto qu'he fullejat en ma vida, que'l Ministeri d'Instrucció
pública imposava com á cosa de fe y encara imposa per instruhir als
mestres en aqueix ram, á pesar del progrés colossal, de la evolució
de las arts que per tot s'arrela, menos en las regions oficials de la
vila del ós qu'escampa tota mena de calamitats per las provincias.
Los estudiants de la Normal, obligats á dibuxar un absurdo detestable,
m'invitaren á que'ls arreglés las llibretas que devían presentar,
calcant jo'ls dibuxos que despatxava maquinalment y després
entregavan als catedrátichs, quins ni s'adonavan que fossen estargits
de la matexa má, passant tots aquells bous per bestias grossas.
Aquexos xexanta ò vuytanta joves foren verdaderas trompetas de la
fama, escampant lo meu nom pe'ls quatre ánguls de la provincia.
Al final del curs, vegent créxer los rendiments que donava el meu art,
ensemps que las ilusions falagueras, me'n anava determinat á la
Garrotxa per veure á mossen Anton, explorar sa opinió, y pintar á la
Margarida, ab colors de rosa, 'l famós pervindre que'ns esperava, los
somnis que tenía de ditxa, de gloria, si á copia d'esforsos y
sacrificis lograva obrirme camí y entrar en altra vida, que, al seu
costat, la veya sembrada de flors olorosas, embaumadas per sa puresa
angelical.
No trobava verdadera excusa per anar á la Garrotxa; no sabía còm
ferho. D'altra part la feyna tallada que m'esperava en alguns pobles,
era motiu suficient pera deturarme, ja que cap pensament atrevit
sobre la materia podía portar á terme, sense contar ab diners. Però's
feya insoportable passar tant temps sense veure la Margarida. Axís
es, qu'estava decidit á visitar lo poble, niu dels amors de la meva
primavera.
Però passan días en la vida qu'un no sab lo que's pesca.
Quan se sent més prop la ditxa, perseguida ab tants afanys, una
ensopegada trastorna'l seny, decauen las forsas, las penas aparexen
per nous camins, y's troba l'home altra volta viatjant entre congoxas
y afliccions.
Lo día abans de mon progectat viatge á la montanya, anant á dibuxar á
la catedral, passant per la plassa dels Lladoners vegí á Mossen Just,
l'esvalotat vicari, que sortía revent de Palacio, vers la baxada de
La Pera.
Exía d'examens, de renovar las llicencias, de llossar, que'n deya ell.
Me merexía pocas simpatías, sobre tot, desde que fou l'obstacle
insuperable que tirá per terra la felicitat que disfrutava á la
Rectoría. Un moment vaig estar indecís dubtant si'l cridaría, y
resolguí saludarlo.
--Donchs ¿què fan per la terra fresca?... Mossen Anton ¿còm se troba?
--Y de la Margarida ¿que te'n descuydas?
--¿De la Margarida? ¿Y què m'explica?
--Tu ho deus saber.
--¿Jo?...
--Y donchs ¿quí?
--No l'entench...
--¿Vaja home, no fassis l'orni; que no hi pensas?
--Altra feyna tinch... Ni estich per ella ni per caborias...--
En aquell moment los colors me pujaren á la cara, vegent que ni
encertava la contestació ni sabía lo que'm pescava. Vaig sentir foch
á las galtas.
Però mossen Just continuá impertèrrit:
--Mira; mossen Anton tan catxassa y tan gros com abans; ella més
fleuma y més danarida, _mulier futilis_... ¿Vols saber més?
--No senyor, no li demano tant.
--Donchs ¿quan t'hi ficas?
--¿Al Seminari? aviat: ja'm fan la sotana.
--Vejam si farás figa...
--¿Què vol dir?
--Que fas tanta cara de capellá com jo, encara menos.
--Vostè s'ho pensa...
--Vaig depressa; á més veure...--
Y'ns despedirem.
L'entrevista'm dexá fret, desconcertat, fentme passar las ganas d'anar
á veure mossen Anton y la Margarida.
Entrant en los claustres de la Catedral, en compte de dibuxar, en
l'altar de Nostra Senyora de Bell-ull, la cèlebre corona de pedra
tota d'una pessa, que portava comensada en la cartera, no fiu sinó
passejarme, donar toms y més toms, voltant los corredors, exir de
tant en tant á la porta que dona al Nort, dirigint la vista á las
montanyas de La Garrotxa.
¡Quína ensopegada tan tremenda! ¡Oh! ¿per què passan exos moments
execrables en que s'exposa en un instant lo que's guanya ab tantas
horas?
Si vas á la Rectoría, aquest home't vigilará sempre, ni podrás
enrahonar, ni explicar los plans que portas. Es capás d'embrollar
l'assumpto, lo senyor oncle s'hi ficará è hi haurá un desgabell de
mil diables; pe'l moment, val més no anarhi: després ja ho veurèm. Es
impossible qu'ella t'oblidi ni falti á la paraula.
¡Quín mestre! á palacio li deuen haver donat carbassa; te la manía de
llegir diaris, y may estudía ni's mira un llibre; ja te rahó que no
fa cara de capellá; més li valdría haver buscat una pubilla.
¡Capellá de monjas! _risum teneatis_.
Com més pensava en la entrevista ab mossen Just, més me rampellava,
tornava entrar á la catedral, voltava l'ábside y fins las ganas de
dibuxar m'havían passat completament. Aquell tresor de sepulcres y
esculpturas, aquells quadros admirables, aquella nau immensa, la
volta més atrevida d'Espanya, las vidrieras primitivas inimitables,
la llum misteriosa, los sons de l'orga, qu'altres días
m'entusiasmavan, tot me causava tristesa, defalliment; aquell monstre
de gegant, que guayta com las feras y bada la gorja com un ogre, em
feya rabia, semblava que'm deya "¡tonto! ¡mussol! has d'anar més
llest, si vols arreplegarla, no sabs lo que't pescas, ni tens
experiencia."
Tornava rotllar l'ábside com un autòmata; á voltas fadigat m'assentava
devant lo sepulcre del Cap d'Estopa, recordava la tarda del Ram, las
funcions de la setmana santa, lo poble de Girona aplegat á la Seu,
pera ohir los millors predicadors de la terra, las arcadas gòticas,
los pináculs, las cresterías, fins pedras que semblavan dúctils,
pastosas, que's movían, que s'alsavan enlayrantse sempre sempre vers
l'infinit, prenguent formas aèreas, místicas, y la imaginació
abstrayentse poch á poquet, combinava pilas de columnas fantásticas,
pirámides més altas que la escala de Jacob, y veya aparèxer al cim
l'ángel dels meus somnis, ab mantellina blanca, las mans creuadas,
vaporosa, agenollada entre'l públich commogut devant de l'espectacle
relligiós de la tarde del Ram, y á moments, abismat, ensopit, los
ulls entelats, lo cap caygut, somniant, la contemplava, oblidant los
obstacles que'm privavan d'ella, fins la idea funesta, fatídica
d'aquella veu de pou que'm perseguía com negra fantasma.
Exía de la sagristía un escolá que feya fressa, lo mestre de
ceremonias ab la porra trucant á terra, ohía algun gemech de
l'orga, 'm posava en situació, guaytava vers la pilastra de la trona,
vers lo lloch hont se aplegava'l públich y, ¡ah! nó... no hi es la
Margarida, no cal que hi pensis, somnis de malalt, tens febre, febre
d'amor immens que t'aniquila, que't consumeix las forsas, que't
matará. ¡Oh! si podías anar á la Garrotxa... ¡Mossen Just!... ¡Sants
del cel!...