capitells, las figuras d'Adam y Eva, los personatges de la Biblia
esculpits per artistas ignoscents en lo sigle XII, la imatge de Sant
Cristòfol pintada al encáustich en grossa taula bisantina, mil
fullatges capritxosos, estranys, que sostenen los frisos, la corona
de la Mare de Deu de Bell-ull; y aquell mont de recorts admirables,
aquell museu d'obras d'art, aquell paratge sublim, que'ns separa del
món per unirnos á un altre, per las pregarias, per la fe, per l'amor,
d'hont no'm sabía moure, hont tantas voltas m'havía entusiasmat, en
tal moment m'esclafava com mola gegantina.
Vaig exir de la catedral aclaparat, l'ánima als peus; al passar devant
lo palau del Bisbe, en lo lloch de la fatal entrevista, cayguí en
basca, lo cap me rodá y tinguí que seure llarga estona en los
pedrissos de la plassa dels Lladoners.
Un poch refet de la catástrofe'm vingué reacció momentánea, sessions
de febre d'un malalt que desvarieja, que cessan per instants, se
repetexen cada volta ab més freqüencia y terminan per dexarlo abatut,
sense conexement, sense esperansa de vida.
A tal edat, en tal situació desesperada, ¿qui no's veu capás de
combatre per tots los medis, vegent més enllá, passada la palanca, á
l'altra banda, un ángel com la Margarida, un oncle com mossen Anton,
una carrera de gloria que aniría pujant d'un escaló á l'altre fins
arribar al terme desitjat, fins á produhir quadros com los de la
Catedral, com aquell de la sagristía, com los de la capella fonda?
¡Oh! 'm dirigiría á la Margarida per escrit, li esplicaría mos
sufriments, l'ensopegada ab mossen Just, los meus avensos en l'art,
los recursos ab que ja contava y los que vindrían á aumentar lo meu
caudal.
Però ¿còm ho fas per escríureli? En sa vida ha rebut una carta, l'has
d'enviar pe'l correu; mossen Just la veurá, ell las reb, conexerá la
lletra; vinguent de Girona, hi haurá un sagramental, al senyor oncle
li fará misteri. Mes lo vicari... ¡Ah! s'alarmará, cridará
enfurismat, tocará á sometent, buscará si'l diable s'ha amagat
darrera las faldillas, si s'ha ficat en l'intríngulis; sortirán
progressistas, carnestoltas, tots los dimonis del infern s'encararán
ab lo senyor oncle, ventará cops de puny á la taula y la Margarida,
sens'esperit per contestarli, 's morirá d'angunia.
¡No pot ésser!; no pots escriure cap carta!
Per mossen Anton hauría donat la vida, may havía trobat persona més
agradable; sentía donarli'l més petit disgust; volía presentarme
davant d'ell, lo cap dret y'l cor net, fentli veure mas ansias,
esplicantli la meva resolució, los plans del pervindre. Com no tenía
un pel de tonto ni era preocupat, m'hauría protegit, no volguent
forsar una vocació falsa.
Donchs, podrías servirte d'un estudiant del poble, per portar la
carta, axís tindrías contesta pe'l mateix propi. També es un
embolich; ¿quí's fía d'altre en exos negocis? La cosa es massa
delicada; aquí no hi há amich que hi valga, tal volta lo mateix
correu ho esbombaría.
¿Còm s'arregla, donchs? Davant lo vicari te n'ha escapada una com un
cove. Ell haurá contat y recontat á la Rectoría, á la Margarida, ben
alt, á tots los obrers del poble, que ja't feyas fer la sotana; es
capás d'haverli dit que jo sería una columna de la iglesia, qu'era
pecat mortal lo distraurem de la carrera, que qui servís d'obstacle
contrauría gran responsabilitat davant de Deu. Lo que has dit per
dirho, per sortir del pas, sense saber perquè, ell ne fará un gran
supòsit, un gran plat, amanit á sa manera, ab los comentaris
estupendos del seu repertori, ab sal y oli de convent.
Ella es estremadament relligiosa, creurá qu'es la causa de que tu't
deixis la carrera, que tu y ella us condemnarèu per sempre més; está
clar que mossen Just aprofitará'ls seus escrúpols valguentse de
trassas y manyas per engiponarla en un claustre! ¡Oh! l'intolerant,
l'implacable, fará tots los medis pera robártela...
Y es teva, ben teva; ho ha demostrat sobradament ab sos actes, ab sas
llágrimas, ab las miradas que t'entravan al fons de l'ánima...
Lo gatamaula voldría veurem capellá, á las donas las voldría totas
monjas, sempre repetía las paraulas de Sant Pau "qui no's casa obra
millor"; ja ho sabem, però que no fassi pressió, que dexi obrar ab
tota llivertat, aquexa intranzigencia porta centenars de víctimas al
sacrifici; qui tinga vocació verdadera que ho sigui, qui's senti
cridat que s'alsi; jo no'm sento elegit, en mí no hi há lluyta, la
decisió está feta; però ella, davant las cansons del vicari, no
tindrá esperit ni alè per oposarli rahons sòlidas, no sabrá
desempellegarse dels arguments temibles: lo diable malvat, la
situació crítica de la iglesia, satanás en persona, es clar, tot axò
y altras rahons exirán de sa boca... ¡Ell, que desde l'altar
escridassava al paborde que tingué la desgracia de trencar la llantia
y vestit ab la roba de dir missa apostrofava á las pobras donas que'n
surtiren ab las caputxas tacadas d'oli y obligá á mossen Anton á
sortir del confessionari pera aplacar l'escándol...!
Ah! ab una vegada que la confessi li omplirá'l cap de convents y
monjas, la fará tornar ètica.
¡Si no t'haguessen escapat aquellas paraulas davant de palacio, si no
l'haguesses saludat! ¡Quína tarda més desgraciada!...
Mentres divagava ma imaginació en un cèrcol viciós, sense sortida, en
un embroll de comentaris abrumadors, aclaparat, lo cervell á rodar,
mitx boig, sempre trist, pensatiu, y tothom me deya que perdía'l
color, fins jo creya tornarme tísich, y alguna volta'm semblava
qu'escupía sanch, mentres sense reposar lo pensament un sol instant,
anava per Girona encantat, ensopit, sense saber lo que'm feya,
vingué'l rector dels Angels, mossen Oni, á proposarme un plan
grandiós per decorar lo camaril de la Verge y pintar en la gran paret
del altar major un altar figurat de tant relleu aparent que semblés
de bulto.
Aquell succés me distragué alguns días fins á comensarse'l curs en lo
Seminari, de ahont probablement me despediría á la francesa al
arribar lo primer d'Octubre.
¡Però ja fa un any que no has vist la Margarida ni n'has sabut una
paraula!
¡Sants del cel! Y ella veurá que la oblidas, no creurá en tas obras ni
en tas paraulas; paraulas d'estudiant, aquella que cantavam á la
galería.
Ara no'ns podrèm casar
que demá'm donan la missa.
No'usfieu d' estudiants
ni tampoch de gent de llibres.
Bona amor á Deu siau...
¡Quantas vegadas pensará en la cansó del estudiant de Vich! ¡Ni may
l'haguessem cantada!
En fí, veya tapats tots los camins. Mossen Just pesava sobre'l meu
esperit, com una montanya; tant com siga vicari del poble, la
situació es esposada á mil perills.
Vegentme capás de sobras pera desempenyar l'encárrech de mossen Oni,
vaig contractar á tres dels meus colegas, que's guanyavan las
caxaladas afeytant pagesos féntloshi veure las estrellas en mitx del
día; los prometí gran recompensa, sextuplicant lo jornal de la
setmana, transformantlos repentinament en dexebles los més afamats de
la escola moderna, que ja dexava endarrera la d'en Pibernat y en
Murtra y á tots los endauradors de las Ballesterías y demés ejusdem
furfuris que tenen fama de espatllar iglesias, s'omplan las butxacas
de quartos, pelan y repelan á rectors y canonges y son la pedregada
que s'emporta l'art antich de nostras iglesias, destruheix y
empestifa tot lo que toca.
La empresa traspassava'ls límits ordinaris, ho veuría tot Girona; los
pobles del Empordá que visitan la capella se'n tornarían admirats
d'una cosa tan estupenda.
Calía fer gran provisió de cendras verdas, que'l groch real y vermelló
fos de primera, que'ls motllos de paper fossen superiors y més
complicats que'ls de la Barbería La Brillante, llavors de moda; en fí
que'l Rector quedés encantat davant la obra.
Lo santuari dels Angels es prou conegut en la provincia de Girona;
punt tal volta únich que, situat á tres ò quatre horas del mar,
domina fins las montanyas de la Garrotxa. Entre'l servey del
santuari, en la petita reunió que allá's trobava, regnava la prosa
més crudel qu'he trobada en ma vida, però las distraccions y bromas
dels meus companys feyan passar més ò menos bé las horas de descans
de la jornada.
--Sempre guaytas vers la montanya, --'m deya un colega;-- sembla que
t'anyoras; contempla l'Empordá qu'es més bonich y més clássich.
--Val més un recó de La Garrotxa que deu Empordans. No'm vinguis ab
planurias que fadigan la imaginació sols de pensarhi.
--Val més un Empordá que deu montanyas. Mira'ls pobles de la gran
plana, que ostentan llurs riquesas en los camps famosos qu'un día
foren mar, y la má del home ha transformat en jardins que produexen
los millors fruyts de la terra. Aquí's balla la dansa pírrica, la
sardana, desconeguda per vosaltres; aquí las donas conservan lo
tipo grech, las noyas semblan Venus, y'ls hòmens gegants de la
rassa de Sant Cristòfol.
--Los montanyesos tenen la pell més forta, allá's respira l'ayre pur,
embaumat per mil plantas aromáticas. Quan vaig á mon terrer, al
arribar á Besalú, ja sento l'olor de La Garrotxa; allá's balla'l
contrapás llarch y tocan la cornamusa, que sembla música
d'almogávers; las noyas repuntejan uns ballets que tota la sal hi
vessa, portan tals mocadors qu'enlluernan; val més la Margarida que
totas las de...
--¿Quí es la Margarida?
--Oh! una planta... vull dir... una flor blanca, de botó groch, quals
fullas s'esparraman en forma de corona...
--No me la pintas... Ja comprench per què estás preocupat...
--Dexèmho estar... Prèn aquesta bronja... La cola bull... tingueu
compte ab la bastida, agarreuse á las cordas...--
Sempre lo mateix, fins m'escapava'l nom de la Margarida davant los
altres que'm veyan pensatiu y sospitavan que las faldillas d'alguna
dona'm farían penjar los hábits á la figuera.
Després de dinar passavam llargas estonas contemplant lo museu de la
Iglesia, consistent en centenars d'ex-votos de totas classes y
formas, atapahint las parets de totas las capellas, forma d'art
especial, ignoscent, mitx salvatge, que reflexa las creencias y
relligiositat del poble. Entre mils escenas originals y trágicas que
demostran las tendencias del gènero, se veya representada una casa,
hont setze esbirros de Felip V sorprengueren un capitost de
Barcelona. Lo catalá després d'haver saltat per la finestra, encara
l'arma als setze famosos, ab una descárrega'ls tomba tots de pernas
enlayre y las setze balas que portava en lo trabuch van á parar una
en cada testa dels butxins de Castella.
Fou tal l'entusiasme del Rector dels Angels, que'l darrer día cantarem
los goigs en lo camaril de la Verge, donantli las gracias per no
haver pres mal á pesar de la cayguda d'un company desde molta
alsaria.
Ja'm considerava capás de grans empresas, fins d'obrir nous horisonts
á la rutinaria escola de las Ballesterías. Donaría'l cop mestre á la
entrada d'hivern. ¡Y tal si'ls penjaría'ls hábits! Al costat de la
Margarida, Girona entera m'admiraría; de feyna, ni pensarhi; més que
no'n voldría.
¿Si hi anirás á la Garrotxa? ¡Encara que'l món s'enfonzi! Esperem per
las firas de Sant Narcís; será més dissimulat, hi há vuyt días de
festa; mossen Just ho trobará més lògich; si pren una enrabiada,
pitjor per ell; soch capás de... En fí, val més no pensarhi.
Mossen Anton no'm traurá pas de casa; lo cridarás separadament, lo
convencerás, y en surtirèm d'una vegada.
Faltava un mes; només qu'un mes, trenta un día, temporada més llarga
qu'un any de fam.
## XII
Pe'l vuyt d'Octubre la patrona me despertá abans d'hora. Queya un
formidable debassellt, com si s'haguessen obert las resclosas del
cel. May m'havía trobat á Girona en semblant cas, si be sentía parlar
dels ayguats y sas conseqüencias desastrosas. Prompte vaig adonarme
de que's tractava d'una cosa imponent. La campana de la Catedral
avisava'l perill convocant al temple als fills de la ciutat pera
conjurar la calamitat qu'amenassava. En ma vida he ohit sò més
esglayador, més sublim y més solemne. La famosa campana repetint las
batalladas cada cinch minuts, commovía l'ánima omplintla de terror
ensemps que d'esperansa.
Commogut per l'espectacle, 'l cor emocionat per la campana, m'havía
esquitllat per la muralla que tocava al Pont de Sant Francesch,
arribant fins al carrer de La Forsa per visitar la Catedral. De
sobte, sorprès en l'entrada d'una casa de dispesas, sentí la veu de
mossen Anton. Girar lo cap y córrer á donarli forta encaxada fou obra
d'un instant.
--¿Vostè per Girona en aquexos moments?
--Vinch de fer un passeig llarch: la setmana passada he acompanyat la
Margarida á Vich, al convent de carmelitas; --y acostantse á cau
d'orella:-- no'n tenía pas ganas de ferse monja, mes desde que
mossen Just li digué que decididament entravas en lo Seminari... Jo
no'n sabía res de tot axò; vaig observar quelcom, però no m'hi
fixava; tarambanadas, cosas de joves... En fí, si m'ho haguesses
dit... ¿per què no parlavas?... Pe'l demés, ella resignada com una
santa. Ja ho veus, está fet, aquí'm trobo setiat entre
vosaltres.--
Esforsantme, cercant sosteniment, ferit, glassat del cor, sens alè,
desmayat, tinguí que recolzarme á la paret de la casa per no caure y
donar un espectacle ridícol davant lo simpátich Rector, que ab sa
influencia m'hauría protegit y en aquell moment m'ho donava á
entendre.
--Demá ja'ns veurèm, me'n vaig, perque l'aygua va pujant y tal volta
no passaríam.--
Pugí á la Catedral d'hont se veu lo panorama de las Guillerías, roca
del Jor y voltants de Vich. Encongit, tremolant de fret, á través los
ruxats portats pe'l llevant furiós, passí llarch rato, los ulls plens
de llágrimas, sense saber traure la vista del horisó de l'antiga
Ausona.
No vegent lo que passava per la ciutat transtornada, entrant á ca'la
patrona, desganat, afligit, me vaig tirar sobre'l catre, responguent
á mos companys que no's cansessen que no pendría res.
--Haurá presenciat la escena d'aquell que's negava; un susto, no será
res.
--¡Ca! --deya la santa senyalant al pit,-- la caxa, la caxa; massa
estudiar, malasaguanyadas mans!--
Fi.