L’estudiant de la Garrotxa
Josep Berga i Boix
1895
`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut
d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual
Informatitzat de la Llengua Catalana.`
## I
Eram set ò vuyt que, si fa ò no fa, tanta vocació tenía l'un com
l'altre; tiravam per capellans, perque'ns deyan que menjaríam pa
blanch, y com nostras familias lo menjessen prou negre, de fajol sol,
á voltas barrejat ab favas y blatdemoro, res d'extrany que
aguantessem la vida d'estudiant pobre, que sempre hi há un pitjor, y
per ma part lo pitjor era, qu'en la casa de mos pares la ballava molt
més magre. Lo cert es que cap de nosaltres tenía un quarto ni un clau
per penjar la roba.
Los pobres no fan com los richs, que tots son parents y tenen extesa
la sanch per tot lo món. Axò sí, aviat se troban. La pobresa engendra
simpatía, la gent de pochs quartos aviat se conexen.
Nos reunirem sis, que ni triats, tots del costat d'Olot, acostumats á
beure aygua fresca y regalada, y á anar prims de ventre. Nostras
conversas versavan generalment sobre lo mateix tema, inventar medis
per apagar la gana, tirar plans econòmichs, é ideas d'empresas
lucrativas. En vuyt mesos de curs escolar, recorreguerem vuyt
patronas, desde'l carrer de Pedret fins al Portal del Carme, es á
dir, tot Girona, ab lo pretext de fer economías, perque aquesta
aprofitava millor las engrunas, perque aquella era més fiada y més
neta, perque l'altra era massa lluny del Seminari y gastavam una
pesseta mensual d'espardenyas negras.
S'acabava'l mes, ficavam la roba dins un mocador, los llibres á sota'l
bras, y á probar altra mestressa. Ni un de la colla possehía un
miserable bagul; lo día que per tres rals ne vaig comprar un á
l'Areny, era jo envejat per mos companys y considerat com un
propietari.
Nos guanyavam la vida exercint diversas industrias, y un día, per
unanimitat, determinarem allotjarnos en lo Mercadal, carrer de
Ginesta; anarem á veure una patrona revellida y geperuda, santa dona,
tant que li deyan "la santa", y la casa era coneguda en tot lo barri
per ca'l Santu.
¡Pobra velleta! Son pare era un hèroe del siti de Girona, que passá
grans martiris. Recordo còm sa filla, commoguda, 'ns contava las
facecias de la tremenda lluyta. A n'ell li portavan lo menjar á la
muralla del Hospici, y de tant sentir la campana de la catedral, ni
cas ne feyan. Un día, al exir de casa, ohí tocar á bomba; torná á
pujar la escala y exclatá un terratrèmol devant la porta; la bomba,
fent saltar las parets d'un hort, s'havía ficat dins la portalada,
hont jugavan duas germanetas sevas y la metxa fumava
desesperadament. De sobte torna á baxar, te m'agarra las nenas,
emportántselas, rossegantlas carrer amunt, y als pochs passos,
reventa'l formidable progectil, arrunant tota la casa, fent gran
clot á la entrada, hont se colgavan dos parells de bous, y salvantse
ellas per miracle.
Cada estudiant pagava cinch pessetas mensuals á la patrona, obligada á
donarnos llit y á coure'l menjar que venía á costarnos diariament uns
dos rals per barba.
Un dels meus colegas afeytava en la barbería La Brillante, cantonada
del carrer de la Cort Real; altre á Santa Eugenia; altre copiava no
sé quíns manuscrits per un beneficiat de la Catedral; jo, que tenía
aficions estèticas, freqüentava la botiga d'un daurador de Las
Ballesterías, qui gratis et amore y per las grans simpatías ab la
gent d'iglesia, 'm permetía enterarme dels secrets de l'art,
iniciantme poch á poquet en son complicat intríngulis.
Lo daurador me proporcioná íntimas relacions ab lo senyor Perfet,
mestre de dibuix, amo de la botiga que tothom conexía á Girona, hont
pe'ls volts de Nadal no s'hi entenían de feyna, comprant figuras de
pessebre, las més bonicas y lluhentas de tota la ciutat, donantli
gran anomenada.
Jo era qui li feya las figuras, y per guanyar dos rals de jornal devía
modelarne quinze ò setze cada día, perque, contant primeras materias,
vernís en los ulls y altras futesas, no donantmen al engròs sinó dos
quartos de cada una, ja's pot calcular la ganancia.
En lo carrer dels Plats, á ca'n Dillet, á voltas n'hi tenía tres ò
quatre centas pera coure. De totas passadas, á forsa de llevarme
dematí y plegar tart, conseguía jo un capitalet que, unas setmanas ab
altras, poch se'n faltava pera subvenir á mas reduhidas necessitats.
Jo'ls hi deya á mos companys, que llurs ocupacions eran prosaycas, que
no comprenía còm hi há homens que's dexin afeytar, ni qui's presti á
desempenyar exa feyna. La meva industria era superior y més noble,
honrant la persona y essent més lucrativa; se convenceren prompte de
mas afirmacions al veure que la Santa'm feu pintar la capelleta de
guix del menjador, adornada ab quatre columnas y frontis triangular,
feyna que, pagats gastos, me valgué la respectable suma de dos duros.
Dos mesos pagats per avens. Primer encárrech formal qu'he tingut en
ma vida.
La capella fou visitada per innumerables estudiants y donas del
carrer, que's desferen en elogis, ponderant mas habilitats y
felicitant á la Santa per tenir á casa gent tan instruhida. La fama,
correguent més depressa que'l vent, en pochs mesos s'escampá per gran
part de Girona, de manera que pe'l mars següent, los catedrátichs del
Seminari, noticiosos del meu valor en materias d'art, m'inclogueren
en la comissió organisadora de las festas de Sant Tomás.
L'iglesia de Sant Martí fou transformada com per art d'encantament
y'ls diaris de Girona parlaren dels ornaments del temple, del bon
acert, del gust extremat de la comissió organisadora. A mi'm posaren
sobre los núvols.
## II
Res com la fama, sobre tot ben adquirida, com ho era la meva, á copia
de suar y menjar magre. Alguns senyors rectors del Bisbat tingueren
noticia de que jo pintava millor qu'en Pibernat y en Murtra, y durant
l'istiu pròxim, vaig desempenyar alguns encárrechs en diferents
temples, valguentme millorar de posició fins al extrem de que, al
tornar á Girona pe'l setembre, vaig substituhir contentíssim la capa
negra, curta, desvirondada, que'm servía per anar á l'aula, ab una
esclavina de panyo blau turquí, nova y flamant, que per quatre duros
me cedí la familia d'un estudiant mort tísich, llensant al carrer al
mateix temps lo barret tronat, comprat al Areny per un ral,
cambiantlo ab un de pesseta, planxat y lluhent, que feya la
competencia al del petimetre més estirat que's passegés per las
voltas de la plassa del Ví.
Vaig debutar en un poble pintoresch de La Garrotxa, qual iglesia
situada al extrem d'enlayrada cinglera de noranta metres d'alsaria,
té per fonaments apilonada multitut de prismas basáltichs de colossal
figura, banyats d'un costat pe'l Fluviá, que baxa en tal indret casi
sempre turbolent y esvalotat, d'altre pe'l Turonell, més modest, però
fressós y rapetani, juntantse abdós y confonentse al peu del cingle
pera córrer cap á mar ab més rumbo y fatxenda.
Vivía en dit poble un senyor rector vellet, Mossen Anton, gran
cantayre, aficionat á la cassa, á qui cayguí en gracia per las mevas
cansons de la rodalía, y per l'habilitat que possehía y de que'n
donava ostensiva mostra, pintant las parets de la capella de Sant
Isidro, adornantlas ab plafons verts figurats, ratllas blancas y
negras, combinadas ab notable valentía.
Tals pinturas entusiasmavan á Mossen Anton y molt més encara als
admirats obrers de la parroquia y pabordes de Sant Isidro, que's
feyan creus al guaytar, ab un palm de boca, los jaspis de las
columnas, las imitacions de marbre, l'encarnat del Patró dels
pagesos, que semblava nou, los botons de la casaca, d'or brunyit, las
cibellas de plata, y tots los detalls, un per un, sense faltar ni'ls
forats de la corretja cenyida á la cintura.
Pasmats los principals del poble de las mevas mans, tingueren un ajust
presidit pe'l senyor Rector, y determinaren fer pintar la capella
fonda, iglesieta en miniatura dedicada á la Verge del Roser, pagada
pe'l cèlebre bisbe de Girona, don Tomás de Lorenzana. Fet lo
contracte á presencia de Mossen Anton, se comensaren á alsar
bastidas, y tinguí treball per una mesada llarga, arreplegant alguns
quartos que'm feyan falta, y la fama consegüent, que aumentá ab
rapidesa extraordinaria.
Majordona del simpátich sacerdot era una seva neboda de setze anys,
angelicalment bonica. La Margarida era primeta, garbosa, rossa, de
cara correcta, d'ulls blaus y mirada dolsa y expressiva. Vestía
faldillas y gipó al estil de las noyas ricas de La Garrotxa, però ab
tal ayre, tal armonía moral, si's pot dir, que'ls colors tirant á
blau fosch, ab ratllas y flors de mitjas tintas blanquinosas y
moradencas, prenían un carácter, y's confonían y armonisavan ab una
nota general, trobada per instint, que responía admirablement á son
interior, á sa ánima delicada, pura y mística.
Era modesta, treballadora, endressada, y forsa instruhida. Als pochs
días d'estarme á la Rectoría, vaig observar que la Margarida's
complavía parlant de mi, alabantme per tot arreu, y que d'amagatotis
fixava, de tant en tant, en mi alguna mirada que'm feya commoure,
causantme certa emoció que de moment no endevinava.
Al portar lo menjar á taula, al traure los plats, plegant las
estovallas, á voltas sos brassos casi'm fregavan lleugerament, fentme
sentir una fragancia de flor desconeguda.
En la exida descuberta, que's troba sobre'l gran precipici, dominant
las cascatas y gorgas del Turonell, fumant y passejantnos ab Mossen
Anton y'l Vicari Mossen Just, d'improvís exía de la sala, regava las
flors dels testos, m'explicava y donava detalls de cada una y
terminava fent un ram, que m'ofería, regalántmel davant lo senyor
Oncle y'l Vicari.
--Té; aquest es de margaridas dobles; ¿t'agrada? ara te'n faré un de
pensaments. ¿Veus aquesta sarment? la regalaren al senyor Oncle;
pervé de la vinya hont se feu lo ví, que's consumí la nit de la
Cena.--
Los rahims eran petitets, grochs, excelents; feyan ensalivar...
--Te'n trencava un; ménjat aquest brot...--
Jo'n trencava un altre.
--Donchs, té tu; ménjat lo més gros; si no'l menjas, jo tampoch...
--Van per las tres, Mossen Just; anem á resar, --feya'l senyor
Rector...
--Jo me'n vaig á la iglesia, que l'aprenent m'espera.
--Adeu; fins al vespre. ¡Ah! nó; sí; ja vindrás á vèurens.
--Espérat un moment; baxarèm al hort; has de tastar un préssech.--
Y mentre'ls capellans resavan, _Os habent et non loquentur; oculos
habent et non videbunt_, etc., etc., abdós baxavam á la fexa
enrotllada d'arbres fruyters, cuydada pe'ls reverents ab singular
predilecció, y després de passejarnos, ensenyarme lo més notable y
donarme explicacions sobre las diversas fruytas, nos assentavam á la
paret de la vora del cingle, fonamentada sobre l'immens precipici
basáltich, y desd'allí, jo li ponderava la feréstega escabrositat de
aquell terreno, la fondaria esgarrifosa de aquell abisme, las runas
d'un castell que se ovirava, com gegant amagat dins la boscuria,
l'accidentació pintoresca del Turonell, que á nostres peus
serpentejava, alegre y joguiner, saltant marges, transformat en
cascatas, vorejant rocas, dexant illots plens de sorra, fent tal
fressa, que á voltas transportada pe'l vent molestava, á voltas pe'l
vent contrari s'allunyava en ondulacions graduals fins á perdres, y
freqüentment per un cambi d'ayre repentí, feya la remor de una ruxada
travessant un camp de blat de moro.
Ella, sovint dreta, lo devantal trossat, la falda plena de flors,
sostinguentla ab una má, l'altra apoyada á la cintura, lo mocador del
cap caygut enrera, ostentava una figura plena de gracia, de sentiment
y dolsura, un cos tornejat, unas mans finas, blancas com la neu, una
testa maravellosa, model d'una Verge de Murillo.
¿Era visió ò realitat? No sabía explicarmho. Ponderantli'l paysatge,
l'accidentació d'aquellas cingleras, los milions de detalls
inimitables, comensava jo á fixar la vista en son cap nu, en son
front ignoscent, mitx amagat per hermós desordre de cabells, en sos
llabis d'imatge cristiana, y en sos ulls, admirant embadalit aquell
ser misteriós d'atractiu imponderable.
--¡Oh! tocan las tres; m'esperan; adeu, Margarida.--
## III
L'iglesia estava separada uns cent metres de la Rectoría. Mentres jo
y'l mestre-de-casas nos enfilavam per las escalas, agarrantnos á las
cordas, cantant cansons de la terra, taralejant ayres del mes de
María, grupos de curiosos, donas batxilleras, guaytavan per las
escletxas dels taulons. Mossen Just, arremangada la sotana, pujava
fins á la corniseta de la cúpula y m'ajudava á tenir lo motllo per
acabar una estrella complicada. Mossen Anton deya que no li agradava
caminar sobre puntals.
Desde aquella altura guaytava á la Margarida, agenollada davant la
Verge del altar major, pregant á Deu probablement pera que no
cayguessem de la bastida. Després s'alsava mirant enlayre vers la
cúpula, las mans entrecreuadas á la cintura, admirable estátua
d'ángel adorador. Veyentla pregar, tenía jo confiansa de que no
cauríam, perque estava segur de que la Verge la ohía. Aquella visió'm
perturbava, fentme confondre las tintas y trontollar las líneas
generals dels obgectes.
Campirem gran part de la volta, surtintne esllanegats, suats, abatuts.
Procurarem exir prompte de la iglesia y encaminarnos á la Rectoría.
La neboda de Mossen Anton comensava á preocuparme d'una manera
extranya. Me'n aní á seure als pedrissos de la galería á ferla petar
ab los capellans qu'esperavan lo correu. Jo guaytava qu'exís la
Margarida, per mi més important que tots los correus del món, que
m'omplía d'un goig inexplicable.
Los diaris arribavan cap al vespre ab los cotxes d'Olot. Generalment
s'havía d'encendre la llumanera. Llavors passavam á la exida cuberta
tancada ab vidres, y tots llegíam y arreglavam l'Espanya sobre una
taula antiga de pilans tornejats. En un ángul, dejús d'una gran
gabia, ab crías de canaris, solía asseures Mossen Just, sempre
enfadat quan llegía periòdichs, lo barretinot tirat endavant, los
ulls espurnejantli.
Mossen Anton no s'hi fixava gayre; estava suscrit á _La Esperanza_,
més per compromís que per convicció; però comparexían los pagesos á
preguntar per las novas que corrían, y's feya necessari respondre
quelcom.
Se parlava alashoras d'en Prim, d'en Odonnell, d'en Narvaez, del
general Zapatero, del Padre Cobos. Don Pedro de La Hoz escrivía las
cèlebres cartas de _Serafín sin blanca, Tío no te fíes_, y _Demócrata
veterano_, que recordan encara ab fruició tots los Rectors vells.
Jo prenía'ls diaris per imitació, y á voltas m'entretenía dibuxanthi
ninots en los marges. Qui ho agafava pe'l fort era Mossen Just,
armant cada sagramental que s'enfonzava'l sostre, pegant cada cop de
puny á la taula, qu'hi cruxía sa má dreta.
--Son una colla de descamisats, insensats, dexats de la má de
Deu. ¡Oh! mirin avuy quínas tabanadas los hi clava; los reventa á
cossas, á cops de sabata! ¡Quína descripció! aquest home es lo més
sabi d'Espanya; don Pedro de La Hoz deu ficarse disfressat per
clubs y tabernas, á las covas del progrés, hont se juntan los
xirinolas que deshonran lo més sant y sagrat. Axò no's descriu
millor. Aquexa gent se veuen, se tocan, se sent lo fetor de peste
qu'exhalan y las intencions que portan!
--Ah, sí, sí; no pot anar, no pot anar, --feya'l senyor Rector,
passejantse ab la capsa á la má, prenguent polsada;-- val més no
parlarne, fan fástich, ¡eh! ¡son progressistas! ¿Sap què pensava,
Mossen Just?
--Digui, Mossen Anton.
--Qu'hauríam de cantar una mica, ara que hi há tot lo coro reunit.
Vaja, que l'artista'ns acabará d'ensenyar aquella tan
bonica; ¿comensem pe'ls goigs de la Puríssima?--
Y Mossen Anton, com un mestre de capella, entusiasmat entonava:
_Para dar luz inmortal siendo vos alba del día_, etc., etc..
--¿Per què no cantas, Margarida? --feya'l senyor oncle.
--Ja ho sab, que no tinch veu; la del estudiant val per quatre...--
Jo y Mossen Anton feyam lo duo; lo vicari, ab veu de baix, més fonda
qu'un pou, donava carácter á las notas agudas. ¡Quín terceto!
A voltas entonavam lo credo parisiense, el _tota pulchra_, exint per
postres Mossen Anton á cantarne alguna d'humorística que ab las
tonadas de xanxa, de certas cansons de la terra, l'accionat y
expressió que sols ell sabía donarhi, podían desconjuntarse fins los
còmichs de la lleuga. Per exemple, aquesta:
Lo mestre Joan Salsas
talla unas calsas
per un gegant;
sent lo corte d'indianas,
ab setze canas
no'n té bastant;
ell talla, retalla, y'n fa retallons, etc., etc..
Un sabaté treballa
sota muralla,
mestre bunyol;
fa la feyna molt dropa,
per ser d'estopa
tot lo nyinyol,
badana molt vana
y cordová;
ell remena la pega
y la mastega
com si fos pa, etc., etc..
Las cansonetas d'una veu sola, de Mossen Anton, nos feyan partir de
riure, y si no venía cap parroquiá á destorbar la funció, durava
aquesta mitj'hora ò tres quarts, dihent després lo rosari y
anántnosen á sopar.
Per aquell temps havía dictat una cansó que tingué gran ressonancia,
lo general poeta y artista cèlebre, Ros de Olano:
_A dónde vas, golondrina dichosa_...
A Girona la cantavan totas las familias de moda, ab acompanyament de
piano. Tres ò quatre l'aprenguerem sentintla cantar á una senyoreta
de casa rica, davant la Rambla del Seminari; jo la portava nova y
fresca á La Garrotxa, sense degeneració de cap mena. A la Rectoría,
cantada per Mossen Anton, que tenía bon ohido y excelenta veu de
barítono, hauría fet caure la baba á n'en Silvestroni.
¡Còm volavan las horas! Ben tractat, ben volgut, aplaudit de tot lo
poble y embadalit per la Margarida!
Mes certa idea trastornava'l meu cervell, com nuvolada simptomática en
l'horisó de la vida y de la carrera que seguía. Aquesta idea, cada
volta més persistent, més terca, acabá per desvetllarme, per tenirme
contínuament en estat febrós, neguitós, llanguit, qu'aniquilava ma
energía, fentme perdre visiblement la forsa moral.
De nits, somniant, veya á la Margarida agenollada davant l'altar
major; á la galería, fentme rams de pensaments; al hort, assentada
vora del cingle al costat meu.
Si jo la observava, baxava la vista; si ella fixava en mi sos ulls
admirables, jo'ls baxava; si eram á taula, 'm guaytava desde la
cuyna; si portava plats ò altres obgectes, dissimuladament
s'acostava, 's decantava, fregantme casi las orellas. Me despertava,
tardant llarga estona á tornarme á dormir, y cap idea clara,
concreta, sobre tal situació excepcional, venía á donar un raig de
llum al meu cervell trastocat per la visió encantadora.
Jo no havía posat may esment en cap dona, jove ni vella, gran ni
petita, sinó pera burlarme ab mos companys de las senyoras estufadas
que's passejavan per Girona. Al Seminari, quan lo doctor Noguer
aludía á las fillas d'Eva, llegint meditacions en la iglesia, jo'l
sentía com si parlés lo mateix fra Anselm Turmeda:
Fembra es cap de pecat, arma del diable malvat y gitament del sant
regnat, axò diu Orígenes profeta...
Ab prou feyna tenía idea del sexo femení. Tot lo més sabía qu'era un
diable, la perdició eterna.
Però lo que deya'l doctor Noguer no's deuría referir á la Margarida,
¡cá! era diferenta de las altras, no podía ser cap de pecat; pura com
un lliri, virtuosa, freqüentava'ls sagraments, feya caritat als
pobres; totas las horas que no tenía feyna, las ocupava santament;
sa cara demostrava la puresa de son esperit; lo seu exterior
correcte, artístich, accentuat de singular bellesa, respirava
modestia. Deu hauría creada aquella ánima en armonía ab son cos,
reflectiment de bellesa primitiva, especie de fragment desprès del
paradís terrenal.
Tornava á adormirme y'ls somnis persistían ab terquedat implacable;
tornava á despertarme y sentía la vulgar realitat de las cosas, la
prosa eterna de qu'está plena la naturalesa, tota la vida, tot lo
que'ns rodeja. Mes ella no es prosa, ni cap de pecat, ni arma del
diable; prop seu te sents confortat, com per un perfum celestial, per
un encens puríssim que vivifica.
## IV
Durant los darrers días, quan s'acabava de pintar la capella fonda,
havía descubert en plafons ovalats que decoran los grans arrimaders
de la matexa, enquadrats en marchs barrochs bruts de pols,
entrenyinats, entre altres retratos lo del Bisbe Lorenzana. Després
de netejar ditas pinturas y de compararlas ab las faxas y ramatges
verts per mi estampats en las parets de la iglesia, vaig sentir
abrumadora tristesa, un defalliment, un buyt interior. Llavors me
donava compte dels disbarats que feya. Se'm figurava veure l'artista
que, cinquanta anys enrera, havía decorat la capella, exir del
sepulcre y tráurem del temple á cops d'escombra. Davant los retratos
tremolava; al contemplar las caras plenas de vida, al admirar los
plechs, lo dibuix correcte, l'expressió de las fesomías, lo cor me
faltava, sentía ma impotencia, m'avergonyía. Al mateix temps,
netejant una tela de la sagristía, rebí una impressió tremenda, que
no se m'ha esborrat encara de la memoria. Un quadro ab gran march
esculturat, representava á la Verge del Roser, assentada sobre
núvols, lo nin dret sobre'ls genolls de la Mare, coronantla de rosas,
que multitut d'ángels li portavan á paneradas y en grans fexos; la
Verge, 'l cap alsat, los ulls baxos, extasiada davant lo Fillet, com
endormiscada, 's complavía ab l'entreteniment. Una opressió terrible
me aplastava. La cara de la Verge era'l verdader retrato de la
Margarida quan pregava davant l'altar major. Buscant la firma, la
vaig trobar darrera la tela, Francisco Tramulles, la matexa dels
quadros de la capella. ¡Oh! quín encegament, quína vergonya! Alarb,
iconoclasta; ni sabs dibuxar una cara, ni una figura; ab prou feyna
barrejas los colors ab cola, pintas ab motllos de paper, cenefas
brutals qu'entusiasman als tontos; ni't veus capás de copiar aquests
quadros. Aquí passas per sabi entre la gent ignorant; mes lo primer
día't trobarás en grans compromisos; no tothom pren las cosas per
broma; passarán lo senyor Bisbe, y'ls capellans que'l rodejan li
farán veure tos defectes, si ell no'ls ha observat ja al primer cop
d'ull.
Vaig fer la resolució enèrgica, irrevocable, d'apendre de dibuix al
moment de tornar á Girona. Las llissons del endaurador de Las
Ballesterías eran insuficients; los secrets d'endaurar son bons pera
ximples, ni't traurán del pas ni't portarán á vora; en aquests
quadros hi há quelcom que toca'l fons de l'ánima, que no's fa ab
receptas de mangre y ocre.
En la cupuleta de la volta hi convindrían figuras, una gloria, caps
d'ángel; en los plafons triangulars que la sostenen, los quatre
Evangelistas; en l'ábside, cortinatges, serafins, rams de
flors. ¡Oh!'l cap de la Margarida traduhit, transportat á la paret en
mil posicions diversas, cantant, ab los ulls baxos, implorant,
dirigintse al cel, rihent, admirada en èxtasis...
Durant la nit m'adormí febrós, nerviós, divagant l'imaginació per mars
encontrats, somniant los retratos, la cúpula, la Margarida. Tan aviat
la contemplava agenollada suspirant davant la Verge, com al curt rato
transformada sobre núvols blanchs y daurats en horisons immensos,
extesas las alas, alsats los brassos de carns carminosas, nusos los
peus, cenyida la túnica blanquinosa, posarse en espays blaus de
fondos estrellats, allunyarse, aproparse, pendre posicions
inimitables, jo febrosench, la paleta á las mans, estampant en la
volta la silueta puríssima d'aquell ser angelical, transfigurat en
mitx d'aureolas brillants de claror enlluhernadora.
De prompte, impotent, com si fos impossible anar més endevant, com si
una barra de ferro posés obstacles entre jo y ella, sentía fredor,
especie de fluit magnètich, perdía l'esma, lo cor me donava
sotragadas, feya un sust, y'm despertava.
Aquells instants de ditxa passavan com lo vent; tornava la realitat
implacable; no quedava més que'l recort de la visió, un volcá
dintre'l pit, un desequilibri en l'imaginació y febra ardenta qu'm
brusía.
L'últim día s'acostava; 's desembarrassava la capella; lo mestre de
casas retirava taulons y escalas; las donas del carrer escombravan y
treyan tacas dels rejols; jo arreconava las ollas y pinzells,
colocant los colors sobrants en paperinas, y's preparava per l'endemá
un ofici solemne.
La Margarida posava las estovallas, los candeleros, las floreras de
llauna endauradas ab colradura y vestía l'imatge de la Mare de Deu.
Mossen Anton remenava en la sagristía, Mossen Just se las havía ab un
obrer ò paborde sobre la podridura malvada dels temps moderns, trepa
de progressistas, carnestoltas, que capgiran los fonaments del
ordre.
Lo remenament, la polsaguera que s'alsava dins la capella, apartava'ls
capellans á respectable distancia. Terminada ma feyna, jo ajudava á
la Margarida á endressar l'altar ab pulcritut; pujavam y baxavam del
camaril, posant ciris y colocant rams artificials y naturals en
gerros de pisa.
Llavors no sabía hont me trobava; la veya de mil maneras y en
posicions á qual més artística é imponderable; prop d'ella sentía'ls
batechs del cor, que'm impedían la respiració; á voltas inclinada,
posant agullas en los vestits de la Verge, que jo li donava d'un
paperet vermell, sentía sas alenadas tebias fer vent sobre mas
galtas; á voltas pujant sobre un tamboret, allargant los brassos,
probant la corona del nen Jesús, contemplava son busto lleuger, sos
moviments plens de gracia; en un instant, fos per oblit, fos per
casualitat, li relliscá un peu, se decantá y la vaig sostenir ab mos
brassos. Ella m'en remerciá ab gran sinceritat.
Ja'l crepúscol vespertí, entrant per la finestra llargaruda á través
los vidres de colors, progectava en lo camaril ombras misteriosas,
siluetas confusas, com fantasmas que's veuen á gran distancia. La
situació excepcional, la complicació del meu cervell me confonía,
sentía estremiments per tot lo cos.
Ella, com si ho conegués, donava giradas á la conversa, amenisantla y
distrayentme.
--¿Què te'n sembla d'aqueix vestit?
--Qu'es bufó, que li escau, que li has colocat admirablement; si te'l
posavas tu, semblarías un ángel, es dir, ja ho ets...
--Calla: no diguis disbarats. ¿Què pensas d'aquexas cortinas?
--Que son escayentas, ni emmotlladas; tens un gust delicat; lo que
tocan tas mans se torna bonich, encara que no ho siga...
--¿Te'n burlas?
--Deu me valga...
--Tu sí qu'hi entens; sembla impossible. ¿Hont ho has après tot axò?
--A Girona...
--No arribarás pas á cantar missa...
--¿Per què nó?
--No ho sé; però m'ho sembla.
--¿Per què t'ho sembla?
--Perque sí; perque no'n fas la cara de...
--¡Oh! axò no vol dir... que... ¿quí sab? Tal volta...
--Y be. ¿No heu acabat encara? --se sentí desde'l camaril.
--Sí, senyor oncle, ja baxem, --feu la Margarida.
Y tots dos baxavam l'escala estreta, de costat, fregantnos la roba,
vers lo presbiteri de la capella fonda, hont s'hi movía una turba de
gent, barrejats xicots y donas, obrers y capellans, Mossen Anton, ab
l'atxa encesa, fent veure als parroquians las maravellas executadas
per l'estudiant de La Garrotxa.
Mossen Just, los brassos plegats, guaytant las parets encantat,
pronunciant frases d'admiració per tal prodigi.
S'acabavan aquells instants de felicitat á mesura que s'acostava
l'hora; la febra aumentava, la ferida al cor se feya més fonda, la
rahó casi m'abandonava. Jo necessitava una forsa de voluntat superior
á la meva pera exir del pas hont me trobava. Lo conflicte radicava en
mon esperit; l'esperit era dèbil, las qualitats físicas y morals de
la neboda de mossen Anton massa remarcables per sabermen ja
desprendre.
## V
Exirem de la iglesia en mitja professó dirigintnos á la Rectoría. Lo
Vicari darrera nostre, enrahonant ab lo Mestre del poble y los
Pabordes, fuetejava encara á la situació espanyola.
--Si puja en Narvaez, ja's veurá còm saltan aquests dropos de
Luchana.--
L'endemá's celebrá una festa ab tota pompa, per inaugurarse la capella
fonda restaurada.
Tenía mitx emparaulada la decoració de una ermita situada á gran
alsaria á hora y mitja del poble. Vist lo resultat de la capella
fonda, l'èxit estupendo obtingut durant tal campanya, costá poch á
mossen Anton ferhi caure als obrers de la ermita deserta.
--Mentres tant, --deya'l simpátich vellet,-- quan passará'l de la
barretina esquerdada, tot estará arreglat y á punt de solfa. Está
clar; aquest noy fará lluhí'l poble; es possible que'l Bisbe'l
cridi á palacio y'l fassi beneficiat de la catedral ò canonge. De
més verdas ne maduran.--
Aquexas paraulas las pronunciava ab certa gravedat humorística.
S'ultimá'l mateix día'l contracte; al vespre se'n portaren un covanot
de plats y ollas, brusas y pinzells, colors, cola, ampollas y altras
andròminas.
La ermita deserta, situada al bell cim de una montanya, es bisantina,
de dimensions reduhidas. Sens ermitá, té la casa més pròxima á un
quart de distancia. Segons los pactes, jo devía menjar y dormir en la
casa del Paborde, rica, gran, apartada de la capella prop d'una hora.
A mitx día'ns portarían lo mentjar á mí y á un mosso que'm serviría
d'aprenent. Lo simpátich mossen Anton, lo Vicari, la Margarida,
prometeren venir á vèuremhi.
Dormía, donchs, per última vegada en la Rectoría. Encara que'l senyor
Rector me tenía dit que, si hi tornava, sempre hi sería ben rebut, no
podía jo trobar solució al problema que oprimía'l fondo del meu cor,
exasperantlo.
Aquell vespre, ans de sopar, los capellans resavan, perque tota la
tarde, entre funcions en la iglesia, anants y vinents d'un costat y
d'un altre, passaren las horas com lo vent.
Jo'm passejava per la exida pensatiu, capbaix, abismat en un mar de
meditacions extranyas. Somnis y realitats, llum y ombras, miseria y
riquesas, gloria y desditxa, tot se barrejava en ma imaginació
trastornada, y la imatge de la Margarida exía sempre surant, surant
sobre aquell mar confús, entre las onas que atropellavan mon cervell
desvirondat.
L'ombrívol paratge enramat de flors plantadas per la Margarida, fullas
de cep, enredaderas, que progectavan sobre'l paviment mil figuras
extranyas, retalladas per la claror de la lluna, l'ayre pur, embaumat
per cent flayres agradables, la calma de la nit, sols interrompuda
per las cascatas del Turonell, la monotonía solemne, convidava á
reflexions poèticas, excitava la fantasía á passejarse pe'ls espays
serens, á la contemplació del univers, á transportar l'esperit á las
regions hont regnan eternament la Virtut y la Bellesa.
¡Ah! haver d'anármen d'aquell recó de paradís terrenal, dexarhi la
Margarida... ¡Quína recansa!
De sobte's presentá en la galería, lo devantal trossat, caygut lo
cabell en graciós embull, iluminada per l'astre de la nit.
--¿Qu'estás trist? --me digué.-- ¿Que sents calor á la cuyna? ¿Per què
no vens?
--Es qu'estava pensant... que... que...
--¿Què pensavas?
--Que tal volta... no'ns veurèm més...--
Y un moment de silenci significatiu seguí á la paraula més, per mi
pronunciada ab veu mitxpartida!
--¿Per què ho dius axò? --me preguntá al cap d'una bella estona.
--¿Per què?... no ho sé per què; perque tinch d'anarmen.--
Y mentre no'm podía traure las paraulas de la boca, sofocat, confús,
lo pit oprès, lo cor bategant, tremolant, duas llágrimas grossas li
rodolavan per las galtas. ¡Oh! Deu del cel! Veya'l seu cor obert de
bat á bat; las llágrimas no enganyavan; sas miradas confirmavan mos
somnis.
La sensació experimentada en tal moment, no la puch descriure. Una
corrent magnètica agitava mos nervis; nostres cors se trobavan units
misteriosament; nostras ánimas atretas l'una á l'altra per un iman
del cel.
--No serás pas capellá...
--¿Per què nó?
--Perque's coneix.
--Tampoch tu't farás monja...
--¿Quí sab?
--Malaguanyada per monja...
--Y tu malagua...
--¡Oh! jo... mira, si jo... es dir si tu...--
Y, en aquell moment, avansava'l senyor Rector, lo breviari á las mans,
las ulleras alsadas sobre'l front, reflexant los raigs de la
lluna...
--¿Que podrèm dir lo rosari, Margarida?...
--Sí, senyor oncle...--
Vaig resar sens saber lo que'm pescava. A n'ella devía succehirli lo
mateix. Passí grans treballs per dissimular las emocions de la meva
ánima davant l'humorístich vellet y l'esvalotat Vicari.
Agafar el son, me fou impossible durant aquella nit. Sentía febra
intensa, nerviosa. M'endormiscava; de tant en tant treya'l cap á la
finestra, que donava al costat de la galería sobre'l feréstech
abisme; la fressa del aygua, lo ventijol frescot ab sas ondulacions,
me retreyan incessantment lo ram de margaridas, los pensaments, la
claror de la lluna, la imatge misteriosa causa del meu trastorn.
De bon matí, fadigat, oprimit, emprenguí la marxa vers la casa del
Paborde. En la cara se li conexía á ella que havía plorat tota la
nit. Jo no havía pogut ni podía plorar.
## VI
Anava depressa, lo temps s'escursava, las aulas devían obrirse dintre
quinze días; ho vaig preparar tot per l'endemá pujant á la capella,
que tenía la volta baxa, sense oferir dificultats ni perills.
La casa del Paborde principal era de las més ricas de La Garrotxa, la
familia de las més numerosas y honradas, tots del temps antich,
barretina y cabells llarchs, jupas d'estamenya, mocadors llampants
que donan ayre alegre y garbo á las donas. La maynada de la casa, que
tenían noticia de mas obras executadas en la capella fonda de la
parroquia, 'm consideravan com un personatge extraordinari, pujavan
fins la ermita per entusiasmarse devant las imitacions de jaspis de
las columnas, exían pagesos y pastors, atrets per ma fama, que'm
volían conèxer, encantats com mossen Just en presencia dels rams de
nyigui-nyogui fets ab motllo, admirant aquells plafons pintats ab
cendras verdas, color que jo prefería, y fent comentaris sobre'l
valor del or, dels capitells, y la manera extranya de aplicarlo.
Qui apreciava'l mèrit artístich en son valor més alt, restant ab un
palm de boca al veure que de tres colors n'exían una colla, era'l
mosso, que'm feya d'aprenent y comensava á entendre'l mecanisme; ab
pochs propagandistas com ell, m'haurían axecat un pedestal.
--¿Y vostè vol ésser capellá? --'m deya.
--No penso pas aturarmhi. Si de cas, arquebisbe de Tarragona. ¿Que't
pensas veurem més per exa rodalía? Si m'hi poso, de cop y volta
traspasso la frontera y m'arribo fins á Roma.
--¿Pera veure al Sant Pare?
--Nó, home, pera ferli'l retrato. Ja sabs que mossen Anton, l'home
sabi d'exa terra, si vull m'hi donará una empenta. Ab sa protecció
me las acampo per tota Europa.--
A voltas exíam á fumar un cigarro sota'ls altívols y ombrosos roures
que voltan la capella, contemplant lo panorama magestuós que á
solponent se destacava. La plana d'Olot accidentada, coberta de flor
de fajol, de blancuria simpática, nota tendra, immensa, interrompuda
aquí y allá per veynats, pagesías, carreteras; pe'l Fluviá voltat de
pollancres serpentejant per la comarca volcanisada, conjunt armoniós,
admirable, hont regna la vida y l'activitat humana, hont la suhor
dels pagesos fa produhir la tosca de la encontrada, conreuantla,
transformantla en jardí productiu, un dels més famosos de Catalunya.
A voltas guaytavan vers la cordillera pirenayca, la cova del Bisbe,
las alturas de Talaxá, lo puig de las Bruxas, los canals de Sant
Aniol de Ujas, cingleras esferehidoras, hont las áligas fan sos
nius. ¡Ah! cap aquell costat, á hora y mitja de distancia, dintre la
fondalada, á la vora del Fluviá, al peu mateix del Turonell, se
trobaría la nevoda de mossen Anton, cullint flors, pensant en mi,
recordant las escenas del camaril, de la galería!
Cap al tart baxavam vers la casa. A la edat de divuyt anys, tant me
feya caminar una hora com quatre; lo que sobrava eran las vuyt ò deu
de treball mecánich, pujar y baxar escalas, pendre mil posicions
diversas, fadigas á que no estava acostumat. La xafagor abrusadora
dels primers de Setembre y'l menjar fruyta y beure aygua tot lo día,
me dexava aniquilat, mitx mort. La afecció moral contreta per la
conexensa de la Margarida, lo regirament de pensaments en lo cervell,
no'm dexava viure; tot axò contribuhía á ferme estar macilent, magre
y á perdre'l color fins á semblar tísich.
Arribant á la casa, desitjava anarmen al llit, estava llassat, mort de
son. Mes la familia era complascenta, enrahonadora; tots
m'enrotllavan, fentme seure en cadiras de preferencia, colocantme en
la taula al costat del avi, especie de patriarca venerable, de llarga
cabellera blanca, fesomías agradables y bondadosas.
Al ferse fosch, comensava'l vell, las mans darrera, á passejarse per
la gran sala, cridant á l'un y á l'altre, reunintse tota la familia
pera dir lo rosari.
Era més llarga la sardana que'l contrapás; los parenostres no
s'acabavan may; á la darrería las donas deyan santa y los hòmens amen
Jesús. L'amo esperava á tothom y lo temps se doblava.
Al arribar al Angelus, sortía del purgatori. Si hagués gosat, hauría
estirat los brassos y fet un badall ab tota l'expansió; mes de sobte
vingué una sorpresa, costum rara que no he vist en cap més casa.
Altre vellet, un oncle carregat d'onsas, se posá las ulleras, prengué
un llibret, per lo senyal de la santa creu, y comensá l'estació del
Vía Crucis, que durá tant com havía durat lo Rosari.
Ja havía fet pensament de resignarme y aturar la son tant com pogués.
Encara esperava quelcom més, un trisagi, una novena á Sant Ferriol,
patró de la comarca, altra lletanía interminable. Estava prou
marejat, acabar d'una vegada. Si't troban mort, te soterrarán; mes
malament se podría morir. A la fí pararen taula y s'acabá l'exordi.
Llavors vingué'l sermó, proba terrible que acabá ab las pocas forsas
que'm restavan. Jo hauría menjat mitja presa de xocolata, un rahim,
una pera; hauría begut un got d'aygua fresca y fet un son fins
l'endemá.
Rompé'l foch la mestresa, mesurantme tal plat de sopas, suficient per
afartar un gegant. Després portaren á taula una gran plata, verdader
garbell, un cimbarull d'arròs ab talls de butifarra, que la jova
administrava á dreta y esquerra ab una llossa de Tortellá, cabentne
un plat á cada llossada. Vejent que jo retirava'l plat, l'avi n'agafá
un de net, la noya gran me l'ompla, alsantse sobre d'ell una pirámide
fumosa y suculenta.
Jo desmayava, però las rahons del avi no tenían retop.
--Ja sabem lo que son joves; miri que per fer exa baxada s'hi han de
llogar cadiras; ja ho pahirá; no'n passi ansia; aquí no fem com los
senyors de las grans vilas, que llepulejan una mica y sempre estan
grochs. ¿Que no li agrada?
--Sí, senyor; ¡figuris, siguent estudiant!
--Y donchs, atraqui, que vostè está magre; si tornava á Girona axís,
no'ns faría pas gayre crèdit, y després, mossen Anton ¿què
diría? --Feu passá'l porró...-- ¿Vol beure ab got?
--Voldría aygua fresca...
--Home, no sigui tonto... Aquest se cull á casa; no hi há
matrefacarias; es pur de La Garrotxa; s'hi pot dir missa. Com á ví
de taula, es preferible al del Empordá.--
Tenía'l ventre com un tabal; no'm podía remenar. Llavors portaren á
taula altre plat ab carn rostida, escarola, gavadals de pebrots y
tomátechs. No sé si'l rostit se feya expressament per mi, ò si la
costum de la casa ho exigía; lo cert es que'm mudaren lo plat; ni
tinguí temps de veure com anava, que'm plantan altra racció de carn,
que á Girona, á ca'la "Santa", n'hauríam tingut per vuyt días.
--Resoltament, no puch més. ¡Per l'amor de Deu, fassin lo favor! no
estich acostumat; no'm probaría...
--¿Y donchs, que no li agrada? Un parell d'ous clars --feu la
mestressa;-- una truytada...
--Res, res; ¡per l'amor de Deu...!
--¡Oh! no pot ésser, no pot ésser; vostè no menja. Digui, ¿què li ve
de gust? Parli ab franquesa; es á casa seva. Tal volta no'l troba
bó'l nostre menjar...
--Sí, sí, excelent, excelentíssim...
--Miri que aquí no'ns fem pas la vida bona; lo que's cull á casa y res
més...
--No ho diguin, que millor no menja'l senyor Bisbe...
--Ja ho veig, --continuava la patrona;-- vostè no gosa, es carregat de
cumpliments.--
Y en un girant d'ulls, tingué llestos un parell d'ous del día, me'ls
endossá ab llescas de pá torrat, ví ranci, borregos, avellanas,
llangonissa, confituras y tota mena de postres.
Vaig alsarme inflat com un bot, convensut de que una tarrabastada
sería la conseqüencia de la forsosa fartanera. Me crech que las
ayguas d'aquell país, que rompen fins las pedras, me feren passar
tota la nit en un son, dedicat tot ell á la Margarida.
¡La Margarida! ¡Oh! la tenía al cap nit y día, dalt de l'ermita,
recordava las escenas de la rectoría, pensant en sos ulls banyats de
llágrimas... Y un dubte extrany me deturava en las reflexions...
Deyan los llibres, deyan al Seminari, lo mateix Evangeli; en fí, no
sé quí ho deya, no ho havía llegit may, però algun sabi ho diría,
que las llágrimas de la dona, disolían, desfeyan, aniquilavan la
energía del home més fort, enervavan las forsas, lo talent, perdían
la inteligencia més privada, encara que fos de David ò
Salomó... ¡Oh! axò es cert; no hi há que dubtarne; lo qu'ensenyan al
Seminari no té espina ni os. Lo doctor Noguer parla per lo que diu
l'Evangeli; mes allò per forsa s'ha de referir á las que rossegan la
cua de seda á la Devesa, á la carretera de Santa Eugenia, exint de
missa del Carme, aquellas estarrufadas, carregadas de flochs y
virolaynas, de barrets estranys, que amagan tants pardals com
cabells; es tant clar com la llum del día, sí, sí; ellas son lo
gitament del sant regnat... però ¿la Margarida? Hi protesto; nó, y
mil voltas nó; ella es lo lliri de La Garrotxa, una criatura
angelical.
També t'han dit en exa casa, qu'era extrany qu'estudiesses per
capellá, que no'n fas la cara... Ja'm comensa d'empipar la cansó
enfadosa. Que ho digui la Margarida ho comprench; ¿però aquests? ¿què
n'han de fer?
¿Quíns senyals ne tenen? ¿A què esbrinar tan abiat lo fat del
pervindre? Mossen Anton, qu'es més sabi que tots ells, may m'ho ha
dit, y mentres ell no ho digui... Y suposat que ho digués... Però
mossen Anton no s'ha adonat de que jo y la Margarida... sí, jo y
ella... ¡Oh! nó... ¿què vol dir? cantavam... ell feya de
barítono, ¿ella? res... m'allargava un ram de pensaments, jo li
donava un brot de rahim, lo senyor oncle se'n reya tot prenent
polsada y res més... res més... ell la coneix millor que jo, ell la
confessa... fora dubtes, axò serían escrúpols de monja...
## VII
Mossen Anton era grassonet, de regular estatura. Encara que vellet, se
mantenía fort y ferm. L'endemá á la tarde, desde la ermita ovirarem á
mitx quart de distancia sa silueta típica en trajo de cassador. Kepis
de gran visera, la sotana arremangada, calsons de cuyro negre,
l'escopeta á las mans, lo perdiguer davant, voltejant verdissas y
encaminantse vers la capella.
La Margarida, seguint viaranys y dresseras, arribá mitja hora abans.
Tinguí temps de prepararla, explicantli la fadiga que'm produhía
aquella manera de viure, l'agitació nerviosa y la flaquesa en que'm
trobava.
Durant lo curt parlament, altra volta sos ulls llagrimejant, jo
confós, parat, encegat per centèssima vegada; pujavan al meu cervell
sensacions incomprehensibles, estava á punt d'exclatar en rius de
llágrimas y no podía plorar.
Arribá mossen Anton, y després de visitar la capella, agenollantse una
estona, li vaig ponderar la gravetat de ma situació sense explicarme,
ni tan sols indicarne la causa principal.
--L'ha de fer venir á casa, --digué la Margarida.-- Si vostè ho
demana, no hi tindrán res á dir.
--Tens rahó, --feu mossen Anton;-- axò no va pas be. Vaja, vaja;
passarèm per la casa, jo me'n encarrego; veurás com ne surtirèm;
avuy tornarás á la Rectoría.
--Vostè te acudits per dissimularho tot...
--Dexam fer, dexam fer; no tingas por que s'enfadin. Jo comensaré de
passar endavant, aquí á la baxada hi jau un vol de perdius; no
voldría que un altre se'n aprofités; jo las he alsadas; ja vindrèu
ab la Margarida; en tot cas nos trobarèm á la casa del Paborde.--
De lo que parlarem ab la Margarida, lo mosso que'ns seguía, un xich
massa tafaner, n'escoltava quelcom. L'endemá repetía per tot arreu
que jo no sería capellá, que s'hi jugava'l cap.
Lo senyor Rector feu un petit discurs als amos de la pagesía,
dihentlos que'm necessitava per ensajar una cansó important, siguent
necessaria la meva veu; que tanta distancia mediava d'un punt com de
l'altre, per anar á la ermita; per consegüent, se quedava ab
l'artista.
A la casa del Paborde no gosavan oposarshi.
La noya gran, barbotejant perque mossen Anton se m'emportava.
--Encara'l casará ab la Margarida --deya-- aquell beneyt del senyor
Rector; ¡com no será capellá, ni may n'ha fet cara! Ja ho vaig dir
lo primer día.--
## VIII
Ni emmotllat, las cosas per de prompte no'ns podían exir més be.
Considerava á mossen Anton com una figura providencial. No sols
protegía ma persona, sinó que me facilitava veure la Margarida,
enrahonar ab ella; viure, encara que no fos sinó per curtas nits, á
la Rectoría.
Caminarem vers lo poble en conversació alegre y animada; era
impossible passar una hora trista al costat del Rector cantayre, que
possehía un repertori humorístich inacabable pera tota mena de
personas, ab la particularitat de que vells y joves, criaturas y
grans, fins los carreters y gent de vida ayrada, li portavan gran
respecte. Tenía'l dó de penetrar lo cor dels feligresos, los dominava
de una mirada, valguentli tenir lo poble com una bassa d'oli.
Contavan los vells de la parroquia que ho presenciaren, que, al passar
la visita pastoral lo Bisbe Florencio Lorente, se'n aná tan emprendat
de mossen Anton, que'l volía traure del poble y portarlo á palacio;
que'l senyor Rector li ensenyá son kepis en forma de mitra extranya,
posántsel davant d'ell, y responguentli: --Miri excel·lencia: vostè
es lo Bisbe de Girona, jo soch lo Bisbe de La Garrotxa, estich més be
que vostè; á la Seu no tindría jurisdicció sobre'ls conills y
llebras; --que'l Bisbe vegent sa figura patriarcal en trajo de
cassador, no's podía tenir lo riure, abrassantlo y tinguentli
consideracions de tota mena, cosa que si hagués fet un altre de menos
talla, no sostinguent be'l paper, riscava d'enfonzarse davant lo
prelat per tota la vida.
Vorejant la dreta del Fluviá, per una carretera torta plena de
rierenchs y sorra, voltada de sálits, matas d'espígol y argelagas,
verdissals y herbas que arribavan fins al coll, trobavam pagesos que
plegavan de la feyna, se llevavan la barretina saludant á mossen
Anton y la companyía.
--Faría posta que mossen Just, nos en contará alguna de fresca al
arribar á casa. Avuy ningú l'haurá destorbat y haurá llegit las
quatre planas enteras y verdaderas.
--Hi te molta afició.
--¡Oh! si tot ho sab; está en l'intríngulis de la diplomacia. Las
conspiracions las enten pe'l cap dels dits. Quan vulgan entrar per
la frontera, ja'ns avisará mitja hora abans.
--¿Veus aquexa altura espadada? Aquí hi feyan saltar los gabaigs que
queyan á tombayons com si tiressin sachs dins la gorga. Per l'any
vuyt, los sometents de La Garrotxa engaliparen una columna
francesa, fentla caure en la ratera. Quan fou al estrem del
cingle, no trobant sortida per cap cantó, fou abrahonada pe'ls
pagesos, que á trompadas y á cops de culata'ls engegaren
daltabaix, anant á ressussitar á l'Auvernia. Feyan tals ruyechs
que's sentían per tota la rodalía.--
Era ja fosch al arribar al peu de l'escabrosa montanyeta en qual
horisó's destaca un fragment del poble, y la silueta de la iglesia ab
son campanar, com formidable centinella vetllant lo cementiri adossat
al temple. En una font ombrívola y regalada que naix entre penyas
basálticas, trobarem algunas donas provehint d'aygua; s'ohí'l toch de
l'oració del vespre, mossen Anton se llevá'l kepis agenollantse sobre
una pedra y resá l'Angelus.
Jo contemplava la Margarida prosternada, los ulls en l'ayre, las mans
creuadas, apretadas sobre'l pit, tremolarli fortament. L'hora solemne
de las ombras misteriosas, los perfils de las donas mitx esborrats,
los prismas basáltichs destacantse en mil imatges excitant la
fantasía, la proximitat de la nevoda de mossen Anton que al costat
meu caminava, los batechs del cor, l'atracció secreta misteriosa
d'aquell sér angelical, un món d'evocacions, de sensacions
incomprensibles, m'abatía, confonent ma imaginació, sens saber hont
me trobava.