Quan recobrà l'alè va girar-se a banda i banda temerós d'ésser
perseguit. No descobrí ningú enlloc. S'havia internat per un camí de
vinyes. No es veien arreu sinó dolces coses inanimades: ceps,
oliveres, bosquines marginals, plans, muntanyoles... I quina nit més
pura i més plàcida! Les oliveres, aquests arbres amants de les
celísties nocturnes, que àdhuc de dia les recorden i sembla que en
traspuen l'emplataiada llum pel fullam, aleshores se movien
silenciosament amb un faldeig vagorós, com rabejant-se amb el clar
de lluna per a millor sedassar-lo i absorbir-lo. El ventijol era
suavíssim; el cel, d'una serenitat immaculada; el paisatge,
encantadorament desert. Que eren belles totes les coses apartades de
les estridències humanes! Era l'home l'única font de la lletjor, de
l'extravagància... Oh la nit dolça i serena! La pau era pertot
arreu, i en Jeroni la sentia, però no podia gaudir-la.
-Maleïda sigui la carabassa del pelegrí! I maleït sigui jo, que vaig
consentir la carabassada! Mal m'haguessin estafat cent voltes... i
què? No és pitjor això d'haver-me entrampat la màquina del
pensament? Que era gust creure en la bona fe de les persones!
Aquells llavis, que somreien amicalment, eren més xamosos que cap
flor de jardí, quan un hom no hi veia serpejar les males erugues al
dedins. Llamps! és un cas ben trist el meu. I, a on vaig? Amb qui
enraonaré, amb qui m'acompanyaré, que no ens girem a cops de puny?
Oidà, mireu que em passen unes coses!... Unes coses, que no poden
ésser... i són, fitre! Qui sap? I si les somniés? Altres vegades he
somniat extravagàncies tan palpables com aquestes i, després, en
despertar, pensava: -«que no ho coneixies, animal, que no podien
ésser sinó un somni?»
Va posar-se a contemplar una olivera vella, molt alta, tot
remembrant un pesombre, que havia tingut antanyasses una nit. Havia
somniat que pujava al campanar de la catedral de Girona, primer per
l'escala fosca amunt, amunt fins al replà de les campanes i,
després, pel cim de la cúpula, cap al gabió de l'àngel: una
ascensió, que fa feredat. Ja assolia l'últim graó, quan... rist!...
li rellisca un peu, fa fallanca, perd l'equilibri, intenta recobrar-
lo, s'entrebanca amb les propies cames, tomba de gairell sobre la
llisa cúpula, s'esmuny per la seva vessant, va a estimbar-se i
s'arrapa desesperadament a la cornisa, restant-hi clavat de mans amb
tot el cos penjant campanar enfora. -Només que de pensar-hi
m'escruixesc. No podia agafar-me bé. Els braços se m'enrampaven...
Els dits se m'anaven escorrent per sobre el saplanet de la pedra...
Bé semblava veritat allò! I, cansat de sofrir, vaig pensar: «Val més
morir d'una vegada.» Vaig afluixar les mans i... avall a
tallavent!... desnonat de la vida, tapats els esperits, eixordades
les orelles del bram de l'aire. I, no res, amb el patatum de la
caiguda vaig pegar un bot de ventrell i em vaig despertar tan
bellament ajagudet al meu llit. Doncs, qui sap, Mare de Déu? Si
m'enfilés a dalt d'aquella olivera i em tirés daltabaix de la branca
més alta, amb el surt de la caiguda potsefer que em despertés al
llit... potsefer que em despertés a l'eternitat.
Va estremir-se de cap a peus.
-Llamps! quines idees se m'acuden! Serva, Jeroni. Un mal pas aviat
és donat. No estem per passos, que no puguin recular-se. La vida és
una pilota, que, un cop engegada, es perd qui sap a on i no torna
mai més a la mà.
I, vaja, no ho semblava pas que somniés. Va palpar la terra al seu
costat i en sentí clarament les aspreses: els grans de sorra, les
brosses... I les ferides? No li dolien prou i massa? Per estranyes
que fossin les coses, que li passaven, no eren un somni. Era cert,
doncs, que veia les entramenes de les ànimes. Fitre, quin cas! I era
cert també que tothom li traüllava el pensament, redefitre! Com
dubtar-ho després d'unes proves tan fortes com les que havia rebut i
duia encara marcades a les costelles?
Estava cansat i li convenia dormir. Va posar-se en marxa a la
recerca d'una balma, on fer nit a cobert de la serena. Roda que
roda, no n'atalaiava cap enlloc. Cruixit d'ossos i ranquejant més i
més a cada pas, arribà per fi a un pradell, dins el qual, entre
salzes i pollancres, hi havia un petit edifici protegit per un
porxet davanter. Ben mirat, aquell porxet podia servir-li d'alberg
tan bé com una cova; i s'hi anà atansant.
La qüestió era que no hi hagués ningú. En Jeroni tenia horror a la
companyia. I no, de segur que no hi hauria ànima vivent. Es veia pla
que aquell pradell no era gaire transitat. Unes herbes altes i
ufanoses el cobrien en quasi tota la seva extensió sense deixar
rastre de passadís. Els pollancres, revestits d'heures i
llambrusques, ramejaven més per la soca que per les secalloses
branques, talment que alguns semblaven arbres capgirats, que
tinguessin les rels en l'aire i la capçada en terra. Que anys i
panys devien haver passat sense que s'hagués cuidat ningú
d'esporgar-los i netejar-los!
L'edifici acusava també la major incúria. Era un petit santuari
abandonat, que s'esquerdava a sol i serena. La teulada estava feta
un jardí de blets i ravenisses; els ràfecs, esqueixalats com eren,
devien segurament, durant les pluges, vessar l'aigua al llarg de les
parets, i els regalims havien donat naixença a unes capes de molsa,
que simulaven un cascadeig; pels esvorancs del mur havien crescut
arbrisses, que, no molestades de ningú, havien tingut temps
d'envellir-s'hi; tot indicava l'abandó; àdhuc la campana criava pèl
vegetal i borrejava verdelosament a la claror de la lluna.
-Bona i amable soledat! -pensà en Jeroni.- Aquí estaré mig bé i no
és fàcil que ningú vingui a trencar-me la dormida.
Penetrà dins el porxet i s'ajagué de cames al damunt d'un dels
pedrissos laterals, recalcant l'esquena a les dues parets del recó.
S'havia proposat no cavil·lar, ni tirar plans fins que un bon son li
hagués refrescat i enfortit l'enteniment. No volia pensar res, sinó
dormir i fora. Ho necessitava. I estava tan cansat que les parpelles
se li aclucaven totes soles. Però així que va entrebaltir-se una
mica, la idea de la seva desgràcia se li revifà sobtadament i va
desvetllar-lo amb un baticor d'espant; i vinga pensar i repensar,
mal que no ho volgués.
Que faria l'endemà? Presentar-se a casa seva? No, de cap manera; no
podia pas posar l'espectacle de les seves misèries a la vista de la
seva mare, de la seva filla i de la seva muller. Primer morir que no
pas passar una tal vergonya. Es clar que elles havien d'esser dones
tarades com tothom. Si no hi havia un pam de net enlloc! No, ja no
creia en la santedat de la mare, ni en la innocència de la filla,
ni, menys encara, en la fidelitat de la muller. A la seva esposa li
havia reparat certs maneigs, que l'havien dut a negres sospites més
d'un cop. Després els havia excusats. Ah, que babau! Totes les dones
de casa seva s'havien confabulat per combregar-lo amb rodes de molí,
i fleumeria va, fleumeria ve, i moxaines i beateries, havien arribat
a enganyar-lo. I com no, si ell s'agradava tant de figurar-se-les
uns angelets? Perquè en Jeroni podia ésser certament un descregut i
un cridaner i un renegaire, però les estimava de cor aquelles dones:
eren els seus altars, eren les santes, que pregaven per ell, i
s'estimava més la virtut llur que tots els interessos del món i que
la sang de les venes. I ja no hi creia! N'havia perdut l'il·lusió.
Però per què pensar-hi, si ja estava decidit a no veure-les mai més?
-Al diable les dones! No vull estimar ningú. Fugiré, m'amagaré...
Mes, ara no vull pensar res. A dormir s'és dit.
Cent voltes se féu aquest propósit i cent voltes tornà als mateixos
pensaments turmentosos. Fins a la matinada no pagué agafar un son
profund, que durà unes quantes hores.
Va despertar-se amb la claror del dia a la cara. El sol, baix a
l'horitzó, entrava porxo endins per un escanyall de muntanyes i
àdhuc estenia la seva ala de llum fins a l'interior de la capella,
que no estava tancada més que per una cleda. Aleshores en Jeroni va
veure l'efigie del sant al damunt d'un petit altar mig enderrocat i
destacant sobre una paret nua, de la qual es desprenia a llenques el
gruix del vell emblanquinat, a la manera com es desprèn i penja de
la soca l'escorxa dels plàtans dels nostres passeigs. Era una efígie
vestida de pelegrí, amb petxines a la valona i a la gallarussa i amb
un gaiató encarabassat al puny. A la peanya hi havia unes lletres
grosses, que deien: SANT JAUME. PATRÓ DE GALÍCIA.
-Fitre! -exclamà de cor endins en Jeroni, tot saltant daltabaix del
pedrís. -Vet aquí, fet i pastat, el sant de la meva desgràcia. -I
anà per agenollar-se, pensant: -Aprofitem l'ocasió; mirem de
desagraviar-lo. Si li prometo de reconstruir aquesta capella, que
se'n va en orris, segurament em guarirà. -Però, ans d'acabar de
flectar les cames, es pegà una palmellada al front i va redreçar-se.
-He somniat! -es digué. –Llamps!, ara ho veig. No, no m'agenollo, no
hi vull creure en paparotes. Oidà com m'havia de malmetre aquest bo
de sant, que no té habilior d'espolsar-se les queres, que el
roseguen, ni esma de castigar els pavordes, que tan malament el
serveixen? Ell m'ha encervellat, això sí. Hauré passat una febrada a
la mala ombra d'aquest emporxat i la imatge del sant, vista amb ulls
de malalt, se'm deu haver entravessat a l'enteniment; i allà van
miracles i neguits, i en Vatualmón i la Quima Xamosa i aquella
patolla de brètols, que m'apedregaven...
Estava somrient amb satisfacció i, en arribar aquí, se li glaçà el
somriure als llavis.
-Llamp! i les nafres, que em varen fer i que encara em dolen?
Tot seguit, però, trobà una explicació tranquilitzadora. Qui sap on
les hauria arreplegades les nafres! No era de creure que hauria
caigut cop i recop rostos avall i garrotxes a través quan trescava
fora camins i amb el cap a tres quarts de quinze? I si aquesta raó
no era la vera, ho seria qualsevulla d'altra per l'estil; mes no pas
les figuracions d'un desvari tan sense to, ni so, ni cap, ni
cantener com el que havia patit.
S'encara amb el sant i de pensament li va dir:
-Si tracteu tan malament la companyia, no és estrany que resteu
sense devots. Tan bona jeia que sembleu tenir i... la mala nit que
m'heu donat! No hi dormiré mai més amb vós; de primer m'embarco amb
la Quima Xamosa, sota terra sigui.
Ideà aquestes folgues i rigué, però ni les folgues ni el riure li
eixien de gaire endins. Després es senyà emborbolladament i sortí al
defora.
Volia figurar-se que estava tranquil, que no havia passat res
extraordinari i que era l'home de sempre; i, amb aquest tarannà,
decidí posar-se en marxa cap a Mas Baltrons. Va pujar a dalt d'un
turonet per orientar-se i tot seguit va atalaiar Vilablanca al
lluny, cap al nord, més enllà de la gran plana de Figueres. La
simpàtica vila estava asseguda al rera-vessant d'una coma
vermellenca, de la qual sobreeixia una mica, tal com un rest de
blanques dents brolla de part darrera d'un llavi xamós. El Mas
Baltrons n'era mitja horeta lluny i no es veia; estava amagat dins
un reclot de Paradís. Allí la pau, l'amor i l'abundància. Llàstima
que per a anar-hi calgués atravessar una plana tan transitada com la
de Figueres!
-Però, i què? -va dir-se en Jeroni, reaccionant contra la covardia
del seu instint -M'arronso com si fos l'home del meu somni. I ara!
Que em vegi tothom. Apa, de repotències cap al pla! - I va enfilar
resoludament un corriol, que hi duia.
Tot davallant, filosofava a la seva manera :-Fitre, que beneit he
sigut queixant-me, mal que fos en somnis, del dret, que ens atorga
la naturalesa, d'amagar o manifestar, en voler, els nostres intents
i afectes! Si precisament no hi ha res més ben enginyat al món. Déu
ens guard que ens veiéssim tals com som! Ens escandalitzaríem, i
tornaríem més dolents. Qui no ho sap que l'exemple és encomanadís i
que el mal crida mal i el bé crida bé? I ara mireu si n'és de fina
d'enginy la naturalesa o qui sigui, que ens ha conjuminats; Ens ha
cobert de cap a peus amb un vel atapeït i: «vosaltres mateixos,
deixeu passar a través d'aquest vel, com a través d'un sedàs, allò
que vulgueu.» I, és clar, fitre, tots volem semblar bonics, i no hi
sedassen més que blancors d'innocència, exquisideses de virtut i
llustres de noblesa, a no ésser que vessem la farina. Resultat: que
ens donem bon exemple i ens estimulem al bé. Així, doncs, hauríem de
creure en Déu... perquè, vaja, aquesta nostra disposició revela el
seny d'un pare, que posa caminadors a les seves criatures. I vet
aquí que ha d'ésser molt dolent l'escàndol, ja que es gira contra un
intent tan paternal. Fitre, fitre, quines coses vaig entenent! Però,
alerta, no ens encaparrem. No hi vulguis tirar per savi, Jeroni, que
de savi a boig hi va un negre d'ungla... i tinc por que els teus
cargols fluixegen una mica d'ençà de la quimerada.
El corriol no era gaire llarg, i el pagès va trescar-lo i assolí el
pla en el temps de descabdellar aquests pensaments.
Allí prengué un camí ral, afressat, que corria entre camps de
morescos i mongeteres; i entrar-hi i perdre el sol de vista va ésser
tot u: tan alta i ufanosa hi era la vegetació a banda i banda. Havia
vingut a parar a un dels indrets més fèrtils i ben regats de la
rodalia de Figueres, i n'hagué tan bell encant que quasi es va
distreure de les seves cabòries i neguits.
S'aturava bocabadat a cada pas, es girava d'una banda a l'altra i no
es cansava d'exclamar de cor, i àdhuc de boca i tot alguna vegada:
-Fitre, quins blatars de moresc! Refitre, quines fesoleres d'aspra!
Redefitre, quina glòria d'esplets!
Ací i allà es descobrien belles plantacions de superbiosos morescos,
alts força més que cap persona, drets, gallardíssims, enflocats de
cintes verdes i emplonsallats a faisó d'indis braus. Aquesta planta
originària d'Amèrica sembla que evoqui pels nostres plans l'espectre
des seus primitius conreuadors; i es diria que ací i allà aquells
espectres s'alçaven a falanges i més falanges amb urc guerrer.
Ací i allà també, en guisa de campaments entendats per a tal
exèrcit, les mongeteres d'asprar alçaven masses de verdor, edificis
estranys i sumptuosos, carrers interminables, ciutats maragdines,
d'una pompa i un estil orientals. Aquesta planta, regina dels
estivatges, si pot aferrar-se a bona terra, sol produir aquests
prodigis. Creix, fioleja, s'enxarxa, treu fullada i forma murs d'una
verdor compacta: una piràmide vivent, que s'altiva més i més de dia
en dia; i ve que les aspres no basten a la seva creixença i
aleshores s'expandeix pels cimals, encerclant-los de ràfecs
voladissos i empinjollats com els que encerclen les pagodes
xinesques.
Quelcom de pagoda xinesca i d'edifici de conte de fades tenien
aquelles masses fulloses, que s'alçaven fins a les blavors del cel i
ombrejaven profundament el camí, per on passava el bocabadat pagès.
Gemmes de rosada les enriquien esplèndidament. L'ambient estava
saturat d'humitat i d'acres olors herboses.
El dia entrava amb retard en aquells paratges, frondosos. Semblava
que l'aire hi retingues encara fosques i pureses de la nit. Xibarri
d'escolania, que es desperta i lleva cantussejant, una xerradissa de
pardals ressonava ja per les espessors fantàstiques i misterioses.
Els habitants de les verdes pagodes conmençaven a adonar-se que el
dia era nat. La cogullada també se'n adonava i flautejava dolçament
dintre els morescars.
En Jeroni no s'entenia gaire de pagodes xinesques, ni de indis
americans, ni era precisament la formosor allò que més admirava dels
esplets. La seva imaginació poderosa els considerava per altres
caires. En cada bri de moresc hi veia un humil camàlic de múltiples
braços, que duia grosses capses de gra sota les aixelles a servei
del seu amo. Calculava quantes ne duien per terme mig uns amb altres
i quants brins cabien a cada vessana de terra; prenia a bell ull la
mida de cada camp i cercava els sacs de grana, que n'eixirien, els
venia a preu corrent i comptava les dobles de quatre, que vindrien a
valer. I així mateix procedia amb les mongeteres. Les imaginava ja
esfullades pels vents de la tardor i les veia convertides en unes
xarxes tan plenes de bajotes com puguin ésser-ho de peixos les
xarxes del més afortunat pescador, les traginava a l'era, les
batollava i les reduïa a granussa pura i a diner sonant.
Aquestos punts d'esguard eren els que l'embadalien i entusiasmaven,
i aquestes complicades operacions del magí foren les que acabaren
per apartar-lo de la negra angoixa, que l'oprimia. Tornava a ésser
l'home d'altres temps.
S'aturava davant d'un camp, en calculava la collita i pensava:-Qui
pogués comprar-lo! -Donava unes quantes passes, s'aturava davant
d'un altre camp i tornava a fer salivera.
Finalment va palplantarse al mig del camí desert, i va dir-se:
-No hi ha terra millor al món que la d'aquesta clapa de pla. Aquesta
terra sablonenca, negreta, és dolça al treball i, amb adobs i
regadiu, lleva tant com li demana el pagès. Un camp d'aquests a les
meves mans seria una mina d'or; i, si un hom preparés les coses amb
temps, no crec que l'adquisició en fos costosa, ni difícil. Els
actuals propietaris deuen ésser figuerencs, gent de vila, uns
senyors ociosos, que quasi tots són jugadors... i els jugadors, en
temps de sort revessa, prenen diner a qualsevol preu... i diner car
és de mal pagar, i els rèdits engreixen el deute, i passa allò de la
rondalla: del cigronet a la gallineta, de la gallineta al porcell,
del porcell al bou, del bou a la noia. Qui juga no dorm. Amb pocs
diners... aprofitant l'ocasió...
Mentre en Jeroni tirava aquests plans, que l'emmelaven i embadalien,
tant o més distret que ell venia per la mateixa carretera un
mendicaire espellifat i barbablanc, que, amb el seu sarró a la mà,
n'escorcollava el recapte i menjotejava, tot fent via. I com que
tant l'aturat com el vianant es creien sols i prenien el camí pel
mig, no trigà el que es movia a topar amb el que no es bellugava.
Aleshores ambdós saltaren un pas enrera, s'encararen i s'esguardaren
de fit a fit. Allò va ésser una horror. Ambdós, sorpresos i aterrats
igualment, no sabien deixar-se de vista, més i més astorats, més i
més pàl·lids a cada instant. Amb les ànimes al descobert
s'emmirallaven l'un dintre l'altre i de l'un a l'altre anaven i
venien, com injúries punyents, els reflexos de les propies misèries
i culpes; i com més se miraven més s'ofenien i, més irritats,
esforçaven l'injúria. Fou una lluita espiritual i silenciosa més
terrible que la de les sorolloses armes. Els dos esperits
s'abraonaven a la manera llur, amb una força d'odi creixent, i
llavoraven i patien maldant per anorrear-se.
El mendicaire no pogué resistir gaire estona aquell combat
aclaparador. Horroritzat i fora de seny, rebaté per la cara de
l'estranya fantasma, que l'escometia, el pesant sarró del recapte i,
llançant un aliret histèric, apretà a fugir esbojarradament. I en
Jeroni s'arrencà a córrer al seu darrera. Es sentia arborat del
desig de destruir aquell ésser, que acabava d'enfonsar totes les
seves il·lusions; però s'aturà de sobte a les poques passes i,
colpejant-se els polsos amb els punys, proferí una espantosa
blasfèmia. Després s'esgarrifà de cap a peus, escampà la vista a
l'entorn amb esporuguiment i s'esquitllà dintre un camp de
mongeteres, cercant un amagatall entre llurs fulloses cortines.