De pensament prou argüia i redargüia, convencent-se de no poder
ésser res més que una falòrnia les visions, que havia tingut, però,
de cor, no se'n desenganyava i l'esperit li anava flacant a manera
que s'atansava més i més a Figueres. Així fou que, en arribant-hi,
no gosà pas presentar-se a cap hostal conegut i es posà a dardar a
la ventura, cercant-ne algun d'amagadot i poc aparroquianat. Cerca i
roda, per fas o per nefas no en trobava cap al seu gust. Aquí no,
allí tampoc, ja s'impacientava, quan, havent llambregat a dintre un
carreró fosc una grogor de llum, que s'esbandia d'unes vidrieres,
s'hi adreçà, flairant que hi trobaria la seva conveniència.
I sí, no s'havia pas errat: al darrera d'aquelles vidrieres, a peu
pla del carrer hi havia el menjador d'un establiment mig hostal mig
taverna, on asseguts al voltant de diverses taules, sopaven un ardat
de parroquians, gent de poc llustre i males traces, marxantons,
terrasans, carboners... No hi hauria pas entre ells algun conegut
d'en Jeroni? No; va examinar-los un per un i totes aquelles fesomies
li eren noves. I la criada, que els servia? Tampoc no l'havia vista
mai. Era una donassa lletja i tan estreta de front, que semblava que
la clenxa li sortia de la carena del nas; una fardassa d'amples i
pomposos costats, que els rumbejava com brindant-los als pessics i
maurades dels hostes aficionats a tan delicada galanteria. I el
patró? Llamp, quina baluerna d'home! Estava assegut, en mànegues de
camisa, al darrera d'un taulell llefiscós, al bell dessota d’un
penjim-penjam de bufes de greix i pernils. Quin formidable pit el
seu! Quines espatllasses! I, quina cara més enorme i ridícula! Oidà,
per la propinqüitat i petitesa dels ulls, el nas, la boca i l'os de
la barba, s'hi endevinava un rostre xicarró, però que s'era inflat
tot al voltant per un creixement de les molses, que el recobrien,
les quals, turgents i assecsonades, fonnaven botornons i més
botornons a les barballeres, bescolls i més bescolls a sobre el
clatell, i galteres i més galteres entorn dels queixos. Bo, aquell
home sí que no era fàcil que mai hagués vist en Jeroni. Segurament
d'anys i panys la greixina no li hauria permès allunyar-se gaire del
seu seient i del seu llit. No, per aquell cantó no hi havia perill;
més aviat calia recelar dels hostes, sobre tot dels pagesos. I en
Jeroni tornà a visurar-los; però... vatua! ...ja havia enfonsat
massa la mirada, ja no veia sinó ànimes.
-Ànimes! Allò tan galdós! Fitre, ja tornem a ésser-hi! -Va posar-se
les mans al cap i se n'anava; però, en ésser a mig carrer, s'aturà,
repensant-se.
-A on vaig ara, esborneiat de mi? He vingut a sopar i la gana no
admet raons. Aquí ningú no em coneix i si, vegi el que vegi, faig el
desentès i callo com un mort ¿qui, que no sigui boig com jo, m'ha de
poder sospitar la guineia? No hi ha més, o sopo aquí o enlloc. Sí,
sí, estic decidit; peró, arrangem-nos de primer una mica, que les
robes descompostes conviden a riure i criden badocs.
S’espolsà les genolleres, es tivà el gec, va treure's la barretina,
s'allisà els roigs i aspres cabells, se reféu el llaç del cuot,
tornà a coforrar-se amb mirament i, tot procurant assaujar els sécs
i arrugues, que li amargaven la cara, girà de nou els passos cap a
l'hostal.
Ans d'entrar-hi, s'adonà, d'un rètol, que deia amb lletres grosses:
HOSTAL D'EN VATUALMÓN. PEIX FRESC DILLUNS I DIVENDRES.
Tant li feia carn com peix; el cas era sopar amb tranquil·litat.
Empenyé la porta vidriera i de nou es sentí temptat a retirar-se.
Pel badall, que hi obrí, eixia una bafarada calenta i tumultuosa com
la que s'escapa d'una cassola al bull en aixecar-ne la cobertora.
Quines males flaires i quina púrria de gent les d'aquell cau! S'hi
ficaria? Va decidir-se a la desesperada. Entrà; amb el seny mig
esbalaït es submergí dins aquella espessa atmosfera assorollada de
trucs i retrucs de vaixella i brogidora de converses, de crits i de
rialles en una barreja capaç d'eixordar tots els sentits de
l'harmonia. Sense girar-se poc ni molt i portant la vista recollida
a la punta del propi nas, atravessà de llarg a llarg el menjador i
s'encaminà d'esma cap a un recó, on hi havia una taula desocupada,
que ja de fora estant havia atalaiat. S'hi assegué al davant
d'esquena a la concurrència, es tragué una moneda de plata de la
butxaca i la féu dringar contra un got.
Tot seguit li comparegué la criada del front estret i els amples
costats.
-Servidora vostra, jove. Què desitgeu?
-Un sopar de deu sous.
-Al moment. Que preferiu per entrant? Sopa amb un ou, sopa de brou
de fesoles de ceba de...?
-Vós mateixa. A gust vostre -mormolà el pagès amb accent manyac,
mantenint el cap cot i la vista baixa.
-Gràcies per la confiança. Vós no sou parroquià de la casa, però tot
seguit he conegut que éreu una persona distingida. Creieu que la
Quima us tractarà tan bé com sàpiga. Una servidora es diu Quima per
a tot allò que vulgueu manar-li. A Figueres tothom me coneix per la
Quima Xamosa: un motiu, ja ho compendreu. Aquí en corren molts de
motius... i a mi m'han enramat amb aquest, que no va pas malament,
si un hom sap dur-lo amb una mica de sal. No manca qui me l'enveja i
tot. Però, anem al cas; vós teniu dret d'escollir la sopa que
vulgueu, d'entre les que jo us cantaré, i com que el meu paladar no
és el vostre i, per més que jo desitgi encertar-vos el gust...
Prou! -saltà, exasperat, en Jeroni.-No vull menjar a la cantada
¿enteneu?
I, en dir això, no pogué estar-se d'esbatanar les grans parpelles
dels seus ulls bovins i de ventar una encesa llambregada als de
l'embafadora sirvent. La Xamosa restà una bella estona immòbil, com
enlluernada. Després féu un surt i tocà soletes cap a la cuina, tot
ganyotejant i estossegant.
-Diable! Si m'hauré compromès?...-va dir-se en Jeroni, penedint-se
de la seva rauxa.
S'acuità a recompondre l'alterada fesomia i, ombrejant la vista amb
les roges pestanyes, la decantà de nou, passejant-la per sobre les
estovalles, com si preguntés a la munió de taques llardoses i
virolades, que hi havia, la llista dels plats, que s'eren servits a
l'hostal durant la setmana. Mes el certus és que no es preocupava de
les taques, ni de les estovalles. Pensava en els secrets de la Quima
Xamosa. Amb sols esguardar-la els hi havia sobtats sense voler; i
s'havia endut com era dona de quaranta anys i no en declarava més
que trenta, com patia d'un fluix poc honrós i com servia sense
soldada en atenció a conquistar a les taules de l'establiment la
parròquia per al llit, que era el taller dels seus guanys. Ho havia
vist tan clar, fitre! Era possible que fos una falòrnia? Doncs ¿d'on
redimontri s'ho empescava?
Mentrestant la Xamosa va tornar, li posà al costat, sense badar
boca, una galleda d'aigua amb un porró en fresc i, al cap de poca
estona, li presentà una sopa escaldada amb un ou. Bon entrant: un
plat, que valia per dos! Allò, doncs, no pintava pas malament. A la
traça, la barjaula no havia pas penetrat els misteris, que ell temia
haver-li descobert, i el rebuf l'havia corretgida del mal vici de
xerrar i llagotejar. Millor per a ella, que així es guanyaria unes
albixeres, que poc se les esperava. No, l'amo de Mas Baltrons no
n'era de coquí amb els que sabien suportar-li els rampells i deixar-
lo content.
Es recalçà de pit a la taula i es posà a menjar. Rica sopa! A bé que
res no adoba tant la vianda com el brou de la bona gana, i ell
menava una cassussa que ni que tingués gossos afamats al ventre. Bon
senyal, perque, si el seu mal li hagués donat febre, no gastaria pas
aquell delit; i mal sense febre, serp sense verí. Total, no seria
res. Tot consistia en prescindir-ne de la falòrnia, tal com se fa
amb un renyit: «ja pots passar i repassar pel meu davant tant com
vulguis, per a tu no hi galibo.» I ni tan sols no recordar-se'n.
-Per exemple: ara a sopar i foris, com si no hi hagués ningú al meu
voltant, com si fos al mig d'un desert. Què ànimes, ni què esperits!
No creure en altre esperit que en el del vi del porró, que és un
esperit generós i sense trampa... si el taverner no l'ha
desmoralitzat. Però... fora! ...no pensar-hi tampoc amb el mala pua
del taverner. Dir home és dir malvestat. La bona il·lusió és
figurar-se habitant d'una illa deserta, inconeguda.. Cap veu
contorbadora enlloc... una pau completa... silenci... una dolça
remor de fullareda...
S'havia dut l'última cullerada de sopa a la boca i suspengué el braç
a mig aire del retorn al plat. Que redimontri significava el
silenci, que regnava aleshores al seu entorn? No es diria sinó que
els hostes li havien entès el pensament i havien callat per
complaure'l. Mes no, allò no era possible. Ell no havia pas
desencorralat ni un sol mot; n'estava segur; i, girat d'esquena i a
boca-closa, no l'havien pas pogut entendre. Però el certus és que la
sala, suara tan bulliciosa, restava muda com un sepulcre. Ni un
dring de vaixella, ni un piu de conversa... S'arribava a sentir el
quasi imperceptible rum-rum de la bellugosa negror de mosques, que
cabria un ram de falgueres penjat al sastre amb un cordill. Fitre!
Seria que els hostes haurien tocat el trapau? No, sense necessitat
d'esguardar-los sabia que no; els sentia a palp d'ànima i tenia la
sensació que l'estaven espiant. La pell se li agrumollà per tot el
cos amb un esborronament estrany. Com la fredor d'un bisturí dintre
la carn, sentia al cor l'esglaiadora penetració dels subtils
esguards esmolats. Fitre, quina cosa més pesada! Però ¿per què
l'espiaven? Què li haurien reparat? Sens dubte la seva aparició a
Figueres hauria causat escàndol, tothom n'hauria parlat, els hostes
n'haurien hagut esment i ¿qui sap si la mala bruixa de la criada els
havia advertits a cau d'orella: «mireu, aquell és l'home dels cas»?
Així era comprensible l'expectació. Però, l'espiaven realment? Eren
realment allí?
No pogué resistir la curiositat de constatar-ho. Pàl·lid,
esgarrifant-se, alzinà amb un moviment impulsiu, irresistible, la
caiguda testa i, badant les grans lluernes, que Déu li havia obert a
la cara, n'abocà la claror pels àmbits i, girant-se, girant-se
lentament, la projectà sobre la faç dels silenciosos circunstants,
de l'un a l'altre, de l'un a l'altre, fins que va topar amb la
roentor, que escopien els ullets saurins de l'hostaler. Aleshores
acotà el cap altra volta, sospirant.
Que fer? ...No s'havia errat, no; la Quima Xamosa l'assenyalava amb
el dit i els hostes el sotjaven, sospitant-lo. Ara l'haurien ben
descobert. La cosa ja no tenia adob. Mes, que fer sinó posar-se a
veure venir?
No gosava moure's, ni posticar-se. Escoltava atentament, amb el cor
oprimit. Ací i allà mormols, que creixien i minvaven alternativament
com el brogir de la maror: confabulacions, tempestes, que s'estarien
formant. Ara, batements de les portes foranes: seria que els
espantadissos guillaven per por de brega. Endavant; ell no diria
res. Hola! passos... anades i vingudes cap al taulell... Cruix la
tarima... L 'hostaler devia posar-se en moviment. -«Que vingui, que
s'expliqui.»
Efectivament, l'hostaler acabava de davallar de la seva tarima
imbuït de les nobles resolucions, que l'honor del seu establiment
reclamava, i avançava seguit d'alguns íntims i de les mirades de
tots els parroquians. Pas a pas, trontollant-li les carns amb un
rebotzegar de bot d'oli, s'encaminà de dret a la taula d'en Jeroni,
va aplanar-hi al damunt les grasses i botarudes mans i, en actitud
de lleó rampant, esperà que el pagès aixequés el cap; mes, havent-ho
esperat una estona inútilment, es decidí a cridar-li l'alerta.
-Ep, mestre, ep! Que dormim?
-Faig el que em plau- contestà en Jeroni amb sorda veu; i esclafí un
renec entre dents, mig per pruïja de ses malea humors, mig per
creure que el llenguatge truanesc era el més convenient en tal lloc
i amb tal companyia.
-A mi roncs i tossades?-va dir l'hostaler; i afegí, altivant-se per
graus :-Sóc el capità d'aquest vaixell, enteneu? Sóc en Vatualmón,
l'amo d'aquest establiment. Pareu ment a trencar-me els respectes.
Poca murga, eh? Mireu: veieu aquella porta? Doncs, passeu-la...
apa!... Toqueu el pirandó cap al carrer i no poseu mai més els peus
a casa.
-Em traieu d'aquí?
-Us en trec, ben net!
-I per què?
-Per què?.. Vos ho sabeu per què. No gastem pòlvora en salves; no
estic per romansos. Heu menjat un plat de sopa amb un ou; bon
profit; no us en comptaré res; no vull la vostra moneda; però...
fora escàndol... guilleu.
-Si no em doneu altres raons, no em moc- replicà en Jeroni,
recolzant-se a la taula i descansant la barba sobre els punys.-Això
és un estab]iment públic. Tinc dret d'estar-hi. He tractat un sopar
de deu sous. L'espero.
- Així estem? -va fer l'hosteler, redreçant-se, brandant el cap i
plegant els curts i gruixuts braços sobre el pitarràs.-Voleu, doncs,
escàndol? Voleu que cridi la ronda i us faci agafar per atacs a la
moral?
En Jeroni, de pàl·lid que estava, tornà groc com una metzina.
-Jo atacs a la moral!-exclamà amb amarguesa.-Quasi no he badat boca
dins aquesta casa. Si suara m'ha escapat un renec, aquí n'he sentits
a cents quan he entrat. I què? No és pas una església això. No m'he
mogut d'aquesta taula, he menjat quietament, no m'he ficat a cap
conversa... I doncs? Què voleu? De què podeu queixar-vos?
Aquest discurs provocà mormols de protesta.
-Calma, calma-féu l'hostaler, adreçant-se amigablement als frisosos.
-Si s'ha d'anar per justícia, s'hi anirà; però no m'agradaria pas
haver-li d'escombrar cap petjada. L'honra d'un establiment és més
delicada que la d'una minyona i els catifets de la justícia no li
convenen... ni a vosaltres tampoc, creieu-me. Jo confio que aquest
home es posara a la raó. -Va girar-se de nou vers el pagès i, amb to
mig conciliador, va dir-li :-No sigueu tossut, mestre. No m'obligueu
a valer-me d'uns recursos, que, si a mi no em sabran a mel, a vós us
sabran a fel i vinagre. Vós ja ho veieu que m'esteu perjudicant. Vós
no l'ignoreu pas... per la reïra de Bet!... el vostre defecte.
-Tothom ne té de defectes -va grunyir en Jeroni.-Sóc un home com els
altres.
-No, vós no sou un home com els altres. Vós teniu un defecte o, més
ben dit, un, un... un... no li trobo nom. Si m'ho haguessin
explicat, no ho hauria cregut, però no puc negar la llum dels meus
sentits. Ja ho sabeu vós que no sou un home com els altres. Per
força heu d'haver usat d'algun malefici, que si la justícia us l'ha
de desempescar, bon nap n'haureu arrencat. Ja ho sabeu vós. Aquí
tots tenim ulls a la cara, mes els vostres... ¿que us en diré?.. són
com vidrieres d'alcova sense cortinetes: una indecència! Un hom no
hi pot passar al davant sense escandalitzar-se. Aquí no som sants i
això no és una església, certament, però si algú comparegués amb
robes més fréjoles del que permet la vergonya, en Vatualmón li
estellaria una cadira pel cap. Alerta, doncs. Mireu que estem
indignats.
-I jo de vós, vatua el fetge del vostre pare, que va morir penjat!
-exclamà en Jeroni, llevant-se dempeus enfellonit. -Que cortinetes,
ni no cortinetes! Tots la reganyeu l'ànima. Que us penseu que no
veig els draps bruts de la vostra alcova, mestre hostaler de
Barrabàs? No en tastareu cap glop de la mistela emmetzinada, que
serviu als vostres parroquians, assassí de beneits. Ni, amb el
vostre vi d'aigües, calorit amb mangre i fum d'estampes, remullareu
cap dels vostres àpats de golafre, senyor panxacontent. Aneu, que
vingui la justícia! Ja m'explicaré jo, patolla de lladres. Ja diré
qui va assaltar el dimecres passat la diligència de Girona i qui va
matar antanyasses el rector de Darnius, i qui és aquell hoste, que
m'amenaça amb el puny i aquell, que s'amaga darrera els altres, i...
No pogué pronunciar cap més paraula. Esclatà una cridòria atronadora
i en un moment tots els punys brandaren armats, quin d'una cassola,
quin d'una cadira, quin d'una llumenera, d'un porró, d'un plat o
d'una ampolla. I totes aquestes hostalles, violentament llançades
quasi d'un plegat, volaren com un torb d'infern, brunzint, xiulant,
roncant... i toparen amb estrepitosa trencadissa contra la taula i
les parets properes a l'infelic pagès i, en bona part, de dret i de
rebot, contra el seu cap i cara i costelles. Mai un raïm espampolat
no fou batut amb més fúria per una pedregada de setembre. La pell
del malaventurat s'acolorí ràpidament de taques blavoses i
moradenques i, ací i allà, s'hi obriren trencs i esborancs, dins els
quals les carns vives xopejaven com brises amarades de most.
Però estava tan afligit i desesperat que quasi en sentí més
alleujament que dolor, així com d'una revulsió sanitosa. Millor que
l'haguessin escomès! Les ferides en comptes d'estemordir-lo,
l'embravien, i àdhuc s'alegrà ombrosament que li proporcionessin
motiu de desplegar la seva encongida quimera. Va arrapar-se al
marbre de la taula i, aixecant-lo fins a posar-lo de cantell, se'n
féu un mur, a resguard del qual podia batre's amb menys perill.
D'armes ofensives no n'hi mancarien pas. Només que inclinant-se una
mica, podia collir-les a grapats, del munt de barrots de cadira i
trossos de vaixella, que s'acimaven als seus peus. Via, sus, doncs,
a la lluita!
Ja no va donar-se punt de repòs.
Enguerxida la boca, apilotades les celles cap al nas, treia a cada
moment l'esgalabrada testa rera del seu bastió i engegava els seus
trets amb una certenitat terrible. No n'errava cap. Eren bales
rases. Volen, brunzen... i allà sagna un nas esclafat, allà
caverneja una buidada conca d'ull, allà s'arrasa, escarritxant, una
barra, de la qual salten els queixals a rest com els grans d'una
espiga de moresc al cop de l'esgranadora... I el núvol d'enemics
avançava i retrocedia i s'agombolava i tornava a destriar-se, i
sonaven ais i bruels i tot era confussió i soroll i trencadissa i
més trencadissa. Vint homes no en podien atuir un.
Mentrestant el formidable Vatualmón estava inutilitzat. Tan bon punt
s'inicià la batussa, l'horror de veure convertides en armes volants
les pacífiques hostalles del seu establiment li havia paralitzat els
nervis i el cor. Com a ferit d'un llamp havia caigut d'esquena
contra el seu taulell i, doblegant-se-li las cames a poc a poc, el
cossegàs se li havia anat amollant fins a aplanar-se d'anques en
terra. Home perdut. Aquella posició li era quasi tan fatal com a una
tortuga la de sobines sobre la pròpia closca, i ell ho entenia
talment així que ni tan sols intentava cap esforç per deixar-se'n.
Només girava l'anguniosa testa d'ací d'allà, seguint amb la vista el
vol de les armes i badant la boca a cada gir amb espoderaments de
llançar un xiscle, que se li ofegava cada cop a mig camí de la
contreta gargamella.
Així hauria romàs hores i hores, baldament els seus hostes
s'haguessin esmicolat fins a la darrera engruna, si quelcom, que li
inspirava més interès que totes les vides humanes, no li hagués
retornat les forces i li hagués inspirat una heroica resolució. En
mig del seu dolorós encantament, veié que la Quima Xamosa venia de
la cuina portant com a patifell de guerra als seus amics unes tals
rimes de plats i cassoles, que, si fossin estades de bons versos,
haurien bastat a un poema. Això li féu compendre que encara hi havia
quelcom a salvar a l'hostal, i aquesta idea va arborar-lo moralment
i materialment. Aleshores una força sobrehumana enrobustí les seves
fibres i les hi va contreure i distendre tan poderosament que, sense
quasi estintolar-se enlloc, d'una sola embranzida es llevà dempeus.
Tot ell era valentia. Empentegant aquest i aquell, saltà al mig de
la brega i amb boca escumejant, entre esbufecs i xiulaments del
respir, esclatà en una veuassa de monstre marí, que, passant
alternativament i quasi sense transició de les notes més profundes a
les més agudes i penetrants, dominà tots els sorolls.
-Lladres, lladres! Assassins! -va cridar.- Foc, foc! Oh de la ronda!
Lladres! Foc! Auxili! Socors! I per aquest estil indefinidament.
Això posà fi a la lluita. Eren uns crits tan estentoris i estridents
que per força havien de ressonar per tota la vila. Els adversaris
d'en Jeroni se n'esfereïren, no dubtant que la ronda no trigaria a
comparèixer; i com que, quin no gaire i quin no gens, tots eren poc
amics de tractes amb la justícia, començaren a preocupar-se més de
la retirada que de la batussa. Els que eren a prop de la porta
forana s'esquitllaren al carrer; els que n'eren lluny, no trobant
tanta avinentesa a la fuita, restaren indecissos, considerant-ne el
pro i el contra, ja més capficats que furiosos; els ferits se
palparen les nafres amb més desig de guarir-les que de venjar-les;
cap de la colla no estava per a prosseguir les hostilitats, cosa
que, per altra part, hauria sigut difícil, havent-se interposat
entre els contendents les voluminoses còrpores de l'hosteler i la
criada.
En Jeroni fou el darrer a desdir. Estava enfurismat i, mirant com a
igualment enemics tots els presents, brandava el braç amb un grapat
de terrissalla al puny i dubtava si destinaria el tret a ensorrar
algun dels antipàtics botornons d'en Vatualmón o algun dels
embafadors malucs de la Quima Xamosa. De cop i volta, però,
suspengué el moviment. Una claror de seny acabava de penetrar dintre
la seva ànima fosca i revolta. No, no li convenia pas esperar la
vinguda de la ronda, que li mouria noves raons; no, no li convenia
pas engrescar una brega, que no podia portar-li més que males
resultes. Bon goig de poder fugir. Calia aprofitar l'ocasió. Deixà
caure en terra el grapat de trossos de terrissa, s'emparà de la
pedra taulera, la faixà pel mig amb les estovalles, 1'embraçà per
aquest lligam i, presentant-la a tall d'escut sempre de cara al
perill, se posà en marxa mig de gairell, mig de reculons.
Apa, apa, anava guanyant camí. Els hostes feien l'orni. L'hostaler
seguia distret, baladrejant. El fugitiu s'anava atansant a la porta
forana. Es girà un moment a esguardar-la i, de sobte, es sentí
aixarpat, magolat, esclafat. En Vatualmón se li havia tirat al
damunt i, abraçant-lo fortament pel coll, li cridava a cau d'orella:
-Lladre, lladre, no te m'escaparàs sense passar comptes. Ets ric...
ho sé. M'has d'abonar danys i perjudicis.
En Jeroni es veié perdut. Per massís i ferreny que fos, no podia
suportar les catorze arrobes de carnassa, que li estampien la pedra
taulera contra el pit i l'endernegaven. Les costelles se li
vinclaven cruixint, les sofrages se li cloïen, perdia l'alè; i el
murri de l'hosteler, comprenent els aventatges del seu pes, se
n'aprofitava tant com podia arronçant les cames i sacsejant.
Les cares dels dos lluitadors estaven frec a frec, davant per
davant, i en aquesta posició cada un llambregava l'ànima de l'altre
fins a les més recòndites profunditats. En Jeroni va descobrir dins
del seu adversari un espectre, que, ocult com una aranya dintre la
teranyina, no palpitava, ni es movia, que no fes trontollar tot
l'enteixinat dels pensaments i dels afectes: un botó cèntric i viu,
que encloïa espais de mirall, dins els quals se reproduïa eternament
present una història tràgica del passat. Va ésser una visió d'un
instant, però bastà a donar-li la intuïció d'uns fets, per a
l'esclariment dels quals un jutge hauria hagut de instruir llargues
actuacions. L'infeliç pagès estava a punt de caure en aquell
instant. Féu un esforç suprem per mantenir-se dret i quasi sense alè
va dir a borbolls al seu enemic :
-Deixeu-me estar, o xerro allò de la majordona.
No va pronunciar més que aquestes paraules, que eren sense dubte la
clau del terrible secret. L'efecte fou immediat. Així que l'hostaler
va sentir-les, es dejunyí de la seva presa, saltà en terra i reculà
tres o quatre passos esfereït.
Aleshores en Jeroni llençà la pedra taulera, passà la porta i
s'arrencà a córrer ravals enllà, camins enllà, a través de la nit,
sense saber a on anava. Corre que corre, corre que corre... Per fi
perdé el respir i, tot d'una, esbalaint-se-li els sentits, caigué
tomballonejant pesadament com un sac de gra, que cau daltabaix d'un
carro a la carrera.