Assegut a la crestallera d'un reguer medità llargament. Què faria?
Matar-se? Es una cosa facilíssima: un salt vers la buidor des del
cim d'un estimball, i ja està. Costa menys que despullar-se de les
robes per ficar-se al llit. I ni tan sols cap dolor, perquè la mort
amatent l'ofegaria ans del primer ai. Però ¿i després? Si era un fet
la desgràcia, que el portava al desesper, el sant, que l'havia
causada havia d'ésser també una realitat i no es podria dubtar de
l'existéncia d'un altre món i una altra vida. Matar-se? Bé, si morta
la cuca, mort el verí; però, si era passar d'un patiment a un altre
de pitjor, la jugada no sortia a compte. Calia viure, doncs. Mes,
com presentar-se a ningú? Com alimentar-se? Un remei hi havia:
llevar-se els ulls, aquells ulls maleïts del cel. I perdre per
sempre l'amable llum i les belles formes, que fugen del palp!
D'altra manera, s'exposava a ésser descobert i pres i presentat a la
seva família, i aixó li causava més horror que tot. No, no sufriria
que mare, filla i esposa li veiessin les vergonyes de l'ànima. De
moment s'allunyaria de l'Empordà i després...
En mig d'aquestes angúnies va recordar-se del sarró, que el captaire
li havia tirat a la cara i que havia caigut al marge de la
carretera. Segurament contindria una bona provisió de rebostalles,
que podria aprofitar; i qui dies passa, anys empeny. Calia, doncs,
apoderar-se'n.
Gambejant de quatre grapes, s'atansà al camí ral i, després
d'escoltar atentament per assegurar-se que no hi sonava cap trepig,
s'hi esmunyí, agafà d'una arpada el sarró i tornà al seu amagatall.
No tenia gens de gana, però sí un defalliment i un cori-mori molt
gran. Per de prompte un glopet de vi li aniria més bé que cap
vianda. Va posar-se a escorcollar el sarró i, al dessota d'un sostre
de rosegons, va trobar-hi pa tou, formatge, una llonganissa de llom
i finalment una carabasseta plena d'una garnatxa més dolça que la
mel i més ardent que un caliu, segons pogué comprovar en tastant-la.
Va beure a petits glops cop i recop i anà reconfortant-se. I quan,
ja satisfet, desava la carabassa i les rebostalles, que havia
escampat sobre l'herbei, hi reparà entremig una bena de seda amb uns
lligams, de la qual tot seguit endevinà la servitud. Era una bena,
que el belitre del captaire es lligava al cap per sobre els ulls a
fi d'inspirar més compassió, aparentant una malaltia de la vista. Ja
suara en Jeroni li havia llegit ànima endins aquesta picardia,
juntament amb altres per l'estil. Mes, heu-vos aquí una idea
salvadora: si aquell gat vell se valia de tal facècia per a explotar
el proïsme ¿per què no se'n podia valer en Jeroni en un cas de
necessitat com el seu?
Va tornar de mort a vida; i més encara quan, havent-se posat la
bena, constatà que era d'un teixit clarer, a través del qual podia
mig veure les coses properes. No li imposava, doncs, una ceguera
completa, sinó un emboirament. Els llunys s'esfumaven i perdien,
però, en atansar-se, els objectes prenien coa d'ombra i, segons com
els feria la llum, àdhuc color i relleu. Si allò li tapava la tara,
estava salvat.
Aleshores va témer que el captaire l'hagués denunciat i que el
sometent d'algun poble veí vingués a empaitar-lo. El sarró podia
comprometre'l. Va amagar-lo dins unes espesses mates, després de
treure'n el recapte i embutxacar-se'l, i va esquillar-se camps a
través, per entre mongeteres i morescos. Hala, hala... El cas era
fugir d'aquells llocs. A on aniria? Per què no a Barcelona, que és
una gran ciutat, un bosc de cases, un món de gent? Allí viuria del
captiri. Fitre, un pagès com ell, que era l'enveja de la gent del
seu poble, el primer terratinent del terme de Vilablanca, arribar a
una tal misèria! Però ¿qui sap? Ell, amb la facultat, que tenia,
podia d'amagatotis descobrir molts de secrets i fer-se pagar el
callament. Secrets vergonyosos! Qui no en guarda algun? Es clar que
això seria pitjor que robar a camí ral. Mes que fer altrament? Bé li
calia enginyar-se.
Tot d'un plegat se li va acudir un pensament estrany: el de robar-se
ell mateix. De moment necessitaria diners i en duia pocs... Per què
no robar de ço del seu? La cosa era faedora i fins i tot fàcil.
Tenia totes les claus de casa seva; sabia millor que ningú tots els
amagatalls dels seus diners. De bella nit, quan tothom dormís,
obriria la porta, entraria a peu de mitja per tal de no fer soroll,
arreplegaria allò, que li convingués, i guillaria secretament. Ningú
no n'hauria cap flaire. Era una bona pensada. Ja que havia de
renunciar els pairals com un fadrí extern, al menys no se n'aniria
sense dot. Mes, portant aquesta dèria, no li convenia pas allunyar-
se. El cas era donar el cop aquella mateixa nit. Quina hora devia
ésser? No haurien caigut encara deu hores del matí, segurament que
no.
Va alçar-se al front la bena, que duia sobre els ulls i, estenent la
vista... rellamp, quina cosa més voladora era la vista!... tractà
d'orientarse. Vilablanca era la seva guia. La cercà i la veié
resplendir al lluny com un rest de blanques dents sobre un llavi
xamós, reeixint sobre la seva coma vermellosa, per damunt de les
verdors de la plana figuerenca. Anant-hi pel dret en dues hores de
marxa era assolidora. Podia, doncs, estar tranquil i marrar tant com
cregués convenient a evitar perills i sospites; el temps li sobrava.
D'una estiba de canyes, que hi havia al cap d'un camp, n'agafà una
de revinguda i se'n tallà un bastó; tornà a cobrir-se els ulls amb
la bena, eixí dels conreus, saltà a la carretera de Roses i,
simulant els aires d'un cec, la va anar seguint. Els vianants que
trobava, no el sospitaren poc, ni molt. El creien un malalt de la
vista. Li obrien pas, apartant-se del volt del seu bastó palpaire, i
el saludaven com se sol fora vila entre anants i vinents.
-Bon dia i bona hora. -Déu vos guard amb la companyia.
A cada salut, que rebia, respirava més amplament. Que era gust allò!
En ésser ja molt lluny de Figueres, girà per un corriol cap a
l'indret de Vilablanca i, tombat el primer quart de la tarda, arribà
a un paratge, que no distava de Mas Baltrons més enllà de mitja
horeta o de tres quartets d'hora a tot estirar. Allí, al peu d'unes
muntanyes enselvades, s'emboscà dins una espessa verneda, que
creixia entre uns estanyols, calçada d'arços i romagueres i
enxarxada d'eures i vidiellas. Aclofat entre les més braves mates
sobre un tou de fullaca, menjà quatre bocins del recapte del
mendicaire i, després, s'ajagué a fer temps.
Tot pintava bé. Encara que per atzar topés amb gent coneguda,
protegit amb la bena, no li sospitarien la tara. No res, mal
d'ulls... i prou. Però valia més passar ben desapercebut a fi que no
l'endevinessin autor del cop de mà, que projectava. A les darreries
de la tarda tramuntaria la serra, entraria a la roureda vella,
sotjaria des d'allí el mas Baltrons i, quan no hi hagués ningú a les
envistes de la casa, s'esquitllaria al pati i s’amagaria al llenyer,
entre la feixina. Allí esperaria la nit i, mestrestant, podria
observar d'amagatotis.
Va venir-li un intent maligne.
-Fitre, avui confessaré la familia i els criats. Tots els de casa a
posta de sol eixiran a sopar al pati, sota l'emparrat, com de costum
a l'estiu. La dona, la noia i la mare s'asseuran refiades al davant
meu, i jo veuré els pensaments, que els passin per sota els arcs de
les celles, tan clarament com, posat al mig de la plaça del Vi de
Girona, podria veure la gent, que es passeja per sota les voltes.
Aleshores traüllaré les amagades interioritats d'aquestes santes, al
costat de les quals jo semblava un condemnat de l'infern. Quines
queres descobriré dins aquells cors d'aparença tan amable? Quines
turpituds hi llambregaré? Fitre, serà cosa curiosa... serà un plaer
i un esgarrifament... quelcom no mai sentit. Vull gaudir d'aquest
privilegi, que m'atorga la desgràcia. Vull gustar les aigües de la
veritat pura.
Al principi la idea el féu somriure amb un goig maligne; hi sentia
certa gràcia irònica, certa agradosa picantor de cosa grotesca i
estrident; però, a manera que li va donar voltes i més voltes pel
magí, l’anà sentint més ardent i embriagadora. No podia estar-se de
fantasiejar les possibles troballes de la seva enquesta i de
turmentar-se amb dubtes i recels, que exasperaven la seva
curiositat. Ja no va recordar-se més del seu projecte de rampinya.
Fitre, era precís desembolicar un per un els plecs d'aquells cors
estimats! Això li inspirava més interès que tots els diners del món.
Fremia d'una estranya voluptuositat i glatia i s'impacientava com el
jovencell que, posseint un àlbum deshonest, espera frisós la
trigadora ocasió d'examinar-lo. Que trigava a caure el sol! Que eren
llargues les hores!
Sobretot tenia set d'assaborir la llecor de les secretes turpituds
de la seva esposa, llecor cremadora com extreta de brases d'infern,
que, només que de flairar-la de lluny, ja l'enfebrava. Qui l'ha
poguda beure mai sense mixtió, directament i sense obstacle dintre
l'ànima d'una esposa? Mes ell sí, ell podia i volia. Ho sabria tot,
tot! I si resultaven certes les seves sospites... Però, no, això no
era possible. Una dona tan soferta, tan obedient, tan dolça i, per
altra part, tan lligada per la companyia d'una mare honestíssima i
vigilant i d'una filla candorosa, que amb la seva presencia ja
inspirava sentiments de puresa... ¿s'hauria lliurat a tan perilloses
aventures? Era boja, doncs? I per què no? Per què no creure-la capaç
de les follies de la carn? Els fets coneguts ja parlaven massa clar
tan mateix... i, lligant caps...
Patia terriblement. Mai no hauria pensat que estimés tant i tant la
seva muller. Tantes de vegades que l'havia escridassada i
atracallada!... Ara comprenia que les suavitats de cos d'aquella
dona eren el goig suprem del seu palp. Ara comprenia que l'escalf de
vida d'aquella dona era el confort suprem de la seva existència.
Afalacs d'ella, besades d'ella, tendreses i delits sensuals d'ella,
plaers mil voltes menyspreats ¡quina passió i quina recança li
causaven en considerar-los fruïts d'altri! Perquè, sí, altres els
havien fruïts, n'estava segur. Els indicis parlaven. Lligava caps,
concordava els incidents, omplia els buids, refeia les històries
punt per punt. Hauria pogut assenyalar els llocs i les hores... Veia
l'escena de la caiguda: el secreteig i les fleumeries i les mirades
ardents i l'escomesa i la sobreeixida de turgents i palpitants
obscenitats. Horrible martiri! El moll dels ossos se li fonia a
l'ardentor d'aquestes imatges odioses. Oh la dona atractívola i
avorridora! L'amava més que mai, amb més passió, amb més follia.
Abraçar-la, posseir-la! Beure el plaer fins a la darrera gota I...
ecs!... rebatre de fàstic la copa contra la paret!
S'enfebrava, desvariejava.
De sobte s'adonà que s'havia fet tard. Uns quants oriols de vol
silenciós havien vingut a posar-se als cimals de la verneda i des
d'aquelles altituds atalaiaven els voltants com solen fer cada
vespre per escollir el jóc. L'aigua dels estanyols havia pres una
color de glaç; suaument rosada com la de la polpa d'un meló
d'hivern. El sol devia ja vermellejar. Segurament no restava pas una
hora de dia. Calia afanyar-se. Tal vegada el temps seria massa just.
Anem, s'atansava el moment de comprovar les ofenses i de venjar-les.
S'alçà d'una embranzida. Una alenada tràgica se l'enduia. La
barretina i el llaç dels cabells li varen caure, garfits per una
romaguera; però no es girà pas a recollir-los. Amb pas pressut
embestí la costa... amunt, amunt, per dintre una selva de suros i
alzines gegantins, esgarriats ací i allà com desacompanyant-se. Què
descobriria? Quines vergonyes? Quins secrets antics? Tot ell
palpitava. Ell, l'home fort, que mai havia deixat de pujar cap costa
d'una sola pitrada, ara s'ofegava i de tant en tant havia de
relentir la marxa per pendre alè. Era l'emoció la que el cansava, no
l'esforç, que li costés el repetjó. Ni tan sols se n'adonava que
caminés. Vivia en un somni, en un desvari. Amunt, amunt...
Anava a descobrir els misteris profunds de tres cors; i, flaire
d'unes flors verinoses, no vistes encara, els pressentiments
l'esbojarraven. L'aire es poblava al davant seu d'imatges lúbriques,
execrables. Els vells suros i les grosses alzines s'animaven als
seus ulls com si participesin dels seus pensaments i gesticulessin
expressant-los.
Les alzines, per velles que siguin, tenen morbideses de branca i
pompes de fullam, que acusen certa feminitat. Els suros vells, en
canvi, són els arbres del desesper. Tots tenen posats de víctima,
que es retorç de dolor. Bonyeguts, esqueixats, esberlats o
esventrats, no n'hi ha cap que no mostri alguna nafra espantosa. Es
diria que viuen en eterna convulsió, temorosos de la destral i de la
burja escorxadora, que tantes voltes els han ferits; i, en veure a
llur entorn descolgada una bona part de llurs tortuoses rels
serpejants, un hom pot creure que han forceguejat per deseixir-se de
la terra i fugir.
Vells suros, grosses alzines, arbres de voluptuositat, arbres de
desesper, sorgint d'entre la bosquina revolta, esperitats del vent,
branquejaven, brogien, verbejaven, reflectint el desvari de
l'encervellat pagès. I ell els entenia i s’hi comunicava a onatge
d'ànima.
Amunt, amunt, cap a saciar la curiositat impacient i glatidora! Oh
el goig de contemplar les nueses dels cors amats dins la mateixa
alcova càlida i misteriosa de l'esperit! I sí, sí, les adamades
alzines aprovaven aquell desig amb un consentiment luxuriós. Àdhuc
semblava que, per dintre l'ombra de les ampul·loses capçades, amb
les suavitats i rodoneses del brancatge prefiguraven ja les nuditats
encuriosidores. Sí, sí.. el fullatge sospirava de glatiment. Sí,
sí... les capçades panteixaven d'emoció.
Mes, ai, les braveses d'ira, que s'abranden a la més mínima sospita
d'amors extràviques d'una esposa! Ai, l'horror sense nom de
descobrir una immundícia de pecat dins el cor sagrat d'una mare! Ai,
l'angúnia de trobar boires de turpitud darrera el somrís angelical
d'una fllla estimada! I sí, sí... els vells suros les ressentien
aquelles horrors. Aquelles horrors corrien per llurs branques,
eriçant amb un esborronament estrany les blanques molses, que les
cobrien com un pelatge d'ancianitat. Sí, sí, talment era un crit
d'esglai, sord i esquerdat, el que brollava de llurs estalocs, que
esquinçaven el vent. Tota la naturalesa s'unia al gran desvari:
aire, terra, plantes...
I flotava una blasfèmia per sobre aquell somni. L'irascible i
desconfiat pagès ja no era el renegaire vulgar, quasi inconscient.
El seu esperit s'encrespava i sublimava com el de les pitonises. La
seva pensa fulgurava de llums sinistres. Amunt, avant, cap a l'abús
del poder, cap a les descobertes horribles, cap a la destrucció de
tota fe! Era una nota d'un chor demoníac, estrident. Els seus
cabells roigs banderejaven al buf de la marinada. Els seus grossos
ulls llampurnaven dins les ombres del bosc. Els sentiments més
violents i contraposats s'adunaven en un sol flam dintre el seu pit.
Mai una barreja d'elements més contradictoris ha bullit dintre cap
perol de biterna. Les mixtures infames de cor d'albat i turmes de
boc, mel de lliri blanc i suc de baladre, llet de dona i verí de
serp, que un esperit caòtic confeccionava, tot maleint, maleint,
serien un símbol pàl·lid d'aquell desvari, on bullien dins una
mateixa fervor l'amor i l'odi, la curiositat i l'horror, la passió i
l'execració. Amunt, avant, cap al gaudi de la ira i de la mort!
V
Emportat per aquesta follia, en poc més d'un quart d'hora, una
eternitat, guanyà la carena de la serra, davallà per l'altra vessant
i atenyé una magestuosa roureda, que des d'un congost s'estenia per
una amplíssima vall. Havia seguit la ruta, que s'havia proposat de
bon principi, en planejar el seu cop de mà nocturn. A l'altra banda
de la roureda hi havia el Mas Baltrons. Calia, doncs, atravessar-la
tota. Va entrar-hi decidit. Avant, avant, cap a la tragèdia!
Els grans roures són els arbres del poder i la dignitat; i els
d'aquella selva eren famosos. Acompassadament plantats, robustos i
massissos, s'alçaven amb una dretura marcial. L'escorxa els revestia
d'una ajustada túnica de plaques articulades, que lluentejava
sordament com una cota metàl·lica, entelada pel temps. Llurs
capçades eren amples i profundes i la barreja d'unes amb altres els
donava una opacitat impenetrable a la claror. Allí tot eren ombres,
jocs de barres negrejants i flotes d'obscura verdor. Els baixos
brancs destriables, amb els seus rams de fulles puntejades i
rígides, tenien més aparences d'obres de forja que de productes
vegetals i semblaven més aviat decoracions que no pas orgues de
vida. Una idea d'ordre, de grandesa i d'estabilitat senyorejava tota
aquella roureda.
En internar-s'hi l'enfollit pagès, no pogué menys de sentir-se més i
més cohibit a cada pas. Ja el seu desvari no podia triomfar de la
natura, que el voltava. Una sensible imposició d'ordre i de
recolliment el contrenyia. L'home, però, era tossut i estava
fortament encervellat. Persistia en la seva dèria, si no tan
follament, amb més perfídia encara, com el nedador ardit, que voga
amb més braó a manera que li és més contrari el corrent. Avant,
avant! Mal que pesés a cel i terra havia de servir-se de
l'instrument poderós i maleït, amb el qual l'havia armat el sant de
la seva desgràcia. Tenia set de l'ànima dels seus. Beuria a
sacietat. Volia passar comptes rigorosos. Que s'enfonsés tot. Avant,
avant, cap a la tragèdia pressentida!
Mes, tot callava al seu entorn. Les enormes soques eren mudes i
rígides com columnes. L'alta volta visible era una immòbil fullareda
de bronze, a la qual no arribava cap buf de la marinada. La marinada
passava per la part superior de la fronda i no podia atravessar la
seva espessa profunditat amb res més que amb una remor solemnial,
que semblava venir d'altres mons.
El pagès, sense adonar-se'n ell mateix, caminava a voltes de
puntetes. Els cruiximents de la fullaca sota els seus peus li
causaven una impressió alarmant i desagradable, que instintivament
procurava evitar. Quan hi parava esment, s'estremia. Era un sacríleg
furtiu i tremolós, que anava a forçar tres sagraris, els cors de
tres santes. Tres sagraris? Per què aquesta idea, evidentment falsa?
No eren més aviat tres urnes de pecat i de sutzura? Les protegia tal
volta un guardatge diví? Qui sap? Però, què importava? Ell es sentia
home d'infern. Havia nat per a condemnar-se. Amava la ira i la
destrucció. El seu destí havia d'acomplir-se.
Un sentiment d'immensa infelicitat el dominava. Una amargor àrida li
ressecava tota font de llàgrimes. Desemparat d'amor, traït, befat,
tarat, empobrit, bandejat d'entre els homes ¿que li restava sinó la
venjança i el desesper? Ho considerava concentradament. Una sensació
de fret i de tenebra l'envaïa més i més. Caminava, caminava, i el
cap se li anava tombant sobre el pit, i les barres se li cloien i
apretaven.
Ja de tant en tant l'ambient s'aclaria una mica i, al lluny, per
entre les socalades, s'obirava una daurada polseguera de llum.
L'infeliç pagès s'atansava a la fi de la selva. Se'n féu compte i,
commòs per un rebull d'emoció, s'aturà al davant d'una gran clapa de
bosquina. Sabia que, en havent-la salvada, descobriria el mas
Baltrons. S'ofegava. El cor no li cabia al pit. Va posar-se a
brandar de cap i a dir i redir articuladament: -És trist, és trist!
...La mataré i mato tres cors... tres cors... tots tres! ...És
trist, és trist! Va alzinar-se amb feresa. -Però, si és cert que
m'ha traït, perdi's la misericòrdia en la terra! -I avançà
cautelosament per entremig de les rames i la brossa.
Ah! Vet allà el Mas Baltrons, el paradís, del qual era estat
bandejat per sempre més. Era un paisatge de tons aures, que
s'obirava per entre les soques dels roures com pels intercolumnis
d'un claustre. Encara el banyava el sol. Oh país de placidesa! Allí
la casa benamada, al cim d'una comella d'un verd tendre i groguenc,
que destacava com una taca lluminosa sobre la morador de les
muntanyes llunyedanes i emergia d'una mar maragdina d'userdes. Cap a
l'esquerra, el fruiterar i el camí que menava a Vilablanca. Cap a la
dreta, les feixes escalonades de la Quintana i el congost de la font
dels Lliris, abeuratge dels bous del mas. País de somnis! Allí
havien florit totes les il·lusions de la seva vida. En contemplar
aquells camps i feixes i muntanyes, sentia brollar-hi els antics
records com un llunyà flabioleig tot dolç, tot trist, tot recador.
Les cites idíliques, les fontades en família llavors de la
convalescència de la noia, el plaent repòs després de les segades,
les restes familiars dels focs de Sant Joan... escenes pures i
agradoses com una música!
La casa no parlava sinó de pau. La seva torre emmarletada era una
niera de coloms i orenetes. Aquella finestra, amb un test de
clavellines a l'ampit era la de la cambra de la noia. Aquella altra
de més avall, gran i columnària, flanquejada de verdes tapareres,
era la de la cambra matrimonial. Ambdues estaven tranquilament
obertes, igual que les portes. Ningú no es temia de res.
Ja el sol devia caure a la posta. Els nuvolets lleus, que flotaven
pel cel d'orient, prenien una delicada color de taronja. El gall
entonava el seu cant vespertí. Les campanes de Vilablanca no
trigarien a tocar l'oració. I, en caure les darreres campanades, les
tres dones compareixerien al pati de la casa, encara remoroses i com
perfumades de la pregària. Encendrien dos fanalons a sota l'emparrat
i es posarien a sopar en pau, en companyia del vell dallaire i el
petit bover. Qui no diria que eren unes santes! I, santes o no
santes, el cel les amava i protegia com si fossin els seus Abels.
Només ell, en Jeroni, era el damnat.
Va aixecar en l'aire els punys amb amenaça.
Aleshores sonà un esquelleig apagat i melangiós, i les blavors del
congost es clapejaren d'unes taques rosses. Era que els bous i les
vaques, menats pel xaval, tornaven de l'abeurada. Calia aprofitar
aquell moment, abans que no arribessin a la casa. Prou
vacil·l.acions! Passaria ajupit per dintre el vall madral, pujaria,
després, pel camí amargenat, entraria al pati i s'esquillaria al
llenyer. Ningú no el veuria. Era el moment propici. Però què anava a
fer?
Què anava a fer? Ell, bandejat del Paradís, esquinçar el vel, amb
que Déu piadós havia cobert aquelles ànimes? Qualsevol ofensa, que
hi trobés, àdhuc l'ombra de la infidelitat, no l'exasperaria? Ah,
no, els homes no saben prou de perdonar... i per això no hi tenen
dret a esquinçar-lo. Es un vel sagrat. Esposa, mare, filla... a
totes les havia amades tendrament. Per què no perdonar-les? Per què
no deixar-les al grat de Déu? Pau, pau sobre llurs caps, pel bé que
elles hagin fet, per l'amor santa, que hagin expandit! Va recordar-
se d'una llarga malaltia, durant la qual la seva muller l'havia
vetllat amorosament de dies i de nits. Oh Déu! I si fos realment un
àngel? Si aquelles tres dones fossin realment uns àngels? Si les
sospites, que ell tenia, fossin mancades de fonament? Per què,
podent, no cerciorar-se'n? Per què no apagar la set? Per què no
esvair el dubte?
Va llançar-se avant, eixí de la selva i anava a saltar a dintre el
vall madral. Allí, al caire del marge, es deturà balandrejant,
commós pel balanceig intern d'un dubte vivíssim. Encara hi era a
temps. Avant o enrera? Si veia la seva esposa, li comprovaria al cor
les infidelitats... n'estava segur... i la mataria... també n'estava
segur.
Aleshores es girà espantat de si mateix, i fugí, fugí... No, no
volia matar ningú. No es volia recordar del mal, que li haguessin
causat els éssers enllaçats a la seva existència i que li havien
dedicada alguna amor, per migrada que fos. Gràcies, gràcies encara!
Ell no mereixia més, ni tant tampoc! Volia amar-los; no en volia
recordar sinó el bé rebut; bandejat del seu paradís, volia continuar
amant-los, oh l'únic consol en l'absència i la dissort! Sí, fugiria
lluny, lluny... que mai pogués profanar-los amb la seva mirada.
Lluny, lluny!... Era ell el dolent, el digne de càstig. Adéu, mare,
filla, esposa!... Adéu, llar benvolguda! Adéu, flaires, llums i
aures amables de l'Empordà... adéu!
S'internà per l'obscura roureda a grans passos i, tot marxant,
marxant, pensava que aquella fuita era l'única acció generosa, que
havia realitzat a la seva vida; i es sentia tot ennoblit, tot
beneït, tot capgirat per aquesta acció. Una naixor de tendresa, no
mai experimentada, li tempirava les entranyes, l'inundava, el
rublia. Una olla plena de sanglots, que no podien esclatar, li botia
el pit i li anellava la gola. L'infeliç caminava enllà, enllà...
bocabadat, sense poder respirar, però amb el gaudi fresc i nou de
l'engruna de bé, que acabava de brollar al seu cor... un gaudi
estrany en mig de la seva gran pena.
Caminava, caminava sense respirar i per fi rompé en un bell plor.
Plorà a dolls, a grans sanglots, a tot esplai; es posà de genolls i
plorava i beneïa. - Gracies, Déu perdonador, que per una guspira de
bé, doneu tant de consol i tanta de dolçor de llàgrimes a un home
tan dolent com jo. -I, humiliant-se, doblegà el cos i colpejà la
terra amb el front.- Concediu-me penitència, Senyor. Em resigno a la
misèria, a la mendicació, a la ceguesa... Ja que he volgut veure-hi
massa, ara no hi veuré més que una mica, per orientar-me i prou; i
si mai lluco per atzar cap misèria dels meus germans, procuraré
cobrir-la amb set vels de caritat i set vels de misericòrdia.
Penitència, Senyor!
El vespre s'enfosquí, la nit entrà, i encara l'infeliç plorava
acotat de cara en terra dins la roureda obscura i deserta. Per fi
s'incorpora sobre els genolls amb intenció de llevar-se dempeus i
anar-se'n. Com que tenia els ulls enaiguats i les parpelles mig
cluques, quasi no hi veia, però va ferir-lo una inesperada sensació
de llum, que l'esparvillà. Era una llum feble i puríssima com la
d'un quart de lluna.. Per on podia entrar? Les soques es cairejaven
de dalt a baix d'una franja de lluïssor argentada. Tota la selva
s'esbandia d'aquella misteriosa claror i semblava un temple
majestuós, immens... Mes la tal claror no venia de part d'amunt, ni
de cap costat, sinó de... Vet-ho allà: l'expandia el sant de les
conculles i el gaiató encarabassat, que era allí, a poques passes,
tot ungit de benignitat i placidesa, voltat d'aquella boira
lluminosa, que era una exhalació del seu cos celestial.
-O bon sant Jaume, bon sant Jaume. -implorà en Jeroni -perdoneu les
meves sobergueries. He patit molt, he estat a les portes de
l'infern; però, que n'he enteses de coses, fitre, que n'he enteses!
-No pas encara prou bé, -li va dir el sant, atansant-se-li més i
envaint-lo d'una aura de serenitat i puresa. -Has d'entendre com és
gran i meravellosa l'obra, que estan realitzant ací, a la terra, els
pobres humans reclosos dins les seves urnes d'argila; obra especial
d'ells en col·laboració amb el gran Home Crist, sense el qual fóra
impossible: la de la purificació de la carn, que tornarà celestial i
constituirà una essència gloriosa, que serà i és admiració dels
mateixos àngels. Pensa que els homes, no sols treballeu per salvar
l'esperit, sinó per salvar la matèria i tot, i en aquesta tasca
fatigosa els justos pequen set vegades al dia. Què no faran els
altres? No hi ha ningú que sigui tot dolent, ni tot bo; però si us
veiessiu al descobert, tots us veuríeu dolents, perque una engruna
de mal dins el bé fa com una veu desafinada en un chor: destrueix
tota l'harmonia. Vet aquí, doncs, com és una misericòrdia que Déu
hagi dotat d'una opacitat impenetrable els atuells, que contenen
l'esperit humà. Així s'evita en gran part el mal de l'escàndol.
Feliç l'asceta amb el seu cos mortificat, domat, purificat, reduït a
una substància quasi tota útil per a l'eternitat! Hi haurà qui
portarà al cel una bella mota; hi haurà qui no hi portara sinó una
engruna. Vosaltres sou ací baix els ruscos de Crist. Tots féu mel,
que s'aprofitarà, i cera, que ha de cremar-se. Benaventurat qui posi
la seva bresca en mans de l'Apicultor! Cap gota de la seva mel no es
perdrà. Mes, ai de qui no vulgui que la seva bresca sigui premuda!
Mel i cera cremaran plegades aleshores per sempre més! I ai de qui
destapa els ruscos de Crist, ai de qui escandalitza, ai de qui
acusa, ai de qui no perdona! Ai també de l'hipòcrita, que es serveix
d'un bé aparent per a un mal real! Medita, medita aquestes veritats,
fill meu.
-Les entenc claríssimament, -contestà en Jeroni. -El que no
m'explico és perque tanta de gràcia vostra amb mi, que sóc un home
tan dolent.
-És que jo ara, igualment que en vida, -reparà el sant, somrient amb
una punteta d'ironia, - em dedico a convertir heretges, i no a
matar-los com s'és dit. T'he empaitat, t'he ferit i ara, que et veig
en bona disposició, vaig a guarir-te. Et tocaré amb la meva
carabasseta, t'adormiràs i demà, en despertant, tindràs els ulls com
l'altra gent.
-Alerta! -exclamà en Jeroni. -Penseu-vos-hi bé. No us vull enganyar;
em conec massa i sé que si em guariu, demà, en despertant, creuré
que tot això, que m'ha passat, ha sigut un somni.
-I és natural que ho creguis així -respongué el sant. -Està tan ben
disposada l'obra de Déu que tot alló, que n'alteri l'ordre o la
naturalesa, ha de semblar-vos un desvari. Aquesta verítat i les
altres, que has après, no les oblidaràs pas i, si hi penses, bé
deuràn guardar-te de blasfemar i de maleir.
-Certament -contestà el pagès.- Mes, com torno a casa amb els
dubtes, que bullen dintre el meu magí? Si vós, almenys,
m'asseguréssiu que la meva muller no m'ha traït i que...
-Vés, vés tu mateix a guaitar-ho! -digué el sant amb enuig, tot
reculant.
-Atureu-vos! -suplicà en Jeroni, espantat.- No, no vull saber res.
Tot ho perdono a la bestreta, sigui com sigui. Maneu, disposeu.
-Doncs bé -va dir el sant amablement, -no t'ho aconsello pas que per
ara tornis a casa teva. Estàs escandalitzat i aquest mal no es
guareix sinó amb llarga oració i penitència. Demà, en despertant a
trenc d'alba, veuràs al teu costat un hàbit igual que el meu, te'l
vestiràs i, captant, captant, aniràs en pelegrinatge a visitar el
meu temple de Galicia. Confessaràs i combregaràs a cada església,
que trobis pel camí, aniràs sempre a peu i, a la tornada, faràs
allò, que et dicti el cor.