En temps remots, els quals només puc assenyalar dient que ja les
oques tenien bec i que encara a la nostra terra es parlava bon
català sense gramàtica, vivia al terme de Vilablanca d'Empordà un
pagès renegaire, un tal Jeroni Baltrons, que mai no s'acontentava de
res. I a fe que es queixava de vici, perque, si no totes li ponien,
no era pas dels que troben més buit el covador. Propietari d'una
galant casa i riques terres, solia omplir sengles canats de blat i
emporxar famosos dalls d'userda, que venia als negociants, i ni mai
mancaven alguns grapadots d'unces a la seva gaveta, ni bons pernils
i cansalades al seu rebost.
Una vegada un negociant va estafar-li amb una fallida fraudulenta
una partida de diners i l'irascible pagès cuidà ofegar-se d'enuig.
Eixí de la casa del fallit arrabassant-se els cabells a grapats i
maleïnt cel i terra; i, tot marxant a peu cap al seu poble, anava
caragolant en veu alta flastomies i més flastomies, barbotega que
barbotegaràs.
I, munts enllà, en ésser al mig d'una selva i quan amb més ira
gitava el verí del seu cor, se li presentà de sobte al davant una
figura plàcida de pelegrí, voltada d'una boireta lluminosa com la
que sol circuir la lluna en certs temps d'humitat. Anava vestida amb
un hàbit burell, duia conculles a la valona i a la gallarussa i
empunyava un gaiató encarabassat. S'atansava vers en Jeroni sense
caminar, ni moure tan sols els peus, rasant el sol sense tocar-lo.
I, en ésser a dues passes del pagès, li va dir :
-Calla, calla, boca d'infern! Per què malparles del Déu, que
t'aguanta?
-No torno la paraula enrera ni que mala forca m'escanyi -va
respondre el verinós, entossudint-se, amb tot i l'esglai, que li
causava l'estranya visió, que tenia al davant. -Amb la raó no callo
per ningú. Ja comprenc que no sou d'aquest món, perquè la pasta dels
habitans d'ací baix no treu faró de xinxeta, com la del vostre cos;
però, millor que sigueu dels barris d'amunt! Torneu-hi, torneu-hi,
si no us costa massa de pujar-hi; i digueu de part meva al vostre
Mestre que és un matusser, que no ha tocat res que no ho hagi
esguerrat, i que és un fàstic viure dins aquest món de traïdories i
pedregades.
-Què dius, què dius, infeliç? -exclamà el sant, en to de reny.
-Això que acabeu de sentir. Si jo tingués el poder de Déu, endegaria
aquesta maquinària millor, cent vegades millor que no marxa avui en
dia.
-I quina peça no marxa a l'hora? Diu-ho, diu-ho, desgraciat.
-Són tantes i tantes! Uu, ui, ui!
-Anomena'n una... una només!
-Doncs té, us n'assenyalaré una, la que ara m'ha caigut entre cap i
coll i m'ha costat més lliures, que no volia donar de dot a la meva
filla. M'han estafat molts de diners, no sé si ho sabeu. El ladre...
esquarterat el pugui veure!... la rumiava ja de temps la seva
malifeta, n'estic segur; però semblava un santet com vós, totes les
seves paraules respiraven honradesa, era impossible endevinar-li la
pensada. I... veieu?.. Aquest és el mal precisament. Si els homes no
poguessin amagar els seus pensaments, si se'ls hi veiessin nedar a
dintre els ulls com els peixets de colors dins un anap de cristall,
aquestes coses no passarien. Ni el negociant m'hauria estafat, ni la
muller m'hauria encobert certes marranades, que sospito, ni cap
intriga podria reixir. Heus-vos aquí acabats els hipòcrites. No mai
més enganys, no mai més traïdories!
-I creus que així al món s’hi estaria més be?
-Home!... Refitre! Us atreviu a negar-ho?
-No tinc ganes de disputar. Tu mateix faràs la prova.
El sant resà una curta oració entre dents, enarborà el seu gaiató i,
amb la carabasseta, que en penjava, fregà suaument el front i els
grossos ulls bovins, de llargues pestanyes rojes, del renegaire.
Després va dir:
-Vés en nom de Déu. Ja estan satisfets els teus desitjos.
I, amb el darrer alè d'aquestes paraules, s'esvaí tal com, en bufar-
hi al damunt, s'extingeix en mig de l'aire la flama d'una candela.
-I ara! Que va de bo? -féu en Jeroni, tot astorat. -Ha vist mai
ningú un miracle més gran?
Al cap d'una estoneta, però, va començar a dubtar de la realitat
d'aquelles coses i parlaments. Qui no ha de creure que siguin filles
d'un desvari unes figures, que apareixen i desapareixen d'una manera
tan insòlita? Bah! allò hauria sigut una llumeneta de les sangs, un
pesombre de la febre.
-Déu te'l torni, Jeroni -mormolà amb una rialleta, tot apuntant-se
un dit al front. -Vet aquí que porten aquestes enrabiades. Ja ho
diuen: qui perd ço del seu perd el seny. Fitre! ara conec que he
estat a punt de tomar-me boig; i de boig m'acreditaria, si posés fe
en unes falòrnies tan extravagants. No, no vull ni tan sols pensar-
hi. Si no poden ésser! I ca!
I, com més anà caminant i asserenant-se, més i més s'afermà en la
convicció d'haver sofert una al·lucinació ridícula, que no calia
recordar, com no fos per acudir a cal sagnador a fer-se treure la
mala sang. I, puja que puja costes amunt per guanyar cims i baixa
que baixa vessants avall per assolir fondalades, arribà de bona hora
a la plana i a mitja tarda entrava a la vila de Figueres.
Bella població! I... manoi, quina gentada pels carrers! Però, ai
pobre Jeroni! No tornava pas a perdre l'enteniment? Què redimontri
era allò, que estava mirant? Quina trasmudança havia sofert la
naturalesa humana? Seria possible? Ell pla se'n feia creus i
recreus. Els ulls de totes les persones, que trobava, eren a faisó
d'objectius de llanterna màgica i s'hi pintaven amb imatges
resplendents o tenebroses els pensaments, que discorrien pel dedins
de les ànimes, fins i tot els més recòndits i vergonyants. Fitre,
allò del somni, allò d'aquella dèria del sant! Calia posar-ho en
quarentena. Bah; serien fums de la mala sang. Però qui sap? Com no
donar crèdit a un testimoni tan clar dels propis sentits? Era cas de
riure o de plorar? Cosa més estranya!
Era una cosa que, per la seva novetat i estranyesa, li causava
esborronaments semblants als que ocasiona una visió sobrenatural. Si
només se li haguessin fet visibles els pensaments imatjats de la
gent, aquells pensaments, que ja en essència tenen forma i color, el
cas li hauria semblat més natural i de bon entendre. Però, àdhuc les
idees més abstractes, àdhuc els sentiments, àdhuc els vicis i les
passions, se li manifestaven amb formes i colors mai vistes, ni
imaginades, i les ànimes presentaven perspectives, que li feien
venir el cap en roda, i visions, que l'esfereïen.
El qui hagi observat amb un comptafils alguns insectes a parts a
parts, no haurà pogut menys d'esgarrifar-se de llurs formes
monstruoses i repugnants: d'aquelles pells grolleres, d'aquelles
escates llosals, d'aquells formidables pels acanocats i d'aquells
unglots i serres i cuirasses i tentacles enormes ; i no haurà pogut
menys de pensar: -Déu ens guard que aquests animals tinguessin les
proporcions, que ara aparenten, puix que causarien més horror que
les més espantoses bèsties prediluvianes. -Doncs bé, més monstruoses
i horribles eren encara les fantasmates, que, a la vista del astorat
pagès, afectaven les males passions dins els avencs llotosos i les
cavernes llòbregues de les ànimes encossades. Allí l'enveja serposa
i rastrera babaiejava el seu verí; allí la golosia, de ventre de
gripau i boca de drac, reglotava els mals fums de les seves
digestions i reganyava les deformitats degudes als seus embotiments
i corrences; allí la luxúria, bèstia llorda i pestilenta,
arrossegava pel llot les entranyes inflamades, tal com arrosseguen
per terra les tripes els cavalls esventrats en una cursa de braus;
allí la supèrbia, de pelatge cresp, s'estarrufava, tot pensant en
aquells, que desitjava calcigar sota ses peülles de porc; allí la
peresa, baluerna sense cor, blana com un pop, gangrenada de braços i
cames, esbravava ses males humors; allí... ¿com enumerar-les i
descriure-les totes, si eren tantes i, per altra part, presentaven
formes tan variades que, àdhuc moltes d'essencialment idèntiques, li
semblaven completament diferents, a l'infeliç pagès?
Aquelles figures monstruoses i vives s'obiraven confosament a manera
de boiroses muntanyes al fons d'un paisatge a cel fosquejant; mes,
cada pensament que passava, n'aclaria amb sinistres resplendors
alguna o algunes.
En Jeroni havia adquirit un sentit nou. Veia coses extraordinàries,
que li donaven la percepció immediata i profunda de la manera
d'ésser, de sentir i de pensar de l'altra gent; i, després que hagué
vençut la basarda de les primeres impressions, es congratulà del seu
estat.
-Això va de bo, Jeroni -va dir-se. -El sant pelegrí t'ha desemboirat
la vista tal com t'ho va prometre. Estàs ben serè. Hi veus més que
l'altra gent. Fitre, quin negoci! A fora les caretes! Heu-vos aquí
acabat el Carnestoltes de tot l'any. Ara ens veurem les cares. -I
amb maligna fruïció, com aquell que no hi toca va posar-se a visurar
els transeünts a cua d'ull. I dins el seu magí anava fent comentaris
de sal i pebre.
-Hola! Vet aquí un cavaller ben majestuós i elegant. Qui li
ensumaria que trafica secretament amb les gràcies de la seva esposa
i que es vesteix d'ella despullar-se? Xufla! vet allà tot un senyor
notari, estampa de la formalitat i font de la bona fe, que, mirat
per dins, és un barret de rialles i una fàbrica de trampes i
mentides. Tiva! aquell gata seuma, que es lleva la gorra i es senya
davant els sants de les cantonades, no creu en Déu i viu de les
galimes d'una administració i d'una caixeta d'ànimes del Purgatori.
Anem, anem, no hi ha un pam de net. Com més vaig observant... Però
algun gra de bo trobarem: Calla! per allí vénen unes dametes de cara
serafinesca i posat de no haver romput mai cap plat ni cap olla.
Acaben de sortir de l'església, cadascuna acompanyada del seu
festejador, i pla es veu que els festejadors les contemplen
embadalits i les creuen més innocentones que un infant de bolquers.
Si serà. Ja s'atancen. Les guiparem per les espieres de la torratxa.
Hola-hola, quines santetes de paper d'ou! Les manyagoies dediquen la
tarda, amb els promesos, als exercicis espirituals i el vespre als
corporals, jugant a la cuit amagada amb uns cosinets. Hi ha vedells,
que neixen amb blenques, fitre! Ah! malestrucs promesos! Però i
ells? Quins altres àngels gajans! Ah! caps de trons! Quina honor per
al pare, que els ha engendrats, i quina esperança per a la casa, que
hagin de regir! No, fitre, no hi ha un pam de net! Encara, entre
tantes de persones com he traüllat, no n'he trobada cap que
m'agradés per a pare, ni per a fill, ni per a esposa, ni per a amic.
Passa la gent I ecs, ecs, ecs!... tothom em fastigueja. Que lletges
que són les bafarades de la carn a dintre les ànimes! I ningú no
se'n deslliura del tot, ni àdhuc alguns que les resisteixen i sembla
que tiren per penitents. Mala feina se'ls gira, pobrics! Tothom put
a rancior de luxúria i a d'altres feditats galdoses per l’estil. I
tots tan hipòcrites, tan compostos de part de fora! Mes, no, no
tots. Aquí vénen uns jovencells, que no tracten de pintar-se la
cigonya i ells amb ells galegen de deshonestitat. Tal volta faran de
més bon veure que els altres. Fitre, que desvergonyits! Aquests sí
que juguen a la xerrada. Però que? Sàtrapes, més que sàtrapes!...
també porten careta; també cadascun oculta certes gusarapes a les
mirades dels companys i de tothom. Ah! quin món d'immundícia i de
farsa!
Va acabar per enfastijar-se: s'estomagava, se li revoltava el cor.
Però quan la cosa se li féu més indigesta fou en adonant-se, pel
gest d'enuig i de disciplència dels transeünts, que, així com ell
els llucava de dintre, ells també el traüllaven. Seria cert?
No va trigar pas a heure'n noves proves. Amb neguit creixent va
reparar que moltes de les llordeses, que descobria dins els altres,
no eren sinó reflexos de les que ell duia dintre seu. Costava una
mica d'esbrinar-ho. Així com a voltes un hom no sabria dir si certes
colors de la mar provenen de les roques del seu propi fons o de les
foranes, que s'hi emmirallen, així era difícil destriar dintre els
ulls les imatges, que naixíen de l'interior i les que s'hi pintaven
per reflex. Mes, féu en Jeroni tals experiments, que no pogué pas
dubtar-ho: el traüllaven, li veien l'ànima.
Si de cop i volta s'hagués atalaiat que es passejava sense bragues,
no s'hauria avergonyit més. Va sentir-se nu davant de tothom; pitjor
que nu; sabia que les nueses, que ensenyava, eren deformitats.
Va tapar-se els ulls amb els palmells de les mans i va aturar-se. El
cap li anava en roda. És a dir que el veien despullat, tal com era,
amb els seus pensaments i passions i fins i tot amb els espectres de
pecat, que li retreia la memòria? És a dir que no podria ocultar cap
culpa, ni tan sols la d'aquella infàmia antiga, tan avergonyidora,
que l'havia apartat del tribunal de la penitència, per no haver-se
mai atrevit a confessar-la sagramentalment? Fitre! I ara tothom, que
el mirés, se n'assabentaria? I com no, si la mateixa por de
descobrir-la l'obligava a pensar-hi? I, pensant-hi... ui, ui, ui!
No gosava pas treure's les mans de la cara. Esguardà per entre els
dits i li semblà que la gent estava braument esvalotada i que molts
es giraven devés ell i gesticulaven, assenyalant-lo. Aleshores
s'arrencà a córrer esbojarradament, amb els ulls mig clucs i,
procurant enfilar els carrers més solitaris, eixí a un bosquet,
saltà el marge d’un rec i s'arraulí sota un pontarró. Estava
consternat. Brandava el cap amunt i avall i exclamava: «Bona l’hem
feta, Jeroni!» I per llarga estona no pensà res, ni féu altra cosa
que brandar el cap i repetir aquesta exclamació, que s’es feta
proverbial a l’Empordà: «Bona l'hem feta, Jeroni!»
La tarda va caure. Les cigales, aquests sonadors vivents, que
tradueixen en soroll les vibracions de la soleiada, anaren emmudint
a manera que ella s'esmortia. Els grills, amics de la llum fina,
començaren a celebrar-la, fent dringar melangiosament llurs
instruments delicats: ric, ric, ric... El ponent va retirar a poc a
poc els domassos galonejats d'or, que havia estesos al pas del sol,
i el vespre pàl·lid tragué ací i allà petits estels, que s'obrien i
s'aclucaven, ganyotejant per desemboirar-se de les clarors
escadusseres del dia.
Pobre Jeroni! Li semblava que el vespre li feia l'ullet malignament,
com dient-li: «Eh, que tal? Com te va el nou estat? Serà divertit
això de ballar amb la negra sota un pontarró i a panxa prima?» I no
podia menys de pensar amb recança en les comoditats, que solia
gaudir a Mas Baltrons: en aquelles vetlles d'hivern, durant les
quals, assegut a la vora del foc, llegia en ven alta a la seva
família i criats alguna aventura del cavaller Curial o alguna
història del _Flos Sanctorum_, tot esperant el sopar; i, després, en
aquell sopar tan abundós i ben amanit i, finalment, en aquelles
regalades i llargues dormides, blanament aplanat sobre els tres
matalassos del seu llit monumental. Tan bé que s'hi estava a casa
seva, fitre! I tan bé que aquell vespre podia haver-s'hi trobat, si
no hagués vingut a rompre-li els _Oremus_ el pelegrí de les conculles
i la carabassa, mal com un llamp no l'hagués estellat! Mireu que
n'hi havia per renegar de les coses, que li passaven: unes coses
sense to ni so, tan fora de sentit comú. Com que si algú li sortís
amb un estirabot consemblant, ell, en Jeroni, el pendria tot seguit
per un boig acabat. I, anem, en reflexionant una mica, no podia
menys que decantar-se a creure que amb la quimera s'havia tocat del
cervell; era més enraonat creure això que no pas admetre com a real
un capgirament tan estrany del món. Què ànimes, que es veuen a
contraclaror! Què sants, que faronegen al mig del camí ral i es
fonen d'un plegat com una bombolla de sabó!... Visions, visions d'un
magí malalt.
-Costa de desenganyar-se'n. Talment un hom diria que són una vera
realitat. Fitre, vetaquí per què cap boig no s'ho coneix. Mes, jo
sí; jo encara no estic tan desballestat que hagi perdut la reflexió
i no sàpiga malfiar-me de mí mateix. Els boigs prenen per realitats
els despropósits de llur enteniment, no en dubten, els manifesten,
criden, s'exasperen i és clar... a les hores ve la gent de seny i
els engarjola. Aquí és el perill, Jeroni. Alerta, has de servar, que
ningú no et conegui el mal... i, amb temps i paciència, tu en
guariràs. Altrament seràs la riota de tothom, perdràs tots els teus
drets i tu, l'hisendat més fort del terme de Vilablanca, et veuràs
reclòs dins una trista cel·la i subjecte al passament, que els teus
marmessors vulguin donar-te. Algú pla que riuria. No, no
m'aixarparan, jo servaré.
La gana l'apretava. De deu hores del matí ençà no havia tastat res.
Era cas d'anar a sopar a l'hostal. Per que no? Si es mantenia ben
reservat, procurant no trair les seves impressions, fossin les que
fossin ¿qui les hi havia de endevinar? I si allò no era una
falòrnia, si... però ¡ca! A veure si algú l'esbroncava. A la prova.
Ell, mut com un conill; que es declaressin els altres; i si li
declaraven la cosa, al menys el traurien del dubte.
Va fer l'ullet als estels ganyotaires. -No, no ballaré amb la negra
sota el pontarró. Aneu mirant.