Per aquells anys, en que jo estudiava llatí al Seminari de Girona,
va córrer per la ciutat un llibret de pretensions profètiques, el
qual, després de cridar els pecadors a penediment i oració,
anunciava la pròxima vinguda de tres dies de tenebres. I quines
tenebres! No lluiria sol, lluna, ni estrelles, i fins i tot la
difusa celístia, que, àdhuc durant les nits més fosques, no deixa
d’impregnar l’aire d’una feble claror, s’apagaria per complet. Els
fidels, advertits per la profecia, podrien deslliurar-se del morbós
efecte de la plaga, recloent-se dintre llurs cases, resant i fent
sos menesters a llum de cera beneïda; però, ai!... dels que
tombessin la fosca a cel descobert!
Amb la més esparverada curiositat vaig llegir cop i recop el llibre
de tan terribles anuncis, que era d'una venerable Beata, i he de
confessar que em va semblar quasi tan fosc com les tenebres, a que
se referia, i que no vaig pas saber entendre que designés els
nostres temps i no uns altres; però allà a on no arribava la meva
intelligència d'infant hi arribaven sense dubte les més expertes i
ensinistrades de la gent d'edat madura, i jo no podia menys de
rendir-me a llur superioritat. Tant la meva familia com els entrants
de casa semblava que entenien prou bé l'obscur auguri i que hi
posaven força fe. Alguns capellans, amb qui vaig parlar-ne, no me'n
desenganyaren pas; ans bé em ponderaren l'autoritat de la profetessa
i em feren presents alguns indicis, pels quals se podia cogitar que
senyalava els nostres temps. La meva mare no deia res, però
m'amonestava més que mai a l'oració i freqüencia de sagraments, i
com a dona prudent proveïa a l'engròs de cera i la duia a beneir.
Això era per a mi més eloqüent que cap discurs. El meu cor sofria un
surt d'esglai cada vegada que la veia venir amb un plec de ciris. En
quant als meus companys d'aula, no n'hi havia cap que posés en dubte
el vaticini. La nostra criada, la Munda (una bona mierenca de
quaranta anys, que a la traça patia de temptacions i les rebutjava
tot sovint amb un «ave Maria puríssima» de cor endins i una horrible
ganyota de cara enfora) hi creia com en els Sants Evangelis. I les
piadoses i ràncies senyores, que solien concórrer a les nostres
tertúlies vesprals, anc que a la meva presència refrenessin la
llengua sense dubte per indicació de la meva mare, no per això
s'estaven de pronunciar certes frases, que es figuraven que jo no
entenia i que em donaven peu a endevinar, tal vegada amb fantàstics
augments, les espantoses creences, que volien amagar-me. Però, el
qui m'esborronava més que tothom era el cuiner del Seminari, un home
pagesívol, candorós i fervent, que esperava les anunciades tenebres
com una festa major i en parlava refregant-se de goig les mans.
-Aquesta, aquesta serà la bona! -exclamava amb un entusiàstic
arruixament de fe, no exempt de gaudis d'amor propi. -Aleshores
triomfarà la veritat. Aleshores, quan caiguin entenebrats pel
carrer, veuran qui tenia raó aquests brètols que em motegen de
llanut i d'apagallums. Aleshores es planyeran de no haver guardat
alguna relíquia dels meus ciris i de no haver conegut quina llana
calia tondre.
Em venien calfreds en sentir-lo.
I l'espectativa de tres dies de tenebres, encara tau-tau: era cosa
suportable a considerar; els passaríem recollidets a casa, amb una
bella candelada encesa i, en sortint de nou el sol, tornaríem a
campar com sempre; però, després vaig entendre que el cas era més
terrible. O jo no havia ben capit la idea de bon principi o ella
havia evolucionat dins el cap de la gent. No es tractava sols de
tenebres, no. Les tenebres no serien més que un senyal premonitori.
Havíem arribat als últims temps. La guerra de França i Prússia, que
aleshores assorollava el món, era una guerra apocalíptica; el Sant
Pare estava empresonat; sense dubte l'Anticrist discorria ja per
entre els homes, encarnat dins el cos d'algun Gambetta, Víctor
Manuel o Garibaldi. De senyals no en mancaven pas; qui tenia ulls ho
podia veure; qui tenia orelles ho podia sentir: la fi del món
s'acostava de pressa, de pressa.
Jo n'estava tan convençut que m'estranyava que els mestres ens
fessin perdre el temps en aules i lliçons. Mirava amb recel el sol,
i a cada moment temia que s'apagués al buf de Déu com una candela,
que l'amo no vol que cremi més. Com dir la profunda tristesa, que
s'havia apoderat de mi? Figureu-vos un cataclisme imminent, que ha
d'ensorrar-ho tot i del qual no és possible escapar. Quin avorriment
del treball, quin desencant de la vida! Somnis espantosos amargaven
les meves nits; cavil·lacions tètriques afligien els meus dies.
Qualsevol soroll imprevist em causava un surt. Allò no era viure; i,
certament, em sentia emmalaltir.
Tot trist, tot marrit, m'encaminava a l'aula com de costum i, en
veure anar i venir pels carrers la gent adelerada, pensava:
-Infeliços, per què us acuiteu amb mires a un esdevenidor, que no ha
d'existir? -Però la llur despreocupació aparent m'era un consol i
m'inclinava a dubtar de les idees, que m'apesaraven. -Aquests, que
trinquen alegrement a la taverna -em deia el cor, -aquests, que
mesuren grana, aquests, que passen, menant carros arrumbats a camí
per a llargues jornades, no desconfien pas de la vida, ni del sol de
demà. -I àdhuc que no m'inclinés a pensar res concretament,
l'espectacle de l'ànimació i el bullici m'era beneficiós. Em
distreia, m'esperançava.
Per això molts de dies, en comptes d'anar a estudi, m'aturava en mig
del Pont de Pedra sobre l'Onyar, i, amb una peresa invencible, en un
estat quasi d'inconsciència hi restava hores i més hores, recolzat a
la barana, mirant, mirant, bevent vida, embadalint-me aconsolant-me.
Des d'allí un hom veu les cases de Girona estendre's a banda i banda
de riu, tot malgirbades, desiguals i tosques, formant un conjunt
virolat com una munió de captaires vestits amb robes apedaçades amb
tota mena de parracs. Cap arquitecte ha ideat una sola de llurs
linies; han crescut sense art ni regla, seguint les sinuositats del
riu i adoptant amb franquesa, a la vista de tothom, l'actitud més
convenient per a llençar a l'aigua llurs immundícies. La policia
urbana tindrà molt a tocar-hi; però el pintor i el poeta, que saben
precindir de certes misèries, s'hi encanten; Hi ha riquesa de color,
hi ha exuberància de vida, hi ha quelcom de l'instint diví, que ha
presidit la formació del niu de les orenetes. I amb tot el seu
aspecte de captaires i miserables, aquelles cases tenen una ànima
jovençana i alegre, que reïx de llurs finestres i balcons al primer
raig del sol. La llum hi troba milers de vidres, on enmirallar les
seves onades d'or; el vent hi troba cortines de totes formes per a
jugar a banderetes.
Allí, en aquelles balconeres rústegues, refilen joiosament els
canaris al primer llustre de l'aurora; allí, damunt d'aquells
terrats i teulades sobrecapçats de gabiasses desiguals, s'alcen
esplèndits vols de coloms que es destaquen sobre el cel blau com
garlandes de flors blanques, coronant la majestat del sol ixent. I
en entrar més i més el dia, les finestres se van obrint i els
balcons se van poblant. Aquí una veïna estén al sol la roba
multicolor de la seva bugada; ací una altra, desitjosa de treballar
a l'aire lliure, ve a estintolar a la barana d'un terradet el seu
tauló de planxar; allí una velleta surt tot fent mitja, amb una
llarga agulla sobre l'orella... una llarga agulla, que, brillant com
un filet lluminós sobre el seu front venerable, li dóna una
semblança amb el de Moisès; més enllà, sobre un relleix ple de
testos, apareix una regadora, que ruixa, i un braç i una mà, que es
belluguen, i aleshores reparereu a l'entorn de finestres esquifides
i rónegues un enfilall esplèndid de verdor i de roses i clavells,
que riuen, riuen benaventuradament; i d'un balcó a l'altre van i
vénen converses; i tot se mou i xerroteja i canta; i els vailets,
que pesquen amb canya des d'un pis, les comares que es barallen de
finestra a finestra, tirant-se de lluny ridícules arpades, que
s'emporta el vent rioler, i fins i tot el menestral, que tal volta
surt amb cara de pomes agres a la seva petita galeria i, aguantant-
se la trinxa dels descordats pantalons, se fica precipitadament dins
un gabinet, del qual tothom endevina la servitud, tot contribueix a
l'animació d'aquell barrí pintoresc i estrany. L'Onyar reflecteix
aqueixos moviments i coloraines, multiplicant-los i prismatitzant-
los dins sa vibradora correntia, entre grans taques de blau del cel
i lluentors de soleiada; i, per damunt del barri carnestolenc la
Girona solemnial ostenta sense desentonament les seves dues notes
més artístiques i severes. Sí, per damunt d'aquella cimbellada
grotesca de balcons, galeries, relleixos, teulades, torratxes i
gabiam, la grandiosa catedral se mostra de cos sencer amb la seva
silueta de tarasca decapitada i, una mica més lluny, el campanar de
Sant Feliu s'aixeca com un xiprer gegantí, tot místic, tot
somniador, parlant de la inspiració melangiosa dels segles passats.
Sempre començava a contemplar aquestes coses amb ulls indiferents i
ombrosos, però elles degotaven una mel guaridora dintre el meu cor.
N'havia un confort semblant al que proporciona a l'hivern l'escalf
d'una bona fogaina. Tenien escalf de vida. I jo no sabia pas
renunciar fàcilment la llur influència. Ara se m'enduien la mirada
els moviments dels veïns; ara el bullici de les minyones de servei,
que passaven a corrues per la palanca Vermella, anant i venint de la
pescateria a la plaça, i de la plaça a la pescateria; ara, quan
altra cosa no, els reflexos de l'aigua de l'Onyar, que banderejaven
màgiques xarxes de llum pel dedins de les ombres, que per les parets
projectaven els grans relleixos dels balcons i tribunes. Res no
s'era trasmudat, la gent s'ocupava dels seus quefers igual que
sempre, i les ombres i el sol s'amaven i barrejaven dolçament llurs
encants amb la placidesa ordinària.
A voltes una idea com aquesta darrera m'entendria fins a inundar de
llàgrimes la meva cara. Ah, unes coses tan boniques haver de perir!
Gaudim-les, doncs, mentre puguem. Per què anar a l'aula? Al diable
els pretèrits i supins! Qui pensarà a examinar-me de llatí el dia
del judici?
Altres vegades, tot contemplant aquell barri onyarenc, ondulava
dintre el meu cor un somriure d'incredulitat i esperança. Tot allò
no retreia pas cap senyal d'agonia. La gent, les ones, i adhuc les
cases semblava que contenien ja en sement un llarg esdevenidor i
se'l prometien, així com el grill de la gla se promet l'alzina que
ha de donar ombra als nostres nets. Anem, allò també profetitzava...
i aquesta profecia era més clara i entenedora que la del llibre de
la venerable Beata. Bah, bah!... Qui sap si ningú l'hauria entès bé
el tal llibre! I aneu, sense prou fonament fiqueu-vos al cap una
falòria tan anguniadora! Bah, bah!
Acabava per respirar amb més amplitud i per sentir-me més a pler
dintre la pell del meu cos. Jo crec que la coral simpatia, que els
barris de l'Onyar m'inspiren, prové en bona part dels grans consols,
que en aquella ocasió em proporcionaren.
Però, si de dies gaudia d'aquests consols i d'altres per l'estil, en
venint la fosca el meu esperit requeia vers les seves temors i les
seves angoixes. Quan les ombres vespertines esborraven les colors de
les parets, i els carrers anaven restant solitaris, i no eixia del
cor de la ciutat més veu que la d'una llòbrega remor d'aigües i, a
voltes, la d'alguna plorosa campana, les meves esperances
s'esllanguien i desmaiaven com el ramatge d'un salze. Aleshores la
terrible profecia s'emparava de mi, tiranitzava la meva imaginació i
em duia a les visions més espantoses. Quantes de vegades, dintre la
meva cambra d'estudi, amb el llibre obert davant dels ulls, sentia
de sobte com si passés per sobre meu un esperit esborronador i els
cabells se'm posaven drets al cim del front! Quines fantàstiques
escenes de la fi del món i del judici universal flotaven entre jo i
aquella inofensiva gramàtica llatina, robant-la a la meva atenció! I
l'angúnia i l'espant que jo n'havia! No em sabia resignar. En va
resava, en va procurava fortificar-me amb la consideració de la
bondat de Déu i de la confiança amb que podia abellir-me a la
voluntat d'un Pare tan amorós. L'instint de conservació era més
poderós que totes les reflexions de l'enteniment. No, jo no podia
assolir més que una apariència hipòcrita i soma de resignació. De
les profunditats de la meva ànima s'alçava una protesta, un plany.
Quina dissort haver vingut al món en aquell temps! En èpoques
normals cada vida era com un rellotge, que no para d'anar fins que
se li acaba la corda. I la meva corda, si no m'enganyava el cor, era
llarga, llarga,.. Però, que en trauria d'això, si venia un
daltabaix, que ensorrava tota la rellotgeria?
I heu-vos aquí que aquesta protesta mateixa m'era una altra font de
turment. Com presentar-me al judici de Déu amb aquella queixa, que
rondinava al meu dedins? No era el primer dels deures el d'abellir-
se a l'adorable voluntat de l'Altíssim? Doncs, jo pecava, pecava
continuament! Oh desgràcia espantosa, sobretot en tals instants! Ah!
tanta d'afició a la vida... i tantes de campanes fetes a l'aula i...
ai, pobre de mi!
Es clar, la convicció del mal estat de la meva consciència
augmentava les meves terrors. Em semblava que el dimoni devia
comptarme ja per seu, i que em sotjava amb un horrible somriure
cobejós. Creia veure la seva ombrosa figura darrera les cortines. Si
m'hi girava d'esquena, imaginava que ell anava allargant el braç
darrera meu fins que la seva mà negra planava ja sobre el meu
muscle. Figureu-vos quin esglai el meu, si en aquell moments, per
atzar, algú, que jo no hagués sentit entrar, em tocava per advertir-
me de la seva presència. Allò no era viure. Els somnis i les
realitats se confonien dintre la meva ànima esverada i angoixosa.
Només gaudia algun interval de repòs, durant el dia, amb les
distraccions, que he esmentat, i, als vespres, quan, retut de
cansament, es paralitzava el meu cervell, s'encantaven els meus ulls
i no pensava res.
Així, en aquest estat d'encantament, em trobava un vespre, amb els
ulls esbatanats davant del meu llibre sense veure'n cap lletra, quan
una veu apagada i tremolosa, que pronunciava el meu nom no gaire
lluny de mi, em desvetllà d'un surt. Vaig girar-me i vaig veure a la
boca de la porta la nostra bona criada... Però, quina cara més
traspostada la seva!... Era una dona gravada i galtuda, que
ordinàriament vermellejava com una maduixa a mig verolar. Doncs bé,
en aquella moments les seves galtes eren d'una pal·lidesa
cadavèrica. Duia el mocador del cap caigut entorn del coll, deixant-
li al descobert la clepsa grisenca, em mirava de fit a fit, obria la
boca, com si volgués parlar i no pogués, i amb la mà em signava que
la seguís.
-Que hi ha? Que passa ?-vaig preguntar-li, alarmat, tot llevant-me
dempeus.
-Ah! oh !-va fer ella amb una mena de xiscles sords.
Vaig atansar-me-li adaleradament. Llavors tota esborneiada, m'agafà
d'una solapa del gec i em portà al davant d'una lluerna, que s'obria
al cel en un passadís. Déu de justícia! Tot el cel era roent de foc,
com una braserada. Qui havia vist mai una tal cosa a hora de
tenebres?
-Ai, Munda, ai! -vaig exclamar, proferint el nom de la pobra criada
amb un accent de tendresa i de condolença, que cap paraula no pot
explicar.
-Rafel! Fill del meu cor!-contestà ella en el mateix to, aixecant
els braços en l'aire.
Aleshores, de cap als darreres i de cap als dalts de la casa, de les
galeries i els terrats, sentirem venir una xiscladissa esglaiadora.
No hi havia dubte, la gent s'adonava de les horrors del cel. Ja hi
érem. Les temors tenien fonament. Allò era el principi de la fi. El
cor se'm glaçà, les cames se'm flectaren... i em vaig estintolar
d'esma en un tocom.
No sabia el que em passava. I la Munda, la criada, no estava menys
trastornada que jo. Les seves mirades s'amaraven de la meva pavor i
les meves de la seva, i ambdós ens esguardàvem amb una intensitat
creixent, erts, immòbils. No ens podíem dir res, ni ens calia. Els
nostres pensaments se palpaven ells amb ells, esgarrifant-se de
trobar-se iguals.
No sé quan de temps vàrem romandre en aquest estat. No gaire;
segurament menys que ara pugui semblar-me, perque aquells instants
tenien quelcom d'eterns.
A la fi la terror mateixa, que ens paralitzava, esclatà en una
impulsió de moviment i ambdós a l'ensems correguérem cap a la
galeria. Ens calia veure tot el cel, per monstruoses i terribles que
fossin les coses que haguéssim de presenciar. Què hi descobriríem?
Tal vegada una lluna sagnant, que s'esquerda i esquartera entre
blames... Tal vegada estranys monstres de foc, volant amb immenses
ales desoladores... La meva imaginació corria al meu davant i el meu
cor estava preparat a escruixir-se.
Però cap de les visions presentides no s'oferí al nostre esguard en
arribant a la galeria.. I, amb tot i això, l'espectacle que
presenciàrem, no era pas gaire més esperançador. El cel cremava per
tot arreu amb una roentor, que aclaria l'aire nocturn d'una manera
sinistra i somorta. Els terrats, els balcons i les galeries eren
poblats de gent, però d'una gent immòbil i silenciosa, com
petrificada. La meva mare era allí, al meu davant, al mig de dues
altres senyores emmantellinades: dona Laieta, àvia del senyor Rector
del Mercadal, i la senyora Tuies, patrona d'una comuna d'estudiants.
Totes tres contemplaven el cel amb posat de consternació i semblava
que tremolaven. La senyora del pis immediat, de la banda dreta,
plorava recolzada a la barana, i el senyor Pagès, el seu marit, dret
al seu costat, no deia res per consolar-la. Els dos germans
geperuts, que havitaven el pis immediat de la banda esquerra, també
havien sortit al seu balconet. Llurs veus escardalenques foren les
primeres que ressonaren a la meva orella en mig del silenci
sepulcral d'aquella nit basardosa.
-Per mi- va dir un dels dos- aquesta roentor no pot ésser altra cosa
que el torna-llum del gran incendi de París.
-Sí- va contestar l'altre germà.- Els prussians deuen haver-hi
entrat i s'hauran afanyat a calar-hi foc per tots quatre cantons.
Jo escoltava amb aviditat aquella conversa i en sentia un bell
consol. Que París cremés havia d'ésser agra cosa per als parisiencs,
però per a nosaltres no era pas la fi del mon.
-Aquests senyors tenen raó-va dir la senyora Tuies, que devia haver-
los escoltat com jo.-El càstig de Déu ha caigut sobre la Babilònia
moderna. Misericòrdia, Senyor, misericòrdia per als pobres pecadors!
-Babilònia, Babilònia !-va exclamar dona Laieta, després que hagué
exhalat un ample sospir de alleujament.-Cada pecat porta la seva
brasa. Aquesta és la llei de Déu. Heu-vos aquí com la ciutat de les
disbauxes ara crema com un feix de garbons.
Però la meva mare movia el cap tristament amb signes de negació.-No,
no-mormolà.- Això és impossible. L'incendi de París, per gran que
fos, no envermelliria el cel, ni tan sols fins a la quarta part de
la distància que hi ha d'allí a Girona. Desenganyin-se: aquesta
explicació és un disbarat.
Llavors les senyores de la fàbrica de baix, acompanyades de
l'enginyer, eixiren al pati, sobre el qual mirava la nostra galeria.
L'enginyer signava el cel amb el dit a les seves companyes i els
explicava quelcom, que elles escoltaven tranquil·lament amb el
somrís als llavis. La meva mare el va cridar pel seu nom.
-Senyor Farreres, ¿vol tenir la bondat de dir-nos que en pensa
d'aquesta roentor de la nit?
-No és res de mal, senyora. No s'alarmin-va contestar ell, saludant-
nos amb una inclinació i una barretada.-És un fenomen meteoròlogic
molt conegut i freqüentíssim en altes latituds. És una aurora
boreal. L'haver aparegut al nostre cel és realment una estranyesa, i
seria difícil esbrinar a quines condicions atmosfèriques és degut un
tal fet; però no pot portar cap mala resultància, jo els en responc.
Estiguin tranquiles i frueixin amb alegria d'un espectacle que
probablement no tindran ocasió d'admirar mai més de la vida des dels
balcons de Girona.
Una aurora boreal! No era més que una aurora boreal! Jo tenia ja
noticia d'aquest fenomen, de quan vaig estudiar el tractadet de
meteorología, que formava part de l'asignatura oficial de geografía
al nostre seminari. Quin respir més ample vaig exhalar!
La meva mare s'afanyà a transmetre la satisfactòria explicació als
veïs més pròxims i tot seguit aquella bona nova volà de balcó a
balcó per tota la barriada, davallant fins als patis més pregons, i
enlairant-se fins als terrats més alts, amb una bonior, que anava
aixamplant-se, creixent, eixiribint-se... Al cap de poca estona ja
els negralls de la gent belluguejaven per tot arreu remorosos de
converses i, ací i allà, lluny i a la vora, sonaven exclamacions i
rialletes de joia.
Amb això el meu esperit va passar, quasi d'un salt, de la terror més
folla i aclaparadora a la confiança més absoluta. Vaig aspirar
l'oxígen de l'aire amb un esponjament de pulmons que me'n va rublir
i embriagar; i els meus nervis adquiriren un tremp robust; i el meu
cor, revifat d'una onada de sang enriquida i d'una gaubança insòlita
i poderosa, s'envalentí de cop i volta, inspirant-me una mena d'urc
vital. Què profecies, ni què raves fregits! Què somnis de gent
tètrica i cavil·losa! Estúpids ells i estúpid jo, que els havia
creguts! Que se n'anessin al diable a fantasiar visions d'espant
sobre paraules obscures, que a parlar de bona fe no entenien ells,
ni ningú. Vaig indignar-me interiorment. Torturadors de la
humanitat, flagells del món, més perniciosos que la fam i la pesta!
Mai més no me'n deixaria enganyar. Voldria demostracions clares. No
estava per emmetzinar la meva vida sense to ni so. I ara!
Vaig sopar amb una gana endiastrada, vaig enraonar despreocupadament
de l'aurora boreal i de la guerra, vaig riure... Qualsevol cosa em
duia la rialla als llavis. I la gent de casa també reien amb una
facilitat i un delit inacostumats. Segurament es sentien alleujats
de males cabòries com jo mateix. Ells també devien haver patit,
potsefer que no tant com jo, però, qui sap? Mai més no em deixaria
combregar amb unes rodes de molí tan estomagoses.
Amb aquesta disposició d'esperit vaig retirar-me a la meva cambra i,
resades les meves oracionetes, vaig ficar-me al llit; però, estava
massa sobreexcitat per a poder conciliar el son i, volta d'ací,
volta d'allà, escolta que escolta el silenci, guaita que guaita la
fosca, varen tornar-me els dubtes i les esgarrifances i la por. Per
què m'havia de tranquil·litzar del fet insòlit d'una aurora boreal?
No podia ésser un presagi? Fins aleshores havia procurat
tranquil·litzar-me amb l'observació de com la naturalesa romania
inalterable, i ara, que s'alterava ¿no era més cas d'espantar-me'n
que de fundar-hi esperances? Un no-res, un nom, aurora boreal,
m'havia il·lusionat. I què? Qui sabia verament en què consistia
aquella roentor? Qui sabia que hauria passat durant la nostra nit en
les regions del sol invisibles als nostres ulls? Qui m'assegurava
que l'endemà l'astre del dia s'alcés sobre el nostre horitzó?
Després d'uns senyals tan pavorosos com havia presenciat ¿no tenia
més motius avui que ahir per a témer les pròximes tenebres
profetitzades? O Déu meu! I jo que havia blasmat la profecía, de cor
endins! Jo que m'havia unit a les rialles dels incrèduls!... M'havia
lliurat a un goig mofaire semblant al d'aquells que es burlaven de
Noè quan construïa l'arca. I el diluvi va venir, i els va dragar...
i les tenebres venien, venien... Misericòrdia, Senyor! Quants de
pecats pesaven sobre meu! Tothom em considerava innocent i
candorós... i quin pou de malicia i de pecat era jo! El dia del
judici em coneixerien, quan el meu nom d'infant seria pronunciat
entre els dels vells facinerosos. Misericòrdia, Senyor!
D'una suor a una altra, d'una angúnia a una altra, vaig acabar per
adormir-me amb un son desficiós i cansat. L'ensopiment mateix m'era
una dolor; i vaig voler cridar, demanant socors, i no podia formar
la veu i exhalar-la. A l'últim, després d'un esforc violent, me vaig
figurar que sí que cridava, amb un crit llarg, llarg, esfereidor...
Però, ningú no venia. Ni ¿com havia de venir ningú, si no podien
sentir-me, lluny com era de les habitacions? Perquè jo era al
terrat, a cara de cel. A la traça hi havia pujat per observar
l'aurora boreal; i allí la tenebra mefítica m'havia sorprès i
m'havia anat penetrant, ensopint-me, enervant-me... L'orgull i la
imprudència m'havien perdut. Ningú no m'auxiliaria, com no fos la
Mare de Déu, que, mare com és, disputa els seus fills a l'infern
fins a l'últim moment, àdhuc quan ja tota la gràcia de Déu els ha
desemparats. I no dic jo si vaig invocar-la fervorosament. I tot
seguit vaig cobrar més alè i més forces. Vaig incorporar-me amb un
esforç i em deixondia penosament, procurant moure els braços,
enervats de peresa, i esparpellar els ulls, espessos de son.
Així estava, quan vaig sentir pujar de les profunditats del carrer
una remor com de resadora multitud en marxa: fressa de múltiples
passos confusos i de sordes veus misterioses, creixent i minvant com
el mormoll d'un responement de lletanies per les rebomborejadores
cavitats d'una vasta església. I al cap de poca estona sonaren a la
porta de casa uns trucs retrunyidors, que m'esparveraren. Què
significaria allò? Vaig llevar-me dempeus i, foll d'alarmes i
entorpit encara de llorda son, vaig esguimbar-me escales avall, sens
haure esment de pisos, ni replans, fins a l'entrada.
La porta forana era oberta i vaig veure el carrer atapeït d'una
gentada macilent i resadora, que repetia de baix en baix: _Miserere,
miserere nobis_.
Les dones anaven amb caputxes o mantellines com en dies de jubileu,
i no hi havia mà, que no aguantés uns rosaris, un Sant Crist o algun
altre objecte de devoció. Fins i tot hi havia qui portava una
d'aquelles piques d'aigua beneita, que solen posar-se a les
capçaleres dels llits. Se comprenia que, despertats d'un surt,
alguns d'aquells infeliços s'havien emparat de la primera cosa
santa, que havien trobat, així com un nàufrag s'arrapa a la primera
taula, que troba entre les ones. Què havia esdevingut, doncs? I a on
eren els de la meva família?.. Segurament haurien baixat abans que
jo i s'haurien unit a la corrua de gent, que anava passant
continuament. Serien ja més endavant, qui sap a on.
Que fer?... Vaig agregar-me als passants i vaig seguir el llur
corrent enllà, enllà... La corrua caminava lentament, però sens
aturar-se mai. Els que s'aturaven a trucar a les cases eren uns, que
semblava que exercissin un càrrec especial, i anaven paramentats a
estil d'arregladors de processó de Setmana Santa, amb sengles vestes
negres encucurullades i empunyant uns llargs bordons. A on ens
adreçavem? Què temíem? Què ens proposavem? Vaig preguntar-ho
tímidament als meus companys d'ocasió i no em responien per a no
interrompre el res. A l'últim, quan jo callava ja, una dona em va
dir ràpidament: -Que no ho veus? Recorrem la ciutat i avisem els
veïns perque s'ajuntin a la professó del _Sant Confort d'Agonia_.
Aquestes paraules agreujaren la meva pena sens aclarir cap dels meus
dubtes. Vaig alçar-me de puntetes i, per sobre la gent, vaig
llambregar les cucurulles dels congregants de la Puríssima Sang i el
llur Sant Crist... aquell Sant Crist, amb el qual solen acompanyar
els reus de mort al suplici. Seríem nosaltres mateixos els reus de
mort? _Miserere, miserere nobis_. Voltàrem per molts de carrers del
barri del Mercadal. En ésser a la placeta de les Bernades, vaig
contemplar amb recança aquelles cases, que hi ha al fons, rústegues
i baixes, d'alçàries desiguals, amb els ampits de llurs terradets i
finestres plens de testos de flors. Per què em causaven més emoció
aquelles cases humils que les altres més altes i ciutadanes? No ho
sé. Em recava que no hagués de pujar mai més ningú als llurs
terradets. Em recava pensar que les clavellines de llurs testos no
tornarien a florir. Però, qui sap?.. Podia endevinar jo quines coses
esdevindrien?
Les Bernades devien estar ja preparades. Se les sentia salmejar a
dintre l'església amb les llurs veuetes blanques i nasals i, al punt
que els trucaren a la porta, l'obriren de bat a bat i, rompent la
clausura, anaren eixint a fora, arrenglerades de dues en dues, els
ulls baixos, un ciri encès a la mà, cantant de baix en baix:
_miserere, miserere nobis_.
Degueren agregar-se a la nostra llarga processó. Jo havia anat
passant i no les vaig veure més..
A la boca del Pont de Pedra, en una de les reconades, que ans
d'entrar-hi es troben a cada costat, hi havia un pilot de gent, que
es diria que dormissin, els uns jaguts, els altres incorporats,
estintolant-se ells amb ells, tot esbalandrats i amb els membres en
barreja. Tenien un ensopiment desficiós com el dels embriacs. Entre
ells hi havia una dona mig despullada, seguda en un graó, amb el cos
tirat endavant, els pits allargassats al damunt del gros ventre, els
braços enrotllats a les cames, els genolls a frec de front, i els
cabells caiguts en desmai, xorriant negrors per sobre la camisa i
els peus descalços. No semblava pas que dormís. Més aviat el seu
posat indicava que estés submergida dins una greu dolor. Em va
inspirar un neguitós interès. Per que ningú no li donava auxili, ni
als seus companys tampoc?
Vaig atansar-m'hi d'escallimpantes i vaig tocar-la d'un muscle a fi
d'endreçar-li alguna pregunta. O Déu meu, quina horror! Al meu
contacte va esgarrifar-se de cap a peus, se redreçà i, apartant amb
mà balba, insegura, els cabells, que li cobrien el rostre, se va
acarar amb mi. Quina pal·lidesa la seva! Quina apretor de dents! Les
seves parpelles se badaren, se badaren, s'esbatanaren... Però no hi
veia. Els seus ulls no tenien lluc de nina. Eren blancs i àrids com
una closca d'ou.
-Fuig, aparta't, fuig! Deixa'ls! Estan entenebrats!- em cridaren
diverses veus.
Vaig recular esfereït i em vaig fregar i refregar d'esma sobre la
meva pròpia roba la mà, que s'era contaminada amb el palp d'aquella
infeliç. Estaven entenebrats! Terrible revelació! Sí, recordava que
jo mateix havia estat a punt de restar entenebrat. Quan? Com?.. Els
meus pensaments eren confusos. Haurien ja passat sobre el món els
tres dies de tenebres anunciats? El cert era que ara tornava a
regnar la claror, una claror somorta, semblant a la d'un cap al tard
d'un d'aquests dies d'hivern en que els gironins diuen que fa fred
negre. Tot atravessant al llarg el Pont de Pedra, vaig girar els
ulls vers aquell barri onyarenc, tan pintoresc i animat poc temps
enrera. No hi havia ningú a cap tribuna, a cap finestra, enlloc. Tot
era trist i desert. La remor de les aigües, que giten al riu els
aixarnadors de les fàbriques, ressonava llòbregament per aquelles
soletats. Sant Feliu i la Catedral amb prou feines eren obiradors en
la llunyania: ombres sobre cel d'ombra.
Després de passat el Pont de Pedra, ens ficàrem a sota les voltes
dels Esparters i enllà, enllà, sempre sota voltes... unes voltes
baixes i desiguals, clapades de grisos cendrosos, roigs de fulla
seca i verds de pared rònega. No s'acabarien mai? Vaig atalaiar pel
flanc de la gentada i no els vaig veure la fi.
Sempre voltes i més voltes... Causaven un efecte semblant al
d'aquells aparadors, que tenen un mirall a banda i banda, els quals
reflecteixen l'un dintre l'altre en una successió interminable
l'espai i els objectes d'entremig, donant la visió d'un aparador
sense límits. Talment així semblava que aquelles arcades se
reflectissin i evoquessin unes amb altres. El res hi retrunyia i
s'hi propagava basardosament. _Miserere, miserere nobis_.
Sigui com vulgui, a la fi eixiren a cel descobert, mes no puc pas
recordar per quina carrers ens embrancàrem. Jo marxava quasi d'esma,
seguint la processó, que s'acorruava per les ramblies sense desviar-
se mai, en no ésser que li barrés el pas algun pilot d'entenebrats.
En aquest cas feia una girada per apartarse'n. I recordo que en
trobàrem en diferents paratges. Fins i tot en vaig veure de tombats
per les llosanes dels balcons. Però cap no m'impressionà tan
sinistrament com un, que estava trabucat sobre el ràfec d'una casa
baixa, ressortint-ne de mig pit en amunt a tall de gàrgola,
reganyant un front esbardellat i unes barbasses enflorades de rovell
de teulada. Encara respirava, i amb les sacsejades del panteig
removia dues teules que s'anaven desllorigant i deixaven caure una
polseta de calçobre. Haguérem d'arrambar-nos a la voravia oposada
per tal d'evitar que ens toqués alguna de les gotes de sang negra,
que a l'infeliç se li escolaven de la nafra del front.
En qualsevulla guerra o cataclisme poden observar-se destroces
humanes més escruixidores. Els entenebrats quasi no presentaven cap
ferida; però, amb llurs estigmes d'eterna condemnació inspiraven una
repugnància i una terror sagrada, que cap llengua no té paraules a
explicar. Veure en tal estat una persona amada havia d'ésser la
dolor de les dolors. Sols d'imaginar-ho m'afligia, i no podia menys
de pensar en la meva família. A on eren? S'haurien salvat tots? Ah!
si en aquells moments hagués sentit a la meva mà l'escalf afectuós
de la mà de la meva mare, l'angúnia em fóra estada més soportable;
però, sol i vern en mig de la multitud, quina pena, quin desconhort!
I en tals circumstàncies!...
Tot allò eren senyals de la fi del món, no hi havia dubte. Mes, a on
anàvem? Que ens proposàvem? Que esdevindria? ..._Miserere, miserere
nobis_.
Anàvem pujant cap a la ciutat alta, feixuga de pedra, feixuga de
graons, amunt, amunt, per escales interminables, per tortuosos
carrers, entre cases velles, algunes ja xarugues, ventrudes,
desplombades; ara pel dessota d'arcs travessers, que negregen dins
l'aire-cel; ara per la gola d'un gruixudíssim mur esportellat, que
dóna entrada a un carrerany d'estretors fatídiques i giragonses
contorbadores. Ací, rústegues parets emmantellades de tapareres,
allí, magnífics edificis de pedra picada, esquerdats i en ruïna...
El frontis de l'antiga Universitat, esfondrada, convertida en un
pati amb arbratges, que verdegen pels finestrals... El convent i
l'església de Sant Domènec, vinguts a mans incuroses, bruns,
decadents, escrostonats... I ara pujades rostes, i ara ramblies
aspres, pavimentades amb codolells del Ter... I ràfecs amb canals
voladisses, de figura de drac... I fornícules de sants, amb fanalons
de flama tristona i amb pitxers de flors resseques... I graonades i
més graonades, i, finalment, la inacabable i timbosa del carrer de
les Dones. Sols amb frases incoherents i desordenades puc donar idea
dels meus records d'aquell itinerari.
Quan la nostra cansada processó, cascadejant per la timbosa escala
del carrer de les Dones, assolí la placeta de Correus, vaig reparar
que altres processons, no menys tristes i macilentes, venien del
carrer de Ciutadans i dels quatre cantons del de la Cort Reial. La
remor resadora anava creixent com la d'un rusc esvalotat. _Miserere,
miserere nobis_. I, ací, allà, a prop i lluny, sonaven encara els
trucs a les portes, cada un dels quals repercutia dintre el meu cor
amb un ressò sepulcral, esglaidor.
En embocar el llarg i ombrós carrer de la Força vaig adonar-me de
com tots portàvem ciris o atxes encesos. Qui ens els havia donats?
Quan?.. El llur flamareig, escampant grogues i vagoroses clarors per
la part baixa de les cases, feia ressaltar la negror dels alts
cimals i la fosca del cel. Pels gestos de pietat, pels sospirs i el
rés més fervorós de la gentada, vaig compendre que ens atansàvem a
la fi del pelegrinatge. Tothom pressentia que s'acostava l'hora
suprema, aquella que pesa sobre totes les altres de la nostra vida.
Llavors la campana grossa de la Catedral, que tants d'alertes
tràgics ha donat a Girona durant les guerres i els aiguats, deixà
sentir la seva roncor harmoniosa i potent Boom!... Semblava que
esclatés la batallada dintre el cel mateix, que cobria els nostres
caps; i, en esbombar-se la copiosa ona sonora i engolfar-se per les
estretors del nostre carrer amb delits de dilatació, atrontollava
les vidrieres dels balcons i ens inundava de notes greus i
palpitants, a les quals responien, vinguts de lluny, uns ecos
finíssims, de veueta violinosa. Però tot seguit, una nova
batallada... boom!... ho eixordava tot altra volta.
La processó s'havia aturat, escoltant i comptant silenciosa aquells
tocs solemnials.
-És toc de combregar -va dir una veu.
-L'últim combregar de Girona! -exclamà una altra.
L'emoció que es pintà en tots els semblants no la puc descriure;
però, era una emoció tendra; els ulls s'enllagrimaven, els braços
s'aixecaven en l'aire en actituds deprecatives; de cada boca
s'exhalava una jaculatòria.
-Jesús Redemptor, Jesús Salvador.
-Jesús, Vós sou la salvació i la vida eterna. Els qui creuen en Vós
no moriran eternament.
-Jesús, que heu pujat al Calvari per unir-vos a nosaltres, ajudeu-
nos a pujar al Calvari per unir-nos a Vós.
-Jo em confesso amb Vós, pare de misericòrdia. He pecat, he pecat!
Tothom es picava el pit. Alguns confessaven llurs pecats en veu
alta. Jo, pobre de mi, em sentia més vil que ningú, però no sabia
com dir les meves misèries, i plorava plorava, deixant que les
llàgrimes parlessin per mi. I la processó torna a posar-se en marxa.
_Miserere, miserere nobis_.
Mentrestant roncava sota terra un tro pavorós, profund, poc
perceptible. Ah! la terra estava ferida de mort. Ja els peus no s'hi
afermaven amb confiança.
Amb aquesta impressió desembocàrem a la plaça de la Catedral, al peu
d'aquella grandiosa i altíssima escalinata, que serveix de peanya al
temple gegantí. Jo mai no he vist en lloc del món cap escalinata tan
colossal. Es amplíssima, tota de pedra picada, amb balustrades
artístiques, cada pom de les quals fóra càrrega feixuga per a un
home valent, i amb grans replans, la major part dels quals domina
les teulades de les cases veïnes. Sembla una obra feta per a éssers
més forts que els humans. L'esperit s'afadiga només que de concebre
l'intent de pujar-la.
Nosaltres, pobres gironins de l'últim dia, vàrem arramadar-nos per
aquells graons i replans fins que la multitud omplí tota l'escala.
Jo era al replà del mig, a prop d'un angle de la balustrada. I heu-
vos aquí que s'obrí la porta de la Catedral i aparegué, en mig del
seu chor de canonges, el senyor Bisbe, el venerable doctor
Sivilla... alt... tot blanc de cap... pàl·lid... els ulls
lluminosos... Va avançar fins al cantell del graó superior. Un
silenci sobtat s'estengué per sobre totes les boques i n'extingí els
respirs.
-Fills meus... germans meus -va dir el Prelat. Parlava a estrebades,
amb frases curtes, entre pauses, però amb clara pronunciació. No li
vaig perdre ni una paraula. -Fills meus... veig que tots tremoleu
com jo mateix... Qui no tremolarà davant de la Majestat de Déu, que
se'ns atansa? Però, confiem... És el nostre pare... Coneix la nostra
misèria... Ens ama fins al suplici... fins a la creu. Penediu-vos
d'haver-lo ofès. Jo en nom d'Ell, amb tota seguretat... a tots els
que em veieu i als orbs, que estan presents... a tots els que em
sentiu, i als sords, que estan entre vosaltres... a tots els que us
penediu... en nom d'Ell i del Pare i del Esperit Sant, atorgo el
perdó dels pecats. -Va traçar amb la mà una ampla creu per l'espai.
Seguidament va afegir: -Ara us aplico la indulgència plenària. -I
tornà a beneir-nos. I, caient, després, de genolls, allargant els
braços vers nosaltres, amb veus de súplica fervorosa clamà: -Sants
de Crist, Sants de Crist, em perdoneu vosaltres?
O Déu meu! Quin cor no s'havia de trencar? Nosaltres perdonar el
nostre Bisbe! ...De què? Oh, sí, d'allò que sapiguéssim i d'allò que
no sapiguéssim, de tot el perdonàvem i de cor el beneíem. I, plens
d'una emoció sagrada, ens abraçàrem uns amb altres, cadascú amb el
que tenia més aprop; jo, amb un home barba-roig, que m'estrenyé
contra el seu pit i m'implorà com si fos el seu confés: em perdones?
I certament, jo, noiet de dotze anys, em vaig sentir revestit de la
representació de tota la nissaga d'Adam, i, en nom de tota la
humanitat, el vaig perdonar.
Ja quasi no tenia por. El meu esperit sublimat per una fe segura i
una ferma esperança de glòria eterna, es sobreposava als surts i
recances de l'instint. El meu agraïment, com el dels màrtirs, fa-
mejava de patir per amor a Jesucrist. Els meus pecats clamaven
penitència. Vaig guaitar per entre les columnetes de la balustrada,
i vaig veure que les cases del fons de la plaça ondulaven com una
draperia tempestejada pel vent. I... que us diré?.. em semblaren
banderes que gloriejaven el meu Déu tot poderós. Però no vaig parar-
hi esment gaire estona. La bramulada harmoniosa de l'orgue de la
Catedral atragué les meves mirades cap a la porta del temple.
N'anava eixint l'últim combregar de Girona. Venien al davant, com de
costum, els músics, sonant els llurs fagots i trompes; després, en
dues fileres, amb atxes a la mà, els obrers de les parròquies, els
diaques, amb sotana i sobrepellís, els clergues, emmanteuats, els
canonges, amb hàbits de seda i valones d'ermini... Els arregladors,
revestits de capes daurades, marxaven al mig per cerimònia, sense
anar i venir com solen, ni cuidar-se de vigilar, sinó calms, absorts
en llurs pensaments, marcant acompassadament el pas amb els bordons
d'argent, que retinyien sobre les llambordes. I heus-vos aquí que
s'atansa el Sant dels Sants, clement i convidador. Una fumarada
blanca... quatre sacerdots, que branden encensers... Sota tàlem, un
tabernacle amb dotze grans copons d'or... i, a darrera, el senyor
Bisbe amb els seus acompanyants, que porten la crossa, la mitra, els
sants Evangelis i el coixí.
Tots aquells caps tremolaven, però, de santa emoció, no d'espants
terrenals. Era un aire d'eternitat el que els esborronava.
I així que el senyor Bisbe aparegué sobre el marxapeu de la porta
del temple, la processó s'aturà en sec, i, després d'un breu
silenci, que els cors no s'atreviren a comptar amb llurs batecs,
esclatà a la una, de totes les boques, el cant majestuós, del _Te
Deum laudamus_. Tots els qui sabíem l'himne litúrgic el cantàvem.. i,
amb quin entusiasme!... amb quina alegria inefable dintre l'ànima!
Els cabells s'eriçaven... L’esperit se dilatava per l'espai... I,
mentrestant, els carrers de Girona queien a rastelleres, com
aquelles cartes corbades, que els infants posen una darrera l'altra
i les fan caure d'un buf. Tot s'esgavellava amb sorda remor: cases,
torres, muralles... Al peu de la nostra escalinata ja no hi havia
més que un estimball d'enderrocs, per entre els quals cascadejaven
afollades les aigües del Ter i de l'Onyar. Tot cruixia, tot
s'enfonsava... Mes nosaltres pressentíem la beatitud i cantàvem,
cantàvem triomfadors, de moment en moment més temprats i més serens.
... ... ...
Quan me vaig despertar, el sol banyava la meva cambra d'estudiant i
el canari refilava per dedins de casa, segurament al menjador. Ah!
les coses d'aquest món s'adapten tan bé a la nostra naturalesa, i
els nostres sentits en són tan àvids, que no vaig poder menys
d'experimentar una bella satisfacció en retrobar-les tan fermes i
tan plàcides; mes, per altra part, va recar-me que el meu somni no
hagués sigut una realitat. Havia vist ja tan assegurada la meva
salvació!
I vaig pensar: -Aquest món certament és bonic, però no és més que
una careta, i tot allò, que tant ens hi agrada és el somriure del
rostre formós, que hi ha al darrera. Doncs, quan caigui la careta i
contemplem el rostre al descobert bé deurem gaudir més que no pas
ara! I és el rostre d'un ésser, que ens ama, dolç, bondadosíssim; i
aquest ésser ens vol unir amb Ell; i l'Església vetlla maternalment
per facilitar-nos-ho a qualsevol hora. Doncs per què hem de
basquejar? Per què no hem de viure ben descansats, vingui el que Déu
vulgui?
Heu-vos aquí com restaren gorides les meves manies sobre la fí del
món: presenciant-la. Mai més no me'n vaig preocupar.
Els incrèduls se riuen de les terrors, que per tal motiu
assorollaren a voltes l'Edat mitjana, i jo, que les he patides al
meu temps, també me'n ric. Mes ells les atribuiexen a la massa fe, i
jo, a la poca esperança. Ells, infeliços, cerquen la tranquil·litat
en un aclucament voluntari d'ulls, i a mi em fan l'efecte de
l'estruç, que colga el cap entre les arenes del desert per tal
d'alliberar-se de la visió, que l'espanta. Vulguin o no vulguin, el
meu somni, en la seva part més essencial, és una realitat de cada
dia. Cada dia ve per a algú la fi del món. Cada dia passa per a algú
l'últim combregar. I quan jo en veig passar algun, no puc menys de
recordar el meu somni d'infant i, caient de genolls, prego pel pobre
malalt: -Déu meu: que no el trobeu entenebrat!