Des del balcó de la meva cambra, obert sobre la plaça del Vi,
s'atalaiava un bon tros del carrer de Ciutadans, tota la plaça, la
pujada del Pont de Pedra, el pont mateix i, enllà del riu, una bella
part del barri del Mercadal. Les senyores solien dir que era un
carruatge. I certament un carruatge de rua no frueix d'un espectacle
més canviant de coses i persones. Des d'allí es veia, ja que no la
part més bulliciosa de Girona, la més interessant i variada, aquella
on s'exhibien totes les característiques de la ciutat, per raó de
caure aquell punt en carretera reial i ésser veïnatge dels mercats i
centre de barris aristocràtics.
Ara, després d'aquest elogi, no aneu a creure que em passava la vida
balconejant. Res d'això. ¿Què se me'n donava a mi, aleshores, del
gomboldatge de les dames, del moviment de centrals, tartanes,
galeres i diligències, de la concurrència de pagesos, que acudien a
la fira de l'Areny, de les passejades dels desvagats per sota les
voltes i de les genuflexions dels enllustrabotes, que allí, a cara
d'ombra dels arcs, se prosternaven en les positures més humils
davant d'uns ídols encarcaradament asseguts com els de l'antic
Egipte? ¿Que se me'n donava de tot allò? No valia més que aprofités
a jugar i córrer les poques hores, que em deixaven vagatives l'aula
i l'estudi? Qualsevol s'estigués al balcó mentre al jardí hi havia
tortuosos caminals, que demanaven qui els tresqués i, a la placeta
del Seminari, alegres estudiants, que ensajaven els tiragomes, feien
ballar les baldufes o jugaven a geps, aqueixa batalla engrescadora,
terror dels pacífics transeünts, que a l'hora més impensada sentien
brunzir esgarrifosament la pilota a frec d'orella o en rebien el
patac... ai! quasi sempre a la part més sentida de llurs persones:
ja al copa-alt acabat d'estrenar, ja al bell mig de la boca, oberta
per una plàcida rialla, ja al ventrell, inflat i adolorit per una
digestió de dispèpsic. Eren a vegades tant graciosos aqueixos
incidents! No es diria sinó que l'atzar és ple d'intencions
malignes, d'allò més xalades. I quins tips de riure i de córrer quan
algun d'aquells senyors, afavorits contra voler per alguna sort del
joc, passava de la més pacífica neutralitat a una ardor bèl·lica
desenfrenada i ens perseguia amb el bastó en l'aire carrers enllà!
Penseu en tot això i digueu-vos si hauríeu sabut estar gaire temps
quiets en un balcó com un sant de fusta dins la seva fornícula; i
feu-vos compte que només teniu tretze anys i que heu passat quasi
tot el dia en forçosa reclusió i amb l'enteniment lligat i relligat
per unes cadenes interminables de lletra avorrida, de les quals el
cor desitja oblidar-se completament.
Però el temps és llarg, sobre tot quan només se tenen tretze anys.
Hi ha lleure per a tantes coses!... I jo no el mirava pas de mal
ull el balcó bondadós, que aclaria la meva cambra; i vaja, si no
podia fer altra cosa més agradable, també m'hi deíxava caure i m'hi
regalava a estones a estones, al darrera de les vidrieres, a
l'hivern, i al bell defora quan la temperatura s'endolcia.
Cap a la vesprada, tot esperant la vetlla d'estudiant o en fent el
quart de quàmquem, no solia trobar res millor. M'hi asseia amb tota
avinentesa i, com aquell qui es prepara a escoltar una conversa, en
la qual no ha de molestar-se a pendre part activa, esperava que les
coses parlessen a la meva ànima reposada. Mirava melangiosament com
el dia s'anava apagant; com, tal volta, un crepuscle amb rossors de
rovell de teulada simulava barris fantàstics i lluminosos part
d'allà del Mercadal; com els fanalers anaven punxant els fanals amb
els llargs encenedors i brollava tot seguit la flameta del gas
amatent i eixerida, causant un surt entre les ombres vergonyants...
Oh que és dolç l'anar guaitant d'ací d'allà, amb l'enteniment caigut
i descansat com un cap sobre un coixí! I ai! aquell repòs sabia més
i més bó a proporció del coneixement que un hom tenia de la seva
brevetat.
Atreien especialment la meva atenció els carros que solien passar en
volts d'aquelles hores vespertines. I no cal estranyar-ho. No eren
uns carros qualsevol com els que es troben cada dia pel camí ral;
aquells, de què parlo, eren una enormitat dintre llur gènere i crec
que ja fa molts anys que no en corren. Semblaven edificis amb rodes,
i es diria que eren més apropiats a l'estabilitat que al moviment.
Però ben bé que es movien, baldament que poc a poc, i atravessaven
per Girona a corrues, fent trontollar les cases. Segurament n'hi
havia que vitjaven durant setmanes com les naus, fent escala en
hostals i fermes per a anar mudant el bestiar.
No tronaven sonorament com les centrals i diligències, no espargien
alegre música de cascavells com les tartanes, ni com les galeres
exhalaven un xivarri de veus i rialles, que inclinava a creure que
se'n duien una part del mercat. Eren relativament silenciosos i
marxaven amb una gravetat de congregants en processó de Setmana
Santa. Se podien comptar els llurs sotracs; a cada un feien una
suspensió i semblava que restaven encallats; i quan la roda pujava
sobre una pedra, aquella pedra, per grossa i ben asseguda que fos,
fallia i s'enfonsava com un muscle sota una càrrega inesperada.
Duien sis, set i fins vuit bèsties de rècula, i vistos en conjunt,
rècula i carro, feien l'efecte de monstruosos caragols o xufancs de
cent cames traginant la closca llur. Però si corressen caragols de
tals mides, això pla que ningú es riuria dels tres sastres de la
balada alemanya.
En lluita amb les locomotores dels primers camins de ferro, aquells
carros exageraven llurs proporcions i feien gala de llur poder
màxim. Tot en ells havia crescut: les rodes, els botons, les
escales, els braços, les baranes, el tendatge... Amb les estores,
que cobrien llur baranam i llurs bosses s'hi hauria pogut vestir el
pis d'una casa. Amb la roba de la vela gairebé s'haguera pogut
cobricelar un envelat de festa major. La ferralla sola pesava alguns
quintars. Tot en ells era exagerat ultra mesura. I llurs bèsties
també havien crescut sobre la talla ordinària, aproximant-se a la
dels grans paquiderms. Eren cavalls francesos, enormes, ventruts,
camagrossos, pesants com les mateixes locomotores de vapor, amb les
quals havien de contendre, o bé muls d'ossada gegantina i tendons de
ferro, de color gris o burella, peluts i de flancs tan amples que
els esquiladors no sabien tondre'ls sense donar-se manyes
d'arquitecte, i, a bec d'estisora, els ornaven amb gregues i relleus
dignes d'un edifici. Ara poseu, la una darrera l'altra, set o vuit
d'aquelles màquines de sang i mireu si no en resulta un tren tant o
més formidable que els que circulen per la via ferrissa.
Els carreters se'n sentien orgullosos, i gallejaven.
«El ferrocarril... bah! No ens fa cap mica de por. Si porteu pressa
no diré que no us pugui convenir, però si no us ve d'una setmana o
dues, no hi ha res com un carro. Un carro porta una catedral, i si
no en teniu prou d'un, podeu posar-n'hi dos o tres... o cinquanta.
Feu-me una carretera d'aquí a la lluna, doneu-me temps i paciència,
i amb les meves bèsties us portaré la lluna a la plaça del Vi. El
carril és un presoner de naixença. Poden allargar-li tant com
vulguin la cadena, mes ell ha d'anar sempre lligat de potes. El
carro, en canvi, és lliure com el vent de Déu, va per on se vulla,
se fica pels carrers da la ciutat, s'atura davant de casa vostra,
entra al vostre pati, va a cercar el patifell al magatzem i els
fustatges a la ribera mateixa o al peu del bosc. No haveu de
carregar més que una sola vegada. A on voleu traginar-ho? A la Ceca,
a la Meca o a la Vall d'Andorra? Està bé; doncs fins que arribeu a
la Ceca, a la Meca o a la Vall d'Andorra no haureu de tocar res; i
allí ho deixareu on convingui, a mans del qui ho hagi de rebre, a
casa seva, a la fàbrica, a peu d'obra. No és bonic això? I ara mireu
amb el tren de foc... a veure si us surten tan nets els comptes. Ell
no vindrà pas a casa vostra. Ja teniu que de carro no us en podeu
passar. Apa, doncs, vinguen homes a carregar-lo. Llestos? Tira cap a
l'estació I... la feina d'en Jafà... homes allà i càrrega en terra
altra vegada. I un cop en terra, ella, la càrrega, no es mou pas, es
precís que els macips del carril l'agafin i la pugin al vagó. I ve
que després de totes aquestes endergues, la màquina de foc se
l'emporta... però de quina manera, sants de la glòria! A
l'esbojarrada, corrent com trenta dimonis, sense que ningú pari ment
en si les vostres coses penen o no penen, en si es romp això o
s'esclafa allò. Feu-vos compte que el tren és un animal, que marxa
sempre esquivat. I ara vull que no enfonsi cap pont, ni descarrili,
ni topi amb cap altre de tan esbojarrat com ell mateix, i que la
vostra càrrega, més o menys sencera, arriba a l'estació que haveu
triada com a més avinent. Avinent, oi? Per més que ho sigui,
certament no hi viurà pas el qui us ha de rebre la mercaderia. Ja
tornem, doncs, a ésser-hi: vinga un altre carro, vinguen homes,
vinga descarregar i recarregar i tornar a descarregar, No n'hi ha
poc de tripijoc... ui, ui, ui! I tot se masega i tot s'embruta i tot
se malmet. I ara, que som ximples? Desenganyeu-vos no hi ha res com
un carro ben menat i amb bèsties fidels. Ell va poc a poc però,
al·leluia!... allò és seny, allò és mirament. Podeu viure
descansats; hi teniu les coses tan segures i ben endreçades com a la
vostra calaixera. No en val pocs de diners això. I ca!... mentre el
comerç sàpiga treure comptes, el tren no ens farà cap mal. Ja pot
xiular tant com vulgui, me'n ric pla jo. Que tal volta matarà les
diligències... pse! ... no diré que no; però els carros... mai!»
Així vaig sentir que s'explicava un dia un carreter verbós a les
portes de l'hostal de l'Avellaneda; i aquest era el pensament de tot
el gremi. I, cal dir-ho, molts d'aquells carreters no eren pas uns
qualsevol cosa. Els ordinaris d'aquell temps eren persones
d'importància a la comarca. No mancava entre ells qui era o havia
sigut batlle del seu poble, ni qui tenia banc a l'esglèsia. Si en
feien de tro en Feliu i en Cabanyes d'Olot, en Rata de
Castellfollit, el Gravat i en Pujol de Figueres, en Faluga de
Banyoles i alguns altres! Eren més anomenats que cap ministre de
Madrid, per dolent que fos; però no pas per a vituperar-los, sinó
gairebé sempre per a enaltir-los. El més pobre posseïa una dotzena
de bestiasses, que valien un grapat d'unces; i quan un d'ells se
presentava a fira o a mercat solia ésser objecte d'expectació; la
gent el senyalaven amb el dit i repetien ses paraules de boca en
boca.
-En Feliu d'Olot! Mireu!
-Qui és? -Aquell de la faixa musca, que porta un bastó llarg capçat
de cuiro.
-Ja... aquell home rabassut i vermell. Té cara d'espavilat.
-Oidà! Fica-li els dits a la boca. -Més valdría fica'ls-hi a la
butxaca. No en té poques de dobles de quatre.
-Ha dit que enguany el bestiar porquí no valdrà cap diner.
-Ja podeu pujar-hi de peus. Quan ell ho diu!...
Eren a manera de capitostos d'una guerra. Tothom havia algun esment
de la lluita, que s'estava travant, i moltes de simpaties se
decantaven de la banda del carro. Els trens de vapor tenien
certament l'atractiu de la novetat i llançaven la imaginació pels
camins somniosos de l'esdevenir, parlant-li d'avenços possibles, de
meravelles imprecises, que el desig perseguia sense trobar-hi vera
forma de concreció. El carro, en canvi, era tot ell realitat, era ja
la forma suprema assolida en aquell ordre per l'esforç humà; estava
ple de tradició i evocava una pila de records emocionants. Els noms
dels enginyers del camí de ferro eren gairebé inconeguts, l'empresa
una entitat anònima, el material una cosa morta que venia de
l'estranger. De contra, els carreters eren gent del país, coneguts i
àdhuc famosos, el carro una màquina, que tothom entenia i les
reformes de la qual havien sigut llargament discutides a tots els
hostals, vilatges i masies, i els animals que la movien, no sols
tenien més afinitat amb la vida humana que les inanimades
locomotores, sinó que molts d'ells s'havien conquistada certa
celebritat. Qui no havia sentit a parlar, per exemple, del cavall
Goliat, aquella bèstia puntosa que havia desencallat un carro que
quatre mules no havien pogut treure de la fotja, i que s'era mort
repentinament a causa del violent esforç després d'haver fet guanyar
l'aposta al seu amo? Qui no coneixia el nom de la Celístia, una mula
gris i lluenta com una nit serena, bèstia cobejadíssima, que
disputada en una fira per tres ordinaris contrapuntats, havia
assolit per preu una quantitat de moneda que poques noies aporten en
dot al marit? I qui no havia rigut amb les extravàgancies que es
contaven de l'Esparverat? I a quina orella no havien sonat els noms
del Gaig, la Bonica, el Pelegrí, el Rúfol, la Flor-alba?
Per més que jo vivia en un món força apartat d'aquelles qüestions,
no havia deixat d'heure'n esment i em causaven certa pena. El meu
cor no podia pendre partit decididament a favor del tren de foc, ni
dels carros. Per què no havien de coexistir? El tren de foc era tan
meravellós! corria tant! Però els carros eren tan familiars, tan
poètics! Venien a passar frec a frec del meu balcó, me
proporcionaven cada vespre un espectacle interessant; i constituïen
una mena de nota èpica que sonava tan bé dins la nostra ciutat
severa i majestuosa! Qui no els hauria trobats d'enyor? Jo els
esperava amb veritable desig. -No en vindrà cap avui? -me deia. -
Hauré d'anar a fer la vetlla abans que n'hagi passat cap?
De vegades, si l'hora era quieta, els sentia ja de lluny, de cap al
fons del carrer de la Cort Reial. «Ara en ve un -pensava ;-a veure
si serà gaire gros.» Els coneixia tan bé les traces, que no solia
pas enganyar-me; i això que, a tanta distància, només se els podia
judicar per un soroll confós de sotracs pausats i per uns
cruiximents gairebé imperceptibles. Però aquella fressa augmentava
de moment en moment. I després s'anava distingint el pas de la
rècula com un martelleig rítmic, i es percebien les empassegades que
en rompien el compas, i tal volta l'escarritx de les ungles ferrades
relliscant sobre l'empedrat estrident. I sonava espetec de
xurriaques, i, retrunyint cases amunt, s'alçava fins al cel la veu
poderosa del carreter, una veu en la qual semblava rebrollar el crit
salvatge de l'antic domador de bèsties. «Olla ooh! Arri!» I el ronc
intermitent, que llançava la ciutat reganyosa, anava creixent,
creixent, atansant-se... Era que ja el carro entrava dins el sonorós
carrer de Ciutadans. I aleshores dava bo d'obrir els ulls per veure
com aquell carrer en ombra llampegava, igual que un cel de tempesta,
amb el foguejar de ses pedres batudes per la rècula pesant, i com la
gran baluerna del carro avançava lentament, fantàsticament, entremig
d'aquell centelleig, que li donava agalivances de cosa de l'altre
món. Jo romania tot encantat i pensava: «Mà noi, i que n'és de bonic
això!»
Tal vegada aquells carros me semblen més poètics per raó de lligar-
se llur record amb un altre d'una naturalesa més íntima i dolça: el
d'el primer llustre d'amor que va brillar en la meva ànima.
No me'n he oblidat mai més.
Erem cap a les darreries del mes de març. Recordo que primaverejava
i que jo aquell any sentia la creixença de la primavera dintre les
meves entranyes, així com els arbres, si fossen animats, haurien de
sentir la puja de la saba i l'impuls d'esclatar en flors. No tenia
ganes d'estudiar. M'embadalia contemplant el cel, les muntanyes, les
plantes... No em cansava d'espiar la naturalesa, descobrint-hi un
encant, que em cridava a unir-me més i més amb ella; i d'això en
naixia un desig indeterminat, que arribava a fer-se dolorós. Vivia
en un estat estrany, mescla d'expectació, d'inquietud, d'alarma...
Un raig de llum imprevist, una remor inesperada en mig del silenci,
una forma vagarosa, que s'interposés sobtadament entre els meus ulls
i l'objecte de la meva visió, me causaven un surt desproporcionat, i
els meus sentits s'excitaven afinant-se fins a la subtilesa, i tot
el meu cos palpitava d'emoció. Àdhuc una simple olor, que l'aura em
portés d'algun jardí llunyà o dels testos d'algun terradet,
m'impressionava d'una manera que no es pot dir. I, per altra part,
me tornava distret i somniador. Era inútil que volgués parar ment en
l'explicació del catedràtic. Me'n distreia sense adonar-me'n; i
mentre ell parlava dels pretèrits i supins o de les oracions per
passiva, la meva fantasia darnava per les ribes del Ter o de
l'Onyar, s'esmunyia riu avall en una barca per sota les branques
florides, o s'entretenia a cantar i recantar alguna vella cançó, de
la qual fins aleshores no havia sabut assaborir la bellesa
corprenedora. I quin poc delit d'obrir un llibre! Que peresós m'era
tornat! Què gallòfol! Jo prou m'ho coneixia i me n'apenava, però
m'invadia quelcom extern que era més fort que jo i em dominava a
faisó de com ens domina una son invencible.
Un d'aquells dies, després d'haver ploïnejat tota la tarda, el temps
va asserenar-se gairebé a sol morent, i vaig sortir al balcó a
respirar l'aire lliure. Quina fresca més agradosa! I quants de
matisos s'hi percebien! Així com dins l'aura d'un jardí un hom hi
gaudeix les flaires de diverses plantes oloroses, així dins
l'ambient d'aquella tarda s'hi sentien les frescors diverses de la
terra molla, de les parets regalimants i de les gotes puríssimes i
tremoladores, que penjaven com una filera de gemmes a sota els
passamans de les balconeres i els relleixos de les fatxades, i que
en caient se polvoritzaven en l'atmòsfera. A ulls clucs, només que
de respirar-les, s'haurien endevinat aquelles coses; i per certa
sentor agrella i densament humida, que de tant en tant aportava la
pantejada del vent, s'hauria pogut sospitar enllà de les cases la
fronda xopa de la nostra devesa. Oh exhalacions admirables de
l'aigua!
El blau del cel era moll, tendre, intensíssim... El sol, ja força
baix, cairejava de grogues lluentors les cases del Mercadal. Les
teulades resplendien com a vidrim. Vagarosos reflexos irisats
aclarien ça i lla les ombres amb llur delicadíssima lluminària. El
carrer de Ciutadans començava a fosquejar; però a la plaça del Vi
l'aire era tan diafànic, tan impregnat de claror, que la vista no
perdia cap detall... ni una volva, ni una esquerda, ni un gra de
sorra.
No passava quasi ningú: un senyor vell amb un paraigua sota
l'aixella; una minyona de servei amb una ampolla a la mà; dos
capellans que es passejaven per sota les voltes; poca gent més. Els
balcons eren deserts. Els pardals piulaven i xerrotejaven
sorollosament per damunt de les teulades invisibles. De tant en tant
alguna de llurs ales apareixia esvalotadament per defora dels
ràfecs. En l'aire, en mig del cel, a una profunditat immesurable, un
ocell... tal vegada la primera oreneta... daurat de sol, immòbil en
un punt, aletejava. Oh l'interessant solitari! Era un puntet viu,
que palpitava isòcronament amb el meu cor... i es diria que fos el
cor, el centre vital del món aeri. Ell i jo ens confoníem en un
mateix ritme harmònic; i bevíem la mateixa llum, les mateixes
blavors puríssimes i les mateixes exhalacions de la terra i de
l'aigua i de les plantes amables... I em plaïa que fos així. I ara
mireu quina sensibilitat més estranya la meva: fins i tot vaig
entendrir-me i emocionar-me.
Estava tan distret que no em vaig adonar de la vinguda d'un
d'aquells carros de la meva dèria, fins que un seu sotrac va fer
dringar al meu darrera les vidrieres del balcó. Aleshores vaig
baixar els ulls a guaitarlo. Ja l'animal davanter era a prop de
casa... un soberg animal per cert. Era un mul d'una estampa
gallardíssima: alt, esparvillat, de cama nerviosa i prima, fi
d'orelles, massís de cos, expandint lluïssors d'acer brunyit i
presentant un aspecte general tan ferreny que en el so metàl·lic de
ses potades un hom creia endevirnar-hi el de tota la matèria de que
era format. Us prometo que era cosa d'agradar. Àdhuc els dos
capellans, que es passejaven per sota les voltes, s'aturaren per a
contemplar-lo.
A darrera seu venien cinc altres muls d'estampa més feixuga, peluts
i espellonosos, esquilats de mig cos en amunt; i al darrera de tots,
a braços, un cavall gavatx tan grossegàs, que amb prou feines hi
cabia. En total set caps, set tarasques. La tirallonga agafava quasi
tot el llarg de la plaça del Vi. I el carro era digne d'aquella
mulada. Les seves grans bosses carregades arrosegaven gairebé per
terra com la braguerada d'un animalàs prenyat. Un munt de caixes,
sarrions, bótes, sacs i farcells de totes classes, que ressortia per
davant sobre l'escala, s'aixecava fins a dalt de baranes; i de
baranes en amunt, sota la tenda costelluda, encare hi havia una mena
d'imperial o algorfa, on haguera pogut viatjar folgadament una
familia. No crec que mai s'hagi construït un carro més llarg, més
ample, ni més alt; i acabava de fer-lo més voluminós una mitja
dotzena de gàbies de bruc rublertes d'aviram, que duia lligades a
darrera sobre la banca del capçal. Ja calia que prengués bé les
voltes dels carrers per a no topar amb les cantonades. Allò era un
veritable magatzem ambulant. I havia de tenir un pes escruixidor.
Prou ho senyalaven les negroses lluentors de ferro que les rodes
deixaven marcades ací i allà de l'empedrat.
Marxava poc a poc, peró amb seguidesa i bon compàs, sense crits ni
xurriacades; i enc que les estores baixes i les galgues i les rodes
havien rebut de les fangueres del camí alguns presents no massa
pulcres, oferia una traça excepcional de gaiesa i àdhuc, en certa
manera, de netedat. El fanal reflector, amarrat amb una argolla a la
perxa, com si diguèssem al cim del pinyó d'una façana, era polit com
un xarol i ostentava un vidre més inmaculat que el del monocle d'un
elegant. La lona de la vela era d'una grogor simpàtica i d'un gra
setinós i queia per davant a plec de cortina, ben compartida a banda
i banda. Un ramet de llor, segurament beneït, com el que les bones
mestresses solen posar a les portes i finestres per preservar-les
del llamp, verdejava en un dels costats davanters, curosament lligat
amb una corretja ensivellada. Vivia, dones, allí alguna ànima
piadosa? Ressonava tal volta als vespres dins aquella algorfa
viatgera la santa remor del rosari? Quina mà curiosa i honesta
cuidava d'aquell fanal i d'aquell ram de llor, que parlava d'una fe
tota senzilla i d'una devoció tota prudent?
El carreter anava a peu, al costat de les mules, mig distret, mig
vigilant. Era un home canut, de cinquanta anys, i potsefer que més,
alt, corpulent, frescàs, plena d'intel·ligència la noble cara
afaitada, francs i candorosos els ulls. Caminava brandant, brandant,
amb aire de calma obligada, com si hagués de refrenar l'impuls de la
seva marxa per ajustar-se a la de la rècula. Duia les xurriaques a
la mà, i anava amb l'armilla descordada i el gec penjat al muscle. I
com que el gec estava girat del revés, se'n descobria la butxaca
sarronera i, en ella, brollant un tros en fora, un flabiol de boix
amb bells aplacats de llautó. Un flabiol! El bo de l'home tindria
instints d'artista i es convertiria en músic, baldament que no fos
sinó a estones perdudes. Durant la llarga jornada devia matar la
nyonya tot refilant les enyorades cançons de la seva terra o
ensajant algun ballet per a fer saltar la fadrinalla del seu poble.
I mentrestant els animals proseguirien calmudament la marxa, el
carro brandaria i cruixiria dolçament com una nau en mar de bonança,
i les rodes anirien voltant enllà, enllà per la carretera infinita,
mantenint-hi quiscuna un punt de tangència sempre sol i sempre
distint, igual que fa la nostra vida pel camí del temps. Jo m'ho
vaig figurar així.
En aquestes, ja les mules començaven a pendre la girada cap al Pont
de Pedra. Quatre crits del carreter, algun espetec de les xurriaques
i tot marxà com una seda. El carro se'm presentà, aleshores, per
darrera. L'algorfa de sota la tenda venia a nivell del meu balcó, a
dues passes, i vaig llambregar-ne l'interior, un interior braument
embarassat de farcells i enfosquit per penjarelles de roba lligada
dalt dels cèrcols. Però no hi havia sols fardamenta, no. Allí, al
darrera de tot, quasi a toc de la meva mà, asseguda en un coixí, amb
un paneret de labor a la falda i una mitja en obra entre les mans,
una noia esplèndida, immòbil, com encantada, m'estava mirant de fit
a fit, ablamant-me. La sorpresa havia sigut mútua. Els nostres ulls
s'havien trobat de cop i volta sense esperar-s'ho. I el mateix
esparverament i la mateixa emoció de la sorpresa abrandaven més i
més el foc de les nostres mirades; i la torbació del moment no ens
permetia dissimular, a l'un ni a l'altre, la vehement adhesió, amb
que s'unien les nostres ànimes esborneiades de goig per llur topada
violenta. «Oh Déu... heu's aquí l'objecte de la meva set... heu's
aquí la llum del gran misteri.» El cap m'anava en roda, les
entranyes se'm fonien, tot l'esperit me fugia per la vista. I les
meves cames se flectaven, decantant-se d'esma cap a la genuflexió, i
sentia necessitat d'adorar i de dir-ho, amb paraules, amb accions...
Vaig portar-me una mà als llavis i, després de besar-la
fervorosament, vaig estendre-la vers l'objecte de la meva emoció.
Mes l'encantadora, aleshores, vermella com una brasa, acotà el cap i
va cobrir-se la cara amb les dues mans. I vaig sentir fred i
tenebres. «Perdó, perdó!» cridà l'ànima meva; i la paraula arribava
a estremir els meus llavis quasi esclatant. «Perdó, perdó!»
El carro anava fent sa via i jo el seguia en esperit, gemegant,
tornat tot jo una súplica muda, dolorosa, ardentíssima... Seria
reparada? Seria compresa? Es que no havíem sigut dos a fruir del
goig d'amor? Sí, encara m'esperaven altres delícies. Un cop una mica
lluny la gentil algorfenca s'atreví a descobrir-se de nou, i de nou
vingueren a mi ses mirades esplendoroses, sol del cor. I em va
somriure. Era el consentiment ple, era la correspondència sense
reserves. Voleu més felicitat? Ja no em vaig recordar de l'efecte
contraproduent de la meva primera besada, ni del penediment amb què
acabava de deplorar-la, i un petó i dos i tres, expressivament
dedicats, seguiren el camí del meu ablamat daler. O desvari! O
realitat única!
Aquella dolça aimia va desaparèixer carrer Nou enllà, entre la pols
d'or del crepuscle. Quina recança! Quin enyorament va deixar-me!
Però a l'ensems, allà, a les profunditats de mon ésser, els àtoms de
la meva vida celebraven orgies magnes, en les quals s'entonaven
himnes de victòria i es bevien embriagueses de llum. Allò era estada
una revelaciò, un prodigi... Mes el romanç de la bella viatgera no
podia tenir continuació real. Mai més vaig retrobar-la, ni vaig
saber d'on era, ni d'on venia, ni on anava, ni tan sols la meva boca
pogué gustar les sílabes exquisides del seu nom. Portadora d'un _fiat_
diví, la gentil missatgera havia desaparegut de seguit de complida
la seva comanda. Aneu a saber qui era. Una damisel·la d'hostal? La
pubilla d'algun mas? La filla d'un ric carreter? Què importa? El
cert és que la vaig somniar dies i dies amb el seu pentinat modest,
la seva brunesa clara, les seves galtones molsudetes, i els seus
ulls plens de bondat i tan i tan trastornadors. El cert és que no em
cansava d'encomanar al vent que li portés els meus sospirs, i a la
lluna benvolent que la inclinés a una disposició d'esperit avinent
al meu record. I han passat anys i més anys, i m'he fet vell, i
encara avui, quan penso en ella el meu cor recobra el ritme de la
jovenesa. Es que fou el primer llustre d'amor, un anunci de florida.
Per ella em semblen més poètics el grans carros d'aquells temps
llunyans. I no s'es envellida mai. Sempre igual dins el meu
pensament, roman en una eterna joventut de deesa.
Encara a voltes la somnio; encara a voltes passa per ma fantasia a
manera d'una inmutable representació mitològica. Més bella que Venus
dins la seva petxina, més majestàtica que una reina en carrossa
tromfal, ella, la innominada, dins la seva algorfa viatjadora va
pensant en mi a la llum de la lluna; i mentrestant el carreter, com
un faune a honor d'una nimfa, flabioleja uns aires dignes de la nit
encantada, les set enormes bèsties prossegueixen calmudament la
marxa, el carro branda i cruix dolçament com una nau en mar de
bonança, i les rodes van voltant enllà, enllà per la carretera
infinita, mantenint-hi quiscuna un punt de tangència sempre sol i
sempre distint, igual que fa la nostra vida pel camí del temps.