De pressa, de pressa, pujava un dia Rambla amunt amb un meu amic.
Ambdós estàvem acalorats, manotejàvem molt i cridàvem de valent.
Havíem armat una disputa sobre una qüestió de ciència, i l'un i
l'altre volíem la raó de totes passades. Crec que fins i tot vàrem
insultar-nos, i jo... la veritat sigui dita... més d'una vegada vaig
sentir impulsos d'acabar la qüestió a cops de puny. Quan més
engrescats estàvem, en tombar una cantonada sento que m'estiren
l'americana. Me giro... i veig un pobre tot llardós i espellissat,
qui em subjectava fortament i em parava una mà. No estava pas jo per
a ell en aquella ocasió. -Germà, serà un altre dia... que Déu us
faci bé -li vaig dir. Però el pobre no em soltava pas. Era un minyó
de fatxa de beneit, barbamec, amb tot el coll ple de bonys i la cara
embofegada i groga, molt groga amb una grogor lluent com de greix de
gallina. -Per amor de Déu, per amor de Déu- anava dient. -Aneu al
botavant! vaig exclamar fora de mi, i d'una estrebada me'n vaig
desempallegar. Llavors ell restà inmòbil com una estàtua, parant
encara la mà, i va adreçar-me una mirada plena de desolació i de
llàgrimes. Jo me li vaig girar d'esquena i vaig continuar la disputa
amb el meu company, però ja sense delit, amb un pes al cor, que em
treia l'agre d'enraonar. La mirada del pobret havia romàs estampada
al fons de la meva imaginació. I era una mirada tan trista, tan
desolada... Si aquell bon home s'hagués enfurismat i me n'hagués
dites quatre de fresques, no hi hauria pensat més; però no,
l'infeliç no havia mostrat cap enuig, ni sos ulls havien expressat
la més petita reconvenció; no havien parlat sinó d'un gran dol, d'un
gran desemparament!
Per distreure'm, en arribant a casa, vaig agafar un llibre i em vaig
posar a fullejar-lo amb mà tremolosa. Vaig probar de llegir quelcom,
però estava tan excitat que no podia fixar l'atenció. Estava
malcontent de mi mateix, i amb això em neguitejava.
De sobte se'm va posar un pa a la boca del cor, em va envair el
rostre una suor bascosa i grosses taques negres papallonejaren entre
els meus ulls i les planes del llibre. Llavors, sospirant alcí la
vista, que espargida a l'atzar anà a fitar-se en un formós
Crucificat agonitzant, de mida natural, que tinc a la meva cambra.
I, entre les taques negres que flotaven encara davant dels meus
ulls, la imatge piadosa se m'aparegué com un home de veres, viu,
palpitant, rendit per un sofriment aclaparador.
Me semblà que sos muscles es contreien dolorosament, que son pit
panteixava, que el respir estremia son nas blavós i sos llavis
morats. Un regalim de sang rajava per ses mans estripades per
grossos claus, que esbotzaven més i més les ferides a cada sotragada
d'aquell cos agonitzant... Tot això ho vaig veure en un moment i
vaig reparar ensems que l'imatge m'ullava amb una llarga mirada
plena de desolació i de llàgrimes... la mateixa mirada del pobret,
d'aquell germà a qui jo havia maltractat.
Aquesta al·lucinació, que vaig judicar providencial, agreujà la meva
pena. No trobava repòs enlloc. Vaig sortir de casa i me n'aní de
dret al carrer, on m'havia detingut el pobret. Necessitava que em
perdonés. Si el podia socórrer i esborrar amb una expressió d'amor
el mal efecte, que li havia causat la meva paraulada, me trauria una
grossa pena de l'ànima.
Però el vaig cercar en va. No era en aquell carrer ni en els
inmediats. Vaig preguntar per ell i ningú me'n sabé donar raó.
Llavors era jo el menesterós, i em vaig sentir trist i desemparat.