L'últim curs de la meva carrera vaig passar-lo estudiant amb
veritable passíó; i no és que les assignatures, de que estava
matriculat, s'emportessin el meu interès i els meus afanys; ans al
contrari, no me'n cuidava més que per pura obligació, per acontentar
a la meva familia; però m'havia aficionat a la Metafísica, una
ciència de que no m'havia pas d'examinar, i per ella em cremava les
celles, procurant desentranyar-li els secrets amb una curiositat mal
saciada.
Jo llavors tenia fe en la ciència i em creia que el pensament, de
deducció en deduccíó podia construir-se una escala per a davallar
amb tota seguretat fins al fons obscur de les causes primeres i que
més subtil i lleuger que la celístia, podia escampar-se per
l'infinit. La Metafísica era per a mi el gran llibre, l'únic que,
oferint-me les claus del cel i de l'abisme, em prometia
descobriments dignes de la meva ambició. I vàreig apassionar-m'hi.
Si en vaig llegir d'autors! Si en vaig apendre de sistemes
contradictoris!
Estava desconegut. No era pas el mateix home d'altres anys. Sempre
abstret, sempre rumiant, ara concedint l'imperi universal a la
matèria grollera, ara reduint-la al no res, ja subjectivant el món
exterior fins al punt de no veure-hi més que un estat meu
psicològic, ja considerant-lo com una idea divina en acció... el
cert és que vaig arribar a perdre el sentiment de la realitat i que
vivia en mig de Barcelona com un yogui dins el seu desert. Ni
escrivia versos, com en altres temps, ni anava al cafè, ni tenia
companys, ni visitava senyoretes, ni em cuidava de política...
res... ni sabia si m'eren o no gustoses les viandes, que menjava. El
món era una ombra a l'entorn meu. La gent, els edificis, el sol,
l'aire, i la vegetació, no m'interessaven. Fins i tot la color i el
relleu de les imatges me feien nosa dintre la fantasia i procurava
esborrar-los per a restar amb la idea pura, sense cos, general,
informe. Somniava categories i mónades i vacuïtats i més vacuïtats.
Romania llargues hores reclòs a la meva cambra amb el pensament en
marxa per un espai sense límits, ni camins. No sortia més que per
anar de casa a la Universitat, i de la Universitat a casa, i encara
m'escapolia pels carrers més solitaris i ombrosos, fugint del brogit
de la ciutat i de les vivors de la llum, que em molestaven. Així
vaig passar una colla de mesos.
Vingué la primavera i ni tan sols vaig adonar-me de la seva
arribada. No vaig sentir, com en altres anys, la seva influència,
que solia enfortir les palpitacions de la meva vida i m'inspirava
arruixaments de fantasia i desitjos de cantar; no la vaig sentir.
Vaig continuar fred, abstret per les meves cabòries, balb i sord i
cec per a tot agent exterior. Pero un dia, en que, anant des de casa
a la Universitat vaig passar per un carreró rònec a la vora de la
tanca d'un jardí, m'esdevingué d'un plegat una mena de
desvetllament, una impressió, que difícilment sabré explicar.
Vaig sentir una flaire _sui generis_ i sentir-la i experimentar una
gran emoció fou una mateixa cosa. Vaig aturar-me amb el cor
palpitant. Què em passava? Aquella olor despertava en mi sense dubte
una associació d'idees quasi esborrades, que jo retrobava vagament
sense poder-les seguir. S'havia apoderat de mi una fresca precepció
de poesia i una certa enyorança intensa, intensíssima. Com més
m'impregnava de l'olor, més la tristesa em corprenia, pero era una
tristesa d'un regust delicadíssim, un enyorament de quelcom molt
formós, molt estimat. Què seria?.. Impossible trobar-ho. Vaig
esforçar-me llarga estona a escorcollar els meus records, a temptar
tots els registres de la meva memòria. No en vaig treure res. Ja
havia renunciat a la recerca, quan, en un moment de passivitat, en
que vaig reflairar l'olor emocionadora, es destacà dins la meva
imaginació la visió d'un paisatge: feixes verdes... una ermita
rústega, bruna... muntanyes, llunyanies blavisses mig esbalaïdes
entre boirines...
Mos ulls s'enaiguaren. Déu meu, aquell era el paisatge que jo
enyorava! Quina poesia vessava dins la meva ànima! Quin atractiu
tenia per a mi, i quines tendreses m'ocasionava! I jo no les havia
pas vistes mai aquelles feixes, aquella ermita, aquelles muntanyes;
no, n'estava segur, allò no era un record; però, que eren belles i
com me les estimava aquelles terres mai visitades!
Per por de perdre'n la imatge, vaig abstenir-me de discutir i
analitzar el meu estat. Amb el cap caigut i els ulls enllorats vaig
seguir embevent-me del meu semisomni, sometent-m'hi passivament com
una planta a la mullena agradosa d'una boira que passa.
I la visió se vigoritzà per graus amb llustres de sol i verds
d'herba tendra i blavors de fondàries d'aire; se vigoritzà, prenent
quasi la forma de la realitat; mes tot seguit s'anà enfosquint,
enfosquint com si vespregés... I vibraren remors de fullam...
I ressonà dintre el meu cor quelcom a manera de motius d'una música
alegre, festosa... I vaig sentir la recança, que produeix un ball,
que s'acaba amb un adéu d'amor.
Després la meva imaginació s'omplí d'una llum de crepuscle. Les
feixes, les muntanyes i l'ermita s'esfumaren en un ambient rogenc i
polsós. I en aquell ambient va aparèixer una ombra, una figura
boirosa, interessant... una dama gentil, colorida d'unes entonacions
fines i simpàtiques, foses dins una grisor harmoniosa.
Sense perdre la seva feblesa, va aclarint-se, animant-se... La
veig... Sa mirada m'envaeix, m'embriaga. Reparo detalls
encantadors... Es jove, cella-rossa, ulls de viola, cutis llentiós,
o, més ben dit, ruixat d'una pols d'or... Té el coll llarg, el front
prominent i pensívol. Sos cabells de color de palla ornats amb
floretes pàl·lides cauen-li lassos esquena avall i es perden en el
fons de lilà del seu vestit com se perd en un fons de muntanyes
llunyanes la rossor dels raigs d'un sol de vesprada. Sa fesomia no
és d'una bellesa sense tara, no; pero m'apar que, si s'esmenessin
sos defectes, no em resultaria tan encantadora. Oh la dama
simpàtica! Totes les cél·lules del meu cos sedegen per ella, beuen
amb pler els més mínims efluvis de la seva visió i s'estremeixen de
goig com a la revelació d'un misteri pressentit i deliciós; criden
«l'estimem»; i, amb tot i això, és una dona, que estic cert de no
haver vist mai de la meva vida.
Estic embadalit i apesarat. La dama té un aire candorós, innocent, i
una expressió de pena resignada, que em causa un dol inexplicable.
No sé per quin motiu, mentrestant que se'm presenta amb la major
vivesa, comprenc, estremint-me, que va a desaparèixer tot seguit. I,
efectivament, de sobte s'enterboleix, i es fon. Acluco els ulls,
refermo l'atenció, i torna. Desapareix de nou i... res... ja són
inútils les meves temptatives per a retrobar-la.
Tot això fou obra de curts instants. Me'n vaig anar ple
d'enyorament. I ja no em vaig encaminar a la Universitat.
Necessitava sol, verdors, horitzons amples i el vers, i el cant.
Vaig acudir en va altres dies al carreró solitari, al peu de la
tanca a cercar en l'olor que s'hi respirava, la renovació del meu
somni.
No ho vaig conseguir. Aquell somni espontani, automàtic, no es
reproduí més; no en vaig poder cap altra volta assolir sinó un
record més o menys viu. L'olor a les primeres flairades m'ocasionava
sempre una emoció remarcable, pero no res més.
Quina planta la produïa aquella olor? No vaig parar fins a saber-ho;
i quan me digueren que era _philadelphus syringa_, en vaig plantar un
tany al meu jardí.
D'ençà d'aleshores és la planta de la meva predilecció. Me sembla
que guarda secrets relacionats amb la meva existència, que hi ha un
antic llaç d'amistat entre ella i jo. Aquella ermita, aquelles
feixes, aquella dona, que com cridades per la flaire de la
_philadelphea_ se'm presentaren amb tanta vivesa i que no eren cap
record meu ¿serien resultat d'una impressió tal volta remota dins
l'ordre de les generacions, fortament gravada en la matèria i
transmesa per heretament d'un altre individu, fins que, evocada per
una olor, amb la qual estigué primitivament associada, féu
l'aparició en el camp de la meva consciència? La veritat, m'inclino
a pensar-ho així. Simpaties i repulsions immotivades, nostàlgies
inexplicables ocasionades per un motiu de música o per una olor,
impulsos involuntaris, aberracions incomprensibles, semblen indicar
que l'home porta en son ànima tot un món procedent de vides
passades, i que els pecats i les virtuts originals tenen una
importància més gran que la que se'ls sol concedir.
Mes, sigui com vulgui el cert és que aquell somni fou per a mi allò
que la Física per a Newton i que mai més no vaig recordar-me de
Metafísiques.