Balla que balla... Era un vals ben cansat i que no s'acabava mai. Ni
fangant els calls de Mas Oliver, ni batent, enfonsat fins a mig cos
dintre les garbes xardoroses en el dia de més calda, ni carretejant
per les costes de Bandina, mai per mai l'hereu Rivelles no s'havia
fatigat tant com amb aquella dansa inacabable. I som al ball i hem
de ballar... Volta que volta que voltaràs.
Se trobava en un envelat de poble rural: per tota catifa la terra
regada de fresc, per clos una tanca de ramassos, una vela de drap de
saques per cobricel, uns quants gresols per lluminària.. Hi regnava
una fosca que amb prou feines deixava distingir les figures dels
balladors. Els gresols eren cremallosos i saltironaven en l'aire amb
les palpitacions de l'envelat. Més aviat servien per a fer mal a la
vista que per a donar claror. I, quin garbuix, quines empentes, quin
alenar tothom, volta que volta que voltaràs!
De la música gairebé no se'n sentia res més que les aspres
xerracades del contrabaix, que retrunyien dintre la caixa del pit
amb una trepidació insofrible. Oidà!... i la balladora qui era?
L'hereu Rivelles se la devia haver triada, pero no se'n recordava
pas. Per mirar-se-la girava el cap tant com podia; mes no aconseguia
veure-li sinó el clatell, un clatell llarg, ornamentat de floretes
grogues, com un canaló de teulada vella. Era una dona alta i mal
girbada. Precisament a ell sempre li havien agradat les noies
baixetes i grassones. Com redimontri s'havia embarcat amb aquella
carcassa? -Bah! -pensava- deu ésser un compromís. Som al ball i hem
de ballar. -I volta que volta que voltaràs.
Estava cansadíssim, l'alè li xiulava en la gargamella i una suor
freda li regalava per les parpelles i pel nas. El colze de la
balladora se li clava al costat dret. No s'acabaria mai, aquell
vals?
Ah! beneïda sigui la claror del dia! Heu's aquí que el sol fogueja a
contraclaror de les espesses teles. Sentiu el cant del gall? No, no
és el cant del gall... és una veu enrogallada que crida:
-Rivelles!... Rivelles! Cal desempallegar-se de la balladora, sortir
i respondre. Un esforç, un altre esforç...
En Rivelles se va trobar davant d'un llum d'una resplandor tan crua
que la vista no li podia obeïr. De moment no va compendre on era.
Després se va adonar del llit, on estava ajagut, i, a través d'una
mena de tel llustrós, com el que l'aigua gemada sol deixar a l'istiu
en el cristall d'una ampolla, va reparar unes cares, que se li
acostaven. A poc a poc les va coneixer totes: la de la seva mare, la
del seu germà, la del doctor Xipell. Si, eren ells. Pero allò altre
no era tampoc un somni, al contrari, era la més real de totes les
realitats, i ell en sentia encara el palp groller i esgarrifós.
Mentrestant el metge l'examinava, percudint-li el pit amb atenció
com se sol fer amb una bóta per esbrinar flns a quin nivell és
plena. Pica ací, pica allà, no se sentia més que el sorollet del
seus dits en el silenci de l'alcova. Després va acotar l'orella
sobre el malalt, auscultant. I en Rivelles estava convençut que
l'auscultador no podia deixar de percebre la música dolorosa i el
traüt sord del pregon envelat. I li sabia greu.
-Bé, Rivelles, bé. Aixo no serà res -va fer el doctor. -És joc de
paciència. Som al ball... i hem de ballar.
-Prou que ho sé-va dir el malalt, somrient.- No, no és cosa per a
vostè. Es ball de patacada... sap? No sé com m'hi he embolicat. Hi
tinc un compromís que...
-Vaja, no parlis més. Adéu.
El llum se va allunyar, l'ombra caigué en cascada, esllengant-se
pels plecs de les cortines, i la fosca ho envaí tot. En Rivelles
tornà a sentir el zum-zum apagat de la música, les xerracades del
contrabaix, la bonior, l'alenar i el trepig de la gent... I volta
que volta, amb el colze de la balladora clavat al costat dret.
L'aire era espès, polsós, irrespirable. El fred de la nit entrava
per sota la tanca i s'enfilava cames amunt. S'havia girat vent.
Millor! Baldament s'ho endugués tot en orris! I sí, s'ho enduia tot:
rames, teles, gent... Els gresols fugien en un torb de pols,
giravoltant, fent llumenetes, caient, apagant-se, com esbojarrades
espurnes en el fum d'una artiga. Alguns s'aterraven, amb el ble
encara ablamat, a la vora d'en Rivelles. I en Rivelles patia,
maldant, maldant per apagar-los amb els peus. Pero, quan aconseguia
apagar-ne un, experimentava un plaer relatiu, una mena de
descarregament de dolor. I apa, anem per un altre. Li semblava que
tota la felicitat depenia d'aquella operació; i a cada gresol que
apagava, respirava un xic.
Encara, lluny, dins el vent, la pols i la fosca, sonaven els músics,
encara els roncs del contrabaix retrunyíen dolorosament dintre el
pit, encara la balladora del colze punxegut no afluixava la seva
abraçada, ni volia deixar el giravolt. La parella rodolava camps a
través, marges avall. Era una fulla seca, enganxada a un manyoc de
romagueres. Després va ésser una bombolla d'aigua, una bombolla
balladora, que la terra es volia xuclar... glac-glac, glac-glac... I
els músics encara sonaven al lluny, dins el vent, la pols i la
fosca.
El senyor rector, avisat a corre-cuita va arribar a les tres de la
matinada. Pero com deixondir aquell malalt ensopit, agònic? El va
cridar una i cent vegades... Res. Va extremunciar-lo, va fer la
recomanació de l'ànima... Un moment el pacient va obrir els ulls
sense mirada.
-Rivelles!
-Es... l'últim vals -va respondre en Rivelles amb una veu que no era
d'aquest món.
Després un llarg silenci. Després la mort. L'escolà, que estava
distret, cordant-se una espardenya, va aixecar el cap en el moment
precís, amb els ulls astorats, sentint aquella impressió
inexplicable de buidor i d'esglai, que ens sol produir, en absentar-
se del seu cos, una ànima, que vibrava prop nostre. Va, interrogar,
amb els ulls, els ulls del rector. «-Llest?» «-Llest», va respondre
la mirada melangiosa del capellà.
-Ha sentit quina llei de paraules? L'últim vals!
-Si, fillet. Poc qne era natural que en pronunciés d'altres en
Rivelles, el gran sarauista. Tots morirem així mateix; cadascú
acompanyat dels seus vicis i virtuts. Les nostres aficions seran la
música, que farà la nostra ànima en presentar-se davant de Déu, Cal
que procurem escriure'ns una bona solfa. Oi, petit?