No per això deixava de córrer amb els meus companys a la caça de
nous moixons, quan se'n presentaven; i, a última hora, quan ja feia
estona que no n'havíem agafat cap, vaig convenir en batre les feixes
veïnes a fi d'esquivar-los de les pastures i veure si, ahucant-los,
anirien a caure al nostre parany. Vàrem córrer molt i ens afadigàrem
de valent saltant marges, però no n'acabàrem res. Els ocells,
esquivats d'una feixa, volaven a una altra de més amunt o més avall,
i tornaven a peonar entre les ravenisses, pellucant-ne la groga flor
i les bejotes granades, que els tenien enllaminats.
A la fi, després de molt córrer i ahucar, conseguírem que un esbart
de passerells, empaitat per tots cantons, anés a posar-se al cim del
turò; però, allò fou com una mofa; cap d'aquells ocells no va
embrancar-se al nostre arbret, sinó que tots abateren el vol al seu
peu. Peonant i saltironant, rondaven per entre mig de les gàbies
dels nostres reclams, hi pujaven al cim, atalaiant-nos des d'allí
com des d'un terradet, hi feien planxes gimnàstiques, arrapats als
filferros, per esbrotar les ravenisses, que hi havíem enteixinat,
s'entretenien a cercar per terra els grans de panís i escaiola, que
saltaven de les menjadores, i... tan tranquils!
-Llestos! -va dir en Xaneta, asseient-se a prop del parany. -Són
pastorells. -No cal que maldem. Cada cosa a son temps i ets naps per
s'Advent. Sa passa és finida per avui. Hem de plegar es ram.
-No puc més -exclamà en Lluís amb veu feble; i, rendit de cansament,
es deixà caure sobre un tou d'herba, al peu d'un tros d'aquelles
parets seques, quasi derruïdes, que restaven de quan l'erm turó era
afeixat i conrat. Estava pàl·lid com la mort. Pobre noi! Que delicat
era de salut! Qui sap si li costarien prou cars els fatics i les
emocions d'aquella nit passada al ras, a la qual jo l'havia dut per
divertir-lo! Vaig abrigar-lo amb el seu tapaboques i amb el meu,
que ja no m'era menester, i vaig dir-li : -Descansa, mira de dormir
una mica, i, després, et trobaràs millor! - I, girant-me vers en
Xaneta: -No el despertis pas -li vaig suplicar. - No el necessitem
per res. Tu i jo ens bastem i sobrem per desempallar i desenvescar.
Però m'hauràs d'esperar una estona; estic abrusat de set i vull
saltar-me'n a la font d'en Moixell a refrescar-me la gola. Després
faré feina per dos; t'ho prometo. M'esperes ¿oí?
-Apa, de pressa! -em va contestar secament.
A bots i corregudes vaig davallar la rosta muntanya, i en pocs
minuts vaig atènyer la font d'en Moixell, que brolla d'un altíssim
marge entre molses degotants i dins un misteri d'ombres quasi
perpètues. Una fulla d'atzavara en recull l'aigua i la gita
convertida en mòbil trunyella de cristall, que, caient dins una
conca entapissada de créixens i falsies, constantment renova la
limfa puríssima, que tremola i palpita como una maragda vivent. Allí
vaig apagar la meva set i aquell fluid difongué el seu esperit
vivificant per les meves venes, tornant-me tot seguit al gaudi de
l'equilibri orgànic. Però la meva ànima restà trista. M'afligia un
inexplicable sentiment de buidor, de desencant, de pena... Després
de tantes d'il·lusions i de tants d'esforços per assolir-les, ara en
tocava el no-res... Quelcom pitjor que el no-res: l'aprehensió
d'haver contrariat els designis de la naturalesa.
Vaig mirar el cel. En aquelles hores no hi havia un sol aucell en
tota la seva amplitud, i em causà l'efecte trist d'una vila deserta
després d'un dia de festa major. Es clar que l'endemà en tornarien a
passar a voladúries; però i en el pervindre? Com esperar-ho
considerant que a Blanes i a Malgrat i a Calella i, segurament, allà
d'enllà quasi no hi havia a la nostra costa un camp que no tingués
el seu granall i la seva barraca de parador d'esteles? Ah, que
seria trist un cel eternament sense ocellada! Jo aleshores no podia
contemplar-lo sense sofrir un surt d'angoixa. No podia sostràure'm
de l'aprehensió d'ésser jo i els meus companys els qui l'havíem
despoblat. Estava descontent de mi mateix, cosa braument
desagradable. I aquell goig amb que m'havia lliurat a un grapeig
tirànic d'éssers vivents començava de semblar-me insanitós i
repugnant. Malaguanyat temps perdut en una obra de destrucció! Que
en faríem de tants ocells!
Amb aquests pensaments de desencant i de tristesa vaig tornar a dalt
del turó, i vaig cercar els meus companyons. En Lluís era allà
mateix on suara l'havia deixat. Jagut de sobines, tot embolicat amb
els seus abrigalls, dormia; però què traspostat! ... Les galtes
groguenques... el nas blavís... els ulls dintre profundes conques i
semblant que s'enfonsessin en una pasta moradenca com un roc en una
fanguera... Certament va inspirar-me compassió. I en Xaneta?... Vaig
sentir que de part d'allà d'un marge s'alçava de tant en tant un
xeriquet estrident, com el que fa un ganivet esmossat, en tallar,
maldant, un tros de suro. Vaig donar la volta i... o Déu meu!...
vaig presenciar un espectacle, que m'esborronà. En Xaneta estava
matant les famelles. Jo prou ho sabia que els paradors solien matar-
les, però no m'havia ni tan sols passat per l'enteniment que les
nostres haguessin de sofrir la mateixa sort. La mort glaçava l'aire
davant dels meus llavis. Vaig restar ert i esparverat. Aquell petit
botxí, galtut com un àngel barroc, mig aclucant els ulls i torcent
la boca amb la llengua entre les dents, acomplia la seva tasca
crudel amb cert aire de voluptuositat. Desgraciadament la meva
intervenció arribava tard. El botxí era ja a l'última femella: una
cadernereta. La tenia entre dos dits i, no sé que li feia... si
l'escanyava, si li oprimia la closca... una horror! No vaig tenir
esma de dir res. Per altra part, vaig compendre que ja no hi era a
temps.
El pobre animaló bategà d'ales, llançà un xeriquet, estirà les
brunes i fines potetes ... I au! a la pila dels morts! I allí,
esgavellat de membres i coll-tort, encara va estremir-se: clogué
lentament els ditets, abrí el becarró amb un darrer badall, que
amostrà la delicada llengua, prima i punxeguda com una fulleta de
clavellina, i anà abaixant poc a poc les grises parpelles, color de
teranyina, sobre els ullets entelats; i aquells ullets innocents
tenien una dolça expressió de pietat, de dolor resignada... O
barbres nosaltres! Que havíem fet? Havíem abusat d'éssers inofensius
i gentils, amats de la naturalesa. Alegria de l'aire, encant de la
primavera, eren rics de vida i de bellesa i pobrets de carn. I, per
apoderar-nos d'aquella misèria de carn, els ho havíem destruït tot!
Cada una de llurs animetes candoroses contenia el cel amb tota sa
llum i amplitud. Ah! quants de cels havíem extingit!
Crec que en Xaneta no sospità pas la meva aflicció; més aviat degué
atribuir el meu posat a cansament. Després d'haver contemplat la
seva obra amb aire satisfet, va girar-se i, adonant-se de mi,
proferí una exclamació de joia: -Hola! -i, acostant-se tot afectuós
i afalagador, amb aquell somriure, que cavava graciosos clotets a
les seves galtalles, me pegà una bofetada acaronadora i em digué:
-Goita, noi bufó, quina pila de caça! Oi que t'agrada s'arròs amb
moixonets, caronet des meu cor? Jo ja m'hi tinc ¡ai festa!