El dia no podia trigar a venir. Se va enllumenar la finestra d'una
casa de pagés i vaig pensar: «Això és que la gent es lleva. Senyal
que la matinada és avançada i que el matí no és gaire lluny.» Cap al
poble, sonava veladament una mena de trompeteria, que va confirmar-
m'ho. Era la diana dels galls, que s'alçava muniosa dels
innombrables corrals de la vila i despertava ecos dispersos per les
masies amagades darrera les muntanyes. També vaig sentir la veu
argentina i refilaire d'una dona, que segurament s'esfreixurava
apel·lant i renyant alguna mainada, que li fugia camins enllà, i,
cap a la banda de Sant Pere del Bosc, uns lladrucs de gossos, que
devien senyalar algun vianant. Totes aquestes veus, afeblides per la
distància, l'orella les destriava netament a través de l'aire
cristal·lí, tal com l'ull repara fil a fil els brins d'herba menuda
al fons d'un estany d'aigües clares, però eren quelcom tan llunyà
que un hom hauria dit que la profunda puresa del silenci no se'n
contorbava. Jo les escoltava amb interès perque m'indicaven l'hora,
i no tenia altre rellotge, on consultar-la. Quina cosa més bona era
un rellotge! Aixi que tingués prou dinerets me n 'havia de comprar
un.
Ja em girava per a tornar a la vora del foc, quan vaig sentir,
vingut de cap avall de la muntanya, de Santa Bàrbara, un ronc
estossec, que m'ocasionà certa alarma. Segurament algú pujava pel
costerut caminoi de les vinyes cap al que menava vers el paratge on
erem. Vaig girar-hi la vista i, al cap de poca estona, en un revolt
llunyà, emplateiat de la claror de la lluna, vaig reparar que
apareixia el negrall d'un home. I, el pressentiment del meu cor no
m'havia enganyat, vaig veure que aquell home era un parador. Pujava
la costa cap-jup a lentes i llargues gambades. Portava un gran ramàs
sobre el muscle esquerre i, a la mà dreta, al cap d'avall del braç
llançat, un farcell, que devia ésser de gàbies. Per força havia de
dur la intenció d'ocupar el nostre parany, que era el millor de la
rodalia. Qui sap si, en adonar-se que l'havíem pres, respectaria els
nostres drets? Qui sap? Era un home com un Sant Pau.
Tot seguit vaig avisar els meus companys.
-Lluís, Xaneta, alerta! Mireu : un parador, que ve cap aquí.
Els dos xicots eixiren tot seguit del cloterell i guaitaren amb el
major interès cap a l'indret, que jo els vaig indicar.
-Si, es un home amb un ram, un parador -va dir en Lluís.-Va pujant
amb santa calma, i poc es pensa que l'haguem pres per mà.
En Xaneta es gratà el clatell amb un aire indecís i abatut.
- Crosta! Deu ésser en Llambregues- mormolà. Oi, que a sa seua gorra
li manca mitja visera? Coi! No es pot afinar bé des de tan lluny i
amb aquesta mala faró de quart de lluna. Però... aqueixes camarres,
aqueixa jupa, aqueix balandreig de cos tan disgraciat. És ell,
vatua! I que fem?
-Nosaltres no hem de fer res -vaig contestar. -Es ell el que s'haurà
de bellugar a entornar-se'n un cop arribi aquí dalt i trobi el
parany ocupat.
-A dreta llei sí -va dir en Xaneta. -Nosaltres tenim s'arbre
plantat: això és una bandera, que diu que es castell és nostre. Tots
ets paradors des món ens donarien sa part guanyada, però...
-Però que?
-Que en Llambregues és un bèstia bruta, Vet-ho aquí. Si coneix que
som criatures, ai, ai, ai!...,
-Que vols dir que ens treurà d'aquí per posar-s'hi ell?-preguntà en
Lluís.
-I ara! I doncs per què hem matinejat tant? Per què hem perdut la
nit? -vaig saltar jo, encarant-me amb en Xaneta. -Per què tantes
presses, mestre tabalot? Per què tant patir de fred i d'avorriment?
-Oh, coi! -exclama ell.-Hem guanyat sa raó. Pega'm, home, pega'm, si
coneixes! Que no és alguna cosa sa raó? Quina culpa en tinc jo que
aqueix galifardeu sigu un tros de carn mal batejada, sense
principis, ni vergonya, ni llei de Déu? I encara veurem si
s'atrevirà a propassar-se. Sa raó... és alguna cosa sa raó. -
S'atansà cap a on érem en Lluís i jo i, amb veu baixa i aire
misteriós afegí: -Mireu, sa raó és una muralla; però s'hi han de
posar soldats as darrera que la defensun i sinó...
-Es a dir que ens haurem de batre? -preguntà en Lluís.
-No, coi, no hi podem res a pinyes. Ens estossaria, ens capolaria.
Té un braó de mil dimonis. Ets nostros ajudants han d'ésser
s'astúcia i sa prudència. No us en rieu amb aquest posat de
llàstima, no. Sa prudència és un arma molt fina, molt retefina.
-I com es maneja aquesta eina? -vaig dir jo amb to despectiu.
-Pse! -féu en Xaneta. -Ja veurem. Per de moment sóc de parer
d'amagar-nos. Convé que en Llambregues no ens conegu; que no sépigu
qui el gorda es parany. Es meu pare, que va córrer sa guerra
carlina, sempre m'ho diu: ses forces amagades fan una bella por. Un
cop es parany restu ben solitari, amb es foc i s'arbret, sa basarda
s'hi alçarà de gordiana. Creieu-me, ben amagadets i... moixoni!.
Dites aquestes paraules, s'ajagué al mateix lloc, que ocupavem suara
a la vora del foc, i nosaltres, el meu cosí i jo, a manca de recurs
més satisfactori, l'imitàrem; però jo estava descontent d'en Xaneta.
Havia esperat que ell manifestaria més confiança en la força del
nostre dret i que m'encoratjaria, traient importància a la meva
aprehensió. I no havia resultat així. Ell, que tan solia pintarse-
les de valent, s'havia acovardit tant o més que nosaltres.
-Jo no estic pas gaire tranquil- mormolà en Lluís a la meva orella.
-He sentit a parlar molt d'aquest Llambregues. Diuen que és un
galifardeu tan forçut que aixeca a pols les portadores de verema més
pesants: un home, que no té por de res, que agafa les serps amb les
mans i que és tan mala ànima que soterra els gats de viu en viu a la
platja. I ara figura't que aquest és el seu parany de cada dia i que
no voldrà perdre'l pas. És capaç d'esclafar-nos. Jo crec que hi
guanyarem de fugir ans que arribi aquí dalt.
-Fugir! Mai! Que ens mati. Ens defensarem com lleons -vaig respondre
amb el respir tot esbufegós d'indignació.
Sí, calia que ens defenséssim; però, com? Ah! si jo hagués tingut
l'escopeta del pare, aquella tan bona de dos canons, que mata les
llebres a dues-centes passes! Desgraciadament no disposava de més
arma que un petit ganivet. Me'l vaig treure de la butxaca i el vaig
obrir. Era punxegut, i el dia abans l'havia esmolat tan finament que
tallava un paper a la correguda quasi sense violència. Però, així
que em vaig imaginar l'acció de clavar-lo al pit d'un home viu, se
m'estremiren de soca a rel les orelles i se m'adreçaren d'horror els
cabells. No, lluny de mi tal intent! Ferir a cops de gavinet era
cosa d'assassins. Em defensaria a mossegades i cops de puny.
Mentrestant en Xaneta no parava de rebolcar-se nerviosament, ara
d'un costat, ara de l'altre. A cada moment s'incorporava, treia el
cap per sobre el marge i traüllava per entre les mates. Després, com
si aquell tripijoc no bastés a la seva nerviositat, se posà a
passejar de quatre grapes. Furetejava d'ací d'allà, passava per
davant de la foguera com un galàpat monstruós, se perdia en els
replecs torrentosos de la muntanyola... anava, venia, voltava... Que
redimontri devia cercar? A la fi s'aixecà dempeus. Portava un roc
tan gros que amb prou feines podia abraçar-lo i sostenir-lo apretat
contra el pit i, trampalejant, trampalejant, anà a deposar-lo al
damunt del marge, que formava la cresta del turó. Tot seguit n'hi
traginà un altre, i aleshores vaig compendre que devia haver mudat
d'intent i que preparava la defensa. No era mal pensat. Si deixavem
que en Llambregues arribés al parany, essent tan mala ànima com era,
de segur que esbotzaria a cops de peu les nostres gàbies dels
reclams, capolaria amb quatre manotades el nostre arbret i, amb les
mateixes astelles, que en trauria, ens plançonaria al seu gust; i
nosaltres no podríem pas res contra la seva forçarra. En canvi, si
mentre pujava rostos amunt per a assolir el cim del turó,
l'escometíem des de dalt estant a pedrades i estimbant-li rocs al
damunt, molt seria que no l'estaborníssim ans que pogués arreplegar-
nos. Però era de bon jus atacar-lo ans que ell ens menacés? Amb quin
dret podíem escometre un pacífic vianant, que encara no ens hauria
causat cap dany? Aleshores sí que perdríem aquella raó, que en
Xaneta ponderava tant suara mateix, i donaríem a l'atacat el dret
d'allisar-nos l'esquena amb aquella plançonada, que tant temíem. I
tothom ens diria: «Massa poc! Us està bé!» No, jo no ho permetria
pas. Valia més exposar-se als perills més grossos ans que despullar-
se de la justícia, que ens assistia.
Amb això, vaig acudir al costat d'en Xaneta i vaig advertir-li els
meus escrúpols, avisant-li que ni en Lluís ni jo no agrediríem ningú
que primerament no ens hagués maltractat d'obra. -Volem carregar-nos
de raó -vaig afegir -i ens estimem més ésser màrtirs que
facinerosos. Aixi, doncs, para ment a comprometre'l, entens? No ens
facis baixar la cara. Deixa't d'arreplegar pedres, que no han de
servir de res i... apa! tornem al nostre cau.
Semblava que el xicot ni tan sols m'escoltés. Estava situant una de
les seves pedrasses, i, tot bleixant del fatic d'haver-la duta a
braç i de remoure-la a rossegons per terra, prosseguia el seu
treball. A la fi es redreçà, esguardà tranquil·lament els dos rocs
enormes, que a poca distància l'un de l'altre havia posat sobre el
marge, entre les mates, i, després, encarant-se amb mi, va dir-me:
-Que t'empatolles, cap de trons i tramuntanes? Que somniem, noi tit?
No res de pedrades, no res de batusses. Que et penses que m'he
tornat boig? No vaig a guerra jo: vaig a pau... i a una pau xalada,
si sabeu representar es vostro paper i Nostre Senyor no se'ns gira
d'esquena. -Va abraçar-nos per sobre els muscles, i, acotant a la
seva les cares d'en Lluís i jo, va dir-nos baixet i falaguerament:
-Riurem, creieu-me, riurem. No es xautarà des nostro parany en
Llambregues.
-Apa, doncs -va saltar en Lluís impacient,- explica't d'un cop!
-Es una facècia xalada -va respondre en Xaneta amb un riure ple
d'emoció. -No perdem temps. Ara en Llambregues segueix sa
reblinconada des camí de Sant Joan i sa muntanya el priva de
veure'ns. És sa bona ocasió. Mireu, enfileu-vos cada un de vosaltres
a dalt de cada un d'aquests rocs.
-I què en traurem? -vaig botzinar. -Enfileu-vos-hi, coi! Que és cap
mal això? Ja m'explicaré en acabat.
Vàrem obeir. -Molt bé! -exclamà en Xaneta -així mateix, ben drets,
ben encirats. Ordi! D'un tros lluny no es coneix pas que sa pedra i
ses vostres cames no sigun d'una sola peça. Sembleu dos homenassos.
Ses vostres catracòliques llargues dissimulen sa curtesa dets
vostros cossos. Deixe-vos-les ben descordades... Aixi! Àngela!...
estufades, esbalandrades... Ara, entortolligueu-vos es tapaboques
entre coll i closca ben amunt. Qui no pensarà que sou dos
_americanos_? No en pareu poca de mota ¡crosta!
Va córrer a la foguera i en tragué dos fumallots abrasats de la
punta.
-Teniu -va dir, posant-nos-els a la boca, -fumeu. Això fa homo.
Se va girar del revés el gec i la gorra, que eren folrats d'una
llaneta virolada, i se'ls engiponà d'aquella guisa.
-Sa meua mare mateixa, que passés pes camí des collet, no em
coneixeria. Jo figuraré sa vostra criatura. Trescaré, saltaré,
guimbardejaré... Sa meua mida curta farà ressaltar ses vostres
alçàries... Per això futisquejaré a propet vostre. Que no us
escapu es riure, carets... No és cosa de gresca; ens hi va de ses
costelles.
Dit això, s'apartà per examinar-nos d'un tros lluny i, entusiasmat
de la seva propia combinació i de la nostra patxoca, tornà, tot
repetint de baix en baix a tall de víctors: -ordi, ordi, ordi!...
No vaig poder menys d'admirar l'astúcia del brivall. Per què no
havia de donar resultat? Des del peu del turó, a l'escassa claredat
d'un quart de lluna, havíem d'oferir, efectivament, l'aspecte de dos
homes fets i drets; i en Llambregues, veient el parany ocupat i no
per criatures, de qui li fóra fàcil abusar, probablement no voldria
perdre temps en pujar a un cim que no li servia de camí per a anar
dretament a cap altre paratge. Però, anèu a saber com s'ho pendria.
I si endevinava la treta, que volíem jugar-li, ell pla que ens la
perdonaria!
Amb aquests pensaments el cor se m'encongia amb tremolins; i quan un
estossec aspre m'advertí que el terrible parador anava a presentar-
se al camí descobert, l'esperit se m'esborneià de tal manera que
vaig témer perdre l'equilibri i caure daltabaix del meu pedestal.
-Ara vé... alerta! -va advertir en Xaneta a mitja veu.
De primer no vaig adonar-me sinó d'una ombra llarguíssima, que
invadia el cami descobert i s'hi movia a la manera de la d'un núvol
passatger. Després vaig distingir l'home, que la projectava als
raigs baixos de la lluna ponentina, que el ferien per darrera. Era
el mateix que suara havíem llambregat més avall dins el camí clar de
les vinyes, amb el seu ramàs a coll i les seves gàbies a la mà.
Igual que aleshores semblava ara també que caminés d'esma, brandant
amb aires de mandra, el cos tombat endavant i el cap inclinat cap al
pit, sense mirar enlloc, com si estés pensant en coses llunyanes.
Que n'estava de refiat del seu parany! Que poc es recelava de
trobar-lo ocupat! Era capaç de no adonar-se de nosaltres fins que ja
fos dalt del turó, quan ja la nostra estratagema seria inútil.
Una relliscada d'en Xaneta, no sé si casual o intencionada, provocà
una sorollosa rodoladissa de pedruscall, que esverà el caminant.
Aleshores l'home s'aturà en sec, va alzinar-se i restà immòbil com
una estàtua, mirant cap allà on érem. Després, astorat d'ulls i
bocabadat, passejà diverses vegades la vista de l'arbret a
nosaltres, i de nosaltres a l'arbret, com si no sabés avenir-se de
les insospitades novetats, que descobria. Ho vaig compendre pels
moviments del seu cap i pel flamareig de les seves mirades, tan viu
que triomfava de l'ombra i de la distància. -Ara és el moment crític
-vaig pensar tot corglaçat. I, en adonar-me que l'home, després de
vacil·lar una estona, avançava resoltament cap al nostre turó, vaig
espantar-me tant que ja anava a saltar del meu roc per arrencar-me a
fugir cames ajudeu-me.
Però ans d'haver executat la covarda acció, que ja el meu esperit es
precipitava a iniciar, l'home temut va aturar-se de nou, i el seu
aturament suspengué el meu impuls. L'enemic no es llançava a
l'assalt. Només s'havia aproximat unes quantes passes per observar-
nos millor. Va posar-se sobre les celles una de les seves manasses
estesa a tall de visera i tornà a llambregar-nos intensament,
enviant-nos terribles efluvis de la seva ànima, que talment jo
sentia que em resseguien membre a membre esborronadors i penetrants.
A la fi es degué convèncer de com se les havia amb antagonistes
superiors a les seves forces, reculà com afrontat, pegà una
giravolta sobtada, i, a marxes dobles, desaparegué costa avall en un
dir Jesús.
En Lluís i jo encara romanguérem una bella estona immòbils,
petrificats. A mi em costava de recobrar el respir i, per altra
part, no estava pas ben segur que el fugitiu no mudés d'intent i
comparegués altra volta. En canvi en Xaneta s'havia tranquil·litzat
tot seguit i engegava darrera de l'enemic un seguici de babarotes
murriesques per escarnir-lo en sa retirada: simulà donar-li corda
com a un rellotge, féu acció de desdujar un cap de llivant i
d'amollar-l'hi tot de pressa i, finalment, el perseguí amb un pam i
pipa a dues mans tan teclejat com si n'hagués d'eixir una burlesca
sonata de clarinet, que l'acompanyés en sa marxa.
Aquests gestos m'encoràtjaren, i, aleshores en Lluís i jo davallàrem
dels nostres pedestals i no sabíem el que ens passava. Després de
l'opressió de cor, que havíem sofert, ens sentíem alleujats,
respiràvem amplament, tot ens queia en gràcia i, assorollats per la
vivesa de tantes d'emocions, bategàvem de dents i tremolàvem igual
que si acabéssim de sortir d'un bany fred. No sé quantes de vegades
ens abraçàrem, tot saltant i rient i follejant.
V
Un cop tornats a la vora del foc, que abrandàrem amb la millor
feixina, que restava, vaig felicitar entusiàsticament en Xaneta.
-Ets el millor cap de tots tres -li vaig dir. - Has tingut una
pensada digna d'un gran general. Si no se t'hagués acudit, estàvem
ben perduts.
-Es s'astúcia -va respondre, ensalivant de satisfacció. -Ja us ho
deia jo que s'astúcia i sa prudència eren armes molt fines. Ara
n'heu tocades ses proves.
-Sí que són armes fines -vaig contestar,- però no tothom té
l'enginy, que és menester per a esmolar-les i bé servir-se'n. T'has
cobert de glòria, Xaneta i mira... no vull que això es perdi. Demà
ho contaré als nois d'estudi i tot Blanes n'anirà ple. Veuràs quina
garola armarem a la salut d'en Llambregues! I tots els nois et
voldran ésser amics.
Ell m'escoltava, rient entre carn i pell i brandant el cap en senyal
d'aprovació, però de sobre se li trasmudà la cara i, amb un aire
greu i preocupat, exclamà: -Alerta amb ses criaturades, noi de
sucre! Valdrà més que no xerrem.
-Què? Una facècia tan divertida ¿no ens hem de donar el gust de
contar-la?
-Ets gustos costen cars -reparà ell. -Es clar que un hom s'agradaria
de xerrar-ho i de veure com sa gent s'hi engresca i us en fa ses
seves enhorabones. Però... alerta... mentres nosaltres ens
estufaríem sota ets untets de ses paraules falagueres, en
Llambregues bufaria de ràbia com si li gratèssin s'esquena amb una
estora; i, recelem-nos, quan ens pogués arreplegar pes seu compte, a
sa pell ens escriuria sa solfa de sa seua quimera, i... qui sap? ...
potsefer que algú de nosaltres cantaria es gori-gori final. És un
bèstia bruta en Llambregues. Ens convé callar. Tan poc que costa de
callar! -Esclafí un llarg sospir i afegí: -I tant que un hom glateix
per xerrar!
-Tens raó, Xaneta; no hem de dir res -saltà en Lluís. -Jo et prometo
callar com un mort.
-Tu sí; jo et cree com s'Evangeli; però aquest altre i jo...
Aquí va interrompre la seva frase i aixecà un dit en senyal
d'atenció. Sonaven hores i tots tres paràrem esment a comptar-les.
El vent s'era encalmat i les batallades del rellotge del poble
difonien per l'atmosfera pura i elàstica una dolça música, que
passava en ones tremoloses, les quals, afinant-se més i més a manera
que s'eixamplaven, semblava que anessin a morir com en propi ribatge
als turons i serres de l'entorn.
En Xaneta comptava en veu alta: -una, dues, tres...
-Sis hores! -exclamàrem tots en acabat.
-Via i foris a empaiar s’arbret! -disposà el nostre director,
aixecant-se tot atrafegat. -Vinguen ets reclams! A on heu posada
s'olla des vesc? Porteu matolla per tapar ses gàbies. Ànsia, no
perdem temps. D'aquí a mitja horeta s'auba serà estesa per sa terra,
i ets aucells passaran per sobre ets nostros caps, mofant-se des
nostro arbret desguarnit.
Per més que ens afanyàrem, quan haguérem preparat les nostres coses,
apagat el foc i distribuït a l'entorn de l'arbret les sis gàbies
dels reclams, cobrint-les amb matolla clarera, que les dissimulés
sens enfosquir-les, ja l'ombra de la nit havia perdut la seva
intensitat i nitidesa: l'entelava una blavor, que emboirava la llum
dels estels; i cap a la banda d'orient el cel s'obria amb una
diafanitat verdelosa sobre les calimes de la costa.
Tot seguit començàrem a empallar. En Xaneta, que era més pràctic en
el maneig del vesc, empastava les palles, que li anava allargant
d'una a una en Lluís, d'un manat, que en tenia a sota l'aixella, i
jo, enfilat a dalt d'un roc, un cop empastades, les prenia d'en
Xaneta i les encomanava pel cap sec als canonets de canya, amb que
suara havíem endidalat els branquillons de l'arbret. Aquella
operació era braument entretinguda, i força penosa a causa del fred,
que ens embalbia els dits, ens gelava de peus i ens esmolava,
causant-nos-hi una coïssor insofrible, el tros de les orelles, que
eixia al descobert per sobre els nostres tapaboques. I no hi havia
remei; la tasca apressava i no podíem pas entretenir-nos a saltar
per desendormir-nos de peus, ni a ficar-nos les mans a la butxaca,
per escalfar-les. Quan ens lleguia una mica ens bufàvem els dits,
però no paràvem un moment el treball. Si ens l'haguessin obligat, de
segur que ens n'hauríem queixat de valent; mes ara que ens
l'imposava la nostra propia il·lusió, ningú pensava en deixar-lo.
Només en Xaneta, que era el que patia més amb el maneig del vesc i
l'aigua gelebrída, on havia de pastar-lo, s'exclamava de tant en
tant: -Rellamp, quin grísol s'és girat! Taia més fi que una rasadora
de barber! Això és fred d'auba. Afanyem-nos, afanyem-nos!
Certament, el temps apressava. Es diria que una pal·lidesa freda i
bascosa s'estenia pel cel i la terra. Hi havia un plor i un tremolí
en l'herba.. El llevant era d'una blancor trista, sorda,
cadavèrica... Però tenia quelcom de la cara d'una persona, que
hagués vingut en basca i s'anés retornant: cada vegada que hi girava
la vista hi reparava un canvi de color, cosa que m'alarmava,
estimulant-me a prosseguir l'empallament amb més daler. Aviat fou
d'un groc d'aigua de taronja. Al cap d'una estoneta ja presentava
una color com de carn; i aquella color s'anà escalfant, escalfant
per moments fins a tornar-se tan rosada com la de les nostres
orelles.
De sobte tots els reclams romperen a brillar amb refilets curts i
repetits. -Verdums! -avisà en Xaneta. -Cuitem, apartem-nos, apartem-
nos... que no s'espantun!
Sense ni tan sols encomanar a l'arbret la palla envescada, que tenia
a la mà, vaig córrer cap a un xòrrec i m'hi vaig ajupir al dedins.
Els meus companys també havien desaparegut de les envistes. «Renoi,
verdums! Tan grossos i bonics que són! Si els poguéssim agafar!» I
cert que eren verdums; no s'havia errat en Xaneta; tot seguit vaig
sentir al lluny, cap a llevant, el rut-rut característic, que solen
llançar quan van volant; i no trigaren gaire a fer-se vistents. Eren
tres. Volaven molt amunt, i el sol, que encara no havia eixit a
l'horitzó, devia ja banyar en aquella altesa les llurs panxetes
àuries. Tots tres lluminejaven. Eren tres espurnetes, que s'anaven
dilatant i es convertien en tres estels d'or, palpitants en mig de
la blavor obscura i deserta del cel. «Que bonics! Ah! tocar-los,
posseir-los... quin gaudi!» El meu cor els atreia amb tota la força
del seu desig. Vindrien? ...Canviarien de rumb?
Tot just havia tingut temps de dubtar-ho que ja ells eren arribats i
es movien dins l'aire, quasi en línia perpendicular sobre el meu
cap. Amb el vogament del vol, els glops d'ombra de la conca de llurs
aletes tan aviat s'esvaien com tornaven al seu lloc, a manera d'una
delicada joguina que només fos visible quan la copsessin. Ah!
passaven de llarg. Però no... El nostre reclam va brillar amb més
insistència, amb més fervor i més pit que mai... I ells s'aturaren
com corpresos, es giraren, davallaren... Baixaven en diagonal cap a
l'arbret! Serien nostres. Mes, tot d'un plegat, esclafiren un piulet
breu com un surt i reprengueren el vol cap amunt, cap a ponent, cap
a enllà de les profundes blavors.
-Maleïts sigun ells! -va cridar en Xaneta, reapareguent. -Se'ns han
escapat des puny i nosatros en tenim sa culpa. Oidà! com hem d'hajar
aucells, si es nostro foc, mal apagat, encara fumeja i els espanta?
Tots tres ens precipitàrem furiosos sobre els fumalls i els
calcigàrem amb ràbia, esclafant-los sota els nostres peus; i, no
contents encara d'això, cobrírem amb una verda capa de tomanyins la
carbonitja i les cendres. Després ens acuitarem a completar
l'empallament de l'arbret.
Mentrestant el dia entrava més i més. La calitja marina s'havia
carenat d'una franja d'or, i tot el paisatge, des de llevant fins al
Montseny, s'estremia sota una fluctuació de llum tenuíssima i
vaporosa. La costa estava encalimada. Les serres de Tossa
desapareixien embolcallades per una espessa boira, que esblenava
sobre el cel ses grenyes caragoladiises. De sobte un dels seus flocs
més altarosos s'ablamà com un encenall i foguejaren al nostre entorn
una munió de gotetes de rosada, a faisó d'ullets tafaners i
parpellejants, que la bosquina obrís a espiar la gloriosa sortida
del sol. Segurament l'astre del dia s'alçava ja sobre el nostre
horitzó darrera la fosca calitja.
I aleshores començà el gran moviment dels ocells de passa. Semblava
que n'hi havia una naixor dins el cel. D'on venien? De quines terres
s'eren aixecats? Ningú no podia dir-ho. Apareixien ací, allà, per
tot arreu, com si l'aire els criés espontàniament; eren de primer un
piquet quasi imperceptible dins el desert blau, un punt de vibració
més sensible entre els múltiples punts de vibració de l'ambient;
després, una bombolleta, que va creixent i definint-se, i, més tard,
una petita meravella de color i de llum, que es perdia de vista en
el temps de dir, anomenant-la: és un verdum, és una cadernera... I
quiscun tenia el seu filet de veu característic, un crit rítmic,
acompassat al moviment del vol. Se'ls sentia en bonior a dreta, a
esquerra, lluny, a la vora, per tots els indrets. Segons un hom
parava l'atenció a una banda o a l'altra, percebia la piulada del
pinsà, la veu engorjada del passerell, la nota interrogativa de la
cadernera, el contralt del verdum, el refilet melangiós del lluer...
Cada partícula de l'aire s'animava amb els sons de la vida. Tot el
cel era un psalteri.
Nosaltres sotjàvem l'arbret a una distància d'una vintena de passes,
ajupits darrera la paret seca d'una feixa abandonada. Estàvem
callats, amb els cors oprimits, contemplant amb ulls cobejosos
aquella gloriosa marxa de l'ocellada. Ah! de tota aquella immensa
ruixada de moixons ¿no en cauria una gotellada per a nosaltres?
No trigàrem gaire a veure complerts els nostres desigs. Una
voladúria de caderneres, fenent l'oratjol amb un graciós moviment,
que la feia ondular tota plegada d'avall en amunt i d'amunt en
avall, arrumbà de dret al nostre parany, contestant amb un xarroteig
ple d'amabilitat i falagueria les instàncies del nostre reclam.
Aletejant, aletejant, donà una volta amb certa sospita entorn
d'aquell arbret solitari tan rodó, tan verd, comnat de beines
grogues, lluentes de tendror. Després s'enlairà tota compacta, com
si un buf de vent l'aixequés amunt, amunt... Per fí s'immobilitzà i,
esgranant-se de sobte, totes les caderneretes, que la componien,
caigueren com pluja sobre els cimerols del ram temptador.
-Nostres! -vàrem cridar, corrent enfollits. El nostre aspecte
amenaçador espantà els ocells i volgueren empendre la fuita. Ja era
tard. Aquelles beines grogues lluentes de tendror s'eren aferrades a
llurs plomes, i travaven llurs membres. Pobres ocellets! Alguns, amb
la palla traïdora entravessada de llarg a llarg de les desplegades
ales, que ja no es podien tancar, restaven penjats a les branques
mateixes, que havien pres per reposador; altres queien pesadament en
terra com fruita ventissa; altres esvoletegaven arran del sòl i
fugien a tomballons, aixecant-se, recaient i arrossegant-se com qui
s'entrebanca amb la pròpia faldamenta dels seus vestits. En férem un
bell arreplec.
Quan els tinguérem nets de vesc i engabiats, no ens sabíem avenir
d'ésser posseïdors de tanta de riquesa i de tanta de vida. -Renoi,
hi ha un mascle de set llunes, mireu! -ens va dir en Xaneta,
indicant-nos-el amb el dit. -Mà, quin mascle! -Quina cua! Això és un
ròssec de seda. No ens llegué d'encantar-nos gaire. Tres pinsans,
vinguts no sé de quins indrets s'havien llançat a l’arbret ràpids
com una dardada. Encara no els havíem agafats, ja un verdum feia
l'aleta sobre el ram, es posava dalt d'una palla, fugia amb ella i,
en mig del seu vol pressut, es desplomava de cap i volta al peu del
turó. I, d'ençà de llavors ja no puc posar ordre ni concert en els
meus records. Plovien ocells; no ens donaven temps de refer la
pallada. I tots tres vinga córrer adalerats, posseïts de l'embriac
de la caça.
Era un goig arruixador i barbre el de perseguir aquells volàtils a
la carrera, agafar-los amb la mà i sentir-los dintre el puny
calents, pantejants. Brollava del cor un clam soberg: «Contra mi no
hi val espai, no hi valen ales.»
Ara atrapàvem un passerell de vesta torrada, tan vermell de pit que
es diria qué l'hagués esterrejat sobre un bassal de sang, ara un
pinsà gaiat de groc i blau, ara un verdum, que es girava amb una
actitud d'àliga a becarrejar el dit, que l'oprimia. Encara amb la
presa a la mà, ans d'haver pogut dedicar-li tota l'atenció
admiradora que es mereixia, alçàvem inquiets la vista cap a
l'arbret, i tal volta hi atalaiàvem una raïmada de lluers
empolvorats d'or, birbillejant a la llum del sol amb una vagarosa
bullícia d'ales esbalandrades, o tal volta una cadernera
encimbellada a la palla més alterosa, a faisó d 'una flor virolada i
feixuga sobre un bri tendre, que es va vinclant, doblegant,
tombant... No ens podíem entretenir un moment. Els lluers, sobretot,
s'enamoraven talment del nostre arbret i eren tan innocents, que ni
tan sols la nostra presència els espantava, i, mentre estavem
empallant-lo, acudien a fer-hi garlanda a l'entorn i, així que ens
ajupíem, s'hi abalançaven i queien sobre els nostres clatells.
-Bateiada, bateiada del cel! -exclamava en Lluís.
-Es dia d'entrada. Visca, visca! -exclamava en Xaneta. -Hem estat de
sort.
I allà luny, ací, allà i allà d'enllà, entre les calimes de la
costa, d'una vinya a l'altra, d'una figuera a l'altra, sonava el
tirit-tirit melangiós i fatídic, amb el qual es cridaven els lluers.
Es diria que aquells moixons eren uns petits maniàtics, que,
avorrits de la vida, haguessin resolt suïcidar-se i s'instessin uns
amb altres a realitzar-ho, amb aquell crit melangiós i repetit;
tirit, tirit... veniu, veniu...
La passa copiosa durà fins a deu hores, mica més mica menys. Des
d'aquella saó anà minvant i les agafades ens concediren intervals de
repòs més i més llargs, que prou ens eren beneficiosos, perque
estàvem verament afadigats. Però la nostra cobejança no s'era encara
assaciada, i glatíem pels pocs ocells que pasaven i pels que ja no
venien pas.
En canvi teníem lleure per a visitar tot sovint els nostres petits
presoners, aquells brillants senyors de l'aire, que eren devinguts
esclaus i omplien la nostra gabiassa de tres sostres. Com
protestaven de llur empresonament! Saltaven, s'atropellaven uns amb
altres, es llançaven de cap contra els filferros, que els
retenien... Semblava que haguessin de matar-se amb llurs esforços
inútils per a reconquerir una llibertat, que sens dubte amaven més
que la vida. Llurs ullets, que abraçaven la immensitat de l'espai,
miraven sempre el cel; llurs aletes es plegaven i desplegaven
neguitosament amb l'impuls de llançar-se a l'abisme blau. I que
esplèndids, que règiament paramentats! Com i a on s'havien pintat
tan ricament? Semblava que tota la naturalesa, convertida a llur
servei en gabinet d'agençament, els hagués brindat els extractes de
les seves pintures més belles; la quinta essència dels blaus més
vius del cel i de la mar, dels verds més tendres de les herbes, dels
blancs més purs de la neu, dels grocs més exquisits dels pòllens
lilials, dels carmins més lluminosos del crepuscle, de les
entonacions més suaus i harmonioses de la virolaina de l'iris... Per
a admirar-los en llur màxima pompa era precís veure'ls aleshores,
totjust d'eixarpats, impregnats encara d'aspre ferum bosquetana i
alenosos d'amplituds d'aire-cel; aleshores que al pit dels paserells
conservava encara llustres de mullena aquella taca sagnosa, que fa
pensar en un crim ignorat; aleshores que el tupè dels pinsans
s'alçava encara sobre llur front amb la superbia del plomall d'un
guerrer salvatge; aleshores que encara no s'era esflorada ni poc ni
molt la ruixa elegant de pèl moixí, que s'estufa, arran del plec de
les ales, sobre el pit adamat de les caderneres; aleshores que els
moixarrets i els lluers i els verdums resplendien encara amb
l'espurneig de la soleiada dardosa, que acabaven d'atravessar a raig
de vol; aleshores que tots ells, quasi improfanats, ostentaven totes
les setineses i vellutors naturals a llur plomatge, i semblava que a
voltes retraguessin encara vagaroses fulgències dels clars de lluna
tombats al ras i que guardessin ombres besllumades de les màgiques
verdors de la selva.
Jo no sé pas explicar-los bé aquells encants i, en intentar-ho, tal
vegada fantasiejo sense to ni so. El cert és que m'hi embadalia i
que pensava: «No, aquests ocells no són pas mústics i deslluïts com
els que solem veure dintre les gàbies de les cases. Deuen fer com
les maduixes, que l'endemà de collides ja no semblen la mateixa
fruita. I amb això m'entrava una mica de corcò d'haver empresonat
aquelles aus tan gentils i, en veure com maldaven per escapar i com
s'enfollien de terror quan m'hi acostava per amanyagar-les, el meu
cor els deia: «aquieteu-vos, petits, tranquilitzeu-vos; heu caigut
en bones mans; no us farem cap dany.» Però, un altre pensament més
profund m'entristia: una sorda aprehensió d'haver-lo ja causat
aquell dany.