I
La tardor al meu poble s'emporta tantes de coses i tanta de gent que
és per a mi l'epoca de l'any més desconhortadora. Per tot arreu
ressonen tristos adéus.
Els estudiants prenen comiat de llurs families per a marxar a
ciutat, a la freda reclusió de les aules, després d'haver-se amarat
de sol, de llibertat i d'alegria durant les vacacions. Ah, que de
pressa ha passat el bon temps! Adéu, simpàtics jovenets, adéu!...
Els estiuejants, que animaven la nostra marina amb llurs figures
aristocràtiques, amb llurs vestits vaporosos, amb llurs virolades
ombrel·les, que s'obrien com grosses flors sobre les platges
lluminoses, se'n van cap a la gran urbs llunyana. Cada dia en passen
tartanades, i els nostres carrers van restant més i més deserts.
Adéu, adéu!... Tal volta una fulla seca s'atura, palpitant, sobre
els vidres de la meva finestra, i, terrosa i balba com una mà de
mort, tusta amb tremoloses estremituds... trap, trap... Adéu, adéu!
L'estiu agonitza i cada fulla, que cau i voleia davant meu, me
sembla una de les seves mans que em saluda melangiosament. Ah, tinc
una por del fred i de les llargues nits! Se'n va l’estació joiosa
que amb ses miriades de mans verdes aplaudia les glòries del sol;
se'n va l'estació piadosa, benvolguda dels vellets i dels malalts.
Adéu, adéu!... El vent corna sota el ràfec de la meva teulada, dins
els nius buits de les orenetes; i les orenetes s'allunyen amb vol
aterrat a través de la boira baixa, amb una xiscladissa llòbrega.
Adéu, adéu, adéu!...
Certament, la tardor és el temps dels tristos adéus. Però quan era
petit, amb el cor ple de l'esperança d'una vida, que semblava
inacabable, no en feia cas de totes aqueixes persones i coses, que
s'acomiaden. Millor que se n'anessin els estudiants i els banyistes:
així seria més llibert el camp de les meves entremaliadures. El fred
no em feia por: era el delit, era la gana, era el somni fantasiós de
la nit dels Reis... Venia un temps nou, amb nous jocs, amb noves
diversions, amb promeses de coses no conegudes encara. Visca!
La caiguda del fullam no era sinó que la naturalesa se despullava
d'un vestit vell per posar-se'n un altre de més interessant, que
feia mesos que no li havíem vist: el vestit des verds tendres i
gebrats, de les tofes de neu, dels caramells de glaç... I la
xiscladissa de les orenetes en marxa em feia pensar en la vinguda
dels pinsans, dels lluers, dels passerells... Com recordar-se de les
coses, que se'n van, quan l'enteniment està encuriosit de les que
vénen?
Aleshores tindria jo deu anys i l'entrada de la tardor m'inspirava
les més agradoses il·lusions. Era pels volts de Tots Sants: un
d'aqueixos dies grisos, calms i freds, sense sol, ni vent. Vaig
sortir de matinet. El meu cosí, en Lluís, segut en una de les samals
de brisa, que hi solia haver davant de casa seva per aquelles saons,
enraonava amb en Xaneta, un noi grassó i rabassut, galta-gros com un
àngel barroc. No sé per què em va causar un sentiment de satisfacció
el veure'ls amb els tapaboques entortolligats al coll i am les
puntes dels nassirons vermelles com fruita, que comença a verolar.
-Hola, hola, hola! -els vaig dir tot rient i amb tremolins. -Avui
deu haver gelat., Brrr! ...mireu, jo no puc fer l'ou: tinc les mans
balbes. Oi, quin fred?
Ambdós rigueren i provaren de fer l'ou amb les mans. No, tampoc no
podien! Ai noi!
-Ja és vingut es temps dets piulots -va dir en Xaneta. -Aquest any
han començat d'hora.
En aquell moment passava l'avi Moixell abrigat amb la seva capa i,
traient la barba per sobre l'embós, exclamà:
-Oidà, que no ho sabeu? Avui ha nascut en Pelanassos i li han fet
¡un bateig! Ets arbres s'han llevada sa gorra, es Montseny s'ha
posat mantellina blanca i sa rosada s'és tornada confits.
-Bona, bona! -cridàrem tots. I certament semblava que ens haguessin
donat la bona nova del naixement d'un ésser xamós, que portava
alegria. Havíem de fer quelcom divertit: ho teníem al cor d'una
manera indeterminada. En Xaneta va començar a concretar-ho.
-Si anéssim a parar!... Avui ha d'ésser estat dia d'entrada.
Rellamp, que n'hauríem hajats avui d'ocells, amb sa matinada de
color de cendra i es fred tan viu! ...Rellamp! i es temps de sa
passa no dura gaire. Aviat no hi haura sinó pastorells. Jo m'hi
fonc! Tants de reclams de tota mena, que tinc a casa! Però es vesc
és car... és car... i, aneu!...ets guardaboscos vigilen que hom no
sap on tallar un arbret.
Nosaltres escoltavem bocabadats, gaudint una visió de camps i
aucellades en el deix de cada paraula. Arbret, vesc... Això mancava
no més? jo tenia una guardiola a seny de moneda. Si ara no la
trencava, ni mai! De seguit vaig oferir-me a comprar tot el vesc,
que necessitàvem, i a dur una gabiassa vella, de tres sostres, per
ficar-hi els ocells, que agafaríem. En Xaneta m'abraçà. El meu cosí
va prometre que ans de migdia el masover de casa seva ens hauria
portat el ram d'alzina més formós, que mai haguessin tocat els
vents. Renoi, que bé! Ja estavem endegats, ja no ens calia sinó
sortir i fer feina. Quan?.. Com més aviat millor. Llàstima que no
s'hi pogués anar aquella mateixa tarda! L'hora de la passa és a la
matinada. Havíem d'esperar... Paciència. La parada seria l'endemà
mateix. I el parany? ... Tots tres l'indicàrem d'un plegat: el
Collet de Santa Bàrbara; no n'hi havia d'altre, que li empetés la
basa; aquell collet era una mena de canal, per on havien de passar
per força tots els moixons viatgers, que van seguint la costa a les
envistes del mar. Si el podíem haver rai!... No tenia sinó una
contra: la d'ésser tan desitjat dels ocellaires.
-Ens el pisparan -va dir en Xaneta, gratant-se el cap. -Es noi
Llambregues hi va cada dia de Déu i fins ara ningú no l'ha pogut
desbancar. Se lleva a ses negres de nit i a qualsevol hora, que aneu
as Collet, ja me l'hi trobeu segut as peu des ram bufant-se ets dits
i comptant estrelletes.
-Doncs, a matinejar més que ell! -vaig exclamar. -No, an a mi no
me'l pendria el parany, encara que m'hi hagués de jugar la nit.
Sabeu el que faria jo? Així que els de casa dormissin ¡zist!
m'esquitllaria... i, a fer guarda al parany! -Es sa manera -digué en
Xaneta. -Me sembla que ens enlleirem- va objectar tímidament el meu
cosí. -Jo fa temps que no estic gaire bo i teme... Crec que tan sols
que hi fóssim a les quatre de la matinada...
Quin disbarat! En Xaneta i jo en protestàrem amb tota l'ànima. El
pobre Lluís era un xicot delicat de salut; i en els sécs desmaiats
de la seva cara llargaruda i en el mirar ombrívol dels seus grossos
ulls melangiosos prou s'hi llegia l'ànsia, que li donava la
perspectiva d'una nit al ras. Però nosaltres no tinguérem pietat.
Que s'abrigués bé; no valia res engorronir-se; a tombar aires i
soleiades; perdre una nit no matava ningú; encara li seria bo;
s'enfortiria. No se'n donava vergonya d'ésser tan miqueta? I tan
diguérem que el minyó s'hagué de rendir als nostres arguments.
Acordàrem, doncs, que a dues hores en punt de la matinada ens
trobaríem a la placeta de l'església; i, davant de dos dits, que en
Xaneta ens presentà encreuats amb la major solemnitat, juràrem i tot
que seríem exactes com un rellotge.
A casa no hi tenien pas inconvenient que anés jo a parar. El pare
fins i tot va ajudar-me a netejar i embarrellar la gàbia, i la mare
encarregà a la minyona que em cridés a les cinc. A les cinc, oidà!
Ja qui sap on seríem. Però jo em vaig guardar pla de dir res; i vaig
abaixar els ulls, fent com aquell que cercava alguna cosa per damunt
de la taula, temerós de descobrir les meves intencions amb la
mirada. Prou ho coneixia que, si les hagués declarades, me n'hauria
dut algun arrambatge que no m'haguera agradat. I precisament allò de
sortir de casa d'amagatotis i anar de bella nit munt enllà, boscos a
través, era el que més m'engrescava. Havia d'ésser una aventura d'un
atractiu esparverador. Què veuríem? Què ens passaria? No, jo de por
no en tenia pas. Era valent jo... ben senyat, i amb l'escapulari
sobre el pit. Si ens sortís un llop, prou l'estossaríem en Xaneta i
jo. Tant de bo ens en sortís un! Ara, fantasmes, aparicions de
l'altre món... això sí que m'espantaria. Però, un llop! Pobre
d'ell!... O un lladre de cami ral... ah, llamp!. En Xaneta
l'envestiria per un costat, en Lluís per l'altre, jo... cop de puny
a la boca del cor! Veia l'escena, la somniava amb tots els detalls.
No en valg teixir poques ni gaires de novel·les aquella nit!
A l'hora de costum me vaig ficar al llit, mes no pas per dormir-hi,
no; al contrari, vaig restar amb un pam d'ulls oberts, i amb l'ànima
abocada al pàmpol de les orelles. Sentia la més mínima remor que
feien el pare i la mare dins la seva cambra, immediata a la meva, i
m'imaginava llurs moviments amb la mateixa claretat que si els estés
presenciant. Ara el pare encén un mistet i es posa a fumar segut a
l'espona. Mentrestant la mare es desfà el pentinat i va deixant
sobre la tauleta de nit les agulles de ganxo, que dringuen
minúsculament sobre la pedra marbre. Després s'agenolla a resar...
Xiu, xiu, xiu... La seva oració m'arriba com un vol de mosquits, que
van i vénen, van i vénen... Ara ambdós se despullen... Sento quatre
patacs; és que s'han llevat les botes. El llit cruix... Ja hi són.
El pare bufa per apagar la candela; les crétues de la porta
s'enfosqueixen; sento el lleu xauxinar del caramell, que l'home
prudent acaba d'esmocar amb els dits... Bona nit, i bona hora.
Però, no s'adormen encara. Se les varen donar a conversar i, garla
que garla. La meva agitació em pintava tan violenta la marxa del
temps que vaig arribar a creure que caurien les dues de matinada
abans que es fossin adormits. Quina manera de desvetllar-se! I que
anava llarga la cosa. La mare no volia callar: torna que torna, dali
que dali, amb un rum-rum de paraules contorbador. Feia una pausa i
reprenia la verba. Sempre li restava quelcom al pap. I el pare
escoltava i aprovava, fins que, a l'últim, després d'un sermó llarg
d'ella, se li va girar d'esquena, tot dient amb la seva veu grossa
mig ofegada per les robes del llit acotades a la boca: -Tens raó,
Antonia, tens raó. Ja l'eixalarem.
Parlaven per mi? Haurien tal volta endevinat?.. Si aquell mosca
morta d'en Lluís hagués xerrat alguna cosa, li havia d'estampar els
cinc dits a la cara. Amb mi que no s'hi fiqués, i si de cas... Vaig
brandar el puny. I en aquestes el rellotge de la parròquia esbombà
brunzidores deu campanades. Tot just eren les deu!
Les dues hores següents varen ésser una eternitat. A la mitja nit,
cansat ja de fantasiar, de jeure, d'incorporar-me i de rebolcar-me
de tots costats, me vaig vestir. Havia deixat en un recó de la
cambra l'olla de vesc i la gàbia. Vaig anar a palpar-les i em vaig
ensajar una estona a dur-les amb una sola mà, a fi que l'altra em
pogués restar lliure per a obrir les portes. Si, la cosa era fàcil.
Una volta provada no calia pas repetir-la cop i recop; i, per altra
part, com que no m'havia calçat les botes per por de fer soroll, els
peus se m'enfredoraven sobre l'enrajolat. No hi havia més remei que
tornar al llit; però no m'hi vaig voler ficar; vaig estimar-me més
asseure-m'hí amb les cames penjant; i allí, en aquell banc de la
paciència, escolta que escoltaràs, esperant les campanades del
rellotge, vaig deixar passar el temps com una riuada de dolor. Que
n'hi cabien de palpitacions d'un quart a un altre quart! Vaig dir
parenostres, vaig recitar versos... Res no m'era plaent: ni l'oració
em sortia del cor, ni la poesia m'hi arribava.
De cop i volta va omplir-se d'un ronc esvalot tot el camp, abans
silenciós, de la meva audició. Era que el pare acabava de despertar-
se amb una ratxa de tos. Com tossia! I després se va moure amb una
fressa tal, que vaig creure que s'aixecava per venir a sotjar-me. Me
vaig veure perdut. Vestit com estava, me vaig acotxar dins el llit
fins al coronell, més de pressa que un nedador no s'afusa a la mar.
I vaig restar arrupit, quiet.
Me va semblar que la porta cruixia, que el sostre tramblava sota el
pas sord d'un peu descalç. A cada moment esperava sentir el palp de
la mà del pare sobre el meu cos. Però no, no venia.
Poc a poc em vaig anar tranquilitzant i em vaig allargassar
descansadament, tot aplanat, tot rendit. El meu cap s'enfonsava al
coixí amb dolç engorroniment; el meu cos s'amollava a la tovor i
escalforeta del llit; la fosca i el silenci s'emparaven
placèvolament del meu cor i les meves idees s'esfumaven,
s'esfumaven...
Sense torbar la meva agradosa passivitat, van destacar-se sobre les
meves parpelles closes unes visions com de llanterna màgica. Vaig
veure la cara d'en Xaneta, amb els seus ulls menuts i llampants, el
seu nas enravenxinadet i les seves galtes xamoses, aclotades per un
somrís. Flotava dins un ambient obscur tota arruixada de llum i,
fent ganyotes, fent ganyotes, s'anava transfigurant. El nas mòbil
creix i s'apirrossa, les galtes s'esllangueixen, la boca
s'aixarraca... Oídà, vet allà la cara d'un vell mofeta, plena de
sots i tavelles, coronada d'una blanca lluïssor de cabells. Em fa
l'ullet, somriu amb malícia, se fon... i al lloc, que ocupava,
apareix tot seguit la testa d'una dona: un rostre grassàs, rodó,
lluentós, amb tres rotllos de papera sota la barba. Després...
Després, no sé quant de temps després, vaig tirar-me daltabaix del
llit, desvetllat tot d'una per la idea de la realitat. O desgràcia!
M'havia adormit. Ja devia ésser clar. Quina pega! Que pensarien de
mi els companys? Però... qui sap? No es veia pas gens de claror per
cap escletxa. Era precís sortir, encendre llum i mirar el rellotge
de la sala. Vaig cercar de palpentes.. A on redimontri era la capsa
de mistos?.. Si... cucut!... no havia pensat a fer-ne posar cap a la
tauleta de nit. Estava ben fresc, doncs. Quina resolució pendre?
Atuït, vaig tombar el front sobre la paret i no sabia coordinar cap
idea. I, mentre estava així vaig sentir que el _sereno_ cantava...
lluny, lluny... amb una veueta feble com la d'un eco. Ah! com el
vaig escoltar!... Hauria sentit el vol d'una guinjola. «La una i
tres cuartus.» Tres quarts de dues. Estava salvat. Era precisament
la meva hora. Me vaig posar les botes a sota l'aixella, vaig agafar
la gàbia i el vesc i a poc a poc, a peu de mitja, vaig sortir de la
meva cambra. Havia de marxar d'esma; però... bah! ...sabia tan bé
els passadissos, recons i catabaumes de casa, que no tenia pas por
d'esgarriar-me. M'anava representant dintre la fosca impenetrable el
tirat de les parets i la disposició dels mobles, peça per peça. Aquí
ha d'haver-hi una taula, allí, el sofà, part d'ací ve a caure
l'estudi, part d'allà, el menjador... Endavant!... seguim, passem,
girem, voltem... De cop i volta me vaig topar amb un tocom
inesperat, Per força havia d'ésser una calaixera, sinó que la tenia
més a prop que no em pensava. Palpo i... me va causar l'efecte d'una
monstruositat.., vaig trobar uns relleus estranys, uns petges
corbats i bonyeguts, unes pampolades de fusta, que brollaven de tots
cantons com si m'envestissin.., Que rediantre significava aquella
transformació? Allò era un moble, però quin?, Palpa que palpa, no em
va costar poc ni gaire de fer entrar al meu magí la percepció clara
del moble, que estava tocant. Devia ésser la consola... Amb tants
d'enfarfecs no podia ésser sinó la consola. Però, si precisament jo
la suposava a la banda oposada! Em vaig trobar desorientat d'una
manera, que no es pot dir.
El mapa, que m'havia dibuixat dins el cervell, era fals, calia
rectificar-lo, desfer-me'n; mes ell s'havia gravat tan fortament que
se m'imposava i jo no sabia pas prescindir-ne. Vaig haver de seguir-
lo tant si com no i, creient assolir la porta del passadís, vaig
anar a parar de nassos a una balconera. Se diria que la sala havia
fet una giravolta; i, sols després d'haver donat el tomb complet i
d'haver examinat totes les portes d'una a una, vaig adquirir el
convenciment d'haver trobat aquella per on havia de sortir.
Ara el cas era obrir-la sense soroll. No, per falla de precaucions
no em perdria. Vaig girar el pom amb la major suavitat i vaig anar
empenyent a poc a poc, a pleret, a pleret... Però, draga'm, terra!
encara no havia badat dos travessos de dit el batent, va esclatar un
grinyol tan fort, despertant unes ressonàncies tan baladreres, que
no va semblar sinó que haguessin romput a lladrar una munió de
gossos, pobladors fantàstics de les tenebres. Vaig flectar les cames
d'esglai i vaig fer d'esma amb els llavís aquell so sibilant, amb el
qual solem reclamar silenci d'una persona: xxt!...
M'hauria sentit algú? Amb el cor palpitant i l'alè aturat, vaig
romandre escoltant una bella estona. No, no es sentia ni un piu.
Vaig agafar altra volta el pom i vaig tornar a empenyer la porta,
encara amb més suavitat i delicadesa que la primera vegada. No hi
havia manera. Al més petit movíment les frontisses encarcarades i
rústegues craquejaven amb un castanyoleig, amb uns pims i pams, que
retrunyien i es multiplicaven desesperadament per tota la peça. Vaig
haver de suspendre l'operació. I doncs?.. El temps anava passant i
els companys se cansarien d'esperar-me. Resolució i foris! Valia més
produir un soroll curt, per fort que fos, que no pas molts de
seguits. Maleïda porta! Vaig agafar-la amb un impuls vehement i la
vaig obrir de bat a bat d'una sola batzegada. I, no res, no va fer
ni la fressa més lleu.
Les altres portes ja no em donaven tanta d'ànsia perquè distaven més
de la cambra del pare. Grapada a la una, grapada a l'altra, en un
moment vaig ésser a l'escala. Però els meus treballs no eren pas
acabats. Així que vaig haver tancat el cancell em vaig recordar que
havia de passar per davant del portaló de la carbonera, un catau
llòbreg, que sempre m'havia feta una gran basarda. Amb la fosca no
podia pas obirar-lo, però sabia que era allí, obert sobre el segon
replà. Vaig pegar-hi llambregada amb terror i vaig reparar-hi una
cosa blanquinosa, una mena de mà, que em feia senyes. Aneu, atanseu-
vos-hi. Tot jo vaig sentir-me amarat d'una freda suor. Li va venir
d'un no-res com no em poso a cridar. Vaig arrambar-me d'esquena a la
paret, a un recó, i no gosava moure-me'n. Ni tenia cor de seguir
avant, ni gosava tampoc girar-me per entornar-me'n al pis: volia
estar a l'aguait de la fantasma. I, així, mirant sempre de fit a fit
cap a la carbonera, ja desenganyat de poder sortir de casa, vaig
anar pujant l'escala de reculons, decidit a retirar-me a la meva
cambra.
Arribat al cancell, ja havia començat a furetejar amb la clau, per
obrir-lo, quan la idea de la parada i dels companys, que
m'esperaven, s'emparà de mi amb nova força, paralitzant els meus
moviments. Perdre una ocasió tan somniada, que m'havia costat ja
tants d'afanys, tantes d'angúnies, i perdre-la quan ja no em
separaven del carrer més que algunes passes, quan s'escolaven els
darrers moments de l'hora desitjada! Com se burlarien de mi en Lluís
i en Xaneta! Quina excusa podría al·legar? I el jurament, que havia
fet! Va entrar-me una gran desesperació; i de cop i volta la meva
voluntat va desplegar-se poderosa per sobre les terrors i em va
llançar... Si, em vaig sentir llançat, engegat.. Ja no era possible
reflexionar. Amb els ulls clucs, amb els cabells eriçats, amb una
mena d'udol, mig d'espant, mig de valentía feréstega dintre el cor,
vaig davallar l'escala a bots, arruixat, desafiant-ho tot.
Crec que si mai he tingut quelcom d'heroic va ésser en aquella
ocasió. Vaig atravessar l'entrada corrents, vaig arrapar-me a la
portella amb la mateixa energía que si m'abraonés a un enemic, vaig
aixecar la balda d'una manotada i... ja sóc al carrer!