Quants d'anys han passat, amics lectors, d'ençà que a les portes del
meu primer i darrer llibre de proses ens coneguérem, tot llegint-hi
la mateixa devota inscripció, que encapçala el present! Aleshores,
en acomiadar-me, us vaig prometre que, si Déu Nostre Senyor em
mantenia el delit i vosaltres trobàveu agradosa la meva obra, no
trigaria a posar-vos-en d'altres a les mans. I, certament, vosaltres
la rebéreu amb tant d'entusiasme que jo no podia pas desitjar més.
Si me'n vaig sentir d'elogis! Si en vaig heure d'enhorabones! Doncs
bé, això, que en vosaltres era tot generositat i noblesa, fou sense
dubte un mal per a mi, perquè (vull confessar públicament aquest
secret del meu cor) va estufar-se'm en tanta de manera la vanitat,
que ja el rei no m'era bon mosso, ni cap barret prou lluent, i vaig
creure que, si ventava una crescudeta més, aviat Cervantes i els més
grans prosadors no podrien de menys que cridar-me al rengle. Mireu
si n'era de presumptuós! Ah!... però era un estat d'esperit molt
agradable.
No en vaig dir res a ningú, és clar; al contrari, vaíg ésser prou
discret per a amagar el meu estufament sota una llarga sobrevesta de
modèstia, que em vaig endegar a faisó de certes faldilles amb
corrioles, que una meva cosina molt fecunda solia usar, en fer-se
grossa; i així vaig anar tirant, com tants d'altres, que pateixen
del mateix mal i, el disimulen amb el mateix artifici. Però les
meves traces no degueren plaure al bon Pare de tots i, quan menys
m'ho temia, em va pegar una clusca, que cuidà estabornir-me; forta,
forta de veres, i, amb la sotragada, aquella meva pensa, de la qual
estava jo tan orgullós, s'assorollà de soca a rel i es migrà tant de
la saba que, lluny de poder fruitar per als altres, amb prou feines
arribava a viure. Oi quina lliçó?
Aleshores vaig haver de compendre, si us plau per força, com això
del talent és una cosa de Déu dóna, que constitueix un deute i no un
crèdit, i la meva vanitat hagué de pagar una setena d'humiliacions
per cada goig, que havia assaborit. Car venien a casa els meus
aficionats i, per a llurs testes, em demanaven algun d'aquells
fruits olorosos, que en altre temps llevava, i jo no tenia més remei
que declarar-los la meva penúria i dir-los com era buida la meva
cisterna. Si no em creien i insistien en la petició, era un turment
per al meu cor, que els amava i desitjava complaure'ls. Si em
creien, era un dol. Ells se retiraven amb aire de llàstima i jo
restava tot sol i trist amb el meu mort.
¡Quantes de vegades vaig maleir la petita fama, que havia adquirit
el meu nom! Mes, en això tampoc no era prou just, car si aquesta
petita fama m'ha ocasionat molèsties, m'ha obert, en canvi, moltes
de portes i molts de cors, i m'ha proporcionat satisfaccions
inefables. No, no m'han pas mancat consols. Àdhuc puc dir que en mig
de la meva pena he gaudit d'un privilegi concedit segurament a pocs
homes: perquè, havent romàs a manera de mort una pila d'anys, he
tingut el goig de veure que m'anava sobrevivint la meva obra, la
qual, amb tot i les seves disbauxes de llenguatge i sa curtesa de
dimensions, no sols no desdeia, sinó que s'afermava a l'embat
destructor del temps i de la mudança dels gustos.. Oi més, sempre
que em girava a contemplar la meva petita figura literària, se
m'apareixia pura com la d'un àngel, sense cap ombra d'odi, sense cap
arruga de perversa intenció al front. Amb quin descans podia
desitjar que perdurés a la terra com un senyal del meu pas! Amb
quina confiança podia invocar-la com a testimoni a l'altre món! ¡Que
infeliç l'escriptor que no pugui dir això mateix de la seva!
I heu-vos aquí que, ja vell, vaig anar ressuscitant a poc a poc a la
vida intel·lectual, i aquella ànima, que hi ha dintre totes i cada
una de les coses, va tornar a somriure'm simpàticament, i d'any en
any vaig anar cobrant més i més delit. I, és clar, la ploma em venia
a les mans. Com no, quan remembrances i visions encantadores ho
sol·liciten a manera de requesta i un hom sent a la boca la dolça
pruïja d'una verba, on guspireja l'enginy com una escuma de fervent
xampany? Ah!... quan aquesta verba vessa del cor!... En certes
ocasions l'escriure és una necessitat i una delícia.
Però no escrivia per a vosaltres, amics lectors. Entenia que les
obres, que se us han de donar, són les que neixen, no sols d'una
perfecta sanitat, sinó d'una exuberància d'esperit; i jo era un
convalescent. En flacar una mica la meva vena, deixava la tasca; en
trobar la primera dificultat greu, abandonava l'obra. M'embrancava
tal volta per altres camins, als quals em cridaven visions més
fresques i misteris d'una poesia tot just pressentida, que
m'encuriosien; i, un cop la ruta afressada quasi del tot, la deixava
també per una altra de més temptadora, que recorria tal volta a
salts, a salts. Així és que al cap d'alguns anys la meva cartera era
plena de treballs, peró tots incomplets.
Perquè fossin publicables em calia un gran esforç: completar-los,
polir-los, recopiar-los; i el cor no se m'hi abellia pas. Ni, per
què? No es ressentirien sempre ací i allà d'alguna feblesa? No
respirarien tristor i desengany, així com les meves produccions
primeres respiraven optimisme i alegria? No acusarien repapieses de
la vellor en mig de la generació nova? No avorririen en comptes
d'entretenir i agradar? No, no tenia cap desig de publicar-los.
M'han dit que aquesta desgana de publicació i aquesta meva
desconfiança venien d'una rel de vanitat; i potsefer que no ho
errin, car és una rel que no mor mai completament dins el nostre
cor; però jo voldria encomanar aquesta mena de vanitat a molts i
molts, que la pateixen d'una humor totalment contrària. Què
s'estaria bé al món de les lletres! Què se n'estalviarien de diners
i de males estones! Si de cada deu llibres se'n follessin nou, que
fossin els més dolents, fins i tot no es patiria tan sovint de mal
de queixal i de migranya.
Quina llàstima que... Però, que vaig a dir? Ara ja no m'escau el
plany, perque he trencat el meu propòsit i ja no predico amb
l’exemple. He fet l’esforç, aquell esforç, que em repugnava: he
repassat els originals del temps de les meves revifalles i,
aprofitant una altra revifalla més llarga, he triat els que m'han
semblat millors, els he acabats, els he polits i... aquí van a tot
risc. M'han mogut a publicar-los les instàncies d'una persona, a qui
en certa manera dec obediència, i les del meu bon amic, el gran
líric català, En Josep Carner, que, més d'un any ha, va recaptar-
me'n la promesa i d'ençà d'aleshores fa repicar campanes anunciant
la funció. Aixó sí, puc assegurar-vos, amables lectors, que he posat
els meus cinc sentits en aquesta obreta, treballant-la tan bé com he
sabut abans d'oferir-vos-la, de manera que, si us desplau, no serà
per desatenció meva, sinó per motius sobre els quals no pot res la
meva voluntat.
Heu-vos aquí explicades les causes del meu llarg retraiment i de
l'aparició d'aquest llibre: notícia, que m'he cregut en el deure de
donar-vos, no per l'interès que pugui tenir en relació a la meva
persona, sinó per les ensenyances, que enclou, i perquè és de
cortesia.