Vaig respirar. Em sentia protegit pel gruix de la porta interposada
entre jo i la pavorosa carbonera. Però quina nova emoció! El pas
atrevit era donat. Vet-em aquí fora de casa, escapat furtivament, al
bell cor de la nit. L'alta nit! Vaig examinar-la amb l'interès
temorenc de qui lluca els secrets d'una cambra vedada. No em
semblava la mateixa nit, que solia veure a les vetlles, sinó una nit
més augusta, més misteriosa, més esquerpa, que es diria que s'hagués
de ressentir d'ésser visurada. I em vaig mirar el cel amb una
curiositat voluptuosa i esparveradissa.
La lluna no es veia. Estava amagada darrera una negra cortinassa de
núvols; i sa blanca claror, embromant-se en filtrar a través de les
voreres primes del vapor, sobreeixia pels cimals en forma d'una
boireta lluminosa com la que produeix el fòsfor en l'obscuritat. Que
n'era de suggestiu aquell efecte de lluna! Feia pensar en la llàntia
velada dins l'alcova d'un malalt; inspirava recolliment, reserva, la
idea d'un son, que convenia no trencar.
I vaig abaixar els ulls. Quina quietud més profunda al meu entorn!
No es sentia més soroll que el de la ressaga, que fressejava
rítmicament amb el compàs d'una respiració tranquil·la, amb la qual
semblava que alenés suaument la naturalesa dormida. No transitava
ningú. El carrer se badava a la soletat, desert, mut amb un
callament de sepulcre, les portes tancades, les finestres sense
llum. Un cap i l'altre es perdien en ombres; i les poques cases, que
s'obiraven, arrenglerades en dues fileres, ullprenent-se de fit a
fit amb el miralleig de llur vidrim, agafaven l'aspecte de cares
fantàstiques, esblanqueïdes, d'ulls oberts i morts, com sorpreses
per una son magnètica en mig de llur encantament. Jo aleshores no
havia pas sentit a parlar de magnetisme; no era cosa d'aquell temps
al meu poble; però ara, que en tinc esment, no puc menys de fer
aquesta comparació. L'adormiment era per tot arreu. Se'l sentia com
imposat. L'imperatiu «dorm» flotava per l'espai com una volició
divina.
Arrupidet, segut a l'acera, vaig calçar-me les botes. Després vaig
empendre la marxa mig de puntes, engreït, per una part, del meu
atreviment i, per altra, encongit de cor i amb l'aprehensió, no ben
definida, d'haver-hi als meus passos quelcom de profanador. Vaig
enfilar el carrer pel mig, pel punt més clar, i anava llambregant
amb recel la fosca insondable dels carrerons i sotavoltes. La remor
dels meus peus despertava de vegades alarmants ressonàncies dins
aquelles sepulcrals profunditats, sorolls inesperats i sospirosos,
que estremien el silenci com amb un surt. Si els companys no acudien
al lloc de la cita, me veuria ben espantat. On anar? On recollir-me?
Pocs passos havia donat quan em va sanglaçar un esclat estrident,
esborronador. Vaig aturar-me en sec. Ah! ...era la porta de can
Lluís; i té, vet-el allí que surt tot acoforrat amb la seva gorra
peluda i tot engavanyat amb el seu garringot de coll alt i valones
braceres; unes valones que semblaven les ales de pèl moixí d'un
aucellàs de niu. Sí, era ell. Duia a la mà una bombeta d'oli encesa,
que li enllumenava la cara, aquella cara llarga i ullerosa, que
m'era tan coneguda. Com se m'eixamplà el cor! Quina naixor d'alegria
dintre tot el meu ésser!
-Lluís. -Ramon. -On tens el ram? -Es aquí.
El tenia darrera la porta. Se'l carregà al muscle, deixà la bombeta
a l'entrada, tancà la porta i vingué a ajuntar-se amb mi, agafant-me
d'un braç. Estava emocionat. Reia i bategava de dents.
-Gràcies a Déu que ets comparegut -me va dir; i, deixant-se portar
d'una distensió d'esperit comunicativa i afectuosa, me va explicar a
borbolls les angúnies, que havia sofert. -He fet nit aquí, a
l'entrada, sobre un piloc de brisa seca. El llum se m'apagava per
manca d'oli... L'havia d'anar decantant perque cremés... Me moria de
por... Creia veure l'ànima de l'avi en un recó fosc... Quines coses,
Déu meu!... I no gosava sortir al carrer tot sol. Sotjava pel badall
de la porta, esperant que passessis; quan t'he vist, só tornat de
mort a vida.
Mentre parlava anavem caminant. Que era simpàtica aquella
ingenuïtat, aquella senzillesa! Jo n'estava ben agradat; i, amb tot
i això, no em vaig pas decidir a imitar-la, i em vaig mantenir
reservat sense confessar les meves febleses. Volia passar per
valent.
Ambdós estàvem alegres i delitosos. En un moment assolírem la
placeta de l'Església; I, així que hi fórem arribats, ja atalaiàrem
en Xaneta, que pujava per l'Escala Nova, carregat amb la baluerna de
les set gàbies dels reclams, lligades amb cordelles i embolicades
amb un davantal de dona.
-Ens hem portat com uns homos! -exclamà per via de salutació, en
reunir-se amb nosaltres.- Es s'hora exacta. -Va revistar ràpidament
els nostres entriquells. -Esta bé: s'olla des vesc, sa gabiassa, és
ram; esta bé -mormolà; i, després d'escampar una mirada per cel i
terra. -No havíeu sortit mai an aquestes hores? -va preguntar-nos. -
Això és sa vera nit. Oi, quina feretat?
En Lluís i jo convinguérem que allò era realment la vera nit i que
feia basarda; però vàrem dir-ho amb una tranquil·litat d'esperit,
amb un somrís tan placèvol! Aquella basarda ja no ens encongia, ni
anguniava. Que n'era de diferent de la que havia sentit en trobar-me
sol al carrer de casa! Ara veia les coses d'una altra manera. Vet
aquí un poble de dorments. Vet aquí que la nit és com un mantell
estelat, que Nostre Senyor, bon pare de families, estén sobre la
gent cansada del treball del dia. Passaven unes idees així pel meu
cervell. Experimentava un sentiment de pietat i de dolcesa més aviat
que de por. La imposició de callament, que suara m'havia cohibit amb
tanta de força, havia perdut sobre meu la seva virtut sagrada d’ençà
que m'era reunit amb els meus companys. Que me'n sentia de valent a
llur costat!
Bah! La por era una falòrnia. Em vaig posar a parlar alt.. ben alt,
i m'agradava de veure que no passava res d'extraordinari. No puc dir
els gaudis d'amor pròpia, que hi havia en allò d'esqueixar el
silenci amb una veu ardida, que s'esbandia pels murs de l'església,
assorallant-los vagarosament. Ma, noi, quina remorassa! I, no res,
el cor restava tremolós un moment, però tot seguit es temprava i
enfortia. Hi havia plaer a cercar aquella emoció. Tornem-hi. Tots ho
provàvem, cada volta amb més desvergonyiment. En Xaneta deia amb
fanfàrria: -Sa nit no es menja dingú. Ja podeu cridar i xarnegar:
tot ho aguanta.
Àdhuc en Lluís s'hi divertia; i, tot mordius, mordius, treia de tant
en tant la boca de dintre el coll del garringot i feia «ah! ah!» per
a despertar algun eco.
De sobte va sonar una remor sinistra, i una cosa negra i voleiosa
ofuscà els nostres ulls. Tots tres pegàrem bot, esglaiats. -Ai,
Maria Santíssima! - Però de seguit reparàrem que la causa de la
nostra alarma no era més que una fulla de pàmpol, que el vent hauria
duta de qui sap on.
-Mal llamp sa fua! -exclamà en Xaneta.- Ja m'ho havia mig pensat que
era una fua. En cauen tantes per aquest temps! No... jo no m'hai
espantat, jo; sinó que sa prudència... Qui anava a sebre quina mena
de virosta li venia as damunt? Sa serva és una cosa, sa por... una
altra..
Es clar, qualsevol hauria fet igual. No, vàrem decidir que no ens
havíem espantat gota. Unicament en Lluís va manifestar que ell sí,
que de primer moment havia tingut un bell esglai i que havia temut
un càstig de Déu. I ara! Un càstig! I per quin pecat?
Rient d'aquella sortida d'en Lluís, vàrem baixar per l'escala dels
Valls i vàrem enfilar el carrer de Raval. Allí vàrem tenir un mal
encontre: el d'un _sereno_, que ens eixí de trascantó i ens empaità,
abocant-llos als ulls la resplendor enlluernadora del seu fanal. En
Lluís i jo no sabíem com amagar-nos; ens tapàvem la cara amb els
abrigalls i donavem voltes per posar-nos l'un darrera l'altre, cosa
que era impossible que aconseguíssim tots dos alhora. Temíem que si
aquell home ens coneixia contés a casa a quines deshores de nit ens
havia trobat. En Xaneta va creure que la nostra por era d'altra mena
i, escudant-nos amb el seu cos, va dir-nos ràpidament, en veu baixa
i amb aires de protector:
-No us espanteu. Ets _serenos_ no són cap gusarapa. Son gent de bé. Jo
el conec aqueix. Es un homo, que es diu Tià, veí de casa, més bo que
es pa blanc i més xalat que un joc de bitlles. Deixeu-lo per mi.
Va alzinar-se tant com pogué, alçant el cap, botint el pit i
estirant les cames, i -Hola, Tianet -va dir en to familiar. -Que no
em coneixeu? Sóc es noi de s'espandanyer, en Xaneta... sabeu?
-Ah! mala pua! -exclamà el _sereno_, atansant-se'ns. -I a on vas?
-Anem a parar arbret.
-A parar arbret a negres de nit!
-Si.
-A parar arbret! A no ésser que vajus a òlibes o mussols!... Qui
t'ha enganyat? Ja saps quina hora és?
-Prou que ho sé. Matinegem per por que ens pispin es parany.
-Matinejar és! Llamp de rellamp! -exclamà el _sereno_; i esclatà a
riure amb tan abundosa riallada, que la seva boca no en podia haver
més i tot ell es botia i sacsejava, no podent dar-li pas suficient.
Nosaltres aprofitàrem aquella ocasió per esquitllar-nos d'aprop seu.
Tot just sostrets de l'enlluernament del fanal, l'ombra ens queia
sobre els ulls com un drap negre i espès; no vèiem pas a on posàvem
els peus; però dins l'obscuritat cercàvem precisament la salvació.
Amunt i fora! Corríem contents, satisfets, enriolats, encepegant amb
les pedres, entrebancant-nos uns amb altres... Ens havíem escapat
d'una de bona. El _sereno_ no ens havia conegut, ni a mi ni a en
Lluís; i el sentíem que continuava rient part d'avall del carrer,
amb un riure ronc i trontallós com soroll de roda de carro, que no
interrompia sinó per a repetir amb veu embofegada i xisclosa aquella
seva exclamació, cada cop més admirativa: -Llamp de llamp de
rellamp!
Quan eixírem del poble una òliba ens saludà des dels murs de
l'enderrocat palau dels Cabreres.
-Mal brom l'escanyu! -va dir en Xaneta.- No sentiu s'olibassa?
Mentre que no ens dugu malastrugança... Bèstia més suturna! Xucla
s'oli de ses llànties i sent venir sa mort. Tres dies abans de morir
es meu oncle... xut, xut, xut... va cantar tota sa nit a sa xemeneia
de casa, ella, sa mala bruixa. Només predica desgràcia. Mal brom
l'escanyu!
Anàvem molt de pressa. El cami era rost i mal pujador. En Lluís va
començar a queixar-se de dolor a la melsa i no ens podia seguir.
Aleshores li vaig pendre el ramàs d'alzina, que era molt feixuc, i
li vaig donar els meus farcells, que eren lleugerets. Em feia una
llàstima, pobre xicot! Com pantejava! Amb tot i haver-lo alleujat de
càrrega, s'anava endarrerint, s'havia d'aturar de tant en tant per a
revenir-se, i, quan ens avançavem gaire, ens suplicava quasi plorant
que no l'abandonéssim.
Això ens obligava a fer parades.
-Quin noi més ròssa! -rondinà en Xaneta de baix en baix a la meva
orella durant una d'aquelles esperes. -Poc que el voldré mai més. No
sé per què s'hi ha d'embolicar en coses d'homo un neulím de
criatura, que encara necessita que sa mainadera el duga a coll. Uix!
A cada quatre passos se li nuen ses canonades de sa freixura i li
fan figa ets tendrumets. Es un fàstig això.
Jo patia per l'un i per l'altre.
Vaig agafar en Lluís pel braç i l'ajudava.
-Apa, arrapem-nos-hi plegats; aviat serem a dalt.
Però, amb tot i la meva ajuda, després d'una pujada molt violenta,
restà llassat i ens haguérem d'asseure a un marge a reposar.
En Xaneta romangué dret, botzinant entre dents, amb l'obsessió de
témer que trobaríem el parany ocupat. Es girava d'ací d'allà,
brandava el cap, deixava les seves gàbies en terra amb un moviment
de mala humor i tornava a pendre-les com si anés a posar-se en
marxa; estava neguitós; i a la fi, quan jo havia ja fet pensament
d'aixecar-me, va sortir de polleguera i, encarant-se amb mi, va dir
reganyosament:
-Que ens hi hem de fer vells aquí? Ai vatua! Ja en tinc es sarró
ple. Veniu o no veniu?
Aquell to aspre va picar-me. -Ai ai! que t'has cregut que ens
governes tu? Ai vatua! Ara no ens mourem, per punt.
-Doncs, us planto. Hai perdut sa nit i no vui perdre es parany. Ja
vindreu quan us passu sa rampeta. Uix! serà sa darrera vegada que
m'embolicaré amb senyorets. Hi faig sa creu. Tots sou de pastetes.
Un bufarut us fa caure. Nyícaris! Uix!
I se n'anà costa amunt tot decidit, mentrestant que jo, impulsat a
escometre'l a cops de puny, deturava amb prou feines la balançada
del meu esperit, tan viva que, en refrenar-la, se'm transformà en
una bella rodesa de cap. En un revolt del camí, encortinant el cel
amb llurs negres capçades, hi havia una clapa espessa de suros i
alzinots. En Xaneta va pujar resoltament fins a poca distància
d'aquella bultra obaga. Després escursà el pas i es girà cop i recop
a mirar qué fèiem; i veient que no ens movíem, s'aturà. No gosava
passar avant. El boscarrot li feia por.
-Ramon, Lluís! -va cridar. -Que us haveu adormit?
Vaig tapar amb la mà la boca d'en Lluís, que, mogut del seu natural
bondadós, anava a respondre.
-Que us heu adormit? -tornà en Xaneta.
Va esperar una estona i, no obtenint contesta, davallà, fingint-se
alarmat.
-Sou morts o vius? -deia mentre anava venint. -Ai Maria Santíssima!
Que teniu algun trabai? Responeu, si us plau. Es gras això. Responeu
com un botavant! Vaja, no estic per comèdies. Responeu o no em mireu
mai més sa cara. Això no es fa amb un amic, no es fa. Per ses nafres
santes de Nostre Senyor Jesucrist, parleu.
Els tons de la ira, de la súplica i de l'agravi se succeïen en sa
boca gens transició; i, arribat a on érem nosaltres, es palplantà
davant nostre i, després d'esguardar-nos una llarga estona, esclafí
a riure.
-Sancti de guixi! he, he... Esteu de primera, carets. Si us veiéssiu
amb aquestes fesomies tan dolorides! ...he, he... Sembleu un cap de
dol. Cosa més llastimosa! he, he, he...
Parà de riure sobtadament, aclucà els ulls i escopí en terra.
-Si n'hai dita alguna de coenta, teniu, ja me'n netejo sa boca. Tot
es verí restu dins aquesta escopinyada, que aixafo amb es peu. Au,
sota terra sigu. Que més voleu?
No es podia pas demanar més. A mi m'escapà el riure per sota el nas;
i aleshores en Xaneta, tot falaguer, amb un somrís, que li aclotà
graciosament les galtones, va abraçar-me pel clatell.
-Oi que no em tens malícia, noi de sucre?
Vàrem fer les paus sense més explicacions. Ens vàrem agafar tots
tres a braços entorxats per damunt de les espatlles, mal que quasi
no ens ho permetessín els nostres embalumosos entriquells, i
prosseguírem l'ascensió amb més cordialitat que mai.
Ja havíem assolit el collet de Santa Bàrbara i no ens mancava sinó
guanyar el turó, on desitjàvem plantar l'arbret, quan en Xaneta
proferí un crit sord, i deslligant-se de nosaltres, es deixà caure
d'anques en terra amb un moviment de consternació tràgica.
-Sa meua guinea! -exclamà. -Hem fet tard! Ens han pispat es parany!
Vaig restar de pedra. No crec que, si m'haguessin dit que s'havia
calat foc a casa, hagués tingut una sorpresa més dolorosa.
-Maleïda sigu sa meua planeta! -prosseguí en Xaneta, planyent-se
amargament, amb veu tremolosa i retinguda. -Hai d'haver nascut en
divendres, en es dia més curt de s'any. Me devien batejar amb sa mà
esquerra. Mireu que sóc es pot de sa pega, jo!. Res no em surt bé,
res! Ja puc estirar sa cama tant com vulgu, no arribo mai a sa
passera: sempre caic a sa xomba... xuf!
-De que se les hau? -me va preguntar en Lluís amb estranyesa.
-De que me les hac? -va respondre en Xaneta, aixecant-se. -Heu-vos
aquí les vostres estaries. Se'ns ha ben follat sa vaca prenys. Té,
goita, si tens uis as carabassot ¿no veus dos caps allí? Ja us ho
deia jo. Ens hem ben lluït!
Efectivament, fixant-m'hi bé, vaig obirar aleshores a dalt del turó
dos caps, com de dues persones, que estessin aclofades dins un
clotarell; l'un se veia de perfil, amb el bot de la cella i del nas
ben marcats al cel, sobre l'estelada polsinosa del camí de Sant
Jaume, i l'altre, acurumullat d'una mena de barretina punxeguda,
parava de ple els darreres, embardissats de cabells escarolers. Els
vaig indicar a en Lluís.
-Té...veus?... són allí.
-Vols dir? -va fer ell, avançant alguns passos vers el turó.
En Xaneta el deturà, subjectant-lo nerviosament per una de les
valones de l'abric.
-Quiet, quiet! -li va dir en veu baixa. -No estem per babarotes. No
vui que ens reparun. Que es xautun des parany en nom de Déu. Qui
primer arriba, primer mol: és de ton jus. Però no vui que
s'engreixun rient a ses nostres costes. Hi ha es noi Llambregues...
creu-me! L'hai conegut... i és un fresseta! Demà tot es poble
n'aniria ple. Girem cua i... bona nit, viola.
-Ai carat! I si al turó no hi hagués ningú? -replicà en Lluís.
-Que tenim pa a s'ui, noi tit? -va fer en Xaneta. -Has vistos mai
caps d'homo sense que ets homos hi fossin a sota?
-Doncs, t'erres -tornà en Lluís. –Allò no són caps: són rocs i
arbrissa. N'afino els branquinyols i els ramells de fulla, que
tremolen amb el vent. Ho vols veure com no són caps?
I dir això, ajupir-se, collir una pedra i etzibar-la dret al turó
fou tot u. En Xaneta, que se li havia abalançat al braç per emparar-
li l'acció, restà espantat i, ajupint-se, ajupint-se, va seguir amb
vista esparverada la trajectòria de la pedra; i quan la pedra topà
en terra i de rebot anà a ferir un de aquells boldrons sospitosos,
el xicot s'aculà d'esglai fins al sòl. Però al mateix instant, com
si s'hagués disparat un resort al seu dessota, s'alzinà de cop, pegà
un salt i, amb les seves gàbies a la mà, s'arrencà a córrer a tall
de soldat, que assalta una trinxera, tot cridant: -As turó, as turó!
No cal dír si el seguírem entusiasmats. Arribà al cim, ventà un cop
de peu despectiu i rancuniós , a les dues mates, que l'havien
enganyat i, eixancarrant-se al bell mig de la muntanyola, com fent-
se-la seva amb l'actitud i la paraula, exclamà:
-Es parany és nostro. Ni es rei, ni s'emperador, ni es Sant Pare de
Roma mos en poden treure.