s'equivocan de mitx a mitx. No seré pas jo qui'ls diga: "¡no so
boig! ¡no so boig!"
¿Han vist a cap qu'ho sía que ho confesse? ¿N'han vist algun que no
s'irrite a la sola idea de que'l cregan tal?... Boig deyan a
Galileo, boig van dir a Colon y ¡a quants més ho han dit!... ¿Qu'es
la bogería? Un desballestament mental. ¿Hi hà algú de qui puga dirse
que no té un desequilibri més gros ò més xich en lo cervell, degut a
circunstancies orgàniques ò a eventualitats del mitx en que's troba?
Donchs, si es axí, fàssan lo favor de dirme quína es la ratlla
divisoria que separa la sanitat de la malaltía; díganme ahont
acaba'l plè judici y ahont comensa'l seny perdut... ¡Boig! ¿Que ho
sé jo y qu'ho saben vostès si ho so, ho son ò ho som tots quatre?
Dígan qu'ho so, si axí'ls sembla ò si axí ho volen; però jo'ls
asseguro qu'en tal cas, he de fer tornar boigs a vostès y al lladre
del jutge y a tots quants vullan entrebancarme.--
_Lo metge rodanxó._ --Però, escólte, escólte.--
_Lo mestre magristó._ --Càlmes, fàssa'l favor.--
_L'Armengol._ ¡Si no he de calmarme! ¡Si estich tranquil! Ò si nó,
prènganme'l pols, y se'n convenceràn... Vaja, senyors "colegues",
déxenme en pau, que tots som del ofici, y ja'ns conexem. Fàssanme'l
favor, que tinch feyna. Sí, tinch feyna. ¿No volían saber en què
m'ocupava? Donchs, estich fent un treball caligràfich... Y que serà
de primera qualitat... Nó, ara no's pot veure encara, nó; ja'l
veuràn quan estiga llest... Vaja, estígan bons, que's conserven,
estígan bons.--
Y empenyentlos suaument, va tràurels de la estada sens dexarlos dir un
mot.
Los tres facultatius, després d'algunes consideracions sobre'l
caràcter qu'havían observat en lo près, lo declaravan responsable
dels seus actes.
"Donchs ja l'ensenyarèm de viure ab quatre anys de presó correccional
a n'aquest poca-vergonya" va dir lo jutge, entr'ell mateix, al
saberho, tot amanyagantse les patilles blanques.
No's donà gens de pressa en posar lo seu pensament en obra, de manera
que, quatre díes després, no haventho fet encara, va rebre una nova
epístola del Armengol, no ja escrita ab aquells caràcters fins y
acabats de costum, sinó ab una lletrota que semblava esser feta
volant. Deya axí:
"Vaig dirte que surtiría de la gavia, y ja'n so fòra."
"A ningú sinó a tu mateix pots culparne; tu mateix, sens donarten
compte, me n'has tret; obehías inconscientment a la sugestió meva
estampant lo meu nom y'l teu en lo document que m'ha obert la
porta."
"Vèjas si pots entendre aquest misteri; rumía, tórnat boig rumianthi,
ja que pensavas fermhi tornar a mi ò fermhi passar."
"Lo cert es, que ja pots ferme un nú a la cua; donchs, per més que
corres, ja no m'atrapas".
"Però jo a tota hora puch atraparte a tu, si no filas dret, y crègas
que estich resolt a ferho."
"A fi de darte una proba de que no dormo, te diré que jo, essent près,
he conseguit lo que no conseguíau tu ni'ls que't seguexen trobantvos
lliures: saber quí va esser l'autor de la mort de ma cosina. Se diu
Llorens Virgili, es enginyer y viu a Madrid en lo carrer de
Carretes."
"L'ull acusador de la morta y'ls meus ulls, desde tot arreu, te
guaytan; y ¡ay de tu si d'aquí endevant no fas justicia!"
Llegir lo bon home les precehents ratlles, y, passantse la mà pels
ulls y pel front, agafar lo barret y córrer vers al carrer d'Amalia,
fou tot hu. Arribat al edifici que serveix de càrcers, anà a trobar
al director, dihentli de bones a primeres, en llengua castellana:
--¿Lo près Ramon Armengol?
--Ahir mateix va sortir;-- responía'l director ab la major
naturalitat.
--¡Còm!
--Com era del cas, en virtut del manament enviat per ussía.
--Jo no he expedit tal manament.
--¡Però si jo mateix vaig rèbrel! En fi, ara mateix ussía'l podrà
veure.--
Y, anantsen lo director a la taula que tenía en son despaig, treya'l
document y'l posava en la mà del jutge.
--La meva firma... Sí,-- aquest exclamava, semblantli que vegés
visions.
--¡L'imprès!... ¡Lo paper d'ofici!... ¡La firma del actuari!... ¡Tot!
¡tot!... Però ¿còm pot esser? ¡si jo ni sé qu'haja passat semblant
document pels meus ulls!
--Y, no obstant, ja ho veu ussía...
--¡No pot esser! ¡no pot esser!... ¡Impossible que jo firmés tal
cosa!-- exclamava'l jutge picantse'l cap. --Que vinga al moment
l'actuari.
¡Desseguida! ¡desseguida!--
Arribat allí l'actuari, lo jutge l'escometía, ensenyantli'l paper:
--Vèja qu'es axò, y ¡explíquem-ho, explíquemho!
--No ho entench, no ho entench,-- va respondre l'escrivà, després
d'una estona de dar voltes y més voltes al document.-- Veig aquí la
meva firma, y no recordo haverlahi posada... Com també hi hà la
d'ussía...
--Hi és; però no la hi he posada jo;-- cridava'l jutge picant de
peus.
--Tampoch hi he posat jo la meva;-- sostenía l'actuari obrint tants
ulls com tenía. --A tots dos nos hauràn sorprès la firma; no'n pot
ser d'altra... Però ¿quí? ¿quí haurà sigut lo qu'haja gosat a
atrevirshi?
¿Quí?--
Sens perdre temps, va procehirse a interrogar a tots quants
treballavan en la escrivanía, y cap va havernhi que no donàs lo
document per bo, regonexenthi les fermes del jutge y del actuari.
No obstant, un dels curials, després de bona estona, cridava l'atenció
d'abdós funcionaris, dihentlos que, si be ho considerava tot en
regla, veya falsificació en lo segell. En efecte, cotejantlo ab
altres reproduccions que's tragueren, se veya que, no tan sols no era
idèntich, sinó també que, en lloch d'una estampació, era un dibuix
fet ab molta paciencia ab una tinta especial. Comprobada aquesta
falsetat, de mica en mica, va regonèxers també qu'eran una
imitació'ls noms y les rúbriques.
Prou s'expedían requisitories, prou s'enviavan los agents millors en
persecució del delinqüent fugitiu; però --ja ho havía dit ell-- li
podían ben fer un nú a la cua. No'n varen trobar ni'l rastre.
### VII
Be va perdres lo rastre de la persona; mes nó'l de la seva acció. Les
noves de que'l près havía fugit y de que's sabía qui era l'autor del
"crim del Jardí del General" corregueren de boca en boca y fins ab
lletres de motlle; los comentaris públichs se complicaren més y més;
fins, al arribar Carnestoltes, anava per la rua un carro ab una gran
ratera oberta, un dimoni que duya un ull colossal en mitx d'un penó,
uns magistrats que portavan grans ulleres y un home que vestía roba
negra llarga, caracterisat de manera sinistra, interposantse pera
qu'aquests no vegessen lo qu'aquell los mostrava.
Resolt lo jutge a apurar fins l'últim recurs pera fer callar la
murmuració contra ell principalment desencadenada, envià un exhort al
jutge corresponent de Madrid ab aut motivat pera que cités a Llorens
Virgili a comparèxer a Barcelona a declarar. La contesta al tal
exhort fou que l'enginyer feya temps que tenía la casa tancada y rès
d'ell se sabía.
Se procehí a embargar los bens del fugitiu; mes la casa dels seus
pares aparegué carregada d'hipoteques, y la justicia no trobà sinó
mobles vells y efectes que quasi rès valían, puix tot lo que pogués
tenir alguna vàlua havía desaparegut. Per lo vist, conexent
l'Armengol que la feta no sols li havía de costar al menys vuyt anys
de presidi per la sola falsificació de document públich, sinó
qu'havía d'afectar també als seus interessos pecuniaris, ans de fugir
va pendre les seves mides.
Mentres tant, lo bull del escàndol anava apaybagantse de mica en mica;
però encara n'hi havía certa reminiscencia mantinguda ab un estirabot
popular, ab una d'aquelles exides de tò que's fan de moda entre certa
gent y que les més de les vegades ni se sab còm nexen ni per què
moren.
Quan se trobava a un conegut, se'l saludava, dientli:
--¡Obra l'ull!
--Si jo vull,-- lo conegut responía.
Axí estaven les coses, y'l jutge ho considerava ja tot dat y benehit,
quan un día la criada entrà en son despaig allargantli una targeta y
dihentli qu'era d'un senyor vestit de dol que volía parlarli.
--Llorens Virgili!... ¡Qu'entre!-- exclamà'l funcionari fent un bot,
gratantse les patilles y tornantse vermell com una grana.
--A les seves ordes,-- digué, entrant, un senyor alt y ros, de gentil
presencia, vestit de levita negra, duhent a la mà'l barret rodó
cobert de glassa. --No extranye qu'haja trigat tant a comparèxer a
la seva citació. Quan aquesta va rebres a Madrid, jo'm trobava fòra
d'Espanya; al tornarhi, sabent lo ocorregut, m'he dat pressa en
comparèxer, y aquí'm té. Però desitjaría que'l jutge, abans
d'interrogarme en sa qualitat de tal, me fes la mercè d'escoltarme
senzillament com a home, despossehintse per un moment de la
investidura que li han donat los poders públichs.
--Pàrle, donchs,-- va respondre'l funcionari mirantse a son
interlocutor ab extranyesa.
--Com a enginer que so,-- comensà en Virgili, --al obrirse la
carretera que passa per Santa Eularia, vaig estar en aquell poble
algun temps ocupantme en les obres del trassat y en la direcció
d'uns ponts.
Allí vaig conèxer a la María Cabanes.
Mantenintse d'una rendeta, vivía la tal ab una bona gent y donava
ensenyantsa a unes quantes noyes. L'home de ciutat, sobre tot un home
de carrera, se migra en les poblacions petites, per que, fòra del
rector, l'apotecari y'l metge, quasi no troba persones que per la
seva cultura li fassan la conversa agradosa. De bell principi, jo
posava al hostal y matava algunes hores vagatives en l'escassa
tertulia de ca'l apotecari; però, com allí no hi havía sempre
tertulia, tot lo temps que'm veya obligat a estarme en la meva posada
se'm feya llarguíssim, respiranthi sempre aquella atmòsfera de
carreters y traginers que, si be per lo típica agrada una estona,
molt aviat cansa. Axí es que, donant veus pera trobar una casa ahont,
pagantho degudament, tingués un bon tracte com de familia, varen
dirigirme (son paraules textuals) "allà hont s'està la mestra".
Al costat dels dos vellets que m'aculliren, gent senzilla y humil
d'estament y condició, però de molt bona criansa, vaig estar allò
que's diu divinament, sobre tot haventhi la María, qui, per sa major
ilustració y'l bon seny qu'en tot mostrava, me feya l'estada encar
més agradosa. Ab ella procurava jo especialment promoure conversa,
trobantmhi tan be, que ja no pensava gayre en mourem de mon eventual
domicili; de manera, que si de tant en quant anava a la tertulia del
apotecari, aquest y'ls concurrents asíduus atribuhían les meves
absencies a que la mestra'm tenía robat lo cor.
"¿M'hauré enamorat d'ella efectivament?" vaig preguntarme després
moltes vegades. Però ¿què sabía jo? Lo únich de que'm donava compte
era de qu'en lloch me trobava tan be com prop d'ella, y vaig anarme
abandonant al meu jahent sens pendre la precaució més mínima.
Eram al fort del estiu, y les grans soleyades me posaren malalt
d'alguna consideració. Aquella gent va governarme amb un zel
exquisidíssim; sobre tot la María va ferho com sols ho fa una mare,
una esposa ò una excelent germana de la Caritat, passant díes y
setmanes casi sempre al capsal del meu llit...
Recordo confosament qu'en hores de febre la considerava com l'única
dòna per mi estimada y que al despertarme en la realitat de la vida,
ja vaig tenirla per tal. Al exir d'aquell estat crítich, l'agrahiment
encenía més la flama, y, ab tota la claretat del meu enteniment vaig
declarar la meva passió.
L'alegría de veurem afectuosament correspost crech que ajudava a
referme. Llavors venía'l plè del meu idili, fins que, llesta ja la
tasca que m'havía dut al poble, va serme precís tornarmen a
Barcelona.
"Llorens, --va dirme ella veyentme a punt de marxar,-- abans de
conèxet m'havía estat aquí ben tranquila; no vullas que l'haverte
conegut sía la meva desgracia. Síam lleal com sempre t'ho seré
jo... ¡Per Deu, no m'oblides!"
Vaig refermarli l'asseguransa de la llealtat de les meves intencions,
prometentli que, al realisarse alguna de les esperanses que tenía de
progressar en la carrera, en la qual era principiant, tot seguit nos
casaríam, y n'hi feya jurament; y, anantmen de sobte, per que ja no
podía contenir la emoció, vaig dexarla a n'ella feta un mar de
llàgrimes.
Arribat a Barcelona, va entaularse una correspondencia entre
nosaltres, correspondencia que per espay d'alguns mesos fou
contínuament seguida. Però, si be, al declararme a n'ella no vaig
mentir, per que n'estava enamorat bojament, perque li veya totes les
perfeccions imaginables, al trobarme en la ciutat, de mica en mica
s'entebiava'l caliu de ma passió, y, talment, com si'l cambi
d'atmòsfera cambiés lo meu esser moral, considerava a la María com a
una bellesa rústega a propòsit pera fer venturós a un hereu de
pagesía, però may a un home de la condició meva. Li tenía agrahiment,
fins la estimava, potser, com s'estima a una germana, però nó per
ferla ma muller.
Les cartes meves ja no sovintejavan tant com al principi; cada vegada
que li escrivía, dexava passar més temps sens ferho, y'l meu
incompliment va accentuarse al anarmen de Barcelona per fixar la meva
residencia a Madrid. Prou se'n quexava amargament ella; però jo li
responía excusantme ab les meves ocupacions y repetintli les
prometenses; per que, tan verament apassionada la veya, que no vaig
sentirme ab coratge per donarli un desengany.
¡Y tant com ne vaig tenir per ferli la més negra vilanía!
Les gales y l'aspecte d'una senyoreta de Madrid m'enlluhernavan y vaig
casarme...
--Però, ¿llavors?...-- interrompía lo jutge qui, durant la relació,
donava mostres d'assentiment en alguns passatges.
--No va saberho la María. Vaig seguir molt temps ab ma indigna
comedia, tement que'l no ferla sería com donar a la pobre noya una
punyalada mortal, sobre tot sabent que tenía la salut malmesa.
Però'ls clams d'ella en ses cartes, qu'eran majors cada día, y les
tribulacions meves, que anavan sempre crexent, me feyan pendre la
resolució d'acabarho tot d'una vegada... ¡Ay! llavors la vaig
matar!
--¿Còm?-- preguntà'l jutge quasi sens alarmarse ab aquella confessió.
--Vaig escríureli donantli día y hora per trobarns en lo Jardí del
General. Allí, plè de remordiment y de vergonya, tot vaig
explicarli...
¡Allò, allò va serli la mort!
--Y, a n'axò, ¿què va dirhi ella? ¿Què va succehir després de la
revelació?-- lo jutge preguntava, mentres l'enginyer, sospirant ab
viu dolor, s'axugava'ls ulls plens de llàgrimes.
--Després... ¡ay! després vaig córrer a fugir, sens esma ni per
excusar la meva conducta abominable, ni sentintme ab coratge per
aguantar lo pes de les acusacions que anavan a caure damunt meu...
Lo que, passat axò, va ocórrer, vostè ho sab y tots ho sabem per
desgracia.
En quant a mi, --seguía en Virgili, capficat, després d'un instant de
pausa,-- no m'he gaudit pas de la meva mala obra. La dòna ab qui vaig
casarme era un'ànima freda y egoista, incapassa de sentir altre amor
que'ls dels plahers y les gales. Ma vida conjugal, comensant per
esser un fingiment seguit y inaguantable pera que'l món no'n vegés la
realitat, arribà a ser prompte un martiri tan bon punt perdía la
salut ma muller. Duhentla d'un país al altre per veure si's curava,
he passat tot aquest temps, fins que ha mort en Nissa... Allí ha
acabat lo seu patir; lo meu, dura encara... y durarà mentres viuré.
Jo mateix vaig destruhirme un paradís que'm va oferir la
terra... ¡Pobre María!
Ara, donchs, qu'he obert lo cor al home, estich a la disposició del
jutge.
--Senyor Virgili,-- lo vell responía, --en lo que vostè acaba de
contarme no es competent lo tribunal que jo represento. Es un cas
de conciencia, més apropòsit per tractarlo ab lo confés qu'altra
persona, y, ja qu'he hagut de saberlo, desitjo que Deu hi pose'l
remey que sols Ell pot posarhi.
Per lo demés, la seva narració confronta perfectament ab les cartes
dirigides per vostè a la María, trobades entre'ls efectes d'aquella
mala pua del cosí d'ella, de qui may més voldría sentir parlar... Li
asseguro qu'ell sol m'ha donat més tràngul del qu'he tingut en vint y
cinch anys de ma carrera... Però, ¿què li havía fet vostè a n'aquell
poca-vergonya perque tractés d'embolicarlo com autor d'una mort
evidentment natural?
--No ho puch entendre;-- feu l'enginyer. --Ni'm recordo d'haver vist
may a semblant home.
--Tot lo d'ell sembla un enigma diabòlich;-- afegí l'home de
lleys. --No puch imaginar lo per què de tanta y tanta farsa. Però
no cal encaparrarshi. Demà vostè'm farà'l favor de venir, y en poca
estoneta extendrèm la seva declaració limitantla a lo purament
necessari per aclarir judicialment los fets; y jo, trayentme tot
seguit del damunt aquest embolich de cordes, per no trobarme may
més ab un altre de semblant, pendré la jubilació, que prou me l'he
afanyada.--
### VIII
Quan lo meu amic Basili hagué acabat la carrera, no tenint ja ocasió
d'anar al pati del Colegi de Medecina, may més vaig veure a cap
estudiant per preguntarli si sabía rès del doctor Nostradamus. Per
altra part, la bullida que aquest va moure en la opinió pública ab
motiu de la mort de sa cosina, anà mimvant fins a apagarse del tot ab
l'esclat d'entusiasme qu'excità la guerra d'Africa.
Passaren alguns anys, quan un día, trobantme en un carreró de la
ciutat antiga, y no volent allunyarme de l'estació del carril de
Fransa, en lo qual me disposava a anarmen a Gerona, vaig entrar en
una rònega barbería, la primera que'm vingué al pas, pera que
m'afaytessen. Mentres l'únich que vaig trobar allí, després de
posarme'l plech y ensabonarme ab la bacina, passava la rasor per la
corretja, jo me'l mirava de fit a fit, semblantme qu'aquella cara no
m'era pas desconeguda...
--¿Que sería vostè un tal...?... ¡Ay! ¡Ara no'm recorda'l nom! (Ab un
xich més anava a dirli Ciutti).
--Pau Lluhelles, per servirlo;-- va respondre galantment lo minyó.
--¿D'hont me coneix?
--Del pati del Hospital, de quan vostè estudiava.
--¡Ah! si senyor, vaig estudiar medecina.
--Y, es clar, ja deu haver acabat la carrera.
--¡Nó, senyor, no vaig acabarla!-- sospirà'l barber. --Jo tenía
llavors un bon puntal; però després lo vaig perdre, y...
--Se refereix al Armengol. ¿No es veritat?
--Sí, senyor. ¡Ay, ay! ¿Que també'l conexía?
--Prou.
--Donchs també deu saber l'historia (per que, en nom de Deu, si va
parlarsen!) de quan va esser a la presó y va fugirne... D'allí'm ve
tota la desgracia.
--¿Y donchs?
--Ja veurà. Ell me mantenía y ell me donava conferencia. Tenintlo a
n'ell, rès me feya por; però jo so pobre y no tinch talent
(li confesso), y, havetme de guanyar la vida y sens una persona
entesa que'm posés les llissons en clar, per cap estil podía
exirne. He tingut d'acontentarme, donchs, essent barber y cirurgià.
Dono sangníes, poso sangoneres y faig tot lo qu'es propi de la
cirurgía menor... ¡No hi hà remey, es axí! Però, a costat del
Armengol, jo haguera sigut metge; tan cert com dos y dos fan
quatre.
--¿Y què va ser aquella boboya de la fotografía del ull? Rès més que
una comedia. ¿No es veritat?
--¡Comedia! ¡comedia! No sé si era tot comedia, perque jo vaig
presenciar com ell feya moltes probes ab ulls trets amagadament
dels cadavres del Hospital; però com l'Armengol may se dexava
entendre, no puch assegurarli fins a quin punt va arribar. Ara, si
vostè'm diu qu'en allò potser hi havía més pa que formatge, no li
negaré, perque l'Armengol tenía una flaca: era vanitós, volía
que's parlés d'ell y fòra. S'havía posat en una sexta, y'ls de la
sexta, prometentli que'l farían un dels més grossos entre'ls seus,
l'inflavan pera que mogués bona cosa d'escàndol... ¡Ja va mouren,
ja! Tot lo que va ferse era obra d'ell; d'axò sí que puch darne
bona rahó. Però també, ab un xich més lo clavan a presidi sens que
li valgués la sexta ni la setena.
--Però ¿còm es que vaja embolicar en les seves trapaceríes a n'aquell
enginyer acumulantli lo que no era? Y ¿còm va ferho pera que
aparegués en la fotografía?
--L'Armengol volía que'l soroll durés, perque'ls seus li demanavan.
Per lograrho, lo millor era inculpar a algú. Ell duya grossa tirria
a n'aquell senyor, per crèurel causa del mal que va matar a sa
parenta; y, havent trobat entre'ls papers d'ella una fotografía
d'ell,... míri, dibuxant, y fent una pila de trampes que jo vaig
veure, lo feya surtir prop de la morta... ¡Sabía molt de dibuix; de
tot sabía l'Armengol!
--Y, un colp fòra de la presó, ¿còm va escaparse?
--¡No me'n parle! ¡no me'n parle! Encara tremolo pensant en lo meu
patir d'aquells díes. Després d'haver dut a la presó'l manament de
llibertat,-- qu'ab un xich més me costa a mi entrarhi y ben
ignocentament, perque jo rès sabía de la jugada, --may més vaig
veure al Armengol. Va dexarme en la més gran miseria. ¡Si vaig
pasarne de fam y de tribulacions! Però ¡ell ray! Los de la sexta'l
feyan fonedís, y va anarsen cap a Italia ab una bona bossa que ja
sabía ell hont jeya. Y jo aquí, ¡patint!
--Y, després de la fugida, ¿no n'ha sabut rès més?
--May més va dirme ase ni bestia; com si ni m'hagués conegut. Però un
de la sexta que anava y venía molt sovint d'Italia, va dirme que
l'Armengol, al arribar allí, desseguida's feya dels d'en Garibaldi
y una bala'l va matar en la batalla del Vulturno... ¡Malaguanyat!
¡malaguanyat! perqu'era un talent, un gran talent.
--¡Digne fi, donchs,-- vaig respondre, --tenía'l pare de l'escandalosa
novela del ull acusador, morint per una causa que, en nom de la
llibertat, atentava inicament contra la llibertat dels pobles!--
## L'embaxada de la mort
### I
Lo carrer de casa es un dels que més recordan la població tradicional.
Les cases d'aspecte vell, tenen, en sa majoría, menestrals per
habitadors; molts d'ells ja hi nasqueren y han heretat de sos pares
l'ofici que hi practican y, junt ab l'ofici, lo caràcter y les
costums.
¿Qu'es la festa de Sant Jaume, patró d'Espanya y del barri? Se fa
sortija a la tarda y al vespre s'encenen llums a la capella que tot
lo día ha estat guarnida, y fins quí sab a quin'hora balla tothom
que vol. ¿Ha de passar la professó de Corpus? Lo día abans ja tot,
de cap a cap, se guarneix de mata, se colocan palmatories, y a
l'hora de la festa's veu una llumenaria que no hi hà més que mirar.
La iniciativa d'estes y altres festes sempre ix de casa en Tòfol, lo
sabater de la reconada.
Dotat d'un caràcter alegre, catxassut y entremaliat, tot ho imagina:
complascent ab tothom, de tothom es ben volgut: y, com ha estat
quatre vegades arcalde de barri, té molta conexensa y lo qu'ell no
logre, no ho lograrà ningú. Allí acut l'atribulat en demanda de
consell, allí'l menesterós cercant auxilis; y en Tòfol, que posseheix
un envejable cabal d'experiencia y té, a demés, bon cor, aconsola al
un, dona camí al altre, lo mateix que fa una subscripció pel
necessitat obrint ell la marxa ab un donatiu de sa bossa y comensant
per convidarhi a sos nombrosos adlàteres que, mentres sía cosa d'en
Tòfol, tot ho troban be.
Aquests son l'adroguer, lo pellayre, lo manyà, lo graner, l'ebanista,
lo taberner, un fabricant y sis ò set proprietaris que a certes hores
del día s'aplegan formant un conjunt pintoresch d'etats, fesomíes y
vestidures. Al vespre, sempre'ls trobarèu en amistosa rodona, dins de
la botiga, si es hivern, y a fòra'l carrer al estiu, y may tenen una
disputa, sempre amichs, alegres y ben avinguts; allò sí qu'es una
bona y veritable democracia.
Cada día en aquella reunió se fan progectes nous, y lo que arriba a
merèxer l'aprobació total, coste lo que coste (no hi hà més), se
porta a cap. S'han fet representacions de ombres, balls, castells de
foch, s'han alsat bombes de gas, s'han enviat xarades als periòdichs,
s'han tret cansons y s'han inventat travessures que ni al diable
mateix se li haurían ocorregut.
Allí es hont se sab y's comenta tot lo qu'en lo vehinat passa; y ¡ay
del vehí que, per son caràcter grotesch ò per sa conducta poch
arreglada a les conveniencies socials, arriba a cridar l'atenció
d'aquella junta! D'una manera ò altra, tart ò dejorn, n'ha de sentir
les conseqüències.
Allí es hont vaig conèxer per primera vegada al Piteu.
### II
¿Quí era'l Piteu?
En Piteu era un home de sexanta y tants anys, alt y prim com una
canya, arrugat com un pergamí vell, ab un bigoti blanch y erissat y
uns ulls ficats endins que quasi no s'oviravan. Solía vestir
pobrement, fòra de certes diades en les que fins se permetía usar
levita y barret alt, barret y levita de formes retrospectives, que
Deu sab los anys que comptarían d'existencia. Vivía sol y anava
sempre sol, gastava poques paraules ab los coneguts, essent sa vida
quasi be un misteri, donchs lo que més se conexía d'ell, perque tenía
ocasió d'experimentarho tothom que li veya comprar alguna cosa, era
son caràcter econòmich que ratllava en la més desenfrenada avaricia;
però, a casa en Tòfol no's podía ignorar rès, y allí vaig sebre lo
que's dirà de la seva vida.