en Piteu, un bestia, un animalot ab tota l'extensió de la
paraula. ¡Y si no fos més que axò, ray! Té un cor de bronze, una
ànima perversa; es capàs de tot, mentres sía fer la seva y no puga
exirnhi perjudici, en termes de que a presidi hi hà homes que no
han fet la centèssima part del mal que fa aquest vellot."
"Tenía establiment del seu ofici; però se'l va vendre, a fi de poder
dedicarse no més a negocis y de tenir més llibertat per ferne
d'aquells que no ha d'entendre'l públich. ¿Sabs què fa ara? Tot lo
que s'escau. Compra allò que s'esdevé y enganya, si pot, quan ho
ven, sía ab qualitat ò ab quantitat: dexa diners fins a quaranta per
cent ab bones penyores ò ab bona hipoteca: trafiqueja ab obgectes
robats... En fí, crèune tot lo que te'n digan d'aquest miserable."
"Los sentiments de familia, per ell no existexen: ell no ha estimat a
pares ni a germans, perçò l'idea del matrimoni l'esgarrifa, y viu
moral y materialment com una bestia. En aquest punt, sa historia es
molt negra y llarga de contar."
"Possehit de l'avaricia, aquest monstre no viu ni menja com a persona,
sinó quan es a fòra ciutat, perque has de saber qu'ell no va al
hostal sinó que sía per dormir, donchs a mitx día procura trobarse
en alguna casa de camp, traba conversa ab la gent d'allí, y, tot
manyagament, los dona a entendre que desitjaría, pagant, menjar ab
ells, perque viandes de pagès li agradan molt. Trau lo ventre de
pena, y quasi sempre de franch, puix rares, molt rares vegades, li
cobra rès ningú."
"Açò quan es en lloch foraster; però aquí ja es altra cosa. Pera que'n
tingues idea, te contaré lo que jo mateix vaig presenciar."
"Tu conexes prou a n'en Llogari, aquell que negocía ab aviràm, ous y
altres coses per l'estil? Sí, es clar que'l conexes. Donchs, un día
va llansar a dins de la volta del carreró una llangonissa, y ell, en
Piteu, la cullí y sé de cert que va menjàrsela. Afigúrat tu quin
bocí sería quan en Llogari no gosà vèndrela a ningú; no't diré més
sinó que quan en Piteu la cullía, al seu devant un gós la olorà, y,
en lloch de clavarhi les dents, alsava la pota per ferhi una mala
acció."
"Y tot no més per arreconar moneda; però ¿per què? Ell no té fills,
ell no estima a ningú... ¡Vaja, vaja, sembla impossible que la
naturalesa críe persones axí! Homes com ell valdría més que no hi
fossen".
Açò es lo que'l graner me contava un día seyent al peu de la porta de
ca'n Tòfol.
### III
En Piteu anava travessant esta vall de llàgrimes sens altra inquietut
que la d'avansar moneda, quan un día (¡cas estrany!), ell que no's
tractava ab cap parent, baxant l'escala, va toparse ab un nebot que
pujava depressa y esbufegant.
--¡Ay, oncle!-- exclamà sorprès y com volèntseli tirar als brassos.
--¿Què hi hà? ¿què vols?-- digué'l vell malhumorat.
--¿Què hi hà? Que m'han donat un gran disgust, oncle,-- contestà'l
nebot fingint gros sentiment. --¡Gracies a Deu que'l veig! ¡Ha
vingut un home a casa, dihent que vostè era mort!
--Algun ximple, algun ximple,-- rondinà'l Piteu. --Nó, no so mort,
encara bellugo. Vés, vés, --afegí,-- vés que tinch feyna.--
D'esta manera, sens voler escoltar cap més paraula, va despendres
d'aquell parent tan solícit, qui baxà l'escala contrariat per la
descortesía del oncle, però encara més de veure que no'l podía
heretar.
Passa axò, y al vespre, mentres ell era a la cuyna amanint no sé què
per menjarsho, trucan a la porta, y's veu ab una germana ab la qui
feya més de vint anys no havía parlat. La pobre dòna plorava com una
Magdalena, y restà com un glas al veure que son germà era viu.
Esplicava encara ella fent sanglots la mala nova que algú li havía
donada de que'l seu germà havía dexat de viure, y en un improvís se
presentaren tres nebodes y dos cosins prims qu'estavan informats de
la matexa manera; mes lo Piteu, cremat de tenir aquella gent allí,
sens donarlos les gracies ni cosa que pogués semblarho, ab males
rahons los etjegà escala avall a tots y tancà la porta fet una
furia.
Després acabà d'arreglarse la minestra, va asseures a taula, y's
disposava a tallar pa, quan, ¡pam! ¡pam! trucan a la porta.
--¿Quí hi hà?-- cridà'l Piteu.
--Servidor de vostès. ¿No es aquí la casa del difunt?-- responían de
fòra.
--¡Que difunt ni que llamps de Deu! ¡Encara'm faràn prevaricar! No hi
hà cap mort.
--Bé, perdóne, deurà esser en algun altre pis. ¿Quín es lo de Joseph
Piteu?
--Es aquest. Anèu en hora mala.
--Bé, home, dissimúle si l'incomodo... Jo ja sé qu'en aquests cassos
la familia té'l seu sentiment; però... ¿còm ha de ser? Resignarse a
la voluntat del Criador... Fàssa'l favor, òbre la porta, que duch
lo bagul, y com qu'es un xich treballat, pesa.
--¡Arri al diable, que si surto, algun'altra cosa't pesarà més, poca
vergonya!--
Y al dir açò, pega correguda, agafa una barra y obra la porta
furiosament; mes lo del bagul, al sentirho, fuig espantat, y, com no
hi havía llum y'l mixte qu'ell havía encès per pujar ja no cremava,
home y caxa anaren rodant escales avall, movent un brugit que posà en
commoció a la gent de tots los pisos.
D'aquella gent rebía auxili'l baguler, donchs lo Piteu se'n tornà a la
seva còva, va assegurar les tancadures, y, mirant ja desganat lo
potipoti que havía de menjarse, va dexarlo en lo mateix lloch hont
era, apagà'l llum, y tal com se trobava, sens despullarse gens, se
ficà al llit.
### IV
Les impressions qu'havía experimentat durant aquell día li feyan
desitjar lo repòs, donchs, en la etat d'ell sobre tot, les afeccions
morals trascendexen al orde físich, y com, per altra part, estava
lleuger de ventre, hèuse aquí qu'en Piteu va dormir de gust. Se llevà
tardet, va desdejunars ab poqueta cosa, y, pensant que ja tenía per
dinar lo que restat li havía del vespre, no ixqué de casa a fí de
veure si hi aniría algú més, donchs temía que la falsa nova de la
mort d'ell portàs encara algun cobdiciós a cerciorarsen.
Passà'l matí, arribà'l mitx día y ningú's va veure. En Piteu dinà ab
tota quietut, y va serne tan content, que per celebrar tal
benhauransa resolgué cremarhi un cigarro de la Habana que havía
tingut la sòrt de trobar apagat en lo passeig de Gracia. Y, pensat y
fet, l'encenía.
Va encéndrel y cremava qu'era un gust, com que al fumador se li feya
estrany que algú pogués rebutjar una cosa com aquella. "Hi hà gent
que sembla que tinga massa diners", --pensava ell xuclant de gust. De
sobte,
¡pam! ¡pam! trucan.
--¿Qui hi ha?
--Venim pel còs, --responen dues veus d'home.
En Piteu va fer un salt; fins del sust va càureli'l cigarre de la
boca.
--¿Què diheu?-- preguntava com si no estigués segur de lo qu'ells
deyan.
--Lo cotxe dels morts,-- feu l'un. --Apa, que'ls capellans son
aquí.--
En efecte, se'ls sentía venir cantant.
--¿Però, ja ho sabeu be qu'es esta escala hont hi hà'l mort?--
interrogava'l Piteu obrint la porta.
--Sí, senyor, míri aquí: Joseph Piteu, lo mateix carrer, 32, quart
pis,-- responía un dels dos, ensenyantli'l paper.
--¡Sembla mentida!-- exclamà'l vell fòra de sí. --¿Y quí li ha donat
semblant orde?
--¡Ah! no ho sabem nosaltres; però a la casa ha vingut tot ben
despatxat.
--Donchs, algú s'ha divertit ab nosaltres, perque aquest que diuen
mort so jo, jo mateix, y ja ho veuen. No sé, no sé qui dimoni pot
haver sigut l'autor d'esta comedia.
--¿Però'ls capellans y tot?-- observà un dels joves. --Per forsa ha
d'esser veritat que s'ha mort aquí un que du aquest nom;
altrament, no fora possible un mal entès d'aquesta naturalesa.
--¡Jo no sé, no sé què tinch de dir, perque m'hi tornaría boig! Però
tot axò algú ho paga, perque no deuen pas ferho per amor de Deu?
--¡Ah! míre, lo cotxe ja es pagat; però, en quant a la part
eclesiàstica, suposo que no cobra fins després, y ¿quí sab si li
portaràn lo compte aquests de la parroquia?--
¡Quína fiblada al cor va sentirse'l Piteu!
--¿Cobrarme a mi? ¿Jo pagar? ¡Una canonada, un cop de punyal! Que'ls
pagui qui'ls fa treballar, que jo no'ls he dat cap orde... ¡Pot
ser sí qu'encara vindrían a tocarme la butxaca!... ¡Oh! ¡no pot
ser, no pot ser en cap manera!-- exclamava'l Piteu desesperadament
y anantsen escala avall depressa.
--¡Com una reira de Deu, no cantin! ¡Callèu per amor de Deu! ¡Callèu
per María Santíssima!-- cridava com un esperitat.
Los cants religiosos pararen quan ell fou a baix.
Llavors va veure una reunió de gent curiosa qu'enrotllava'l cotxe dels
morts, quatre escolans ab atxes enceses y tota la comunitat de la
parroquia ab creu alta. Hi hagué explicacions, y d'elles resultà que
baix firma d'un metge, suposat ò veritable, lo rector tenía
certificat de la mort sobtada d'un tal Joseph Piteu, certificat que,
junt ab l'orde de celebrar funerals, va rebre d'un que's deya de la
familia.
Y, anantsen cada hu pel seu cantó, termenà aquella escena que donà
molt què dir y no poch què riure a la gent del barri.
### V
Per molta calma que hagués tingut en Piteu, tot allò era prou per
ferla perdre a un Sant. Ell rumiava qui podía ser lo director de
semblant farsa, y no trobava la incògnita.
Va sentirse malalt y's ficà al llit; mes no podía adormirse a pesar de
la febre que'l cremava, perque la imaginació li feya veure una pila
de fantasmes estranyes, coses d'un món desconegut y fins li semblava
percebir certa fetor de cadavre.
Axí va passar fins l'endemà a les deu, hora en que sonà un truch a la
porta.
"No'm llevo, no'm llevo" va dirse temerós.
--¡Lo carter!-- cridaren a la part de fòra.
Llavors lo nostre home saltà del jas, se posà les calses y anà a
obrir, donchs tenía entre mans negocis, dels qu'esperava contesta.
Sería lo qu'ell pensava, perque'l sobrescrit era de dol.
Mes al obrir la carta, ¡quín esglay! en lo lloch del membret, veu un
cap de mort ab dos ossos encreuats. Lo text era escrit ab caràcters
inteligibles però estrambòtichs que tenían alguna cosa de sinistre, y
deya axí:
"Piteu, amich Piteu:"
"Ahí't vingueren a cercar per orde meva, y tu, que la sabs molt
llarga, no volgueres venir a pesar de la íntima dels meus
dependents. Tu tens molta lletra menuda, tu ets molt pillet; però ab
mi no't valdràn les fleumeríes, perque ets meu y tan es que risques
com que rasques, has de venir, si no de grat, per forsa."
"Vèjas, donchs, qu'hem de fer, que jo no estich perque'ls meus
treballadors perden lo temps anant y venint, haventhi, com hi hà,
gracies a Deu, feyna de sobres. Arrégla, si vols, les teves coses
però depressa, donchs jo no vull esperarme ni un día més; de lo
contrari t'ho esplicarà d'altra manera ta afectíssima y segura
servidora La Mort."
Sota de la ferma, en lloch de rúbrica, hi havía una dalla y a ratlla
seguida un post scriptum del tenor sigüent:
"A més de les rahons expressades, hi hà un altre motiu que m'obliga a
ferte enllestir: lo dimoni, que't sab prou vida y miracles, t'espera
y s'està enaygant, en termes que tot lo día remena la cua y's
llepa'l bigoti de gust."
Llegir axò'l Piteu y veures la perspectiva del altre món, fou tot hu.
Groch, desencaxat y ab los ulls fòra de les conques, abandonà'l pis
corrent com si l'empaytessen.
Ab esta carta termenà la broma; may més ningú molestà al vell, qui de
semblant feta estigué malalt. Durant lo temps en que va jaure, volgué
que sa germana'l cuydés, cosa de que tothom, fins ella matexa, va
estranyarse. Un pich bo, demanà viure ab ella, com si temés la
soletat ò s'hagués penedit de sa vida passada. No's tornà
malgastador, perque no estava en son temperament, però se manifestà,
ab ell mateix y ab los altres, un xich més lliberal; ab tot, sempre
estava trist, y un any després moría ab tota mena d'auxilis, dexant
hereva a sa germana y fent petits llegats a diversos parents.
¡No hi hagué poch trasbals pera recullir tota la herencia! Fou precís
trossejar alguns dels antichs mobles y arrunar part de la casa,
donchs entre fustàm y parets era repartit lo tresor; mes la cosa
valía'l treball que s'hi esmersà, puix va trobarshi una fortuna.
D'aquell home pot dirse en veritat:
"Visqué pobre y morí rich."
Deu l'haja perdonat, que si tothom ho ha ben menester, ell no fou dels
que menys ho necessitavan.
May pogué esbrinar l'origen de lo qu'es molt possible que contribuhís
poderosament a acabarli'ls díes; però jo crech endevinarho, ab tal
que'n posaría les mans al foch sens temor de cremarme. M'explicaré.
En Piteu anà a consultar lo que li passava a n'en Tòfol, única persona
ab qui tenía alguna confiansa, y jo recordo be que llavors se'n feya
molta bulla a casa d'aquest. D'allí vaig traure tot lo que vinch
d'explicar, fins les circunstancies més mínimes. En Tòfol y'ls seus
companys, entre tots, tenen prou inventiva y suficientes aptituts
pera tot lo que's proposan, com ja he dit al comens. Axí,
donchs, ¿d'ahont, sinó d'allí, podía surtir tota la munió de
disposicions que formavan lo texit de aquella faula?
Finalment, m'ho fa creure encara més un'altra circunstancia; desde la
mort d'en Piteu, ningú ha badat boca per retraure poch ni molt
semblant fet, cosa notable dat lo caràcter bromista d'aquella reunió;
jo penso que semblant mutisme no es resultat d'un acort près en comú
a fi d'evitar les responsabilitats que podrían exirne, y que foran
moltes; jo ho atribuesch tot no més a la veu de la conciencia.