que'l lliguen, seguèsca als senyors y càlle,-- lo jutge li
advertía ab tota calma.
--¡Que'm lliguen, que'm maten si volen! Però, ¡ay, senyor jutge ò
senyor dimoni! nos veurèm les cares y vostè sabrà qui so.
--Seguèsca, y boca muda,-- va dirli també en castellà un dels de la
policía.
Y, agafantlo tots dos, cada hu per un bras, se'l ne dugueren quasi a
empentes, arrancantli axò les intergeccions més recaragolades. En
tant, lo jutge, sens immutarse, se gratava les patilles y tancà la
porta.
### IV
En aquell temps, lo meu amich Basili estava cursant, y a les hores
d'entrar y exir de l'aula anava jo sovint a trobarlo al pati del
Colegi de Medecina. Llavors vaig conèxer, de vista ò més ò menys de
tracte, a una pila d'estudiants, entr'ells, al Armengol.
Era aquest un caràcter ben original. Va comensar la carrera al exir
del Institut, y no trigà en dexarla, tornant a empèndrela y a dexarla
un sens fi de colps, ja examinantse y exintne be, ja no presentantse
termenant lo curs y desaparexent per temporades de la vista dels
qui'l conexían, talment com si s'hagués fos.
Axò va repetirho no sé pas quantes vegades, y sempre, quan ja ningú's
recordava d'ell, comparexía de sobte, sens que may fos possible
explicarse'l motiu de semblants eclipsis. Axí, als vint y set anys
tot just estava a punt de termenar la carrera.
No li mancava pas talent; ben al contrari: se tractés de lo que's
tractés, quan li donava la gana de parlar (que no sempre volía),
mostrava una generalitat de conexements que ningú arribava a entendre
còm podía haverlos obtingut. De qualsevol nou descobriment científich
ja n'havía fet estudis, si no probes; en materia d'escoles
artístiques, fossen antigues ò modernes, de totes donava rahó; los
jahents literaris de qualsevol de les èpoques en los principals
paíssos, los tenía pel cap dels dits. Quan no's sortía de la
realitat, donava gust sentirlo; però comensant ab exageracions, ò
posat a contradir ò a discórrer sobre certs fenòmens que s'observan
en la vida sens que may haja pogut explicàrse'ls l'home, llavors
semblava talment que ressucitessen en l'Armengol l'astrología
judiciaria de la època mitx-eval y la bruxería. Lo magnetisme animal,
sobre tot en ses branques del hipnotisme y la sugestió, la frenología
en los estudis del doctor Gall, tenían en ell un ferm partidari.
Fins, sens esser esperitualista, segons deya ell mateix, y sens
haverse inventat encara la denominació de "telepatía", ja creya ell
que certs pressentiments y coincidencies que's veuen realisats eran
impressions y sentiments de l'ànima tramesos lluny. Y retreya als
filosofs y als oracles de l'antiguitat pagana, com també als brhamans
de la India, y arribava fins al extrem d'afermar que tot allò y molt
més, qu'en lo transcurs dels segles ha vingut calificantse de
superstició, sens exclouren los maleficis produhits pels conjurs, per
la mirada, etz., era ciencia, si no ben pura, al cap y a la fi,
ciencia, que, per consegüent, enclohía la veritat en distintes
formes.
Açò comensà promovent riota entre la jovenalla de la Facultat, però,
com l'Armengol tingués demostrat ab "arguments contundents" que,
fentli certes bromes, abiat perdía l'oremus y no mirava prim,
comensaren tots a miràrsel a distancia, com ell se'ls hi mirava també
ab ayres de superioritat, y s'acontentaren batejantlo en ses
converses íntimes ab lo nom de Doctor Nostradamus, per lo misteriós
que's presentava.
¡Si n'era de misteriós! No tenía cap amich, sempre anava sol, exceptat
quan se'n duya a en Pau Lluhelles, un estudiant petitó, moll de
ulls, d'aspecte linfàtich, pobre d'estament y d'esperit, ab qui,
segons deyan los estudiants, se "menjava" la casa qu'havía heretat
dels seus pares. Fos com fos, lo cert es que la única persona que
tenía la confiansa d'ell era en Lluhelles. Un día, li havía dit lo
jove enigmàtic: "Míra: si fas sempre al peu de la lletra tot lo que
jo't diga, sens apartàrten may en lo més mínim, no hauràs de passar
més mals de cap per seguir la carrera. Vínaten a viure ab mi, y no't
mancarà rès; però (¡axò sí!) has d'estar sempre a la meva disposició
y serme lleal y tornarte mut quan algú't vinga ab preguntes respecte
a coses meves." Y en Pau, qu'era de bona pasta y per guanyarse la
vida y estudiar se'n veya un feix, va admetre la proposta, y li feya
de criat, y a tot arreu lo seguía com un gos, fòra quan lo seu
Mecenas, li deya resolut: "Ara, no vull que vingas; a casa, donchs,
a estudiar y fer la feyna." Per aquest motiu, a n'en Lluhelles los
seus companys varen dirli lo Ciutti, comparantlo ab lo criat del
Tenorio de Zorrilla.
Al endemà del vespre en que fou près l'Armengol, feya fret de veres,
y'l pobre Ciutti, duhent alsat lo coll del paltó y la gorra ficada
fins a les orelles, esperava ab cara compungida la hora d'entrar a
l'aula. Un dels companys que'l veya axí, va preguntarli:
--¿Què tens, Pauet, qu'estàs tan moix?
--Rès, home, rès.
--Alguna te'n passa, noy,-- va fer un altre.
--¿No ho vols dir? Se veu que l'Armengol t'ha posat ordres,-- un ters
afegía. --Li deu haver dit lo de sempre, que si xerra, 'l matarà.
--Essent axí, donchs, no t'emboliques. Primer es la pell que tot,-- li
aconsellava humorísticament altre de la rodona, perque ja s'havía
format rodona al voltant d'en Lluhelles, lo qual responía:
--¿Què us patolleu del Armengol, ara? Al Armengol no us lo posèu per
rès en la boca. ¿Sentiu?
--¡Sobre tot, no li toquèu al doctor Nostradamus!-- saltà un.
--¡Deu es Deu y'l Doctor Nostradamus lo seu profeta!-- exclamava un
altre en tò comicament sentenciós.
--¡Sí! ¡dihèu, dihèu! Lo qu'us fa parlar es la enveja; perque may
arribarèu de cent lleugues a fer lo que fa l'Armengol; perque, al
costat d'ell, sou una colla d'ignorants y d'ases,-- tronà en
Lluhelles.
--¡Noys! ¡còm s'explica'l Ciutti!
--Tractantse del Armengol, lo Ciutti arriba fins a la eloqüencia.
--Al cap y a la fi, ¿quíns prodigis ha obrat lo Doctor Nostradamus?
Tot se reduheix a donarse ell mateix importancia; que, en quant a
fer, fa com tothom,-- deya un, intencionadament, per punxar a n'en
Lluhelles.
--A veure, donchs,-- aquest cuytava a respondre, --si entendrèu com
ell de frenología.
--Be, ¿y què?
--¿Què? Qu'una vegada en lo cafè de les Set Portes, mirantse'l cap
d'un senyoràs molt ben vestit, deya: "Aquest home es un lladre".
--¿Y va encertarho?
--¡Y tal si ho encertava! Al cap d'una estona, dos municipals lo duyan
près perqu'havía robat una cartera.
--¡Quína gràcia! ¿No més axò?-- tornava'l més punxeta de la colla.
--Axò no es cap prodigi. Si no fa rès més, pot ben tornàrsen al llit.
--¿Y lo que jo li he vist fer? ¡Jo, jo ho vaig veure! Magnetisant a
una dòna, ferla córrer com una desesperada, després ferla revolcar
en convulsions, després ferla estar com morta, y ferla caminar
tapada d'ulls per tot arreu, sens topar en lloch...
--¡Hola! Ja surten faldilles.
--¡Malament, malament!
--¿Què tal era la minyona?
--¿Y tu? ¿No la magnetisavas?
--¡Ep!, ¡ep! No embolicarse,-- recomanava llavors en Lluhelles, no
podent aguantar lo xàfech de comentaris, no gens a propòsit per
esser transcrits, que li queya al dessobre. --Vaja, donchs: ¿hi hà
cap de vosaltres que sía capàs, com es ell, de fer madurar un
rahim en la planta no més mirantlo de fit a fit?--
Una riallada general va acullir manifestació tan imprevista.
--¡Rièu, rièu!-- afegía'l senzill estudiant. --¡Ara ray! podeu ben
riure. Però quan ell surti de la presó, a veure si gosarèu ferli
aquestes burles en la cara.
--¡Ah!
--¿Es près?
--¿Què va fer?
--Diu que l'Armengol es près.
--¿Es près l'Armengol?
--¡Oh! ¿Y còm va esser?
--¡Ah, noy! Si m'ho dius, t'ho diré.
--Ciutti, cóntansho.
--No ho sé. ¿Què m'espliqueu a mi?
--Cúyta, digànsho, Lluhelles.
--¡Vaja, Pauet, bon minyó!
--Dígasho, home.
--Si ho dius, te donaré un cigarret.
--¡Anèu en hora mala!-- clamava l'estudiantet, volent desempellegarse
dels qui, agafantlo y estirantli la roba, lo volían fer
enrahonar.
--¿Quí't repassarà les llissons, ara?
--¿Quí protegirà al pobre Ciutti?
--Si ho contas tot, fil per fil, entre tots te protegirèm. A veure,
donchs, companys: ¿esteu tots promptes a declarar fill adoptiu de
la facultat a n'en Ciutti?
--¡Sí! ¡sí! ¡sí!-- responían tots a la una, movent un brugit de mil
dimonis y alsant com en triomf al minyó, qui pugnava per desferse
d'aquelles taboles.
En açò, la campana va cridarlos a l'aula, y aquell qu'entre tots
semblava dur llavors la veu cantant, va dirigirlos la següent
alocució grotesca, amb tò y accionats encara més groteschs:
"Ilustres fills d'Esculapi, lo més ilustre dels nostres colegues, lo
Doctor Nostradamus, pateix persecució de la justicia, y, encara
qu'ell quan vulla, ab sos arts màgichs, fugirà pel forat de la clau,
ò's farà fonedís, ò, convertintse en vapor etèri, se confondrà ab
l'atmòsfera, es necessari que, abans açò no's realisa, li donem en
la cativitat una proba de germanor, y, aquesta ha d'esser tal, que
se'n parle _per omnia saecula saeculorum. Amen_. Ara, Minerva'ns
crida ab la veu de la campana; després, ja'n parlarèm, si Deu ho
vol... y no s'hi oposa'l batlle. He dit."
L'auditori premià'l discurs ab forts picaments de mans, y, després,
tota aquella jovenalla, passant de les burles a les veres, va ficarse
al Colegi per ohir les llissons del catedràtich.
Aquell mateix día, a la tarda, _La Emancipación_ dava compte per
pesses menudes de la presó del cosí de la "morta misteriosa",
calificantlo de jove estudiós y fins de sabi y parlant d'injusticies
y maneigs tortuosos, fent créxer més ab una cosa y altra lo bum-bum
de la opinió entre la gent vulgar de tots estaments y condicions;
donchs, tant hi hà ases richs com de pobres y igualment ab lletres
que sens lletres.
A conseqüencia, també, d'aquella presó, en un cafè del carrer del
Carme, aquell vespre's reunían la majoría dels condexebles d'en
Lluhelles y fins alguns d'altres cursos més avensats.
Després d'una deliberació madura, feyan entr'ells una aplega y
entregavan los diners recaudats a una comissió executiva qu'allí
mateix anomenaren pera'l cumpliment dels acorts.
### V
Lo jutge havía publicat edictes cridant a declarar al desconegut qu'en
tal día d'aquell mes y d'aquell any parlava en lo Jardí del General
ab María Cabanes y Armengol, poch després trobada morta, y a tots los
qui sabessen quelcom tocant al succés. A pesar d'axò y dels passos
secrets que's donaren, ningú va comparèxer ni rès va aportar la més
xica guspira de llum. Però en cambi, lo vox populi, enardit per _La
Emancipación_, a la qual les preteses revelacions del cosí de la
María havían donat més y més pasta, posavan a la justicia en lo cas
de depurarho tot fins al extrem.
Comensaren, donchs, a instruhirse noves diligencies.
Exhumat lo cadavre y practicada una segona autopsia per metges qu'en
rès havían entrevingut de la primera, aquests en tot lo que del estat
del cos pogué deduhirse, declararen en armonía ab los demés, afegint
en son dictàmen qu'en les òrbites mancaven los ulls y les havían
trobades plenes de cotó en floca.
Al mateix temps varen sotsmetres les fotografíes al exàmen de
pràctichs fotògrafs y d'oculistes. Aquests dictaminaren que la matexa
teoría ab que's basavan los treballs era una absurditat complerta;
los experts pràctichs, corroborantho, ademés deyan que vistes les
probes y mirat lo lloch d'hont havían d'esser preses, resultavan una
falsetat produhida ab una serie d'operacions de pinzell y de
màquina.
La ira que va apoderarse del près al saber com se judicava aquella
intervenció seva en lo cas de sa difunta cosina, no's pot dir. Va
desfogarse en malediccions y improperis contra'l jutge, los fotògrafs
y'ls metges, tractantlos de besties y de canalles miserables, venuts
al or dels poderosos malvats, de manera que les invectives de _La
Emancipación_ semblava talment qu'ell les hagués escrites ò
dictades.
Axí's trobava'l jove quan li entregaren un paper caragolat y un
farcell bastant gros que feya una olor extranya. Obrí'l paper, y a
dins trobà un pergamí brut, escrit ab lletres estrambòtiques en lo
qual, a manera de segell, penjavan d'una veta d'espardenya una
pastanaga y una garrofa: era un missatge "d'adhesió y condol" que'ls
companys de facultat li enviavan remetentli mitja arroba de bacallà
sèch, cinquanta arengades y un paquet de cigarres dels pitjors del
estanch.
Açò va encendre més y més sa indignació, y jurà y perjurà que faría un
escarment ab aquella colla d'idiotes que havían près com per ofici
riures y fer riure de tot lo més formal ab asenades; y tot açò ho
deya cridant ab accent declamatori, de manera qu'ho sentían los demés
presos qu'eran prop de sa celda de preferencia.
Ab cap d'ells, ni ab los que podían judicarse més honrats, tenía la
més xica relació. Comensant desde'l principi a miràrsels ab ayre
d'imperi, contestà ab esquerpa grollería als pochs que s'atreviren a
dirli alguna cosa; axí es que passava quasi tot lo día en la seva
estada, llegint, escrivint, dibuxant ò despitant. Fins les parets de
la celda va omplir d'escrits y dibuxos en una barreja la més
extranya: al costat d'una fòrmula química, se veyan caricatures dels
metges forenses; prop d'un problema d'àlgebra, aparexía una figureta
recordantsa del natural; un pensament filosòfich se tocava ab una
escena deshonestament bruta; y, entre lletres aràbigues y gregues y
signes cabalístichs y de l'alquimia estava bastant ben efigiat lo
jutge d'instrucció vestit ab la túnica y'l casquet dels comdempnats a
mort y duhent un Sant Crist com si anés al patíbul.
No's reduhía a n'açò sa activitat gràfica: sovint, molt sovint,
escrivía cartes al jutge, cada vegada ab diferent caràcter de lletra,
si l'un bo l'altre millor, ilustrant los texts, sempre plens de
sarcasmes y injuries violentes contra'l qui anavan dirigits, ja ab
alegoríes ò figures alusives, ja ab aucells y garlandes de flors, ò
be ab exides de poca solta, com la lluna fumant en pipa, lo sol rient
ab cara de beneyt, un home ab cap de porch ò de gall, etz., etz.. Tot
allò, lo ministre de la justicia, després de llegirho pacientment, ho
coleccionava, sens tornarhi may cap resposta com era natural, ni
disposar tan sols que al autor li donessen per allò lo més xich
càstich ni li fessen l'apercebiment més mínim.
Al compàs d'aquestes missives que sempre anavan pujant de tò, crexía
també l'atmòsfera emmatzinada per l'exaltat diari.
Tant arribà a dir aquell paper infamant, que al últim l'encausaren y
posaren près, no a cap dels qui'l feyan, sinó a un gandul mort de
fam, qui per viure se'n confessava director y, al mateix temps, se
donava com autor del article qu'era motiu de la denuncia. Lo
periòdich reincidí més verinosament encara en los atachs y dient
quasi obertament que lo del Jardí del General no podía aclarirse per
que s'hi oposavan influenses de sotana, y, per més encendre les
passions contra l'element eclesiàstich, duya una "nova" qu'en
substancia venía a ser lo següent:
"Una bona dòna casada, trobantse en certes condicions propries del seu
estat, va sentir passió per unes taronges que desde son balcó veya
en l'hort de cert convent de religioses del devant. Lo marit d'ella
tractà de comprar a les monges la cobejada fruyta, perque deya sa
muller:"¡No vull altres taronges que les de les monges!"(Potser axò
era en virtut de la forsa del consonant). Y ¿quí diría que aquells
cors de fera, sens mòurels a compassió l'estat excepcional de la
dòna, qui be podía morirse no satisfent son desitx, y sens escoltar
los prechs del espòs, al qui martiritzava la sola idea de que pogués
venirli un fill ab una taronja al cap del nas ò en altre part
visible; qui diría que's negavan en rodó a donar ab diners ni sens
diners lo que se'ls demanava?"
"En açò, desesperat l'home, ¿quína'n fa? A la nit, salta la tanca del
hort, proveheix bona cosa de lo que no li volían vendre; y, quan ja
estava a punt de dúrsenho, va cridarli l'atenció un gemech continuat
com d'ànima en pena. Escoltant, escoltant, pogué donarse rahó de
que'ls planys exían de terra, del dessota d'una llosa... Y, per
acabar en poques paraules, axí va descobrirse que allí tenían una
monja enterrada en vida, en càstich de no haver volgut obehir en tal
ò qual cosa."
Aquesta llegenda que, per ferse càrrech de la sua falsetat, no més cal
dir que va córrer al menys tres vegades com cosa nova y sempre ab los
matexos ets y uts, durant lo segle XIX, encara avuy día hi hà malvats
y babaus que la donan per certa. Un drama que va escríuren un autor
barroher contribuhí a donar a la cosa gran ressonancia, y'ls de _La
Emancipación_, no escarmentats ab la denuncia, prenían la faula pel
seu compte, y enllasantla habilment ab la mort de la María Cabanes,
suposavan que aquesta havía sigut morta d'una manera extranya, fentli
olorar no sé què algun agent dels capellans, en venjantsa de no haver
pogut apoderarse d'ella y dels seus bens, gracies als avisos d'una
parenta monja penedida de serho, a la qui justament per aquell fet
havían donat un càstich tan abominable. Afegían després, que
la "onada negra" anava mostrantse més cada día, donchs a un home com
don Ramon Armengol, a un sabi que havía fet un descobriment d'òptica
de gran trascendencia, se'l tenía près sens motiu y hi havía'l
propòsit de ferlo desaparèxer pera que no revelés iniquitats. "¡Ja
tornem als temps ominosos del obscurantisme que feu martres com
Galileo y Miquel Servet!" exclamavan. Y ¡ay de qui hagués dit que a
Galileo ni se'l perseguí com a home de ciencia ni se'l maltractà! ¡Ay
de qui volgués dir qu'en Miquel Servet morí cremat per altres
heretges! En fí, tant y tant _La Emancipación_ ne feya, que
l'autoritat va suprimirla.
Ni axí tampoch va posarse remey. _La Emancipación_, si be un xich
axalada, tornà a surtir mudant lo títol, però ab lo mateix esperit. A
demés s'estamparen llibells anònims, que secretament corrian de mà en
mà, referintse a la "causa cèlebre". En les cantonades dels barris
extrems de la ciutat, se llegiren pasquins que s'hi referían. En
certs teatres, lo públich havía agafat lo costum de fer cantar als
actors còmichs lo _Trípili_, obligantlos com a ninots a fer ximpleses
y a improvisar cobles sobre lo mateix. Los ceguets, al sò del violí,
baladrejavan romansos satírichs de "la morta y'ls vius". Fins en los
politxinelis, llavors en certs cafès molt en boga, en Cristòfol y en
Titella, ab ses fesomíes d'enza, solían tractar la qüestió de manera
més ò menys alegòrica, y quan, per discrepar en la materia, no's
trencavan los garrots en sos caps de fusta, lo Compañero --personatge
obligat en aquella classe de funcions en aquell temps, qui, parlant
ab veu natural y sens exir may en l'escenacle, representava l'home de
seny-- havía de dirlos que dexessen lo Jardí del General allà hont
era.
Al jutge, qui al principi va pendres les invectives del estudiant y
les públiques un xich a la fresca, ja comensava a pujarli la mosca al
nas y fins a no mancarli ganes de dimitir lo càrrech, sobre tot
d'ensà que hont se vulla y a totes hores sentía sempre'l martiri
d'una cansó ab la tornada següent:
¡Ay! ay! ay!
¡Ay quín ull!
A no ser l'ull que ho va veure,
¿quí'ns desfeya aquest embull?
### VI
La presó del Armengol, després d'esser glorificada per lo diari
successor de _La Emancipación_, va convertirse en una apoteòsis. En
un moment, com obehint a una consigna, munió d'associacions més ò
menys legals, més ò menys "progressives", mès ò menys simbòliques,
que duyan títols en los quals hi havía paraules
com "fraternitat", "germans",
"amichs", "unió", "constancia", anavan a rendir tribut de simpatía y
admiració al près, no en sò de broma com ho havían fet los
estudiants, sinó com prenentsho a la valenta, enviantli toyes de
flors, caxons de cigarres, etz., acompanyantho ab cartes qu'eren un
devassall de grandiloqüencia feta ab motlle, oferintli cada
colectivitat son distintiu en diferenta especie de metall, desde'l
ferre fins al or. De tots aquells actes davan compte'ls periòdichs,
reduhintse'ls uns a explicar lo fet y extenentse'ls altres en
consideracions que variavan de tò segons l'esperit d'ells era. De
tot allò, qui se'n reya y qui ho agafava seriosament. En lo Colegi
de Medecina, armava una continuada bulla qu'era'l neguit del pobre
Ciutti, ja prou amohinat ab los missatges que lo près y sa sobtada
glorificació l'obligavan a fer d'un cap al altre del día. Mes, sía
com vulla, se feya soroll, y aquest soroll donava ales a la
procacitat del qui n'era obgecte pera escriure noves cartes al qui'l
tenía en son poder, no ja insolentes, sinó fins cíniques: en una
d'elles, arribava a dir que, "a pesar de tot y de tothom, ell
surtiría d'aquella gavia".
Lo jutge, vensut ja son temperament calmós, ja no's gratava
estoycament les patilles, sinó que, plè de neguit, fins arribà a
estiràrseles. Cansat de tan mareig, qu'arribava a semblarli un somni,
y resolt a acabarlo d'una vegada, va decidir que s'examinessen les
facultats mentals del qui li produhía.
Tres metges forenses anavan a visitar al doctor Nostradamus. En lo
moment d'entrar ells en la celda, aquest va alsarse, després de
cobrir ab un paper lo qu'escrivía ò dibuxava, y'ls digué resolut:
--¿Què se'ls ofería?
--Som colegues de vostè, y venim a vèurel;-- contestava un d'ells,
rodanxó, que gastava ulleres.
--¿Colegues? Ja sé que vostès son metges; però jo encara estich pel
camí d'arribarhi;-- observà l'Armengol.
--Home, la distancia que li manca per serhi es tan insignificant, que
ni val la pena,-- saltava un altre magristó y bellugadís. --Ademés,
ja sabem que vostè es un jove aprofitadíssim, no sols en los
estudis del art de curar, sinó en molts d'altres.
--¡Oh! ¡sí!-- afegí'l ters metge, home vell y axut, qui durant la
visita no va dir cap més paraula, reduhintse a mirar sempre ab
gran interés al jove y a tot lo que'l voltava.
--Gràcies;-- feu l'Armengol. --En l'estat en que'm trobo, ja veuen que
no puch correspondre a la seva galantería ni tan sols convidantlos
a fer una modesta sucamulla... ¿Què? Ni a seure'ls puch convidar;
tot lo més que puch dirlos es que, si volen, agafen una cadira y
segan a terra.
--¡Ah! ¡ah! ¡ah!-- esclafían tots tres, com celebrant la surtida, per
més qu'aquesta fos lo que's sol dir un lloch comú.
Y va seguir lo coloqui en semblant forma:
_Lo metge rodanxó._ --Se veu que vostè gasta molt bon humor.--
_L'Armengol._ --Sí, un humor de mil dimonis, tant, que si'm dexavan
fer a mi, ja's veurían coses altes.--
_Lo metge magristó._ --¿Y, donchs? ¿Què té? ¿Què li passa?--
_L'Armengol._ --¿Y m'ho pregunta? Vaja, home, no sembla sinó que vulla
tractarme de nen.--
_Lo metge magristó._ --Home, axò de cap manera. No ha sigut lo meu
intent ofèndrel; ans, ben al contrari... Se compren, sí, qu'una
persona desde tant temps privada de llibertat, y, sobre tot, una
persona tan activa com vostè, se migre.--
_L'Armengol._ --No'm migro, que me volo.--
_Lo metge rodanxó._ --Però, segons veig, vostè s'entreté.--
_L'Armengol._ (arronsant les espatlles). --Sí, m'entretinch.--
_Lo metge rodanxó._ --¿Y en què s'ocupa ara?--
_L'Armengol._.-- En rès de bò.--
_Lo metge rodanxó._ --¿No s'ocupa en algun nou descobriment?--
_L'Armengol._ --Sí; estich rumiant nit y día per veure si trobo un
explossiu que fassa saltar a engrunes aquesta bola miserable que's
diu món, habitada per tants ases y tants murris.--
_Lo metge grassó._ --¡Axò es molt fort, senyor Armengol!--
_Lo metge magristó_ --Sí, massa fort, en efecte.--
_L'Armengol._ --Donchs, tant n'hi hà, y bon pes. No sé què dirlos.--
_Lo mestre magristó._ --¿Allò de la permanencia de les imatges en la
retina? ¿Còm ho té a hores d'ara?--
_L'Armengol._ --Per ara be, gracies a Deu.--
_Lo metge magristó._ --¿Que's burla de nosaltres?--
_L'Armengol_ (En tò mofeta). --¡Cà! Nó, senyor. ¡Qu'es càs! Y, díganme
vostès: ¿que m'han près per boig?--
_Lo metge rodanxó._ --¿Nosaltres? ¿Vol callar? Ni somniarho.--
_Lo mmetge magristró._ ¡Y ara! ¿Còm pot afigurarse vostè que tinguem
semblant idea?...--