m'escriu dihentme que vaja a ferli una visita. Llàstima que Galicia
sía tan lluny, que prou m'agradaría sorpèndrel dins casa, felís, al
costat de la seva _meniña_, sentint _arrular as pombas_ y escoltant
los sons _da gayta_, com ell, en les cartes, m'expressa.
Voldría saber que s'ha fet en Robles; però ningú m'ho sab dir. Jo
sempre'm penso, y a fè que no ho voldría, que'ls deuen haver tirat,
fa temps, a la sepultura aquells drachs en forma de dòna amb qui ell
seguidament tractava.
Me sembla que ja he garlat be prou.
Podría contarvos altres cosetes de la meva vida: per exemple, que,
anant pel món, m'he trobat ab lladres, que si un cop m'han près lo
que duya, altres cops los he estovat l'esquena de valent; però lo més
notable es lo que ja sabeu de la meva vida de soldat. ¿Oy que podría
fersen un llibre?
Ara, després de beure a la salut de tots vosaltres, abans de marxar,
vull dirvos:
--Si may passeu per Sant Feliu, veniu a vèurem. Estich al peu mateix
de la Plassa. Demanèu a ca'l Blanch, y vos ne darà rahó qualsevol
criatura, que jo'm dich Pere Blanch, pera servirvos. Si so fòra, no
més dihent que sou amichs meus vos posaràn un plat a taula. Si
m'escaych a serhi, vos faré tastar un vi que'm cullo, qu'allò es
vi. ¡No me'n vench ni una gota! Ademés, lo cafè es aprop, y allí,
pel Blanch, a tota hora's treuen ampolles qu'a cap altre les dexan
mirar solzament, y hi hà cigarres triats y tot lo que puga
desitjarse.
Ja ho sabèu, donchs, veníu a vèurem, que'm farèu mil honres, sobre tot
si conech qu'al tornàrvosen, satisfets de l'acullida y recordantvos
de la Susagna, exclameu com ella:
"¡Oydà!"
## L'ull acusador
### I
Los qui no hajan vist lo jardí del General, no poden tenir idea del
efecte que feya als barcelonins. Venía devant de lo qu'avuy es
Estació del camí de ferro de Fransa, al comens de lo que aleshores
era Passeig de Sant Joan (ara carrer del Comers), entre aquest y
l'explanada de la Ciutadela. Per una ciutat de la importancia de
Barcelona, era una cosa ben xica; però'l consideravam com una joyeta
estimada, ja perque no'n teníam dins de la població cap més que
pogués compararshi, ja per que molts de nosaltres hi havíam passat
agradosament llargues estones de nostra infantesa, ja, en fi, perque
(cal dirho) era realment bonich y ben conreuat quasi sempre.
En sa construcció, de trassa antiga, dominava'l boix retallat formant
dibuxos qu'enclohían plantes de flor y adornament; hi havia un petit
estany hon anavan les criatures a tirar pà a les oques, als cignes y
als pexos, darrera del qual un bosquet plè d'alts y baxos duya a una
fonteta hont anavan a beure xichs y grans, als qui feya la mitja
rialla una Flora de pedra; en aquell verger embaumat pels aromes dels
tarongers y llimoners, barrejantse ab la olor aspra dels boxos, no hi
mancavan pas sortidors ab estàtues y pedrissos de marbre; fins s'hi
axecava un espayós gavial de forma cilíndrica y cúpula rodona
termenada ab una panera rublerta d'esturments de música, en lo qual
abundavan los aucells de varies qualitats, y hi havía hagut també
algun simi y animalons d'altres menes.
Al peu d'un dels dos pedrissos en forma de mitx cercle y ab espatller
de xiprers que corrían d'un costat y altre de dit gavial, una tarda
d'hivern van trobarhi una dòna extesa sens dar senyals de vida.
Tindría aquesta uns trentadós anys, era de bona mida en l'alsaria, com
també un xiquet plena de carns, de fesomía, si no del tot bella, ben
agradosa y lleugerament bruna; duya al cap una "bleda" de vellut,
especie de mitja fulla de mocador, guarnida ab puntes, una manteleta
a les espatlles, y, tant una com altra cosa, lo mateix que tot lo
demés del vestit, era de colors foscos. Prop seu se veyan un mocador
blanch de butxaca y un saquet de mà. Tot en ella indicava una senyora
pagesa.
Sabut lo cas, anà allí'l jutge per instruir les primeres diligencies,
acompanyat d'un actuari, un algutzir, un curial y dos metges. Quan
aquests hagueren comprobat la mort d'aquella dòna, donchs morta y ben
morta era, lo jutge procehí al interrogatori.
Lo primer a qui's dirigí fou al guarda-passeigs qui havía dut la nova
al jutjat. Sa declaració fou la següent:
--Tot lo que puch dir a ussía es que, atravessant lo Jardí, al ser
devant de la pajarera, he vist aquesta dòna tal com se troba ara.
He corregut a cercar vinagre; han vingut ab mi'ls companys; y
veyent que no la retornavam de cap manera, llavors he acudit a
ussía.
--Jo-- assegurava altre guarda-passeigs, qui duya una cama de
fusta --no sé rès més que lo que'l company m'ha dit y lo que veig
ara.
--Jo-- afegí un altre del mateix còs-- sols dech dirli que una estona
abans de tenir conexement de la desgracia, m'he adonat de que la
senyora(Deu la perdó) disputava molt de baix en baix ab un senyor
de barba rossa y d'una etat, si fa ò no fa, com la d'ella.
Creyentme que tractavan coses de familia, m'he apartat per
prudencia. No ha passat gayre estona quan he vist a n'ell com exía
del Jardí pel rexat del Passeig: anava tot moix y caminava
depressa. Lo tinch tan present, que si sabés de dibuix, faría la
seva estampa de memoria. Ara, si'm fessen dir punt per punt com es,
no sabría dirho (sembla extrany ¿oy?); però crech que si'l veya
d'aquí a deu anys no'm passaría per alt.
--Aquest mitx-día-- observà un quart guarda-passeigs --som vist a la
difunta y a un senyor (que no pot esser lo mateix que ha vist en
Joan, perque'l del mitx-día portava bigoti) seyent en lo pedrís del
surtidor de la Serena. Estavan molt acostats, y, per allò de si fos
ò si no fos(¡quín un jo per permetre en lo lloch hont som de punt
coses que no estigan en orde! ¡Axò pla!) me'n som anat fent lo
mussol per darrera del pedrís y, girantmhi d'esquena, som vist lo
què. Devegades, les orelles hi veuen millor que'ls ulls y altres
vegades los ulls hi senten millor que les orelles. Ja m'entench jo,
si'ls altres no m'entenen.--
Y com lo jutge li manés anar al cas sense circumloquis, lo
guarda-passeigs afegía:
--Donchs, anant al gra, ella deya: "Ja no passo més temps axí; avuy
s'ha de resoldre una cosa ò altra. Deu sab lo qu'he patit, y no
vull viure més ab aquesta ansia, ab aquest martiri. Me ficaré en un
convent hont sempre que jo vulla seré admesa. ¡Nó, nó, es un infern
aquest viure!"
"Però dòna", lo senyor li responía... Y ja no som poscut entendre rès
més, perque, alsantse, se'n anavan tots dos Passeig amunt, y llavors
sí que ¡bona nit y bon'hora!--
Lo curial, a la vista de l'actuari, anava extenent les declaracions.
Termenades aquestes, lo jutge preguntà als qu'estavan al voltant si
n'hi havía entre ells algun que sabés ò hagués vist quelcom que
pogués donar algun indici de la morta ò de la mort d'ella. Ningú va
respondre.
Mentres tant, havía acudit una munió immensa, y, com sempre
l'acumulació de gent crida més gent, anava venintne tanta que va
esser forsós trèurela, perqu'era tal la confusió, que anava a risch
d'haverhi desgracies. Los guarda-passeigs, que solen esser gent de
pau, ab prou feynes ho conseguían, y, un colp fet axò, tancaren lo
jardí mentres venía la llitera per recullir lo cadavre.
Dos menestrals vellets, que per miracle havían pogut eixir sens pendre
mal d'aquelles empentes, assentats en un pedrís del Passeig de Sant
Joan, prop del jardí, mirant com en lo sortidor d'Aretussa, treyan
aygua les tortugues y les oques de pedra, tenían lo següent diàlech:
--¿Què n'hi apar d'axò, senyor Codina?
--¿Y a vos?
--Home, per les declaracions que hem sentit, me sembla qu'aquesta mort
no ha vingut per ella sola.
--¿Voleu dir, Benet? Tots podem morir a qualsevol hora mentres Deu ho
vulla.
--Sí; però fíxes en que, segons lo guarda-passeigs, la dòna, poch
abans de morir, disputava ab un home, qui, segons sembla, s'ha dat
bona pressa a anàrsen.
--Y ¿quí'ns ha dit que no haja mort de la enrabiada matexa? ¡Quants y
quants ne moren cada día d'enrabiades!
--Ben segur. Però ¿y lo d'haver sentit dir a n'ella al mitx-día
l'altre guarda en lo Passeig, que allò no's podía aguantar y que
avuy forsosament havía d'acabarse?
--Anèu a saber allò lo qu'era. Podía esser molt com podia esser també
una ximplería. Estich en lo mateix qu'he dit abans: rès pot
deduhirsen.
--Donchs, jo vull pensarme que aquí hi hà gat amagat, un misteri, y un
misteri no gens xich que tindrà una cua llarga, però molt llarga.
--No us diré que sí ni que nó; tot pot molt ben esser. Ja ho sabrèm,
si a Deu plau que s'esbrine en vida nostra. No som pas nosaltres
qui ho ha d'aclarir; be se'n cuydarà prou la justicia.
--Donchs, visquèm y vegèm, senyor Codina.--
### II
Per de prompte, ja semblà que'l vell del pedrís del Passeig de Sant
Joan havía de tenir rahó, donchs aquella mort no mogué poch rebombori
per Barcelona!
Darrera dels qui duyan lo cadavre va formarse una llarga y atapahida
professó que arribà a omplir lo pati del Hospital, havent de restar
encara part d'ella fòra'l carrer. Los més dels qui la componían
estavan desitjosos de veure'l cadavre; los menys que s'havían adherit
a la corrua a darrera hora y estavan ignorants del cas, feyan
preguntes devegades a qui ho sabía tant com ells; però no mancava
sempre qui's prengués lo treball d'informarlos, y, ab tal motiu,
s'entaulava una xarima-arama de coloquis en los quals, tothom donava
cullerada y ningú s'entenía.
--¿Què hi hà, diu? ¿Què vol que hi haja? Una desgracia.
--Una dòna morta.
--¡Ah!
--¿De què ha mort?
--Lo cotxe d'un marquès l'ha feta caure, y una roda li ha passat pel
coll.
--¡Reyna Santíssima!
--Què's patolla aquesta dòna?
--Fàssa'l favor de no empènyer, si es servit.
--¿A mi m'ho dius?
--Sí, a vos. Expliquèu les coses tal com sían, y no volguèu guanyarhi
tant. ¿No veyeu que som pobrets?
--Jo no'n trech ni hi poso; dich lo que diuen; y "si vols mentir,
dígas lo que sents a dir".
--¡Re... Cristina! Quína trepitjada!--
--¿Que ha de durar gayre aquest xibarri?
--Apàrtes, si vol. ¡Encara'm ficarà dins del cos lo boix de la
cotilla!
--Què m'explica a mi. Si vol estar ample, vàjassen a la platja de ca'n
Tunis.
--Dònes, fèu lo favor de callar.
--¡Axò sembla la pescatería!
--¿Què hi ha hagut, jove?
--¿Què passa?
--Pregúntenho a n'aquest minyó, qui, segons sembla, enrahona ab les
mules del general.
--Vos dexo estar per...
--¿Per què? Dígas.
--Per beneyta.
--¡Lo beneyt seràs tu, poca vergonya!
--¡Eh! ¡Eh! ¡Eh!
--¡Vòltala!
--¡Que callèm!--
Més amunt s'explicava lo succehit de diverses maneres:
--Un home que ha mort a la seva dòna en lo Jardí del General.
--¿Y per què ha sigut?
--¿Quí ho diu axò de la punyada y qu'ella fos la seva dòna? Si ningú
sab ni ella ni ell quí son.
--¡Y no hi hà cap ferida!
--No es pas veritat que haja sigut cosa de marit y muller. Veyèu si
axò pot esser, que volent ferla ser monja per forsa, lo clero anava
a tancarla per un esbirro que l'ha morta perque no enrahonés.
--¡Oh! ¡quína mentida!
--¿Quant s'hi juga qu'es veritat? ¡Apa! Una pesseta en mans de
qualsevol dels d'aquí.
--Sembla impossible que, essent tan llarch, sías tan babau, home.
--¡Repénjat en lo que has menjat, noya! ¡M'acabas de fer malbé
l'esquena!
--Es cosa del clero, sí.
--¡Ò de la lluna en un cove!--
Y, perfidiejant l'un que sí, l'altre que nó, avansava tota la comitiva
ab gran pena vers lo Corralet; però les versions de la roda del
carruatge, de la punyalada del marit y de la noya víctima del element
eclesiàstich, anavan propagantse per avant y per arrera; y les
opinions se dividían y les passions s'escalfavan, y's deyan les
absurditats més grosses y'ls disbarats més colossals; allò semblava
talment un preludi de la embrutidora confusió a que'ns ha dut la
majoría del periodisme en aquesta època.
Entre tants com passaren aquella tarda per davant de la morta, no hi
hagué ningú que manifestés conèxerla.
Al vespre, un jove practicant de medecina que arribava tart a la
vetlla d'aquella nit, anà ab dos companys seus de vetlla a veure'l
cadavre; mes, al serhi al davant, restava com si fos de pedra y obría
tant los ulls, que semblavan talment exirli de les conques. De
prompte, tirant los brassos al coll de la morta, llensant un gemech
gutural, cridava:
--¡Cosina! ¡cosina meva!
--¿Qu'es axò, Armengol?
--¿Què't passa?-- digueren quasi alhora'ls altres dos, vivament
sorpresos y tractant de tràurel d'allí.
--¡Es ma cosina, es la germana del meu cor! ¡Dexèume sol ab ella!
--Però, escólta, escólta. No t'entregues a semblants extrems. Ets
home, ets metge (perque ja's pot dir axí), y be sabs lo que son la
mort y la vida;-- li observà l'un.
--¡No'm digueu rès! ¡Dexéume sol ab ella! ¡Ben sol! ¡Anèuvosen,
anèuvosen, ò faré un disbarat!--
No'ls fou possible convèncel de cap manera, y, per no exasperarlo més,
lo dexaren. Allí va estarse tota la nit.
Al endemà, manifestava que la morta's deya María Cabanes y Armengol,
qu'era natural de Barcelona, que tenía la carrera de mestra superior.
En quant al lloch de sa residencia, va dir que desde molts anys vivía
fòra de dita ciutat, però que no sabía ahont. Afermà esser ell
l'únich parent que tenía la difunta.
Practicada l'autopsia per metges competents, aquests declaravan que la
mort s'havía produhit rompentse un aneurisma de l'aorta. Aconduhit lo
cadavre en un bagul que ordenà ferli'l cosí, aquest ab uns quants
amichs de la matexa carrera lo acompanyaren piadosament al
cementiri.
En lo mateix día, quan encara no s'havía dat a conèxer lo dictamen
facultatiu, un diari de tons exaltats, recullidor de totes les
immundicies y acullidor de totes les calumnies, que tenía per
títol _La Emancipación_, després d'explicar llargament lo succés,
termenava ab les següents paraules, que's traduhexen del castellà al
peu de la lletra:
"Sobre la causa de la mort, corren versions diferents; però totes
coincidexen en atribuirli circunstancies, y fins orígens,
sinistres."
"Per avuy, no som més explícits, però tindrèm a nostres llegidors al
corrent de lo que puga indagarse".
Al assegurar l'Armengol no saber la residencia de sa cosina, no deya
pas la veritat, donchs no trigà a marxar, sens dirne rès a ningú, a
un poble, que du'l nom de Santa Eularia, acompanyat d'un altre
estudiant molt adicte seu, y allí, explicada la desgracia a un
matrimoni vell en companyía del qual vivía sa parenta, sens trobar
cap obstacle en aquella gent senzilla, de qui era prou conegut, va
incautarse de tot lo que tenía la difunta. D'allò, ne vengué y'n donà
lo que li feya nosa, y lo demés va dúrsenho.
Al cap de poch temps, la causa, sens haver passat del sumari, va
sobresseures.
### III
Però'l bum-bum del poble anava crexent, inflantlo _La Emancipación_ ab
punxadetes verinoses per l'estil d'aquestes:
"La causa del Jardí del General s'ha sobressegut sens haver arribat a
plenari, ab gran admiració dels més, però no de nosaltres, que ja ho
preveyam."
"Ab tal motiu, corren de boca en boca suposicions que voldríam veure
aclarides, y així, farèm les següents preguntes a qui puga
contestarles:"
"¿Es cert que a hores d'ara no s'ha practicat cap diligencia per
indagar la personalitat del home que parlava ab la"víctima" poch
abans de que la trobessen morta?"
"¿Es cert que'l jutge instructor y'l fiscal, aquests díes passats,
reberen moltes visites de gent"granada"? ¿Es cert qu'entre la tal
gent se comptavan dames riques y devotes, com també alguns senyors
que vestexen roba llarga negra?"
"Si axò fos cert, veuríam més clara, si no la justicia, al menys la
lògica de semblant solució."
Y cada día directa ò indirectament, aquell diari havía d'exir a parlar
del succés atribuhintli, ab termes més ò menys clars, proporcions
grosses.
Pel jutge, home entrat en anys y considerat com molt recte, era un
martiri sentir a tota hora que's posés en tela de judici la seva
entegretat, no sols en la publicació esmentada, sinó també entre la
gent senzilla y adhuch entre amichs dels quals s'havía d'esperar que
vegessen la cosa de manera totalment distinta.
Ab la corcor d'aquest pensament que no'l dexava nit ni día, estava a
taula un vespre, quan, havent trucat algú a la porta del pis, la
criada vella, després d'anar a veure qui hi havía, tornava allargant
una targeta y dient:
--Un senyoret que'l demana.
--Dígasli qu'estich sopant,-- va respondre'l senyor; --que torne una
altra hora.
--Ja li he dit; però ell perfidieja en que ha de vèurel ara mateix.
--¡Ay, ay!-- exclamava mirant y tornant a mirar la targeta. --¿Què
podrà esser axò? ¡Bah! dígasli qu'entre.--
Poch després, entrava saludant un jove alt y prim, de cara verdosa y
bigoti negre, vestit de levita. Després de saludar, posava son barret
tou sobre una cadira, y deya:
--M'ha de perdonar que vinga a destorbarlo en aquests moments,
però...
--De cap manera'm destorba,-- l'home de lleys responía; --tant es axí,
que, si m'ho permet, continuaré sopant mentres vostè'm diu lo que
assí'l porta. No tinch familia, so solter, y, servit per aquesta
bona dòna qui fa anys es a casa, duch en tot la vida metòdica d'un
rellotge. Espero que se'n farà càrrech, y, axí, quan vostè
vulla... ¡Asséntes!--
Lo jove va assentarse, y'l diàlech continuava en aquesta forma:
--Vostè ja'm conexerà...
--¡Home!... Me sembla...
--Sí; so'l cosí, lo parent únich de la desventurada María Cabanes. ¿No
recorda...?
--¡Ah! ¡Sí, senyor, sí, senyor! María Cabanes y Armengol... Ramon
Armengol... ¡Just, axò mateix! Sembla que me'n havía de recordar
desseguida; però no'n fassa cas: ¡un hom té tantes coses en lo
cervell! Y, després ¿no veu? ¿no veu quines enormitats se fan
córrer a propòsit d'aquella desgracia? Es ben trist que la lley
haja de contemplar impassible com quatre homes explotan tan
indignament la opinió pública.
--Sí, verament; però he de dirli (sens que axò sía posarme al costat
dels que axí obran) que tocant a la mort de ma cosina, potser la
justicia no hi ha vist prou clar.
--¡Què ha dit ara!-- exclamava'l jutge, alsantse d'un bot com si
l'hagués tocat un corrent elèctrich. --¡Probes de lo que
diu! ¡Probes!
--Càlmes, no's despacienti,-- observà l'Armengol, clavant sos ulls
penetrants en lo jutge, qui llavors, a mitx sopar s'havía alsat de
taula.
--Penso que les probes nos les haurà donades la fotografía.
--¿Cóm? ¿Què diu?-- preguntà'l vell, clavant també los ulls en
l'altre.
--Sí, senyor, y aquí les duch. Probes son, "probes fotogràfiques",--
l'estudiant va respondre, recalcant de certa manera lo de les
probes y trayentse de la butxaca unes fotografíes.
--¡Tínga entès que no he de sufrir que vostè's divertesca ab mi ni ab
lo que jo represento!-- exclamava ayrat lo vell. --Acabèm d'una
vegada; però, li repetesch, no aguanto bromes de ningú que no puga
fermen, ni molt menys tractantse del meu ministeri.
--Sento, senyor jutge, haverme expressat de manera que hagi pogut
semblarli no respectuosa. Créga que no ha sigut la meva intenció
ofèndrel. Li prego que's mire aquestes fotografíes.
--Vejàm. Per ara no hi veig rès. Rès més que clapes, sense cap forma
inteligible. ¡Nó! ¡Vaja, per més que hi dono voltes...
--¿Nó? ¿No hi veu rès? En aquesta ampliació y ab lo vidre d'aument...
Sí, sí que'l porto. Axí ho podrà veure encara que sían esborrades
les imatges. ¿Repara? Una figura d'home ab ayre descompost. Los
pedrissos, la pajarera. ¿Ho veu bé?
--Home, me sembla, me sembla. Assègas y vejàm. Explíques. ¿A què ve
tot axò?
--Donchs, tornèmhi a seure y m'explicaré. Vostè conexerà'l fet de que
les darreres imatges que percebeix l'ull se fixan en la retina.
--Nó, no sabía tal cosa.
--¡Ah! no es estrany. En aquest país de clàssich endarreriment, son
escassos los beneyts com jo que's dedican a lo que ni's paga ni
s'estima.
--A dir veritat, temps enrera vaig llegirne alguna cosa en los
periòdichs; però, al meu entendre, axò no passa de ser una
humorada.
--Donchs, es la matexa realitat. Los ulls d'un mort guardan l'emprenta
del darrer obgecte que han vist; no n'hi capia dubte. Axí en los
Estats Units lo doctor Sandford descobría al autor ignorat d'un
crim. Ab una feble solució d'atrofina, saturà un ull de la víctima,
lo qual va fer créxer la nina, y, tocant després, ab la matexa
substancia l'extrem del nirvi òptich, l'ull va tornarse proeminent.
Llavors, ab una bona lupa, va veure'l doctor la tràgica escena y va
regonèxer al criminal.
--Si axò fos cert, sería maravellós. Però dígam: ¿quína relació pot
tenir lo que m'està explicant y les fotografíes que du, ab la mort
de la seva parenta?
--Es que jo ab los ulls d'ella he fet un ensaig per aclarir lo misteri
de que tothom parla y que jo crech que ha d'existir.
--Però, ¿còm? Los metges encarregats de l'autopsia no n'han dit una
paraula.
--Y, ¡què saben ells! Vaig ferho jo tot sol pel meu compte. ¡Los
metges forenses ray! Abiat acaban la feyna.
--Y, ¿còm va esser? Vejàm, explíques... ¡Ah! ara que hi caych,
permètim un moment que l'interrompa. ¡Laya! escólta;-- cridà'l
jutge a la minyona dirigintse vers la cuyna y dientli breus
paraules.
Després de lo qual, tornant a asseures, digué al Armengol:
--Dispènsim que l'haja hagut d'interrompre. Vàja seguint.
--Feta l'autopsia al cadavre, en un moment vaig extràureli'ls ulls y
me'ls ne duya a casa, hont, després de prepararlos convenientment,
vaig sotsmètrels a diferentes probes.
--¿Còm, y ab què'ls va preparar?
--A n'axò sí que no li puch respondre ara com ara; es un dels secrets
del meu procehiment especial.
--Donchs, díga tot allò en que no hi haja secret.
--Permètenme que passe pel mitx,-- feu en axò la criada, passant
entre'ls dos interlocutors.
--Després, vaig ensajar en los ulls l'acció de la fotografía,--
continuà'l Ramon.
--¿Va posarlos davant de la màquina; y...?
--Nó. Davant d'un reflector lluhentíssim, vaig encendre un llum potent
que aclaría'ls dos ulls, los quals, mitjansant la preparació que
vaig donarlos, conservavan tota sa diafanitat; un paper sensible
posat enfront me donava un negatiu, del qual vaig traure aquesta
fotografía.
--No dexa de ser enginyosa la manera.
--Llavors, la vaig amplificar ab la màquina. ¿Veu? Ho veurà millor ab
la lupa. Tan sols en l'ull dret va reflectirse l'escena, donchs, la
retina del esquer quasi estava despresa del tot. No era extrany,
nó, que ma cosina no hi vegés d'aquell ull. Repàre: aquí's veu un
home ab expressió violenta de cos y de fesomía; la pajarera; part
dels pedrissos. ¿Ho veu be ara?
--Be ho sembla, encara que molt esborronat.
--¡Oh! ja, ja. La violencia d'una sotragada, be sía moral ò material,
ò d'abdós ordes, que reb lo qui's mor, per forsa, per forsa ha de
traduhirse més ò menys en esborronament de l'imatge impresa en la
vista. Però, de totes maneres, la fotografía que se'n trau, pot
esser un document preciós per depurar los fets, com ho seràn sens
dubte en lo cas de ma pobre cosina les probes que aquí li dexo. Un
home parlava ab ella poch abans de la mort; la cara d'ell apareix
aquí ben distinta; per l'imatge pot trobarse al original, y fer
que aquest cante... En fí, ja ho té entès, y en tot lo que
convinga, ja ho sab.
--Escólte, una observació encara,-- demanava'l jutge gratantse les
blanques patilles, veyent que l'estudiant se disposava a
anàrsen. --Es ben extrany qu'en la fotografía aparega l'escena al
revés de com sería de creure que hagués passat, segons la
disposició en que va trobarse la difunta quan anàrem a regonèxerla
en lo Jardí.
--No sé què li diga; però tal vegada, abans de caure y després de
clucar los ulls, vaja fer un mohiment de desviació. Podría molt ben
esser. En fí, a les seves ordes. Tinch un xich tart.
--Però es lo cas ara que no puch obrirli la porta; la minyona ha
surtit duhentsen la clau.
--¡Axò sí que m'amola! ¿Que trigarà molt?
--No pot trigar pas gayre. Ja es aquí,-- afegía de sobte sentint que
forfollavan lo pany.
--A bona hora. Me'n alegro.--
Llavors entrà la criada duhent al seu darrera a dos agents de
seguritat pública.
--A les ordes d'ussía,-- va dir un d'ells en castellà.
--Senyor Armengol,-- feu lo representant de la justicia, --tinch lo
sentiment de dirli que no puch dexarlo anar a casa seva.
--¡Còm!-- respongué l'estudiant plè d'ira y de sorpresa. --¿He
delinquit en alguna cosa per ventura?
--Axò es lo que s'ha de veure. Per de prompte, vostè m'ha dit coses
que
"m'interessan molt" y que, per aclarirles, necessito tenirlo a ma
disposició a tota hora que'm convinga. Guardies,-- afegía en llengua
castellana, --pòsen pres al senyor.
--¡Axò es un procehir arbitrari, indigne, inquisitorial! ¿Còm s'enten,
agafar a un home per que vol auxiliar l'acció de la justicia? ¡Axò
no passa en la nació més autocràtica del món! ¡Axò no passa més
qu'en aquest país del despotisme!-- cridava l'Armengol fet una
furia.