que negant, no tindràn càstich; però ¿còm poden tal cosa
presumirse? Totes les aparenses los condempnan a n'ells. ¿Podría
creure ningú de bona fè que alarmantse'ls vehins de la casa, al
sentir lo brugit qu'hi havía en lo pis, ells dos, que hi eran
dintre, no sentissen rès? Vaja, axò es tan clar que més no pot
serho.
--Y, ademés, si no hi hagués altra proba,-- afegía un altre, --míren:
ell encara porta una mà bruta de sanch, y de sanch també es la taca
que du ella al gipó.--
Tots al plegat varen mirarnos y quedavan convensuts. Jo, de prompte,
vaig trobarme sorprès y vaig guaytarme la mà. Ni m'havía recordat més
del tall que vaig ferme estant al rebost.
Llavors vaig explicarlos com aquella sanch era meva, y que, igualment
ho era la qu'ella duya, donchs, agafantla pel bras, li havía embrutat
lo gipó. Fins vaig ensenyarlos lo tall... Tot va ser inútil: varen
creures, llavors, que, al resistirse les víctimes, m'havía jo ferit
ab la matexa arma que duya pera sacrificarles.
Va venir la hora de que don Joan parlés, y va ferho d'una manera
admirable. Comensava dihent que tot lo qu'en contra meu s'havía
exposat no eran més que suposanses, y que, no haventhi probes ben
evidentes, cap justicia pot condemnar a ningú: --A més-- va dir --¿no
pot ben esser que, com ell declara, torbat pel beure, s'hagués
adormit de tal manera que no sentís ni'l soroll més fort? En quant a
la ferida, jo demano al tribunal que la fassa regonèxer per homes
competents; ells diràn si ha sigut rebuda ab violencia ò per
casualitat.-- Seguía, després, notant los bons informes dels meus
superiors, y, finalment, va demanar que m'absolguessen.
Estant axí, lo president manava tornarme a la presó.
### XVI
La defensa qu'havía escoltat de boca del senyor de Solanes, va dexarme
ple de satisfacció, perque era justíssima y's comprenía qu'ell estava
ben convensut de les rahons que volía fer valdre. Oh, sí, prou feyan
endevinarho aquell tò resolut en qu'ell va explicarse y'l foch de sa
mirada que semblava llampegarli a través dels vidres de les
ulleres... Era ben segur que m'absoldrían; no me'n cabía dubte.
Tan cert n'estava jo, que fins creya que venían a posarme en llibertat
quan, aquell mateix vespre, sentía obrir la porta, sobre tot al veure
que, dels arribats, lo qui anava a la davantera, duya un paper. No sé
quins devían esser, perque jo no estava en mi, y de rès vaig adonarme
sinó que, a la llum d'un fanalet que duyan, lo del paper llegía, nó
l'absolució, sinó la meva sentencia.
--¡Sentencia! ¡pobre de mi! ¡sentencia!-- vaig cridar fòra de seny,
adolorit, com si un llamp m'hagués travessat per tot lo cos.
--¡Psit! ¡Atenció!-- vaig sentir com m'advertían.
Y va llegirsem una relació del crim ab les circunstancies que s'hi
acompanyavan, explicant lo ocorregut fins en les declaracions.
Després, se seguía dihent: "Considerant tal y tal cosa, considerant
tal y tal altra, vists los articles tants y quants de la lley..." En
fi, que com a autors d'aquells atentats, se'ns condempnava, a mi y a
la Susagna, a la pena de mort.
Jo'm pensava ben be perdre'l judici. Vaig protestar, vaig malehir; no
sé pas lo que surtía en aquells moments de la meva boca.
Però'l capellà del meu regiment va apaybagarme fentme recordansa de
que Deu m'havía dat un'ànima ab lo fi de conduhirla a la Gloria
celestial. Des de llavors, vaig tenir pena, sí, una gran pena; però
vaig dexar enterament tota idea d'ira com a cosa contraria a la meva
salvació.
Ab tals disposicions, assistit pel ministre de Deu y custodiat pels
que havían vingut a anunciarme la trista fi que se'm destinava, vaig
ser dut a la capella, hont quedavam sols lo capellà y jo. Tot seguit
vaig confessarme, assegurant al confés qu'en rès me remordía la
conciencia, tocant a la mort d'aquells desgraciats vells. Jo crech
que'l sacerdot va creure en la sinceritat de la confessió meva,
perque va invitarme desseguida a la comunió, que jo vaig rebre
fervorosament. Des d'aquell punt, vaig sentirme un consol que'm dava
una fortalesa d'esperit que abans no tenía.
Ab tot, del cos estava aclaparat, y vaig ajaurem al llit que m'havían
dut a la capella. Al mateix temps, venía a visitarme don Joan de
Solanes.
--M'encarrega dirli'l senyor Robles,-- me feya saber, --que demane tot
lo que necessite ò li vinga de voluntat. Ell hauría vingut a
veurel; però no's troba gens be, y es perxò...
--Sí, senyor, ja ho comprench,-- vaig fer jo, prenentli la paraula.
--Pot dirli que li estimo molt y que, si ve'l cas, no dexaré de
molestarlo.
--Crega que'l bon home te un gran sentiment de lo que a vostè li
passa;-- afegía. --¿Que's pensa qu'ha treballat poch en favor de
vostè? A mi, no m'ha dexat a sol ni a ombra, pregantme, suplicantme
que fes tot lo que pogués en la defensa. Jo li asseguro que hi he
fet tot lo que sabía.
--Ja ho he vist. No podría may pagarli l'interés ab que ho ha
dut. ¡Que Deu los ho pague a vostè y al sargento!-- exclamava jo,
agrahit, cayentme les llàgrimes cara avall. --Però ¿vostè'm creu
també culpable, com los altres me creuen? --afegía.--
Ell, va semblar com si'l torbés un xich la meva pregunta, y després de
mirar a un cantó y al altre, va dirme baix a cau d'orella:
--Nó, vostè es ignocent. Compadèxi a la justicia dels homes, que
devegades té una vena als ulls.
--Don Joan, no'm negue un favor, l'únich favor que li demanaré;-- vaig
implorar commogut. --¡Una abrassada! ¡Per Deu, una abrassada!--
Sens esperar que tornés a dirli, va llensarse al meu demunt, tirantme
los brassos al coll, estrenyent lo meu pit contra'l seu y barrejant
ab les d'ell les meves llàgrimes. No sé si estaríam gayre axís,
perque no vaig adonarme de que'l tinent no hi era fins que va
sentirse'l redoble d'un timbal y's presentava una professó d'homes
vestits ab cucurulles portant enlayre un Sant Crist tapat ab una
glassa negra.
--Ja ha vingut l'hora, germà. Demàne a Deu la resignació y'l coratge
que necessita en aquesta ocasió suprema;-- lo sacerdot m'advertía.
Vaig empendre la marxa agafat ab ell, perque quasi no podía tenirme.
Pel camí, tot besant la creu que'l capellà'm donava, ohía
fervorosament les piadoses exhortacions que ell me feya; y pensant
qu'en tals moments hauría volgut aprop meu al piadós vellet qu'en lo
meu poble va batejarme, ensenyantme, després, d'esser cristià, 'm
venían al devant, afligintme més y més, la meva terra, la mare, 'l
pare, la Tereseta, mon germà, y tot, tot lo qu'en aquesta vida havía
estimat més.
Però, tractant de desvanèxer semblants imatges, m'acudía al esment la
meva companya d'infortuni.
--Voldría veure a la Susagna pera demanarli perdó;-- vaig dir al
capellà.
--Demànel de tot cor a Deu,-- m'aconsellava. --Déxe tot pensament de
coses terrenals, y fíxel no més en lo que pot salvarlo.--
En aquest punt, baxavam a un dels fossos que llavors hi havía a la
fortalesa. Quan varem serhi, 's posava en ordre la tropa, y tenint jo
a la vista lo Sant Crist que duya la congregació, feyan posar en
ordre y a convenient distancia als qui m'havían de fusellar.
Entr'ells hi era en Pombo.
--¡Pombo, so ignocent!-- vaig cridarli frenètich.
Però un redoble de timbals ofegava'l meu crit, y, al moment, lo
gallego abaxava la testa, com si volgués amagar una llàgrima que li
anava a saltar sens poder contenirla.
Abans de dexar lo món, vaig voler passejar la mirada per l'espay. Ja
era de día; però feya un sol esmortuhit, un sol que no donava
alegría, sinó tristesa. A dalt d'un revellí hi havía'l sargento,
traspostat de cara, fentme senyals de que pregaría per la meva
salvació.
Rès més vaig veure. Varen taparme d'ulls, me feren agenollar, dihentme
que resés lo "Crech en un Deu", y mentres encara'l deya va sonar una
descàrrega, vaig sentir les bales travessantme pit y front, y vaig
caure, y vaig notar que del meu cos ne fugía la vida, y que la vida
volava, volava per un espay tot negre, hont no's veya sinó un punt
brillantíssim, però lluny, molt lluny!
### XVII
Aquella vida que m'havía fugit degué tornarme, perque, tot d'un
plegat, vaig sentir que se'm trontollava'l cos y, poch a poquet,
obrintsem los ulls, vaig veure que'm trobava en lo rebost y que la
Susagna, remenantme'l cap pera que'm despertés, m'anava dihent,
frisosa, però de baix en baix:
--Despèrtat, home, cúyta, despèrtat y vésten desseguida.
--¿Que somnío ara ò he somniat abans? Es veritat que so aquí?-- me
deya jo mateix, però en veu alta.
--Càlla, no crides,-- la minyona'm feya. --No despertes als senyors.
Ara que dormen, vésten; però ab quietut, que no n'hajan esment.
--¡Ay!-- jo gemegava, encara sentintme una gran pena al cor y dubtant
de si lo qu'havía passat era ilusió ò be si'l present fora camí de
un nou martiri. --Anèm, donchs, allà hont s'esdevinga.--
Y vaig alsarme marxant envers la porta, decidit.
--Tíngas compte, dexondèixte, qu'encara dorms;-- la Susagna'm va
advertir mentres obría.
Jo vaig anarmen escala avall sens tornarli cap resposta.
Ja era al carrer, qu'encara no'm donava compte de que fins llavors
havía somniat; sols quan vaig veure en ple la claror del día y al
tocarme la fresca del matí, vaig despertarme del tot.
"He dormit fòra del cuartel,-- vaig dirme. --Sí que l'he feta bona!"
Y vaig anàrmenhi sense perdre temps; però carregat de por, d'una por
grossa. Sembla mentida que després de passar tantes amargures y de
vèurem fusellat y tot, lo temor d'alguns renys y passar uns quants
díes d'arrest, me fes tanta basarda!
Un cop dintre de la fortalesa, ja vaig veure en lo pati al sargento
que, axancarrat, ab lo cap tort y mirantme de fit a fit, me cridava a
comptes.
--Vína aquí, senyor pocavergonya,-- feya, enrugallat y vermell per la
ira. --¿Aquesta es la manera de portarse un soldat ab los superiors
y un home ab los seus amichs?
--Perdóne, senyor sargento,-- vaig respòndreli,-- que...
--Que... Sí ¡què!-- tornava ell, escarnintme y més enrabiat
encara. --Ja merexerías que t'ho digués a les costelles.
--Perdóne, li dich,-- refermava jo; --però es lo cas que no vaig poder
venir de cap manera. Ja li contaré tot.
--Sí, home, sí. No cal pas que m'ho contes, que be prou m'ho afiguro.
Tu a les teves glories, y'l pobre sargento aquí, passant la pena
negra y inventant mentides pera no compromètret ni veures
compromès.
--Crèga qu'ho he sentit y ho sento,-- li declarava. --Ja li explicaré
tot. Poch s'afigura vostè la nit qu'he passat. ¿No m'ho veu a la
cara?
--Prou se't veu,-- responía, mirantme y afectant ab malicia un ayre
ignocent. --Ja es del cas que fassas aquesta cara, grandíssim
perdut.
--Donchs, vull que sàpiga tot com ha succehit, pera que vostè'm diga
si tinch ò no tinch culpa.--
Y vaig comensar a relatarli lo del dinar, y seguidament lo del rebost.
Al ser aquí, ell, que comensava a pendre interés, va interrompre
exclamant:
--Y tu, llavors...
--Nó...-- vaig córrer a dirli resoltament.
--¡Mentida, gran canalla!-- va cridar.
--En aquest punt, los senyors trucavan, y jo, bon goig d'estarme quiet
allí dintre,-- vaig afermar.
--Però, a la fi, després...-- ell perfidiejava.
--Ni llavors, ni després;-- jo sostenía.
--Míra que ja acabo la paciencia;-- m'advertia. --Axò vés a ferho
creure a n'algun quinto. No'm vingas ab mentides a mi, que só
veterano y reenganxat.
--No son mentides lo que li dich;-- jo insistia. --Vàja escoltant lo
que segueix.--
Y quan, després de contar com vaig adormirme, vaig entrar en lo del
somni, va interrómprem novament axís:
--¿En quína novela vas llegirho axò? Dígasmho, que la compraré.
--¿Jo? Si no llegexo may!-- vaig alegar. --Diga vostè si m'ha vist may
entretenirme en llibres.
--Però ho hauràs vist en alguna comedia,-- perfidiejava.
--Nó, senyor, que m'ha passat a mi somniant, però talment com si fos
cert;-- jo reprenía. --Escólte, escólte encara.--
Vaig seguir esplicantme, y ell llavors semblava anar posanthi atenció,
perque no va desplegar la boca sinó quan jo era al punt d'haver dit
mentida per no comprometre a'n ell.
--Be! Axò son homes! Tòcala!-- va esclamar satisfet, allargantme la mà
dreta.
Acabada la relació, qu'ell va anar seguint ab interès crexent y fins
commoventshi alguna vegada, al dirli com havía ressucitat, va ferse
un tip, però un gran tip, de riure. Quan va passarli la riallera,
tornava a preguntarme:
--Però ¿tu y ella...?
--¡Nó, nó, nó! Y val més així,-- li assegurava.
--¡Ah, grandíssim lladre!-- cridava com un boig.-- No sé quín sant me
detura de tràurem lo cinturon y dexarte blau per tota la
vida. ¡Bestia, més que bestia! Per animal, merexerías ser a
presidi.
--Senyor sargento,-- vaig fer sense alterarme y ab tota la meva
convicció,-- estich ben cregut de que Deu va ajudarme pera que no
cometés una acció que després me hauría sigut un martiri. ¿Y aquell
somni? ¡Oh, sí! Deu mateix me'l va enviar, avisantme de que'l mal
sempre porta mal. Essent axí, li dich que, desd'ara, seré lo qu'era
quan vaig venir del poble... May més, may més intentaré coses
semblants.
--Home, ¿què vols que't diga?-- barbotejava ell, posantse reflexiu.
--Potser tingas rahó. Fés, donchs, lo que't semble. En quant a mi,
crech que ja tinch massa anys pera esmenarme. Però ¡ey!--
afegía. --Que may tornes a dexar de comparèxer a la llista, perque
un soldat pot ferho tot, tot ¿ho entens?; però, de cap manera, en
rès ni pera rès, ha de faltar a l'ordenansa.--
### XVIII
Feya dos díes que no havía exit al carrer, quan un soldat qu'estava de
guarda va venir dihentme que'm demanava una dòna. Pensant que tal
vegada fos alguna de la meva terra, vaig sortir, y'm trobo ab la
Susagna.
--¿Que varen arrestarte, potser?-- me deya. --M'ho vaig pensar
desseguida. Com aquella nit vares faltar y ahir ni avuy t'havía
vist... Míra: aquí't porto... ¡Oydà! de lo que't duch.--
Aquell "oydà!" va esser l'últim que va dirme, perque, apartantli'l
cistell, li deya jo:
--Nó, Susagna, no'm dongas rès.
--¡Y ara! ¿que va de bò?-- replicà ella. --Vejas si jo comportaré que
t'estigas aquí no menjant sino'l rancho. ¿Tan poca lley pensas
que't tinch?
--No'm dongas rès, no'm dongas rès, que no ho merexo;-- jo tornava. So
un mal home. Apàrtat, de mi. Poch sabs tu les males intencions que
jo duya.
--¡Ah, beneyt!-- va exclamar ab senzillesa la minyona. --¿Que no sabem
massa com sou tots los homenots? Però, míra: si una es noya de be,
tant es que li digan com que no li digan, que noya de be's queda.
Y, després, procúra a ser tu home de seny la primera cosa.
--Susagna, no pensas be. Si vols esser bona, fuig del perill; ò sinó,
cauràs. La naturalesa es flaca, y'l mal que's fa en un moment, se
plora tota la vida,-- feya jo, assermonantla.
--¿Però ara, què'm dius?-- ella insistía, vivament contrariada. --¿Per
què havem de ferne de mal? Jo, fill, no ho vull pas. ¡Y ara!
--Desengànyat, noya, que jo no puch ser de tu en cap manera;-- vaig
ferli avinent. --So promès, temps hà, al meu poble, y... Vaja, no
hi hà més, no penses en mi. Sías bona minyona y no cregas ab los
homes tan a la babalà.
--¡Malehit sía'l món!-- exclamava ella, plorant. --Vés, donchs, càsat
ab qui vullas, que ¡malehit sía tot, si trobas una dòna que
t'estime tant com la que dexas!... En fi, alabat sía Deu. Però,
pera que sàpigas fins hont arriba la voluntat meva, vull que
prengues axò que't duya.
--De cap de les maneres, Susagna. Això'm faria mal. ¡Nó, nó, nó!
¡Vésten, vésten!-- li deya, apartantme.
Y vaig fugir de la seva presencia, de por que no'm fes plorar veyentla
ab aquell trastorn.
Cada día jo anava tornantme més trist y capficat. De rès servía que'l
sargento volgués distràurem allargantme algun cigarre y donantme
conversa. Jo no estava bò; jo cada día'm trobava més malament, y, a
la fi, varen tenir de durme al hospital.
En semblant lloch, com diu l'aforisme, se conexen los amichs. Be prou
ho vaig veure: ne tenía dos, no més, entre'ls companys d'armes.
L'un era'l pobre gallego, qui, al vèurem malalt, tornava a arrimàrsem
desseguida, oferintme'ls pochs ralets de que disposava y donantme
tota mena de consols, que varen alentarme forsa. Un día, quan ja no
tenía febre, vaig contarli'l meu somni, y, trobanthi ell una
corroboració de lo que m'havía aconsellat, feya, per tota resposta,
ab sa veu manyaga:
--¿Veus, home, veus?--
L'altre amich era'l sargento. Malaguanyat home que tingués la tara que
tenía, que, altrament, lo seu cor era d'àngel. Sòrt vaig tenirne,
perque si jo hagués hagut de passar ab lo tracte y'ls aliments
qu'allí donavan a tothom, ben segur que m'hi moro; però en Robles va
dexarme encomanat als de la sala hont jo era: al mateix temps, los
afluxava dinerons; y axí, ja va ser un'altra cosa. Oh! y venía sovint
a vèurem, y sempre'm duya de tot... De cigarres bons, no n'he fumat
pas tants may en ma vida.
--Però, senyor sargento ¿per què fa axò? Home, tant mateix es massa,--
vaig haver de dir-li.
--Càlla, tu,-- va saltarme tot seguit, ab una gracia senzilla, que
semblava de noy. --Ja sabs que jo t'he estimat sempre; però,
ademés, me recordo d'aquell favor que vares ferme.
--¿Jo? ¿Quín favor?-- vaig preguntarli sorprès.
--Home, allò de no dir al Tribunal que vajas sortir del cuartel ab
llicencia meva. Tan mateix tens ben poca memoria. Jo sí que me'n
recordaré tota la vida. De veres, de veres t'ho agrahexo.--
Estich segur, pensant ab lo tò ab qu'ell ho deya, qu'aquesta part del
meu somni arribava a semblarli veritat.
Un día, trobantme encara al llit y creyentme ben despert, vaig
imaginarme si tal vegada somniava. Vaig vèurem al voltant del llit,
lo pare, la mare, mon germà, lo Francesch y sa filla la Tereseta, als
qui may havía dexat d'estimar, per més que no hagués pensat sempre en
ells tant com devía.
¡Que Deu li pague, a la bona ànima que va ferlos venir! Jo, may he
sabut qui podía ser; es un misteri, del que no he pogut trèuren lo
trellat. Lo cert es qu'aquesta vinguda va axamplarme'l cor,
tornantme al ple de la vida, y poch després va donarme la felicitat
complerta.
### XIX
Ab poques paraules vos ne diré la rahó. Ells, veyentme malalt, varen
considerar que l'estarme lluny de casa y en l'esclavitut del servey,
no me probava gota. Axís es que, al hospital mateix, ja varen dirme
que no tingués frisansa, que me'n treurían aviat. ¿Quína varen ferne?
Cercar tot seguit un home que, per diners, volgués posarse al meu
lloch; y axí que va trobarse, jo vaig dexar l'uniforme y tornarmen ab
los meus. Llavors, axò succehía sovint; ara sí que no pot ferse ni ab
tota la moneda, perque la lley no ho permet.
--Pare,-- vaig dir tot seguit en arribant a casa,-- considero qu'es
molt gros lo sacrifici qu'heu fet per mi; però vull dirvos qu'en
cap manera permeteré que mon germà vaja a soldat, encara que m'haja
de vendre la camisa per lograrho.--
Y quan va ser l'hora, vaig ferho tal com havía dit, sens tenir de
vendrem rès, a Deu gracies, perque, llavors, jo ja estava calentó de
bossa.
Tota la sòrt puch dir que'm ve de la Tereseta. Rès, es que'ls vells,
reparant que tot lo día eram los dos de xiu-xiu, y ni ella aconduhía
be la casa, estant per mi, ni jo'm cuydava gayre del treball, al
darrera d'ella, varen dirse: "¡Casèmlos d'una vegada, y que vajan en
nom de Deu!"
Ja varem esser marit y muller, quan, als pochs díes, la feyna va
encalmarse y'l majordhom va dirme qu'en acabant la pessa qu'allavors
texía, ja no podia darmen cap més.
--Ara no es com abans,-- vaig dirme. --¿Què farèm, donchs? S'ha de
mantenir la dòna!--
Després de molts "què farem y què dirèm" cambiats entre jo, ella y los
de casa, uns parents seus, negociants en bestiar de tota lley, varen
dirme si volía anarlos a ajudar en lo tràfech que feyan, pagantme
menjar y dormir pels hostals y una galan soldada al cap del mes.
No hagueren de dirmho dos cops, perque vaig pèndrels l'oferta
desseguida. Al cap de tres anys, que ja'm vaig veure ab esperit per
fer tot sol lo negoci, manllevo doscents duros a un bon amich y me'n
vaig per les meves.
Comenso a comprar uns quants moltons y cabres, venéntmels desseguida
als carnicers de diferents pobles, y guanyo; torno a comprar, y lo
mateix; no us diré sinó que, al cap del any, tornava'ls doscents
duros y me'n quedavan altres tants més pera seguir fent la cosa.
Prosperant més cada día, cada día anava tornantme més atrevit,
comprant remats grossos y alguna parella de bous de tant en tant. En
bestiar de peu rodó no vaig embolicarmhi; es un negoci que may m'ha
agradat gens. Al últim, quan vaig tenirho ben apamat tot, veya que
les vaques y'ls bous me convenían més, y vaig deixar los moltons y
crestats. ¡Ja n'he guanyades de dobles de quatre! Si no hagués tingut
familia (ne tindría set si no se m'haguessin mort los cinch), anys hà
que viuría de renda; però'ls fills, entre didatges y malaltíes costen
molt, y per pujarlos y dexarlos be, un hom va adalerat tota la vida.
Per axò es qu'avuy ab tot y ser ja'l negoci molt magre, encara vaig
pel món ab la mateixa deria.
Mirèu lo que, no fa gayre, 'm va passar en un poble de la banda de
Lleyda. Després de fer algunes compres, que vaig dexar al estable
d'una casa de pagès, guardades per dos minyons que jo duya, vaig
anarmen a dinar al hostal. No trobanthi ab qui tenir conversa, perque
ningú hi havía a tal hora en aquell gran menjador de vigues y parets
fumades, vaig enllestir aviat, y encara pelava unes admetlles que
m'havían dut per postres, quan ja vaig cridar a una dòna frescassa
que's veya per allí dintre:
--¿Quant es axò, mestressa?
--Ja va desseguida;-- ella va respondre, venint.
--Teníu, que no duch plata. Haureu de cambiarme axò;-- vaig fer,
posantli a la mà mitja unsa en pessa.
--¡Oydà! ¡Ne tinguessim ple un sach gros desde terra fins al
sostre!,-- ella esclamava.
Sentir "¡oydà!" y agafarme com un tremolor de sorpresa, va ser tot hu.
Jo que llavors la miro, ella'm mira a mi, y quan jo anava a obrir la
boca per interrogarla, ella'm va preguntar, estemordida:
--¿Que, potser, vos diríau Pere, hereu?
--¡Susagna! Tu per aquí?-- vaig fer, interrompentla.
Perque, en efecte, era ella matexa, mellorada encara, a pesar de
conèxers que tenía més anys, com se compren.
En aquell punt exía un home, també ben plantat y no lleig.
La Susagna va dirli:
Aquí tens un conegut meu de quan jo era a Barcelona. Feya molts anys
que no'ns havíam vist; però m'alegro de que, per atzar, haja vingut a
casa.
¡Oh! llavors, que tots eram joves, m'havía dat molt bons consells.
--Jo m'alegro de conèxeus,-- ell expressava ab ayre franch y ab
l'accent propi del país. --Manèu en lo que pugam servirvos.
--Tórnali'l cambi,-- demanava ella, donantli la mitja unsa.
--Ja es tot pagat,-- responía ell, retornantme la moneda.
--¡No faltava més! Cobrèu;-- insistía jo. --Mireu que, sinó, may més
torno.
--Faríau molt mal fet, perque aquí sempre us rebrèm com un amich. Nó,
no'n parlem més, perque, quan jo dich una cosa, no torno may
enrera. Si vos n'aneu, felís viatge, ò sinó, d'aquí que tornaré,
que tinch d'anar encara dues hores lluny, pera baxar unes quantes
cargues de vi que so comprades.--
Axí va expressarse tot marxant, sens darme temps apenes pera
tornarli'ls compliments y les ofertes.
--¡Que te n'he dit de Pare-nostres!-- me feya saber ella quan forem
sols. --No'm creya pas que fosses viu.
--Jo t'ho estimo. També alguns cops he pensat: "¿Què's deu haver fet
la Susagna?"
--¡Ah, grandíssim! Encara sento'l trastorn que vares darme!
--Crèu, noya, que tot va ser pera més be.
--Es clar. Quan Deu axís va volerho... ¿Y ets casat ò encara fadrí?
--Casat, filla. No vaig trigar gayre a pendre la creu del matrimoni;
però t'asseguro que n'estich contentíssim.
--Jo també.
--Sí, sembla qu'has trobat un bon home, y me'n alegro.
--Nos varem conèxer a casa d'aquells senyors un día qu'ell va venirhi
per un encàrrech. Va parlarme, y...
--Y ara ets hostalera.
--Y estich be, allò qu'es diu be.
--Donchs, que per molts anys pogueu viure en pau y alegría. No us
desitjo rès més.
--Fèu lo mateix vosaltres.
--¿Quants fills teniu?
--No més dues noyes, qu'ara son al estudi.
--Jo'n tindría, entre noys y noyes, set; però'm quedan dos noys. ¿Quí
sab si, axí com jo y tu, sent pel camí de casarnos, ho varem dexar
córrer, potser encara guarnirèm algun matrimoni ab los nostres
fills?
--¡Oydà! Tant de bò.--
Y va esclafir una d'aquelles riallasses seves.
Y després d'encaxar ben fort, nos varem separar, desitjant trobarnos
al Cel, si no'ns veyam més a la terra.
Havía ja caminat bon tròs, quan, girant lo cap, vaig veure encara a
n'ella mirantme desde'l peu de la porta; y vaig marxar satisfet,
considerant qu'ab un xiquet més, hauría fet una desgraciada d'aquella
dòna, y que la misericordia de Deu m'ho havía impedit.