# Narracions estranyes
¡Oydà! - L'ull acusador - L'embaixada de la mort
Antoni Careta i Vidal
1905
`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut
d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual
Informatitzat de la Llengua Catalana.`
## ¡Oydà!
### I
Tots los qu'han sigut soldats, contan del servey coses més ò menys
extraordinaries: molts d'ells les inventan, y'ls que's quedan més
curts, solen exagerarles; però jo, que no'm guanyo la vida ab
rondalles y que ningú'm fa dir rès per forsa, vaig a explicarvos lo
cas mès notable de ma vida, sens afegirhi punt ni coma, sols per
passatemps y perque'n trega llissó profitosa algú que's trobe en cas
de necessitarla.
Jo, so fill de Sant Feliu, y mos pares, qu'eran pagesos, ab la seva
vella casa, altra xiqueta de propi, y menant bona cosa de seny, se la
passavan tal qual. Ells havían treballat molt tota sa vida, y a mi
varen ferme ser texidor, ab lo propòsit de que no hagués d'anar pels
terrossos y ab la esperansa de que, temps a venir, podía ser un
fabricant com més de quatre qu'en lo poble s'hi havían cuberts de
moneda.
Però tot los ixqué al revés: los telers mecànichs s'anaren escampant
y'ls de fusta perdent cada día; per altra part, jo no vaig entrar may
en pensaments d'ambició, y no estava sinó per fontades, casseres y
aplechs, fins que vaig enamorarme com un boig de la Tereseta.
Ella era una bona minyona de cap a peus; lo meu pare y lo d'ella
s'haurían partit un pinyó; los cabals d'un y d'altre, si fa no fa,
serían iguals; la noya y jo'ns volíam, y als vells axò'ls agradava...
Essent axí, tot va arreglarse prompte: no mancava més que la
benedicció de la Esglesia; sinó que, per arribarhi, hi havía un
obstacle: jo encara no havía passat la quinta.
Per sos passos comptats vingué'l temps en que, a no trigar molt, jo
devía entrar en sòrt. Se va parlar de ficarme a la societat que va
organisarse en lo poble a fi de deslliurar del servey a n'aquells a
qui toqués anarhi; però'l pare, ans de comprometres, per anar a la
segura, volgué saber què hi deya un endevinayre de Barcelona conegut
d'un nostre vehí.
Un dissapte al vespre arribava jo per primera vegada a la ciutat
famosa. Tot allò m'era estrany; però, embadalit no més ab la idea que
m'hi duya, aquí perdentme y preguntant més enllà, vaig trobarme a
casa del senyor Matías, en un carrer estret, devant per devant d'una
antiga volta. Era la matexa botigueta que m'havían dit: unes
ventalles, un taulellet, auques de rodolins, quatre nines de cartró
y, ademés, unes troquetes de fil per mostra penjant del portal.
--Bona nit y bon'hora;-- vaig dir, obrint.
--Bona nit;-- responía un home vell y grassó, qu'a la claror d'una
llumenera, vaig veure assentat darrera'l taulell.
Jo no sabía com comensar a parlarli del obgecte qu'allí'm duya; per xò
es qu'al vèurem un moment indecís, lo botiguer me preguntava:
--¿Què se us ofereix?
--¿No es aquí qu'endevinan...?-- comensí a dir entre dents.
--Aquí no som endevinayres. Aneu errat, hereu... Deveu cercar un'altra
casa;-- se donà pressa a respondre'l vell alarmat.
Era que llavors les autoritats de Barcelona perseguían, feya temps, a
tots los que d'una ò altra manera, enganyavan a la gent senzilla ab
la capa de conexements ò virtuts sobrenaturals. Ja'l vehí m'havía
previngut d'axò, mes lo temor que aquell pas me feya y l'apocament
propi en un jove de les meves circunstancies, no es extrany que'm
desconcertessen.
Però axò durà un moment; vaig referme desseguida, y dexant veure un
parell de pollastres que duya, vaig preguntar:
--¿No's diu senyor Matías, vostè?
--Sí, Matías me dich;-- va respondre fixantme sos ullets y estarrufant
son bigoti erissat y blanquinós.
--Donchs, vinch de part del Zidro de Sant Feliu...
--¡Ah! Lo Zidro... ¡Sí, sí, be, be! --barbotejà ab tò de
confiansa. --Y
¿què hi hà? ¿què hi hà de nou?
--Es que jo entro a la quinta, y m'ha dit ell que vostè podría dirme
si trauré...
--Quína serà la vostra sòrt;-- interrumpía. --Mirarèm. Vejàm. En quína
diada del any vareu néxer? ¿Còm vos diheu? ¿Quín ofici teniu? ¿Son
vius, tots dos, lo vostre pare y la vostra mare?--
Jo vaig respondre ab sinceritat a aquestes preguntes y encara a moltes
més qu'ell me dirigía y ja no'm recordan. Després va ferme entrar a
la rebotiga, hont, prenent un llibre que semblava molt vell, lo
fullejava un xich, y dexantlo obert en una plana qu'era tota de
signes estranys, va ordenarme lo següent:
--Posèu lo dit aquí dalt: comptèu seguint cada ratlla, fins a set:
després, anèu seguint, comptant fins a trenta tres: després, tornèu
a comensar comptant fins a trescents sexanta cinch, tornant a la
ratlla primera quan arribeu a la última, y no traguèu lo dit d'allà
hont acaba'l compte.--
Axí mateix vaig ferho, mentres ell pronunciava paraules extranyes, com
exaltat. Després semblava que, ab tò més tranquil, mormolés
multiplicacions. Per fi, desant lo llibre, 'm feya entrar a una
saleta hont hi havía una escaparata ab la Santíssima Trinitat,
ordenantme que resés tres Parenostres. Sembla que l'estrafalari
barrejava les seves falornies ab pràctiques de la nostra santa
religió a fi d'obtenir més confiansa entre la gent senzilla y
piadosa.
Després d'haver jo resat fervorosament, lo senyor Matías va dirme ab
tò solemne:
--Vuyt soldats han de ferse al vostre poble, y vos traurèu lo dotze,
però haveu d'ajudarme si no voleu que la vostra sòrt ixca fallida.
--¿Qu'es lo que tinch de fer?-- demanava jo ansiós.
--Primerament, cal que penseu sempre en lo dotze, procurant que aquest
número no se us ne vaja may de la memoria; després haveu d'anar vos
mateix a arrancar una arrel de...
--¿De què?-- vaig preguntar, veyent qu'ell no acabava de declaramho.
--De cementiri;-- va pronunciar a cau de la meva orella. --Vull dir,
un òs de mort.--
Jo vaig quedarme parat. Lo que se'm proposava'm feya un xich de
respecte.
--Un òs de mort, tal com vos dich;-- afegía l'endevinayre. --Y cal
ferho, sobretot, perque, de lo contrari, tot aniría malament.
Després, lo posarèu als peus del Sant que tingueu a casa vostra,
sía de cos ò d'estampa, y li resarèu una novena.
--¿Una novena al òs?-- saltava jo, extranyat, ab tota ma senzillesa.
--¡Home, que sou ignorant!-- va saltar en Matíes ab tò de reny. --En
honor del Sant ha de ser la novena; però ha d'haverhi l'òs als
peus.
¿Sentiu?
--Sí, senyor; serà com vostè mana.
--Y sinó, per vos farèu;-- m'advertía'l bruxot.
--¿Quant tinch de darli?-- vaig demanar.
--A mi rès. Si voleu dexar alguna cosa per l'oli d'aquesta llantia,
que crema nit y día, vos mateix.--
Vaig dexar al demunt d'una taula qu'allí hi havía dues pessetes, y
també vaig descuydarme, ab tota intenció, 'ls pollastres al taulell
de la botiga. Jo sabía que l'home era delicat y no acceptava rès sinó
en aquestes formes; però, axís y tot, devía anarli tan be que s'havía
fet seva la casa hont vivía, tenía alguna hisenda a pagès y la seva
familia feya rotllo entre'ls menestrals del barri.
¡Ay Senyor! Com més va, més coses veig al món que sembla que no pugan
esser.
### II
No cal dir si, tant los de casa com la meva promesa y'ls seus pares,
estarían contents del pronòstich que va ferme l'home de Barcelona. No
havent de gastar rès pera associarme, ja'ls vells d'una y altra part
deyan si fora convenient casarnos al estiu vinent, y jo y la Tereseta
ho volíam tant, que l'hivern ja'ns semblava llarch quan tot just
n'eram al comensament.
Mentrestant, havía de resarse la novena; anavam passant d'un día al
altre per una dificultat no més: aquell òs que's necessitava, jo
havía de durlo, y a mi'm dolía fer semblant acció... Però, qu'es lo
que no fa qualsevol persona pera conservar la seva llibertat? ¿Què no
farà un jove enamorat bojament, pera casarse?
Després de molts díes de dubtes y de temor, una nit freda, tempestosa,
revestintme de coratge, segur de que no'm veuría ànima viventa, vaig
encaminarme al cementiri.
Llavors lo teníam al costat mateix de la parroquia, y, si be era
murallat, lo baix y, en diversos llochs, fet malbé de la paret,
permetía a qui volgués, ficarshi a tot'hora. Cap treball me va donar
a mi'l ferho; es a dir va dàrmel, y gran, la por que se'm menjava.
Les herbes altes qu'omplían aquell lloch de quietut, assotades pel
vent, produhían remors estranyes que'm feyan l'efecte de milers de
veus acusadores axecantse contra meu... Vencent les esgarrifanses que
sentía, vaig ajupirme pera cercar a les palpentes lo que necessitava,
ab tan bona sòrt, pel moment, qu'al creure que tocava a terra, la
meva mà va posarse demunt d'un òs (òs era, no sé si de bras ò de
cama), que semblava talment haverse animat pera venir a trobarme...
Si fins vaig creure que's bellugava mentres lo tenía agafat! En
aquell mateix punt va sonar la primera batallada de les dotze, y
llavors sí que no sé com allí mateix no vaig morirme, perque
d'angunia com aquella no n'havía passat cap en ma vida, ni n'he
passada may més, que puga compararshi, sinó un'altra, com sabrèu més
endevant, si m'escolteu.
En fi, mitx mort de fret, perque'n feya y perque la por també'n dona,
creyent que tot lo del cel y la terra me perseguía, ab un cegament de
cames que no'm dexava córrer, vaig arribar a casa no sé còm.
Després de posar l'òs al peu de la capella de Sant Antoni, vaig
ficarme al llit desseguida; però en tota la nit lo tremolor no va
dexarme, ni vaig poder clucar un instant los ulls.
Al endemà vespre, la novena va comensarse, y del primer al últim día
va ser resada ab tot fervor pels de casa meva y'ls de casa la
Tereseta. Essent axí, era opinió de tots que ja no calía rès més;
però a mi aquell òs cada día'm feya més angunia en poder meu, en
termes de que un vespre, tot passejant, ò més ben dit, fent com si'm
passegés, vaig tornarlo al cementiri, no sentint, al ferho, cap
aprensió com les passades, sinó ben al contrari, trobanthi un gran
consol.
Y aquest consol va anar crexent tant, que, sovint, recordantme de lo
que jo havía fet ab aquella mortal despulla, me representava'l día
terrible del Judici final, tal com en una prèdica nos l'havía
esplicat lo senyor Rector, y ja'm veya deslliurat de l'acusació que
devant de la divina Justicia lo mort podía ferme, per més que jo
sapia qu'a Deu tot poderós li es possible reunir tot allò més
escampat y fins refer lo que sía més desfet. Puch ben dir que llavors
vaig trèurem una pena tan gran que no podeu afiguràrvosla.
¡Que felís vaig viure esperant la hora del sorteig!
### III
Vuyt soldats demanavan, y entre catorze havían de sortejarse. Fòra dos
d'ells, que vivían lluny de la població, tots los demés varem
presentarnos a Casa de la Vila. Uns venían encongits, altres
resignats a tot lo que pogués esdevenirlos; però cap tan afable y
serè com jo. Ab tot, quan varen cantar lo meu nom, al traure la bola
de l'urna, lo cor va donarme un saltiró, que va convertirse en fort
sobressalt, al sentir que deyan:
"Dos!"
--Soldat!-- mormolavan alguns, qui ab indiferencia, qui ab certa
commiseració, qui estantne content perque jo no havía volgut
associarme.
Y ben soldat era, perque no podía cabrem cap exempció.
¿Cal dirvos còm varem rebre aquest succés tant jo y la Tereseta com
les nostres families? Era un cas que tots podíam y devíam creure
possible; però (no hi havía més) estavam encegats confiant en la
predicció del senyor Matíes. Llavors tot era malehir als
endevinayres; però nó a la taujanería dels que'ls mantenen acudint a
n'ells, en lloch de fer lo que la rahó sana aconsella per
estalviarse un disgust. Tot eran planys y exclamacions que, ja se
sab, may rès adoban.
En mitx de la nostra consternació, tots, fòra jo mateix, que cap remey
hi veya, rumiavan com podría evitarsem anar al servey. Lo pare de la
Tereseta, fins va proposar al meu, redimirme pagant la meytat cada hú
dels dos; mes lo pare, que no hauría desitjat altra cosa sinó
retenirme a casa, no pogué avenirshi. --Ja veus, Francesch, --li va
respondre,-- que tinch dos fills, y si deslliuro al un, he de fer lo
mateix per l'altre, qu'a tots dos los so pare igual. ¿D'hont vols tu
que trega tants diners? Sinó que'm vengués la poqueta terra que
tinch... Y, llavors, tots plegats ¿de què menjaríam?-- Aquesta era,
com veyeu, una rahó poderosa.
La mare, plorava de nit y de día pensant que jo l'havía de dexar,
pensant que trigaría a tornarme a veure, afigurantse les privacions
en qu'hauría de trobarme, la subgecció y'ls perills en que la
disciplina militar me posarían; y jo, al sentirla, fent esforsos per
aparentar serenitat, li deya: --Mare, no feu pronòstichs, que Deu sab
si axò ha de ser un be per mi y per vos, y tal podría anarme l'ofici,
qu', ab lo temps, tinguesseu un fill general.--
Però ella de cap manera podía aconsolarse.
Un diumenge, exint de missa major, va dirli una coneguda:
--Ay, Mundeta, ja he sabut la desgracia qu'ha tingut lo teu fill.
--Sí. ¿Què vols ferhi?-- responía la mare, axugantse una llagrimeta ab
lo pany del devantal.
--No cregues qu'haja sortit a parlarten pera ferte més pena, que prou
m'afiguro que'n tens; ben al contrari, era per dirte que ¿quí sab
si, anant a trobar a algú, encara'l noy no hauría d'anar ab les
armes?
--No'm parles d'anar a trobar a ningú per aquestes coses. Ni may qu'hi
haguessem anat! Hauríam ficat al noy a la concordia que'l poble ha
fet, y, ara, lo que'ns passa no'ns passaría;-- la mare va
replicar.
--Si ja ho sé lo que vols dirme, --la coneguda replicava; --però no es
a cap endevinayre hont volía que anesseu. Hi hà un senyor a
Barcelona que, donantli tant ò quant (lo qu'us convingueu,) farà
passar lo noy per... allò... ¿còm se diu? Per inútil. ¡Ey! no't
cregues que li fassa rès de mal; però, ab les coses qu'ell se sab,
te'l traurà del tot, que may més haurèu de pensarhi, com molts y
molts d'altres n'hi hà, que per ell s'estan a casa seva.--
Llavors, la mare, posantse, de sobte, tan dreta com devía anar a la
seva joventut, va exclamar mitx indignada:
--Gracies, Caterina, per l'interés que't prens; però jo may faré lo
que m'aconsellas... Ja ho sé, ja ho sé que molts ho fan... Tot lo
que'm digas, es veritat. Però jo, jo ¿vols que per estalviarme
llàgrimes, ne fes plorar a una altra mare, tan mare com jo
matexa? ¡Ah! ¡nó, nó! Primer, que vaja a soldat lo meu fill y que
jo'm mori de pena, ja qu'es aquesta la sòrt nostra; però nó fer mal
a ningú, que Deu podría castigàrnosen, y ho merexeríam.--
Axò ella va dir, per més qu'ho trobeu extrany. ¡Pobra mare! Deu la
tinga al cel, que be deu serhi, perque de dones tan de be com ella,
ja us juro jo que se'n trobarían poques!
En fi, comptat y debatut, no vaig tenir altre remey que ser soldat.
### IV
Llavors va tractarse de còm se podría fer pera que'l servey no'm fos
tan penós y pogués passarlo sens exir de Catalunya. Una parenta que
havía criat a la filla d'uns amichs del General va encomanar als
pares de la criatura que vegessen de conseguirho. La resposta va ser
favorable, perque vaig esser destinat a escriure a la Capitanía, però
axò no va poder esser perque jo no tenía lletra; es a dir, no'n sabía
prou, tot just llegir en llibres d'estampa, que de lletra de mà no
n'entenía un borrall, sinó que fos la dels exemples d'escriure a
estudi, y encara ab prou feynes. ¡Ay! quan me recordava del temps en
que més m'estimava afollar nius y cassar sargantanes qu'anar a
estudi, me'n picava'l cap. Ditxós aquell que vol y pot apendre! Avuy,
que ja so vell, encara pagaría un dit de la mà pera saber lo
qu'alguns saben.
Haventhi aquesta dificultat, per bona composta varen dirme que veurían
si's pogués ficarme a l'artillería, y, trobant que jo tenía prou
alsaria, vaig entrarhi.
No podré oblidar may en ma vida lo día que vaig anarmen. Lo pare, lo
mateix que'l qu'havía de serme sogre, fent lo cor fort, m'endressavan
consells a fi de que sabés entendrem pera viure fòra de casa,
allargantme algun dineró; la mare, plorant a llàgrima viva, tot
donantme un gros farcell de roba y coses de menjar, me deya que no
dexés may de ser bon cristià, que fos obedient ab los superiors y que
fes saber a casa ben sovint com me trobava; la Tereseta... Ni ho sé,
ni ho sé lo que varem dirnos; no més me recordo que varem plorar
forsa tots dos; que'm va dir que m'esperaría tot lo temps que fos
menester; que jo li vaig prometre no estimar a cap més dòna qu'a la
mare y a n'ella; que vaig rebre de les seves mans uns escapularis de
la Mare de Deu del Carme... Y després d'axò, rès més sinó que tot
se'm va confondre com si m'hagués caygut al damunt un núvol de plors,
petons, abrassades y estretes de mà, y que vaig anarmen d'esma, sens
veure tan sols ahont posava'ls peus.
Fins al cap de bella estona no se'm varen aclarir un xich les
potencies. Després, arribant al primer poble, ja varem trobar altres
minyons que també anavan, com nosaltres, a servir; axí mateix va
succehirnos en altres llochs per hont passavam; alguns, ja eram
coneguts, y essent tots joves, los qui'ns veyam per primera vegada
ja'ns feyam amichs desseguida; los uns, semblava qu'animessen als
altres; va anar crexent la expansió, y tots, fins jo mateix,
baladrejavam y reyam. No sé'ls demés si ho feyan de cor; jo sí que
puch dirvos qu'ho feya morintme de sentiment.
### V
No us parlaré d'allò d'entrar en caxa, del acte de jurar les banderes,
ni de com vaig apendre l'exercici, perque tots vosaltres, qui més qui
menys, sabeu prou lo que s'hi fa y s'hi troba; no més vos diré que jo
no podía avenirme ab aquella vida. Lo menjar que'ns davan, no'l podía
fer passar; no perque'l trobés molt dolent, sinó perque jo, avesat
als cuynats de la terra y a la netedat ab que los feya la mare, tenía
angunia no més de veure'l color del rancho, y la bruticia que duyan
los rancheros. No parlèm ja del dormir, que'm feya quasi tanta
aprensió com lo altre. Però lo que'm repugnava més, lo que'm feya més
pesada semblant vida era haver de sentir renechs a tota hora y haver
d'estar sempre al aguayt a causa dels lladronicis que continuament
succehían, dels que, ab tot y la meva vigilancia, més d'una vegada
vaig haver de sufrirne les conseqüencies.
Les poques estones que tenía de passeig, de rès me servían, perque no
trobant companys que fossen del meu jayent, havía d'anar sol, y axò
poch gust me donava. Lo que més me distreya, axò m'ocupava bon xich,
era la neteja de roba y armament; y jo hi tenía molt punt.
Bé calía tenirnhi, perque'l ser soldat llavors era ben diferent d'ara.
Lo canó y totes les demés pesses del fusell havían d'estar sempre com
un mirall, lo mateix que'ls botons y altre llautó que duyam; al cap,
nos hi feyan portar un gros morrió fet de sola, y al coll, nos
hauríam ben guardat de posàrnoshi aquestes tiretes de roba planxada
que'ls soldats gastan avuy día; un corbatí de pell enterca era lo de
lley, y ja us asseguro que axí, l'home qu'anés més encorvat perdía'l
vici y's posava dret com un bastó per tota la seva vida. Y s'havía
d'anar llest y cumplir be, perque, altrament, los cabos tots duyan
vara de frexe y, per ferla servir, no anavan ab gayres cerimonies.
Jo, crech que seré un dels pochs que pugan vantarse de que ningú'ls
haja pegat may estant al servey. Sempre vaig fer lo possible pera no
merèxerho, que ja es una gran cosa; però, ab tot, crech que no me'n
haguera escapat sempre, a no ser que'l sargento primer, ja al vèurem,
va semblar com si'm dugués certa voluntat.
Jo desseguida vaig correspòndreli, perque, mal m'està'l dirho, so
agrahit: al conèxer no més qu'ell desitjava ò havía de menester
alguna cosa que jo pogués, no li calía pas dirmho, perque, adonarmen
y ferho desseguida era tot hu.
Era'l tal sargento un andalús alt y sèch, que duya un bigotàs negre.
D'un cap de día al altre, tenía'l cigarre a la boca; parlava poch,
però(no sé què ho feya) axí qu'obría'ls llavis, per forsa jo havía de
riure. Y'l cas es qu'ell ab ningú tenía tanta conversa com ab mi.
May he sabut explicarme'l perquè de semblant inclinació. Jo, ab prou
feynes entenía'l seu llenguatge, y lo qu'es parlarlo... ¡Ay, ay! Vos
haguerau fet un tip de riure sentint com li contestava. No sé, 'l
castellà es una cosa que may he pogut arreplegarla, y, sempre que
vull dirne algun mot, sembla que se'm entravessa a la gola y que,
quan va a sortirme, 'l mastego.
Quan me veya trist, solía dirme, ab lo tò escayent y graciós que li
era propi:
--Anímat, _muchacho_, que un _joven como_ tu no ha d'estar may trist.
Lo servici es una cosa pesada pels _hombres_ que no valen rès; pero
tu, qu'ets _buen mozo_ y tens _talento_, hi faràs carrera, si vols.
No vull dirte que _llegues_ a general; però sí que si creus los
meus _consejos_, passaràs vuyt _años_ que no te'n adonaràs, y
després encara't sabrà greu de _dejar_ l'uniforme. Tu,
fumas _siempre_ cigarrets de paper. Donchs, podrías fumar _puros_,
si volías, y _llevar_ a tota hora una pesseta al
_bolsillo_. Sí, senyor, jo ho dich. No més que te'n _vayas_
al _mercado_ y comenses a tirar _flores_ a las criadas que van a
comprar, ja tens tot lo que vols: _salchichón_, fruyta, _dinero_...
y _algo más todavía_.--
Aquest _algo más_, ell me'l explicava com la cosa més senzilla del
món, y, al posarli jo'ls reparos a que me obligavan los sentiments de
cristià y home de be, ell me responía: "Déxa t de escrúpols,
y _adelante_, que las _mujeres_ son _todas_ unas grandíssimas...
etcétera, etcétera".
Per tot, generalment, lo sargento Robles era un bon home de cap a cap;
però, tractantse de faldilles, l'haguerau vist fet un dimoni. Heus
aquí la sola tara qu'ell tenía, que ja es una tara prou dolenta.
### VI
Com més lo sargento Robles me aconsellava que'm donés a la vida alegre
y lleugera, més feya jo'l propòsit d'apartarmen y en major grau
sentía l'anyorament del poble y de tot los meus. Me ficava al llit
pensanthi: al adormirme, somniava'ls llochs y les persones dels
succesos de ma vida de jove y de noy; y, adormit y despert, sobre tot
a la nit, me figurava veure a la Tereseta dins de la seva cambra, ab
lo cabell ros dexat anar, la seva cara d'àngel, plorosa, y no podent
adormirse de cap manera; ò'm veya dintre la cuyna de casa, ab la mare
molt més revellida qu'abans, lo pare assentat al escó tot trist y mon
germà en un recó sens gosar dir una paraula per respecte a la tristor
dels pobres vells. ¡Ay! quín sentiment me dava allò! Semblava que
m'arranquessen les entranyes.
Lo meu humor no era'l més a propòsit pera ferme amichs entre joves, la
major part d'ells axalabrats; ben al contrari, servía pera que tots
me guaytessen de rehull, lo que sempre sol contribuhir, per poch que
hi ajuden les circunstancies, a fer néxer malesvolenses.
Heus aquí, donchs, que, no sabent de quina manera mortificarme, a la
hora de ficarnos al llit, adonantse dos (los més poques vergonyes
entre'ls que hi havía) de que jo y un altre qu'era gallego y's deya
Pombo, nos senyavam, varen armarnos un tolle, tolle, que, si som en
altre lloch, prou acaba malament.
Varen comensar ab bromes disfressades; després, veyent que no'n feyam
cas, ja les tiravan directes; al cap d'un xich, maltractantnos; y
seguint axís y anantlos ajudant algun altre brètol ò ximple com ells,
jo vaig perdre la paciencia y'ls vaig plantar cara, fins que, per
forsa'ns varen fer callar; però d'insults y de renechs a nosaltres,
als escapularis meus y a la medalla que duya en Pombo, ne varen caure
una ruxada.
D'aquí va venir que'ns fessem amichs jo y'l gallego. Desde llavors,
sempre anavam junts y feyam llinatge a part entre'ls demés de la
companyía. Encara'm recordo de que una nit qu'estavam de guardia,
ajaguts a n'al tauló del armer, ell, que ja hi era feya més d'un any,
va explicarme d'un soldat que servía ab ell y va ser passat per
consell de guerra y fusellat, no'm recordo per quina feta; lo que sí
tinch present es que vaig quedar esferehit sentintho, tant era lo que
va especificarho y m'ho va pintar al viu.
### VII
Al dirvos que vaig entrar a l'artillería, m'he descuydat d'afegirhi
que vaig esser artiller de plassa.
Lo nostre quartel era a les Dressanes, y d'allí a tot'hora del día,
mentres no estigués de servey, me n'anava a Muralla de mar, ò Rambla
amunt, ò allí ahont més be m'aparexía, gracies a la llibertat que, a
mi no més, me donava'l sargento Robles.
Devegades, al matí arribava fins a la Bocaría, y allí sempre veya
assistents festejant minyones, en sa major part, cuyneres de cases de
senyors. Jo anava observant lo que passava, punt per punt, qu'era lo
mateix que m'aconsellava'l sargento; però a mi allò no'm feya cap
gracia y fins ho mirava ab disgust.
Y, ab tot, vaig arribar a ferho. ¿Quí m'ho havía de dir?
Mirèu com venen les coses. Un diumenge a n'aquell'hora, passanthi ab
en Pombo, ell, qu'era tan minyó de be, però no axut com jo, veyent a
dues minyones de servey qu'anavan aplegades, va comensar de tirarles
flors a estil de soldat. Elles, se reventavan de riure, y jo, no sé
com va esser, que vaig dexar anar també alguna brometa, a la que una
de les noyes, alta, fresca y axerida, va respondre:
--Oydà! Vostè m'agrada, que parla com nosaltres.
--D'ahont es vostè? y perdóne;-- vaig preguntarli.
--De Flassà, per'servirlo;-- va dir ella. --¿Y vostè?
--Jo, de Sant Feliu.
--Sí que's ben lluny lo seu poble del meu;-- va observar la minyona.
--Si'ls pobles son lluny, les persones s'acostan tant com volen. ¿Quí
sab si vostè y jo encara arribarèm a ser marit y muller?-- vaig
atrevirme a aventurar sens tenirne cap pensament.
--¡Ave María puríssima!-- exclamava, rihent, ella. --¿Què diu,
home?--
Y, posantme jo al seu costat y'l gallego al de l'altra, varem
acompanyarles una estona seguint la conversa en lo mateix to, fent
prometre jo a la meva parella qu'al endemà a la matexa hora'ns
trobaríam.
Després, en Pombo va dirme que ho dexés córrer y no m'emboliqués,
qu'ell, per sa part, feya alguna broma quan s'esdevenía, y, acabat de
dir, acabat d'oferir; però jo, en lloch de creure a qui be'm volía,
comensant a agradarme aquella aventura, vaig explicarla al sargento,
y d'aquí va venir tot lo mal. No podeu afigurarvos l'alegría que va
tenirne, ni jo vull dirvos los mals consells que'm va donar aquell
home, que sabía prou lo qu'a n'ell mateix li costava'l viure de tan
mala manera.
### VIII
Al endemà, a l'hora convinguda, jo era al punt designat. No va ferse
esperar gayre la minyona, que, al veurem, va posarse a riure. Rihent
y bromejant, vaig seguir dihent que la estimava y voldría casarme ab
ella en acabant lo servey, y, bromejant y rihent, ella va respondre
que, si jo anava de veres, ella s'hi avenía. Mentres va comprar, jo
la seguía, y, en estant llesta, varem exir de la Plassa, anant Rambla
avall fins al peu del carrer d'Escudellers, hont, després de
ratificarli'ls meus suposats bons intents, varem dexarnos, donantme
ella, al ferho, com a penyora del afecte que'm duya, una pesseta.
En arribant a les Dressanes, vaig ensenyar la moneda al sargento,
explicantli tot per pesses menudes com havía anat, fentli saber,
entre altres coses, que la minyona's deya Susagna y que tenía molt
costum de dir "¡oydà!", exclamació usada a la terra d'ella, y que jo
vaig desxifrarne'l sentit al andalús de la manera que vaig saber.
Després de darme la enhorabona, ell va alentarme a seguir endavant,
ajudantme, a semblant fi, ab los seus consells, si l'un dolent,
l'altre malvat.
Y jo (vergonya me'n dono ara), jo'ls seguía al peu de la lletra, tant,
qu'en Pombo va anar apartantse de mi perque, no escoltant les
amonestacions d'ell, cada día anava tornantme més desvergonyit y fins
ja simpatisava ab aquells brètols que, no gayre temps enrera,
s'havían burlat de la devoció meva y del gallego.
Llavors, ja no m'atormentavan aquells esclats d'anyoransa, ni venían a
entendrirme'l cor de nit ni de día la memoria de ma terra, de mos
pares, ni de la Tereseta. Passava molt de temps sens recordarme de
que al món fossen, y no'ls escrivía fins qu'ells s'havían quexat
amargament del meu oblit.
Y no us creguèu que jo'm trobés felís ni sentís cap ratxada de
benestar obrant d'aquesta manera; al contrari, vivía desficiosament,
rosegat per la consideració del mal que feya, però ab dalè, ab febre
per distingirme fent més mal encara. Era que, a cada atreviment meu,
a cada nou pas que dava en lo mal camí, a cada nou present que rebía
de la pobra Susagna, en Robles exclamava satisfet:
--_¡Uidá! Adelante, chico ¡Uidá!_--
### IX
--¡Oydà!-- exclamava jo un día, trobantme ab lo sargento, al venir del
festeig.
--¿Qué _hay, muchacho_?-- ell me responía...
Però valdrà més que vos ho diga tot en català, perque cada vegada que
vull parlar com lo sargento (m'ho conech,) desseguida m'entrebanco y
tot ho desgracío.
--Molt y bo!-- vaig innovarli. --Que, després de tant pregar a la
Susagna pera que'm dexés entrar a casa seva, avuy hi ve be. Los
seus senyors seràn fòra fins demà al mitx día, y, si vostè vol,
avuy dinaré ab ella.
--¡Uidá!-- cridava en Robles, trasportat d'alegría. --Vés, home, vés y
no tornes fins al vespre. L'enemich se t'entrega ab armes y
bagatges... La plassa es teva; ocúpala al moment. ¡Uidá!--
En aquell mateix punt, un tinent barceloní, que's deya don Joan de
Solanes, va cridarme pera qu'anés a dur una carta a la seva promesa,
que vivía a Sant Gervasi.
Renegant entre dents (perque jo havía progressat tant que fins ja
renegava,) vaig empendre'l camí, y malehint la carta, qui l'havía
escrita y qui l'havía de rebre, vaig arribar a la casa. Un cop vaig
serhi, tot era tancat, no hi havía ningú... Fins al cap d'una hora,
los senyors no varen venir.
Entregat lo paper, y, sabent que no havía d'esperar resposta, a _paso
redoblado_, com diuen los militars, vaig tornarmen, y, al ser a
Barcelona, sens cuydarme de dir al oficial que ja estava servit, sens
acostarme pera rès a les Dressanes, en sent a la Rambla, vaig trencar
pel carrer dels Escudellers.
### X
M'enfilo corrents escala amunt de la casa, y, deturantme al segon pis,
truco ab la campana, tan fort, que no sé com lo cordó no va
trencarse. Al veurem per la rexeta, la Susagna obría tot seguit la
porta, exclamant ab l'alegría franca que li era natural:
--Ay! gracies a Deu! Èntra, èntra; però no fassas tant brugit, que'ls
vehins podrían adonarse de que no estich sola, y, sabent que son
fòra'ls senyors... ¿Però com es qu'has trigat tant? Jo, esperante,
no he dinat tampoch. Ja't dich que m'has fet passar una angunia!
--No ha sigut culpa meva si no he vingut més d'hora;-- li vaig
contestar. --Axís se reventés qui n'es la causa! Ja veuràs lo que
m'ha succehit.--
Y vaig explicarli francament, tal com era. De tot lo que fins llavors
li havía parlat, potser aquella va esser la única cosa en que no hi
hagués mentida.
Mentres tant, ella posava la vianda a taula y, assentantnos tots dos,
comensavam a dinar. ¡Quín dinar! Una cosa propia de gent mancada de
judici, com nosaltres eram: compost tot de fregits y llepoleríes,
sens ni un sol d'aquells plats ab que comensa un àpat tota persona
mitjanament ordenada.
Però a mi allò va agradarme en extrem. De beefteachs, de costelles
arrebossades, ni de grasoletes a la... no sé còm, jo no'n menjava
may. De pernil sí que'n havía menjat, però ja feya temps que, ab tot
y agradarme en extrem, a penes algun cop ne tastava. ¡Ay! llavors
me'n veya al davant una gran llesca, magre, sens un fil de gras, y
tota, tota, tota ella a la meva disposició.
Lo cor m'esclatava d'entusiasme boig devant d'aquell festí. Menjava,
bevía y enrahonava llargament, mirant ab ullades cobdicioses a la
Susagna, qu'ab son aspecte senzill y obert, la ufana graciosa del seu
cos y'l blanch y sanitós color de la seva cara, 's presentava al meu
desitx com una fruyta regalada y temptadora. De tant en tant, li
tirava alguna molleta de pa, y ella se'n reya; després, fins vaig
atrevirme a dar un pessiguet a un d'aquells brassos hermosos y
arrodonits; però ella, encara que, sens dexar, perxò, de riure, va
dirme que tingués prudencia, ò, sinó, 'm faría marxar y may més me
donaría entrada.
--Bèu y ménja de tot tant com vullas,-- m'advertía; --però tíngas
enteniment, sobre tot. ¿Lo pernil t'agrada forsa? Donchs, ménja,
que encara n'hi hà més. Després, te donaré confitura y vi
ranci... ¿Què més vols? Vaig al rebost a cercarho.--
Jo vaig seguirla fins allí, sens que ella s'hi oposés.
Era una estada no gayre ampla, però bastant fonda, que no més rebía
l'ayre y ben poca claror per una xica finestra coberta ab filat. Per
terra, arrimats a la paret, hi havía sachs de patates y llegums; al
fons, una gerra d'oli y tres botetes de vi; ampolles y pots de varies
conserves en prestatges; y penjant del sostre, dos pernils, l'un
d'ells ja encetat.
--Tàsta aquest vi;-- proposava la Susagna, omplintme un got d'una de
les botes.
--¡Quina cosa més rica!-- vaig exclamar, després de beure, perque, en
efecte, era bo.
¡Axò ray! no calía pas dirmho, perque jo sempre he sigut bon mosquit.
--¡Oydà, oydà!-- repetía ella, contenta de veurem tant satisfet.
--Ara, dónam lo ganivet pera tallar un xich més de pernil. Me'l
guardaré per demà;-- li demanava.
--Té, tàlla; però tingas compte a no ferte mal.--
De rès va servir l'advertencia, perque, anant jo de boig, com anava,
lo ganivet, lliscant, va ferme un tall de no gayre consideració, però
bastant llarch, a la mà esquerra.
--¡Ay! ¡t'has fet sanch!-- gemegava la minyona, veyentho. --Vína,
vína, que t'hi posaré bàlsem y...
--¿Que bàlsem ni altre remey? ¡Si'l meu remey ets tu!-- vaig replicar,
encès per la beguda y la mala passió qu'envers ella'm dominava.
Llavors, vaig agafarla per un bras y per la cintura, tan fort, que
vaig obligarla a llansar un crit, del mal que li feya. Ella, tenía
bastanta forsa; però crech que li mancava'l coratge pera resistirse;
mes, de sobte va donarli la victoria un brugit que'ns va esglayar a
tots dos: la campaneta de la porta sonava desesperadament.
--¡Cúyta! ¡Susagna! ¡cúyta!-- cridava imperiosa una veu d'home.
--¡Ay, pobra de mi!-- sospirava ella recobrant la llibertat. --Lo
senyor es aquí. No't mogas.--
Y, exint esverada, va tombar la clau, dexantme tancat allí dintre.
--La senyora's troba malament, y hem hagut de tornar a corre-cuyta;--
vaig sentir com la matexa veu deya. --Fés lo llit
desseguida... ¡Ah! Donchs, si'l tens fet, vés, vés a avisar al
metge. Cúyta, bona minyona, no't torbes.--
Immediatament, s'obría y's tancava la porta del pis; després varen
arribar a mes orelles uns gemechs de dòna y un trepitx pausat que va
anar perdentse, perdentse cap dins; y ja no vaig sentir rès més.
Jo esperava ab ànsia vivíssima que la Susagna tornés, pera recobrar la
llibertat y anarmen al cuartel desseguida. Se feya tart, comensava a
ser fosch. Lo sargento podía dirme qu'abusava de la franquesa que'm
tenía... La Susagna no venía pas: y'l neguit me matava, pensant,
ademés lo que podría succehir si, per etzar, al senyor se li ocorría
anar a traure del rebost algun elixir qu'hi tingués, vi ò ¿què sé jo?
per la malalta.
A tot axò, lo cos me pesava com si fos de plom: lo cap se m'enterbolía
de tal manera, que vaig tenir d'assentarme recolzantme en un sach
d'aquells; y posat axís, en un instant vaig perdre'l món de vista.
### XI
No sé quant temps deguí estarme d'aquesta manera; lo que sí'm recorda
es que vaig sentirme una estreta forta a cada bras, y al descloure'ls
ulls, un flam viu m'obligava a tancarlos. Al mateix temps, una veu
rugallosa deya en castellà:
--Ja'l tenim, ja es nostre. ¡Desarmarlo!--
Llavors vaig veure ab esglay que me tenían agafat dos de la policía,
qu'un municipal me treya'l machete y un sereno s'ho mirava fentlos
llum ab lo fanal. Jo, tremolava com la fulla al arbre, sens tenir
esma ni de dir un mot.
--Àlsat!-- va ordenarme també en castellà un d'aquells dos homes, --y
dígans ahont son los altres.
--¿Quíns altres?-- vaig barbotejar ab estranyesa, posantme dret.
--¡Ah! ¡es a dir qu'ho haveu fet no més vosaltres dos, tu y aquella
bona pessa!-- observava ab ironía'l polissont. --Bé, ja s'aclarirà
axò y lo demés.--
Y, sonant un xiulet que duya, al moment va comparèxer un altre del
mateix cos, que rebía la següent ordre del qui l'havía cridat:
--Vés a avisar al Jutge a les Dressanes tu tot sol. Mentres tant,
que'ls altres no's mogan de la porta del carrer.--
Jo m'havía dexondit una mica, y, extranyat de lo que'm passava, vaig
tractar de saber allò què era. --"¿Per què m'agafan axís?-- los
preguntava. --¿He fet algun mal, per ventura?" Però ells no'm
responían sinó burlantse de mi, y amenassantme, me feyan callar.
Després d'estarme una estona sens dir paraula, per fi'm trobava
sorprès veyent entrar a un coronel, dos ò tres oficials y una
companyía de soldats ab lo cabo, tots, com jo, d'artillería.
Llavors, lo polissont que dava ordres, dexantme en poder del altre y
del sereno, va surtir a rebre al coronel, un senyor alt que duya pera
y bigotis molt llarchs y blanquinosos. Enrahonavan una estona com de
xiu xiu, y, després, lo militar venía fins a nosaltres.
--¿A què has vingut a n'aquesta casa?-- interrogava en tò decidit,
encara qu'ab veu tremolosa.
--Jo he vingut per fal·leres de jove, no més. Estich en relacions ab
la criada, y avuy, que'ls senyors eran fòra, he dinat ab ella;
però, no sé còm, m'he adormit, y...-- vaig provar d'explicarli;
però no'm va ser possible acabar, perqu'ell m'interrompía de la
següent manera:
--¡Fal·leres de jove! ¿Eh? ¿Ahont sont les víctimes?-- va afegir,
dirigintse al que m'havía pres.
Quan vaig sentir la paraula "víctimes", lo cor va darme un salt. ¿Però
qu'era allò comparat ab lo que venía? Varen ferme anar més endins, y
encara tremolo pensant en lo que vaig veure. En una arcoba, damunt
del llit, geyan un home y una dòna vells en actituts violentes, sens
donar senyals de vida y cuberts de sanch. Als peus del llit mateix,
un de policía y dos municipals feyan esforsos per retornar a la
Susagna, qu'era a terra, perduts los sentits. Los mobles y les robes,
estavan en gavell desordenat.
--¡Deu meu! ¡axò es espantós!-- vaig cridar a la vista d'una desolació
com aquella.
--¿Y no t'ha espantat ferho?-- m'observava'l coronel. --Dígas.--
No vaig poder respondre: la veu se'm va nuar a la gola; no sabía lo
que'm passava.
Y, per més que varen fersem preguntes y més preguntes, encaminades a
que'm confessés autor d'aquells crims, no vaig saber dir més que
aquestes paraules:
--¡Jo, nó! ¡Jo, nó! ¡No ho sé! ¡No sé rès!--
Al últim, semblant que perdés la paciencia, 'l coronel disposava:
--Portèulo ben lligat. Que'l tanquen y li posen centinelles.--
Un polissont va traures una corda, ab la que va agarrotarme'ls brassos
per darrera. En mitx de la quietut de la nit, axí'l cabo y'ls soldats
me feyan anar a les Dressanes, dexantme tancat en una presó estreta,
humida y fosca.
### XII
Assegut en un recó d'aquella cofurna, no distingía lo que'm voltava ni
rès; solament, alsant la vista per entre'ls ferres de la espessa
rexa, veya la lluna, que brillava en ple sens enviarme la més xica
resplendor. La quietut que regnava, era la propia de semblant hora,
interrompuda no més pels passos del meu centinella, la muda d'alguna
guarda y'l suau brugit del mar que besava'ls murs d'aquella
fortificació antiga.
Ple d'espant y d'estranyesa per lo que'm succehía, ple d'ansia y de
temor per lo que, tal vegada, me'n pogués venir, se capdellavan en
mon cervell una munió d'idees qu'a mi mateix me semblavan desvaris,
que me donavan un torment infernal, y que, per més que m'esforsava en
allunyarles, me perseguían sens donarme repòs. De sobte, un xirich
suau que's sentía, va cridarme l'atenció; després, vaig percebre a
prop meu un fregadís de roba; per fi, sonava un raach d'encendre un
mixte. Lo mixte flamejant me feya distingir una figura humana
encenent una candela. Un cop encesa, vaig conèxer a la persona
arribada.
Era'l sargento Robles. Venía traspostat y groch com una cera.
--¿Què has fet, desgraciat?-- me preguntava ab una esgarrifansa de
dolor.
--Jo rès, senyor sargento, rès de mal. Pot creurem ben be;-- vaig
respondre.
--¿Y aquell home y aquella dòna morts inhumanament a ganivetades? ¡Ah!
may hauría cregut de tu una cosa semblant;-- afermava, espantat,
l'andalús.
--¡No ho crega, no ho crega!-- li demanava. --¿Jo fer una cosa
semblant?
--¿Y donchs, què?-- ell insistía. --¿Per ventura no has dexat de
comparèxer a la llista pera consumar lo crim, trobantse les
víctimes entregades al sòn?
--Nó, senyor; no hi hà tal cosa. Si jo no he vingut a dormir es
perque'ls senyors de la Susagna, que havían de tornar al endemà,
han arribat al mateix día. Jo era al rebost, y allí m'ha tancat la
Susagna. Havía begut molt, y m'he quedat adormit...
--Y, es clar, ab l'enteniment torbat per la beguda, has fet aquestes
barbaritats;-- deduhía'l sargento. --No podía ser d'altra manera,
perque tu, estant serè, foras incapàs. ¡Quína llàstima! ¡quína
llàstima!--
Y s'estirava'l bigoti fins a arrancarsen pèls.
Jo protestava de la meva ignoscencia; però, ell, no dantse per
convensut, afegía:
--La circunstancia d'estar begut pot salvarte la vida, que d'un
presidi molt llarch no te'n escapas, y pots estarne content.
--Que'm maten, abans de durme a presidi!-- vaig exclamar. --Jo no so
cap malfactor.
--No acabaríam may;-- ell tornava. --Però, sía com sía, lo cas es que
jo, estant ben nèt de culpa, puch exirne compromès per haverte
donat ocasió dexante surtir a fòra. Y ¿no fora una llàstima, digas,
que jo n'hagués de sufrir les conseqüencies?
--Estíga tranquil,-- vaig assegurarli,-- que baldament hajan de durme
al patíbul, jo no'l comprometeré de cap manera.
--¿Puch comptar ab la teva paraula?-- me va demanar.
--Li asseguro, y, si vol, fins li juraré. Estíga tranquil;-- jo
refermava.
--Fésme aquest favor, per Deu;-- continuava suplicant, --que, sía com
vulla, aquí tens sempre un amich que t'ajudarà en lo que puga.
Demàna, demàna tot lo que necessites.--
Y va dexarme, mormolant, al anàrsen, en to adolorit:
--¡Quína llàstima! ¡quína llàstima!
### XIII
La fosca va anar desaparexent, donant pas a una claror escassa.
Llavors venían un cabo y quatre soldats ab bayoneta calada,
ordenantme que seguís, y, posat entre mitx d'ells, vaig esser
conduhit al cuarto de banderes. Varen presentarme al cap d'avall de
tot, al peu d'una paret d'hont penjava un retrato d'Isabel segona y
hi havía una porció de militars asseguts darrera una gran taula, y,
dret, a un cantó, lo meu sargento.
Després de saludar jo militarment, com estava avesat a ferho d'ensà
que duya uniforme, lo qui d'ells seya al mitx, qu'era'l coronel de la
nit passada, 'm va preguntar:
--Díga: ¿ahont era vostè aquesta nit?
--A una casa del carrer dels Escudellers, per...-- anava jo
responent.
--¿Va exir del cuartel ab llicencia d'algú?-- lo coronel va
interrompre.
Aquí, 'l sargento va mirarme de fit a fit ple d'ansia.
--Nó, senyor;-- deya jo, mentint, a fi de no comprometre al que, sens
volerho, era la causa de que jo me trobés en aquella
situació; --vaig anarmen sens permís.--
Llavors, en Robles, asserenantse, m'enviava una mirada d'agrahiment.
Ho vaig conèxer.
--¿Y quín fi duya, al anàrsen?-- seguía'l militar.
--Lo de passar la tarda en companyía de la minyona ab qui tinch
relacions;-- contestava resolut.
L'interrogatori va anar seguint de aquesta manera:
Ell. --¿Què havían convingut la minyona y vostè?
Jo. --Dinar junts aquell día, aprofitant la ocasió d'esser los senyors
a fòra.
Ell. --¿Còm es, donchs, que vostè vaja quedarse a la casa de nit?
Jo. --Perque, quan més confiats estavam, varen arribar los senyors, y
jo, esperant que la noya m'obrís per anarmen, vaig adormirme allí
mateix hont me varen trobar.
Ell. --¿Y, desd'allí, no va sentir, no va entendre rès de la mort dels
senyors d'aquella casa?
Jo. --Rès, rès enterament.
Llavors, los militars se miravan los uns als altres remenant la testa,
com volent dir que jo mentía.
--Qu'èntre l'acusada;-- manava'l coronel.
Llavors, voltada de soldats, com jo havía vingut, comparexía la
Susagna. Duya embullats los cabells, lo mocador endevant, la cara
morada: talment, no semblava ella matexa.
Lo president, va ferli preguntes, encaminades al fi mateix del meu
interrogatori; però en và: desde'l comensament, ella arrancava un
gran plor, y, ni ab amenasses ni ab prechs, va ser possible ferli dir
una paraula.
Trobantse ab semblant dificultat, llavors lo Jutge, ensenyantme un
ganivet de cuyna, tornava a preguntarme:
--¿Coneix axò?
Jo. --No puch ben assegurarli, perque mentiría, tal vegada. Tu,
Susagna,-- vaig fer, dirigintme a n'ella, --¿sabs si aquest ganivet
es de la casa hont servías?--
Ella, retorcentse y plorant, ab lo cap feya que sí.
--¿Es ab aquesta eyna que vareu matar als dos?-- lo president
demanava.
--¡Nó! no he mort may, may, a ningú! ¡Es mentida! ¡es mentida!-- vaig
cridar com un boig.
Y vaig seguir cridant, dihent improperis y malehint, en termes de
que'ls senyors de la taula, després de mirarse com volent dir que
semblava mentida la nostra tossunería en no confessar la culpa, varen
donar ordre de que'ns traguessen d'allí.
### XIV
Poca estona després, vaig veure entrar a don Joan de Solanes dins de
la meva cofurna.
--Ja va cumplirse'l seu encàrrech;-- cuytava a ferli saber. --No'm
varen dar resposta, y...
--Ja ho sé, ja ho sé;-- contestava bondadosament don Joan. --No'm fa
pas venir aquest assunto, sinó un altre de molt interessant. Lo
tribunal m'ha elegit defensor de vostè en la causa que se li
segueix per lo d'aquesta nit, y, com desitjo fer tot lo possible
pera que no li cayga tot lo rigor de la lley al demunt, vinch a fi
de que vostè m'entere de com va succehir lo fet.
--Jo no'n sé ni una paraula. Lo qu'he dit devant del tribunal es la
veritat;-- vaig assegurarli ab fermesa.
--Home, no sía criatura;-- me pregava ell. --A mi pot dirmho en
confiansa, que no so'l seu fiscal ni'l seu jutge; so'l seu
defensor! No vinch a averiguar lo crim pera castigarlo, sinó pera
veure si hi hà, en la manera com va ferse, alguna circunstancia en
que puga agafarme pera que no li dongan tanta pena. Crègam, no sía
plaga, que vostè ha tingut la desgracia, a causa d'estar la plassa
en estat de siti, de caure baix lo poder d'un tribunal
militar. ¿Vostè sab axò lo que vol dir? Donchs, significa que no li
cal perdre temps, perque'ls jutges militars van depressa, y, si no
cuytem a pendre les providencies necessaries, quan vostè's convence
de lo qu'ara li dich, potser ja sía massa tart.
--Tot lo que vostè vulla,-- concedía jo abatut; --però no puch sinó
relatarli tot lo que vaig fer desde que vostè va enviarme a Sant
Gervasi fins al punt en que'm varen agafar.--
Llavors vaig contarli tot, sens amagar, per més que'm fes vergonya,
los mals intents qu'envers la Susagna duya.
--Si, be,-- lo tinent observava; --però vostè no resa un mot de lo
principal, qu'es de lo que's tracta. Dígamho a mi, que serà
(li juro) com dirho al confés. Jo, llavors veuré'l partit que'n
puch treure, y, entre lo qu'a mi se m'ocorre y, prenent peu de les
declaracions del sargento, molt serà que no puga adobarhi alguna
cosa. Poch sab vostè'l favor que li fa tot lo qu'ha dit lo senyor
Robles.
--En aquest punt, ni ell ni altra persona poden dir rès contra meu.
N'estich ben nèt, don Joan;-- jo li assegurava.
--Si hi hà probes les més convincents de que vostè y la minyona son
los que varen fer les dues morts, ¿còm vol que de rès puga servirli
negar d'una manera tan oberta?-- va insistir lo tinent.
--Cap proba certa ni justa pot haverhi, perque la veritat es que so
ignocent de tot;-- vaig exclamar.
--En fi,-- don Joan barbotegava ab disgust, --serà lo que vulla Deu; y
de lo que succehesca cap culpa'n tindré jo, perqu'hauré fet tot lo
que estava al meu alcans.--
Y va desaparèxer.
Jo anava passant de sorpresa en sorpresa, y, en mitx de lo que
m'axafava'l pes de tan gran acusació com tenía al demunt, jo no sabía
treurem del pensament aquesta idea: "¿quan y per què hauràn posat a
Barcelona en estat de siti?"
### XV
Ja era ben cert que s'aniría depressa en aquell assunto, perque poques
hores varen trigar a portarme novament al cuarto de banderes devant
dels meus jutges. Se veya, llavors, ademés a cada cantó d'estrado,
una tauleta; darrera la una, seya don Joan y a l'altra hi havía un
oficial que vaig pensar si sería'l defensor de la Susagna. Ella, la
pobreta, també era allí; però en un estat que feya pena de veure,
haventla d'aguantar, ab tot y estar asseguda, perque una basca li
venía darrera de l'altra. Axís que jo vaig serhi, lo president va
dirigirnos la paraula a tots dos:
--Se demana altre cop als acusats que declaren com va ser comès lo
crim.
--Jo he dit ja a ussía tota la veritat;-- vaig fer de resposta.
--¿Y vostè, què diu?-- va preguntar a la minyona.
Ella no feu més que plegar les mans, alsar los ulls y desferse en
llàgrimes.