Mar.: ¡Verge santa, socorréume!
Xicots: ¡Ja venen! ¡Ja són aquí!
(Se sent la música mòlt prop com si anás á surtir; pero al mudarse la
decoració se torna á sentir allá lluny, y se vá acostant fins que
definitivament surt. Tots sen' van cap á la esquerra.)
## Escena III.
_Riba de Barcelona. En lo fondo se véu la mar ab tots los barcos
empavessats. Senyoras, pagesos, mariners, militars, municipals,
homes y xicots que venen mistos y licors etc., etc.. Jaume,
Margarida, D. Lluís y los Joves de la escena anterior venen á
posarse en primer terme á la esquerra._
Uns: ¡Aigua fresca!
Altres: ¡Pinyonets!
Altres: ¡Mistos!
Altres: ¡Llibrets!
Un llimp.: (dirigintse á Jaume.) ¿Vol llimpiar?
Un cego: ¡Á dos cuartos! ¡á dos cuartos la entrada de Tetuan!
Tots: (acostanse y rodejant al cego.) ¿Ja hi són las tropas?
Cego: (Ab calma.) No ho sé.
Un: Y donchs, ¿qué veniu cridant de la entrada?
Cego: Sí, la entrada, vench la vista del portal. (tots se apartan
rient.) ¡Á dos cuartos! ¡á dos cuartos, vench los moros y cristians!
Xicots: ¡Ja venen!
Municip.: Vamos, señores, apartarse; jal's veurán.
## Escena IV.
_Apareix la música del Ajuntament seguida dels Voluntaris, que venen
uniformats, portant una bandera en la que hi ha brodada la Verge de
Montserrat sobre l' fondo de las Barras catalanas; Jordi de
voluntari; Doloretas de cantinera va darrera de élls. Quedan formats
á la dreta, y la música á la esquerra._
Coro general: Tremole l' moro perqué ja hi van com llops rabiosos los
catalans. Lo escut de Espanya respectaránt, ó en pes tot l'África se
enfonsará.
D. Lluís: (Adelantantse, diu ab dignitat.) Voluntaris valents,
prompte per l' ona lliscant la nau al África 'os durá: jo vos saludo
en nom de Barcelona, y Barcelona en nom del Catalá. Valerosos
minyons, host catalana, escullida cohort de braus guerrers, ja que la
patria vostre bras demana, la patria 'os mire recullir llorers. Veja
lo mòn que encara Catalunya, es la forta y la gran, com ha sigut, que
cuant las armas valerosa empunya "Victoria ó mort" escriu en sòn
escut. Per los braus laietans vejam si doma l'orgull estéril lo
indómit marroquí, y no pareu fins que l' mateix Mahoma escriga lo
Alcoran en llemosí. Valerosos minyons, la causa es noble, es noble y
santa y á vosaltres plau: mostráuvos dignes fills de aquest gran
poble que insultat no pót ser, ni ser esclau.
Jordi: (Surtint de las filas.) Barcelona la gran, la que en tot hora
envejada ne sòu de amichs y estranys, jo vos saludo, la condal
senyora, jo vos saludo en nom dels méus companys. Mirá la Grecia
esporuguida un dia lo Mármora crusar las nostras naus pera salvarla
al punt de la Turquía, que de ella volgué fér poble de esclaus. Y
Filadelfia, y Germe, y Geliana, vegeren assombradas los soldats que
enfosquiren la Lluna mahometana ab los núvols de pòls de tants
combats. Y cuant un jorn, la general ruína volgué la Fransa sense més
ni més, nostra mateixa roja barretina esquivá prompte al aligot
francés. Y obligantlo á amagar las sèvas garras, y abatintne l'
orgull dels imperials, se ha vist també que són las nostras Barras
del poble ibérich los més forts puntals. Ja que ha sigut la catalana
tropa, com altre êxércit no ha sigut jamay, terror del Assia,
admiració de Europa, del África també será l' esglay. Sí, confía ab
nosaltres, Barcelona, que com bons catalans nos batirém, y per posar
en la condal corona, las joyas del turbant n' arrancarém.