Mar.: Sí, una noya que orfaneta recullim, y no fa gaire casárem ab en
Jordi, nostre fill.
Jove 1r: ¿Y sen' vá?
Jaume: Com bona esposa segueix la sort del marit.
(Se comensa á sentir allá lluny una música que toca un pas doble, la
cual anirá acostantse més y més.)
Jove 2o: (Mirant cap á la dreta.) ¿Qué déu ser aqueixa música que se
sent?... ¡Y quin brugit!
(Surten per la dreta varios xicots corrent y cridant.)
Xicots: ¡Ja venen los voluntaris!
Mar.: Jaume, anémnosen' de aquí, que per cert jo cauré morta cuant
passaránt nostres fills.
Jaume: Anem, sí, pero á la riba per poderlos despedir; los vull dar
una abrassada.