Un altre dia, tot just havien arrencat de l'estació, en Pere va dir,
senyalant a un home que s'aturava a un portal, d'esquena al carrer:
-No és l'Andreu de câl Boscàs, aquest?...
-Sí que l'és- digué l'Antonet, -el só trobat a câl ferrer, i en só
quedat tot astorat del que deia!...
-I això!...
-Deia que ja voldria que fossin al botavant el malalt i la senyora i
tots el forasters...
-T'ho creguis pas!... la sap molt llarga, l'Andreu!...
-És que diu que sembla un cementiri, a casa seva, des de que hi són
_eis_!... que ningú diu una paraula, que el malalt i la senyora
s'estan tot el dia tancats i que _ei_ a vegades plora i crida, que
sembla _locu_!...
-Post-hi a jugar que no el sap dir el que diu el malalt quan crida...
-Oh, és que diu que també parla gabaig!... I _desprenses_ deia que un
dia que el seu hereu es ficà a la cuina per fer tabola amb una
minyona, la veia el va atrapar i noi! hi va haver-hi un
sagramental... que l'endemà la varen emmenar cap a Barcelona a la
minyona!... Vaja, diu que no són pas gent com cal aqueia gent!...
-Poc que en fasses cas, de l'Andreu... és molt manefla!... Post-hi a
jugar que amb tant com diu, pel cap baix els en canarà quatre unces
de deixa'ls estar a casa seva?...
-Quatre unces?... i més i tot!...
I seguiren conversant sobre la sort de câl Boscàs i el manefla que
era l'Andreu...
Havien passat dos mesos, quan una tarda a l'arribar a l'estació, els
vailets de Torre-guillera hi varen trobar al malalt i a la senyora.
Ella parlava molt afable amb la dona del quefe, que tota vergonyosa
treia el cap per una finestra de la planta baixa... ell, el quefe,
que aquell dia s'havia posat el vestit de les festes, amb uns botons
lluents com a sols, es passejava andén amunt i avall, amb el malalt.
Cada vegada que passaven per davant del rellotge, el malalt hi
clavava els ulls, mirava després a la senyora i en la mirada que es
creuaven, hi vibrava un llampec d'ansietat. A la placeta de l'estació
la tartana d'en Pau estava aculada al reixat; amb una branca de bruc,
en Pau esquivava les mosques a la mula, tot rondinant una cançó. Feia
una tarda calma i serena, sols un xic fresca de la humitat de la
tardor.
Tot just es veia el tren, que de la finestra d'un cotxe n'eixí un
mocador blanc, voleiant al vent de la marxa... El malalt va fer acció
de corre-hi, però la senyora l'agafà pel braç... Tots dos estaven
afinats, els ulls els hi espurnejaven...
Encara el tren no havia entrat a l'estació, que en lloc del mocador
eixí a aquella finestra una carona tendra, blanca, d'ulls blaus,
voltada d'una cabellera rossa que el vent feia estarrufar... un
llacet blau en subjectava una mota sobre el mig del front.
-Goita- digué en Pere a l'Antonet, -deu ésser la mossa, aqueia!...
oi, que es _gopa_!...
-Déu!- va fer l'Antonet, com en les grans ocasions.
I en tant, la nena amb els braços estesos cap al malalt, tot passant,
cridava:
-Papà, papà!... papà.!...
Darrera d'ella els vailets hi varen veure una ombra negra...
-Poc que ve pas tampoc la de casa seva!- va dir en Pere, -és un home
allò, oi?...
El malalt i la senyora corrien cap al cotxe, que passava de llarc,
tot aturant-se. Després, obrir-se la portella i caure la nena als
braços del malalt, va ésser tot un... Ell s'hi abraonà masegant-li
les galtones, omplint-la de petons -d'aquells petons plens, que tenen
ànima... A la dona del quefe li vingueren les llàgrimes als ulls.
En tant, del cotxe en baixava un senyor vell, vestit de negre, amb
grans bigotis blancs. Tot baixant, mirà de fixo a la senyora,
senyalant amb un ràpid moviment al malalt. La senyora va moure el cap
amb gran tristesa... Després s'abraçaren, mentre el malalt s'hi
acostava portant la nena al braç.
Cinc dies després, a l'arribar a l'estació els vailets de
Torre-guillera, amb greu sorpresa hi varen trobar al senyor vell i a
la nena... el quefe, prou els donava conversa, però ells li
contestaven poc... La nena estava trista, el senyor malhumorat.
Vingué el tren, s'hi embarcaren i se'n anaren, deixant l'andén llis i
pelat, ple d'una vaga tristesa. En un recó el quefe, amb les mans al
detràs, aguantant una banderola mig verda i mig vermella, conversava
amb un mosso. Els vailets s'hi varen anar acostant...
-Ara ho entenc menys- deia tot preocupat: -diu que ell volia la
criatura, que ara que la té no la vol... que hi ha recaigut i tot...
Oh, i diu que és la mateixa cara de sa mare, la nena...
-I on para, ara, ella?- va fer el mosso.
-Vols que t'ho digui clar? Doncs no ho sé... cada vegada l'entenc
menys aquest embull...
-Ai, Déu ens dongui un passament petit, però amb pau i harmonia-
saltà la dona del quefe, que s'havia anat acostant poc a poc...