En tant, a la placeta, fermada a l'acàcia, l'euga de Torre-guillera
remugava son tou de palla, tot esquivant-se les mosques amb son aire
indiferent...
* * *
Aquell dia, en Pere i l'Antonet, a cavall de l'egua, varen sortir de
Vilavella a sol ben post. Bon tros abans d'arribar a Sant Antoni de
la Vall, era ja nit tancada.
-Que farà lluna, avui?- digué l'Antonet, quan l'ombra s'espesseïa.
-Conto que sí- va respondre en Pere, mirant en la intensa blavor que
tot ho esbarzerava. I varen callar tots dos... la sobtada marxa del
senyor vell i la nena els havia capficat... la conversa del quefe amb
el mosso havia estat per en Pere com una revelació de que no
s'equivocava, de que aquella pena que havia endevinat en la mirada
del malalt era certa... Totes les veus que fins allavors havien
corregut formaven en son magí com un fons sobre del quin els fets
d'aquella tarda es destacaven, i ara sí, ara n'estava segur de que
tot allò del manefla de l'Andreu no eren cabòries... de que allí hi
havia alguna cosa molt fonda i molt trista.
I anaven fent camí; les petjades de l'euga sonaven acompassadament en
la immensa quietud que arreu s'esbandia; de tant en tant, els vailets
sentien el xerricar de dents de les rates-pinyades que eixint de
l'ombra es capbussaven en ràpids giravolts al seu davant i es fonien
al lluny, voltant d'un vol llis... I semblava que l'ombra devingués
més espessa. El cel era ple d'estrelles i els vailets sentien en son
front un ventet fi i humitós que s'esbandia d'ample a ample per
l'estesa dels camps endormiscats.
Essent dalt de Penya-blanca, va sortir la lluna.
-Tela!- digué en Pere, senyalant-la amb el braç estès... i tornà a
callar. No se'n sabia avenir: tanta alegria per l'arribada i que
hagués acabat d'aquella manera! Quantes angúnies devia tancar aquella
nit tant calma!... i per una banda veia el tren allunyant-se corrent
sempre, emportant-se'n en son alè de foc al senyor vell, malhumorat,
a la nena, vestida de blanc, amb aquell llacet blau, tota trista, i
per altra banda veia allà a l'esquerra seva el pa d'ombra que feia la
fondalada de câl Boscàs, i li semblava que entre el tren que fugia i
l'ombra immòbil, s'hi alçava quelcom fatal i terrible que vagava com
una ànima en pena, per la calma de la nit.
En tant, per sobre de la muntanya de baix, que s'endevinava més que
es veia, com una faixa negra al capdevall del pla, la lluna
s'aixecava, rodona, plena, vermella com una colossal gota de sang. Hi
havia una quietud grandiosa. L'euga, dreta sobre la Penya-blanca, va
tombar solemnement, seguint el camí, i els vailets varen veure de
llisquentes la seva ombra sobre la terra -una ombra indecisa i
esblanqueïda creuant la neulida claror que la lluna començava a fer.
I varen seguir camí amunt: la claror creixia ràpidament, la seva
ombra s'anava retallant, partida entre la terra i el marge, a cada
instant més forta, mentre al fons del sot s'hi posava una boira
blanquinosa. Entre ella, al lluny, s'hi veia un llumet vermell.
I els vailets anaven passant per la nit, sentint com el pensament
se'ls encondormia ple de la gran calma de la serena, quan de sobte
varen rebre una sotragada: la euga s'havia parat i amb el coll
apletat, flairava a banda i banda del camí... Arribaven als
Boscassos.
-Què té?- féu l'Antonet tot sobressaltat; -mai aquella bèstia havia
fet semblant maniobra.
-Poc que ho sé!- respongué en Pere, mirant recelosament cap
endavant... Enlloc es veia res... El camí era net, amb son pedruscall
que al clar de la lluna prenia tons blavencs, amb ses roderes molt
fondes... deu passes endavant la massa enorme dels Boscassos es
destacava negra i rúfola, sense una remor ni un moviment. En Pere
mirava, mirava, sense veure res enlloc... L'Antonet començà a
somicar.
-Calla o et tusto!- digué en Pere en una foguerada d'ira per aquell
ploricó, que vagament sentia que augmentava el perill... l'Antonet va
callar, tot arrupit a la gropa... L'euga tornà a caminar, però les
seves orelles no paraven, tant aviat les posava dretes i juntes, com
les apuntava aplanades endavant... i els vailets sentien sota seu les
pitrades d'aire que s'empassava com per flairar ben bé... Ja no
pensaven en el malalt, ni en la nena... la por de lo desconegut en
plena soledat, els esparverava... pensaven en casos de llops i de
lladres que havien sentit contar, fets d'anys endarrera, que ara
sentien reviure com si els hi haguessin passat a ells, i com més
miraven i escoltaven, sos sentits, oberts com mai més sentien en el
silenci palpitar-hi la veu de la terra, aquella veu que se sent rares
vegades, escoltant molt, com un plany llunyà... I al seu entorn veien
el clar de la lluna, estrafent el món i pensaven quasi embascats, que
els Boscassos eren molt foscos, plens de recons d'ombra... que els
faltava molt per arribar a casa, i que quan vingués allò, per més que
cridessin no els sentirien d'enlloc...
I l'ombra dels Boscassos els va caure al damunt, com engolint-se'ls.
L'euga donà un pas més i va quedar parada en sec; els quatre rems
apuntalats a terra, el coll molt alt, les orelles juntes. Els vailets
sentiren passar sota d'ells el tremolor de la bèstia i els cabells
se'ls varen eriçar. Però tampoc es veia res enlloc, que fins el cel
tapava. Sols de lluny en lluny, la lluna hi entrava de llisquentes i
sos raigs polsosos, es trencaven en aquelles soques vinclades en
positures violentes en aquelles branques nuoses que semblaven braços
retorçant-se desesperats. I aquells raigs de lluna, esbandien arreu
una claror malalta de conte de bruixes... hi obria recons que els
vailets no hi sabien, profunditats que semblaven fora del seu món...
i tot hi era quiet, molt quiet, com lluny del temps i la vida...
-Arri!- cridà en Pere, ventant garrotada a l'euga... L'Antonet tornà
a somicar...
L'euga féu un bot endavant i els vailets quedaren glaçats. A dues
passes del camí hi havia un home penjat... un raig de lluna li pega
en plena faç. Era el malalt. En Pere sols va veure la horrible
ganyota de la seva cara negra... L'Antonet sols es fixà en lo
estirats que tenia els peus.
Cap d'ells féu un sol moviment... com en somnis varen sentir que
l'euga se'ls enduia en un gran salt... que galopava... galopava com
si se'ls emportés per l'aire...
Quan varen tornar en si, pels seus costats els erms de Torre-guillera
s'esllanguien avall en suau pendent...
-Tu... que l'_hats_ vist?... Oi que era _ei_?...- va dir en Pere amb
veu molt baixa.
-Encara tinc un nus a la gola!- contestà l'Antonet, més baix encara.
I tots dos alhora murmuraren amb veu tant baixa que se'ls va fondre
pels llavis:
-Què era negre!-
-Què era llarg!...
L'euga tornava, a anar al pas... semblava tota abatuda, les orelles
caigudes, el coll baix i brandant... La seva ombra, monstruosament
estrafeta, lliscava tota estesa a flor dels erms, resseguint-ne
dolçament les ondulacions. La lluna plena volava per les fondàries
del cel tota rodona i molt petita... Sa claror queia sobre la terra i
es congriava al sot, allunyant-ne els horitzons... De tant en tant se
sentia al lluny el cant trist, però dolç dels mussols... passava a
ratxades... en cantava un... en responien cent... després un altre en
contestava més lluny... i callava tot. I en mig d'aquell silenci, els
vailets anaven passant, aclaparats de por, sentint una vaga grandesa
que no podien esbrinar; la grandesa de la tragèdia complerta, dels
grans mals que no tenen remei... I pensaven que aquella mossa tan
_gopa_ que el tren s'enduia sempre, no ho sabia... que la senyora
vella tampoc ho sabia encara... i que el mort s'estava tot sol,
penjat d'una branca, allà baix, sota seu... I sentien que eren ells
els únics que el vetllaven -perquè l'hi sabien,- caminant esmaperduts
per les soledats del món...