-Oi, que fa la cara molt afable?...
-_Bastu_ a dir-te que no sembla pas el mateix!...
-Però _hats_ vist quin modo té de mirar-te?... sembla que tingui una
pena!...
-Poc que me'n sóc ataleiat, jo... de la veia, sí... i que en té cara
de plorar, la veia.
-Tira que els toc!... i tan rics com són! ...
-Diu que ploren sovint, per xo, les senyores!...
-Psé... deu ésser com per aquí dalt, allà baix, si fa no fa!... Hi ha
qui plora i hi ha qui riu!...
D'aquell dia endavant, tot sovint varen trobar-los-hi als forasters
allà dalt... es veia que en havent dinat, sortien de câl Boscàs, que
queia a una hora lluny en una recolçada de la muntanya, i tot
passejant, s'arribaven als Boscassos. Tots dos s'estaven quiets a la
punta de Penya-blanca, mirant al lluny.
Un dia, després de trobar-los-hi, l'Antonet va fer:
-Diu que els en ha passada alguna a n'aquesta gent!... diu que _ei_
és desterrat de la seva terra!...
-Oidà!- va saltar en Pere -i com ho saps tu, això?...
-Ahir, quan vaig anar a cercar tabac pel pare, en parlaven a l'estanc
de Vilavella... diu que aquest home que hi va cada tarda n'ha dit
alguna cosa!...
En Pere quedà pensatiu bella estona; després va dir sentenciosament:
-Qui sap!... Però _bastu_ a dir-te que fins m'ho creuria que té
alguna cosa, _ei_!... Te mira d'una manera!... Mes pas res d'ésser
mal home... m'hi jugo el coll, jo!...
Des de llavors no passaven vuit dies que els vailets no sabessin
alguna cosa dels forasters... sobretot l'Antonet que era el que
corria pel poble, mentre en Pere facturava la llet, un dia per vendre
ous o aviram, un altre per comprar tabac, fer esmolar les eines i per
comprar el que a Torre-guillera s'havia de menester. I al tornar cap
amunt ho explicava a n'en Pere, qui, com a més entenimentat, hi
donava son parer.
-_Sabas_ qui hi havia avui a câ l'adroguera?- va dir l'Antonet un
vespre -Aquei home que trobem cada dia per la carretera...
-Oidà!... Diu que té un parlar tant estrany, oi?... Que l'hats
sentit, tu?...
-Ui, si ha dit més coses!... ja s'entén ja... només que a vegades li
costa de parlar... fa com aquei que s'ennuega!...
-I que ha dit quelcom d'_eis_?...
-Ha dit que era casat el malalt i que té una mossa... un _vra bijú_,
estic que l'ha anomenada!... I tot seguit aqueia dona grossa que
s'està a la cantonada de la carretera, _sabas_?... al davant de câ la
Vila, doncs aqueia li ha saltat: I per què no ve a fer-li companyia
la seva dona!...
-És net! per què no ve!...
-Oh, és que diu que tampoc gasta salut, _eia_...
-Doncs, per això mateix: si _ei_ no en gasta i ve aquí per a
refer-se, per què no ha de venir _eia_?...
Hi hagué un silenci. L'euga anava fent camí...
-Ja ho ha dit, ja, aqueia dona- tornà al cap d'una estoneta
l'Antonet, -quan _ei_ ha estat fora!... per mi, deia, és que no filen
bé!...
-Poca pena que deu ser _eia_!... Vet-ho aquí...