Els vailets de Torre-guillera, en Pere i l'Antonet, baixaven cada
tarda a Vilavella, cosa de portar la llet a l'estació per a
embarcar-la cap a Barcelona, en l'últim tren: carregaven després les
llaunes buides que hi havien arribat al de quarts de cinc, i se
n'entornaven cap amunt. Era el passament de la masia el negoci de la
llet, en aquell temps en que, perduda la vinya i el bosc delmat, la
misèria s'estenia per aquells varals, cada dia més negra i trista.
Com que de la casa a Penya-blanca, on començava el pla, hi havia ben
bé una hora i mitja i de Penya-blanca a l'estació de Vilavella dugues
hores ben bones, per dejorn que surtissin, sempre tornaven a nit
tancada. Tant se val: els camins hi eren segurs en aquelles terres on
per sa mateixa soledat una cara nova s'hi veia de seguida, i de més a
més, la Roja -una euga de cria, ventruda i pesada de tant posar
poltres al món- els sabia tant bé, que si en sent les dugues de la
tarda l'haguessin treta de la cort, li haguessin posat el bast i li
haguessin dit ¡apa!, ella sola se n'hauria anat xano-xano cap a
l'estació, ventant-se les mosques hauria esperat el tren, i al
perdre's allà baix la fumerola de la màquina, xano-xano se n'hauria
entornat cap amunt sense fer dugues passes de marrada. Com que, fora
la cria de consuetud no feia altra cosa en tot l'any!...
Altrement, els vailets els sabia a glòria aquell viatge diari; sobre
tot al Pere, el gran... Trobar-se amo del petit convoi, rostos avall,
l'envania d'allò més... li feia creure que era ja un home, i un home
amb responsabilitats de les grosses. I, cama ací cama allà de les
sàrries, amb un bastó més llarg que ell sota l'aixella, una regna a
cada mà i les mans ben separades, manava i disposava sobre la terra
estesa, com un cap-de-casa al seu servei. Fins quan venia un mal pas
i volia avisar a l'Antonet, que tot arrupit anava a la gropa, ho feia
amb mals modos, llençant-li per sobre l'espatlla ferotges mirades de
reull.
-Arrapa't fort, que som al rierot!- cridava empunyant al mateix temps
les regnes. I bursa d'un cantó, estreba de l'altre, es feia
l'il·lusió de que manava l'euga. La il·lusió només, perquè la pobra
bèstia anava fent el seu fet, posant les potes ni un milímetre més
ençà, ni un milímetre més enllà del lloc precís on tenia de
posar-les: i sols quan les estrebades de boig del petit autòcrata
l'atormentaven massa, abans de donar un pas en fals, es parava
mansament, tombava el coll cap al costat que li estrebaven, esperant
que passés la rauixa, i quan en Pere, cansat de cridar i de renegar
la deixava estar tranquil·la, ella reprenia el camí, brandant
suaument, amb la santa paciència dels vells acostumats a tractar amb
la quitxalla.
I així anaven passant migrades tires de bosc, pinedes quasi tot d'un
verd tendre, plenes per dins d'una rossa claror d'ensomni, que
s'alçaven entre interminables erms, grisos i tristos. En ells de tard
en tard, un cap negre i revellit alçava sos sarments nuosos, com
clamant misericòrdia en aquella desolació. I el camí s'anava
enfonsant, serpejant ràpidament, ple d'un pedruscall negrós i tenint
sempre a un costat el marge roig, a l'altre la costa pelada i al fons
el pla, tot llis, tot clar, sense una remor ni un moviment. A cada
revolta veien la Torre-guillera més petita i més llunyana, més
emboirada en la blavor del cim, mentre ells s'enfonsaven fins a
arribar a un indret on més negres i rúfols es tornaven els boscos,
que s'abraçaven d'un cantó a l'altre per sobre del camí, les
fondalades més sobtades, tota la terra més atormentada. Eren els
Boscassos.
Si val a dir veritat, mai hi havien passat els vailets sense llançar
una mirada recelosa cap al fons d'aquella espessor, on, sota un tou
de fullam espessíssim, les soques dels arbres restaven totes
retorçades, en postures violentes, com si patissin de segles
endarrera, sense poder moure's ni cridar. Valga que durava poc: de
sobte, com si una força colossal l'hagués tallada d'un tom de
destral, la muntanya queia en una timba; el bosc desapareixia, la
terra tornava blanca i els vailets respiraven llargament a l'aire i a
la claror. Allí, invariablement, l'euga allargava el coll a banda i
banda, com si flairés l'aire del pla, i estirant amb molt compte les
potes, tombava solemnement sobre la roca blanca que tallava el camí,
i s'endinsava per la pendent d'un baixador. Un moment, sa gropa
molsuda, en mig de les dues sàrries, sotraquejava encaixonada entre
les parets cendroses del desmont, després desapareixia,
enfonsant-s'hi ràpidament com engolida per un gorg, i al cap d'una
estona tornava a sortir al lluny d'entre un grup d'albes, desembocant
amb un petit trotet al pla.
De Penya-blanca a Vilavella ja era diferent; en Pere no hi passava
penes, semblava que es sentís alleugerit de ses greus
responsabilitats, i fins es dignava conversar amb l'Antonet, tot
passejant la vista per aquells camps planers, on, com ones de la
riuada del temps, cada any hi veia passar les alegries del blat,
cobrint les tristeses dels rostolls. I poc a poc tot s'anava
canviant, a mida que s'acostaven a Sant Antoni de la Vall, un poble
que hi havia a mig pla. De l'estesa dels camps se n'alçava la verdor
de les hortes, plenes de pardals tritllejant en l'aire de la tarda;
de l'una a l'altra, l'aigua -la primera que trobaven!- s'estenia
remorejant suaument pels reguerots; les masies sovintejaven, voltades
de feixucs pallers que semblava que dormissin un son profund, i arreu
colles d'homes treballant pels camps, donaven als vailets, acostumats
als erms i a les soledats de Torre-guillera, l'impressió d'una gran
gentada, vivint tranquila i feliç en mig d'una gran riquesa.
Passat Sant Antoni de la Vall, prenien per la carretera i altra
vegada es tornaven a trobar en mig de la naturalesa, però una
naturalesa d'una faisó també diferent. La petja de la carretera, la
pulcritut de son traçat, on s'hi veia aquell esperit llunyà, que més
enllà d'aquells horitzons bastia les meravelles de les ciutats, qual
ressò de tard en tard arribava a Torre-guillera, que havia passat per
Vilavella, deixant-hi estesa la via del tren, que fins allí arribava,
estrebant arreu la salvatge llibertat de la terra, els feia pensar
que ja no eren a casa seva, i amb l'encantament del foraster, anaven
mirant els plàtans migrats, blancs de pols i desnarits de set, que en
interminable filera, hi rumbejaven a cada banda, per tota copa, mitja
dotzena de fulles, torrades del sol. A voltes, entre ells, omplint
tot l'ample de la carretera, trobaven enormes carros, carregats de
llenya, que trontollaven feixugament; i els cavalls que brandaven
arrossegant-los, les orelles caigudes, amb l'aplanament de les grans
caminades, al flairar l'euga, tombaven el coll, i llençaven un llarg
renill, que sonava tristament i es perdia enllà dels camps
endormiscats.
L'últim tros de carretera, era tot un panorama; després d'un revolt,
venia una baixada, i allà baix al fons hi eixia Vilavella, amb ses
casetes blanques i afilerades, envolta en l'ombra d'un castell
quadrat. A tret de fusell del poble, començava l'altra muntanya, la
muntanya de baix, que en deien de Sant Antoni per amunt, i entre la
muntanya i el poble, s'hi estenia una vall verdejant, plena d'hortes
i arbredes, per on s'esmunyia, costat per costat d'una riera, la
línia del ferrocarril.
A l'entrar a Vilavella, en Pere entrava al bo de les seves glòries;
més tivat que mai sobre les sàrries, cobria d'una mirada desdenyosa
els vailets com ell, que jugaven a bales pel carrer, guaitava
indiferent a les dones que al sentir les petjades de l'euga eixien
pels portals, i sols al trobar grups d'homes, conversant amb l'aire
d'impertorbable somnolència que eternament envaïa el poble, els
donava el Déu vos guard! somrient molt amigable.
I el que disfrutava un cop a l'estació, facturant les llaunes,
carregant les buides, conversant de tu a tu amb els mossos i fins amb
el quefe -un senyor tot afeitat de cara, vestit de blau i amb gorra
galonada, que era com si diguéssim, l'amo del _trenc_. I quan,
després d'un repic de campana, se sentia al lluny el xiulet de la
màquina, corrien amb l'Antonet cap al reixat de fustes que tancava
l'anden, i allí amorrats, veien al lluny una ratlla negra que
creixia, creixia ràpidament com en un somni, fins que, sense ni
donar-se'n compte, se sentien envoltats en una revolada de fum,
d'aire calent, de sorolls i grinyols -i el tren passava: al davant la
màquina, orgullosa, i gonflada de força, roncant feréstegament;
després el furgó amb un mosso dret a la porta, un peu a l'estrep, a
punt de saltar; al darrera, els cotxes amb ses finestretes que anaven
passant, llises i iguals, parant-se a poc a poc... I un cop parades,
tot sovint per aquelles finestretes els vailets hi espiaven
somniosament quelcom d'aquell món desconegut, que cada dia veien
passar, sempre diferent i sempre el mateix. Un dia era una ploma
blanca que es balancejava adornant els moviments d'un cap al
conversar, i en Pere feia:
-Goita quin senyoriu, avui!...
I l'Antonet per a contestar-li, resumia tota la seva admiració en una
sola paraula:
-Déu!...
Altres vegades era una mà enguantada, que els senyalava eixint de la
penombra del cotxe, mentre arribava a n'ells el ressó llunyà d'una
rialla... Altres dies era gent com ells, gent de pagès, entafurada en
cotxes pobres...
La màquina xiulava, els cotxes arrencaven, i tot aquell món
desapareixia com una visió, sense deixar rastre del seu pas.
I duent encara en ses orelles el ressó del pas del tren, amb una
estranya depressió de l'esperit, els vailets se'n tornaven cap a
Torre-guillera, pels camps vistos de sempre, pensant en terres
llunyanes, en el país d'aquella gent que veien passar cada dia, i que
devia ser tan diferent del país d'ells -d'aquells erms interminables
perduts en la soledat d'un cim.
Un dia de primavera, al parar-se el tren, els vailets de
Torre-guillera varen veure que s'obria la portella d'un cotxe...
cuita-corrents s'hi varen posar al davant. El quefe -l'amo del
_trenc_- s'hi va acostar de seguida i fent grans reverències, quedà
dret al costat de la portella, aguantant-la pel tancador de metall
lluent. Va baixar-ne primer una senyora vella, alta i esprimatxada,
amb un posat que als vailets els va semblar tot escaient. El
_sombrero_ negre que portava, feia ressaltar la blancor dels seus
cabells. Un cop a terra, es va girar de seguida, alçant els braços
com per a ajudar a baixar a algú... Un home va sortir a la porta del
cotxe i li va donar un saquet de mà: semblava jove, però tenia posat
de vell, el pit enfonsat, tot encorbat d'esquena... El quefe hi va
córrer per ajudar-lo, però ell, tot somrient per donar-li les
gràcies, apuntalà el bastó a l'estrep, s'agafà amb l'altra mà al
passador del cotxe, i fent un gran esforç, baixà tot sol. De seguida
s'agafà del braç de la senyora i féu dues passes endavant per
allunyar-se del tren. Mentrestant, el quefe tancava la portella de
cop, i corria a tocar la campana.
La nova devia haver corregut per Vilavella, perquè en un moment mig
poble s'agombolà entorn dels vailets:
-Ai, pobre minyó!...- deia una dona.
-Sí que n'està d'atropellat!- saltava un altre.
-Tu, Mieta, que ja són aqui?- cridava una veu estrident, del lluny i
estant.
-Sí, que enganxi de seguida en Pau!
La màquina xiulà i el tren va arrencar... Els forasters es quedaren a
l'anden, conversant amb el quefe. En mig de la conversa la senyora
tragué un mocador negre del sac-de-mà, i el posà al coll del malalt,
qui amb ulls molt tristos, mirava el paisatge a l'entorn.
Mentrestant en Pere, sense perdre detall, tafaneja. Va saber aviat
que eren uns estrangers molt rics que anaven a câl Boscàs, després de
corre mig món, per mor del jove que es gastava del pit... Que el
dematí havia arribat el servei, molts criats amb molt de fato i fins
mobles i tot!...
-Tira que els toc, câl Boscàs! Enguany si que faran bona anyada!...-
va fer en Pere.
-Ja ho pots ben dir, fill meu!- va contestar una dona; -quina sort
per ells!...
-I per vosaltres!- saltà l'Antonet, amb posat d'home vell que cavila
coses fondes.
El drinc d'uns picarols va trencar la conversa. Era la tartana d'en
Pau que arribava al galop de la mula; donà mitja volta i quedà
aculada a la porta del reixat. Llavors els forasters es despediren
amb molta cerimònia del quefe i sortiren de l'anden. La gent els hi
féu pas en mig d'un gran silenci, s'aconduïren a la tartana, en Pau
saltà d'un bot a la banqueta i empunyant les regnes amb la mà dreta
mentre amb l'esquerra feia voltar ràpidament la trava, va dir la
frase sagramental;
-Amb permís, _senyores!_
I la tartana començà a sotraquejar. D'un tros lluny la senyora féu
adéu amb la mà al quefe, qui traient-se la gorra, es curbà en una
reverència monumental.
Després la gent se'n va entornar poc a poc, tot fent comentaris, la
placeta de la estació quedà solitària, i fermada a una acàcia l'euga
de Torre-guillera, remugava en son morralet, tot esquivant-se les
mosques, indiferent a tot el que passava, trist o alegre, nou o vell.
Els vailets tot el camí no varen parlar de res més que dels
forasters... de lo rics que devien ser... de si el malalt es
curaria... de la sort de câl Boscàs... I a casa seva en varen parlar,
i l'endemà el mateix rostos avall, anant cap a l'estació...
Al cap d'un parell de dies, a mitja carretera hi varen trobar un home
que semblava pagès, per la cara afeitada, però senyor pel modo d'anar
vestit...
-Goita, aquest! deu ser de câl malalt!- va fer en Pere.
I tot murmurant Déu vos gordi! li passaren pel costat. D'un tros
lluny tots tres varen girar-se i al trobar-se sobtats, els vailets,
vermells com bitxos, desviaren els ulls dessimuladament.
Poc a poc s'hi varen fer a veure'l aquell home a mitja carretera.
Després varen saber que era un criat gabaig que cada tarda baixava a
Vilavella a buscar cartes i diaris que hi arribaven al tren de quarts
de cinc, passava per les tendes esmerçant moneda que era un bé de
Déu, i xano, xano se'n tornava a câl Boscàs.
Era l'únic que en sabien dels forasters. Sols de tant en tant els
arribaven veus esmortuïdes de que si el malalt anava per bé, de que
si aquella gent era una gent estranya, amb un urc que ni el Rei els
era bon mosso... Mes els vailets no en feien ja cabal, i de
Torre-guillera a Vilavella i amunt altra vegada, anaven seguint la
seva vida llisa, un dia darrera l'altre i tots iguals.
Devia fer una mesada que havien arribat els forasters, quan una
tarda, a l'entrar als Boscassos, en Pere va dir a l'Antonet:
-Goita'ls, el malalt i la senyora!
L'Antonet guaità endavant, decantant-se una mica sobre l'euga, i, en
efecte, al cap-de-vall de l'ombrívol ull que feien els arbres,
abraçant-se per sobre el camí, s'hi veien plenes de sol dugues
figures petites retallades sobre el fondo blau. El jove, el malalt,
seia a la punta de Penya-blanca; la senyora, sa mare, s'estava dreta
al seu costat, recolçada en una sombrilla... la mica de vent que
passava li movia dolçament les faldilles. Tots dos miraven cap al
lluny del pla.
Al passar, els vailets els hi varen donar les bones tardes! tots
rojos de sofocats; ells els hi varen contestar amb paraules que no
entengueren, acompanyades d'un somrís mig burleta, mig carinyós, que
els hi féu pensar en l'alenada d'aquell món enguantat que reia dintre
els cotxes al passar el tren.