-Jo tingués l'arma aquí!- tornava el pagès... -mireu quin modo de
malmetre el blat!...
Mestre Quissu, de primer impuls, n'hauria protestat d'aquella
agressió tant sense solta ni volta... un lladruc li vingué a la gola
sense ni adonar-se'n... però de seguida es reprimí el gènit... va
mirar el blat, tot galopant per posar-se fora de tret, i va pensar
que el pagès tenia raó... aquella parella que qui sap ja on parava,
l'havia deixat com nou aquell camp: per tot on havia passat, les
espigues eren ajegudes i es digué: cert que jo no hi tinc cap
culpa... però qui perd l'un, perd el seny!... Té raó aquesta vegada
l'Home...
I content de sentir-se bon minyó, arribà a l'era; se'n va anar al
recó de l'ombra, donà tres voltes, se va ajeure i s'adormí com un
beneit.
Mestre Quissu vetllava aquella nit, ajegut a l'era. Vetllava mirant
la lluna plena com anava passant silenciosament per les fosques
soledats del cel, quan va sentir un trepig lleuger al seu darrera. Se
girà i a la claror de la lluna, va veure la Linda, plantada al seu
costat. Mestre Quissu va fer un bot, com si l'hagués pessigat una
vespa. En un moment, en un obrir i tancar d'ulls, tots sos propòsits
se'n anaren al botavant... Ella se li va acostar, tota manyaga... No
venia ajogassada com al dematí... estava sèria, molt sèria, i en les
lleugeres extremitats que la sacsejaven de cap a peus, es veia el
sofriment que l'atormentava. Amb un moviment d'orelles li digué anem!
Mestre Quissu, sense pensar, sentint-se assossegat li contestà anem!
amb un remenament de cua.
I tots dos començaren a caminar, silenciosament. El carrer era tot
fosc; sols a la banda dreta, la lluna il·luminava les altures de les
cases amb una claror desmaiada... a mig carrer, la Linda, que anava
al davant, es va parar sobtadament... Al lluny va passar una ombra...
Mestre Quissu va reconèixer a l'Home que l'havia apedregat... portava
un arma... Però la Linda tornava a caminar i ell també...
Després varen sentir caure'ls-hi al damunt la freda claror de la
lluna; les cases quedaven endarrera -estaven a camp obert. I allí
l'aire hi passava en un silenci ple d'harmonies, els blats s'hi
bressolaven llargament i aprop i lluny, arreu, arreu, una munió de
grills ritmava un cant metàl·lic, com acompanyament d'un himne que es
presentia... La Linda es ficà al blat, Mestre Quissu també... I aviat
se sentiren arrollats per les melodies d'aquell himne; aviat se
sentiren vibrar com una nota més del gran cant de la Naturalesa,
exhalant-se en la soledat... I Mestre Quissu tornà a veure el blat
animant-se i redressant-se, però no lluny d'ell sinó als seus costats
mateixos, damunt d'ell, arreu, arreu... el veia alt que el
traspassava, espès que l'ofegava, i al mateix temps se sentia
cobricelat per l'etern onejar de les espigues que anava i venia,
passava i tornava, amb un dolç remoreig, mentre algunes, trencades,
queien damunt d'ells, com una pluja d'or.
I Mestre Quissu no pensava en l'Home, ni en el món, ni en el temps...
Sentia el goig de ser a la vida, i maleint les hores dormides a
l'era, anava passant, passant darrera la Linda, veient-la en la
rossor del blat, tantost llunyana i esbarzerada darrera les espigues,
tantost a son costat mateix, incitant i fina... I les espigues es
gronxaven amb aquell brugit silenciós, ple de complicitat i de
misteri, sota el clar de la lluna, que anava a la posta, i entre el
vent passant en llibertat.
De sobte una llenca d'ombra, llarga i estreta, vacil·là entre el
blat... la Linda xisclà i fugi... Mestre Quissu quedà parat. La Vida
se suspengué un moment i Mestre Quissu, ple d'horror, va veure
redressar-se a quatre passes d'ell la silueta de l'Home -tota
negra... La seva ombra, gegantina, s'estenia tristament sobre el
blat... Mestre Quissu va voler fugir... però l'Home estengué son braç
inflexible i una llargandaixada de foc ratllà el clar de lluna...
Veure-la, sentir un clam immens de cel i terra i trobar-se capdellat
enlaire un remolí de vent, va ser tot u... Al tornar a terra,
l'ombra, s'estenia per tot... Mestre Quissu provà d'alçar-se, però no
va poder... tenia les potes segades... tornà a provar-ho, i un dolor
viu i penetrant li féu llençar un lleuger gemec... la sang li
brollava per cent ferides...
I aquell gemec anà creixent, després apaivagant-se, fins que es
fongué en la fosca que atuïa el món...
I l'endemà Mestre Quissu, per haver oblidat les lleis de l'Home, jeia
mort en mig de la carretera, i els carros li passaven pel damunt.