Mestre Quissu es va despertar i, no sense disgust, va veure que havia
fet el miracle de Mahoma -s'havia adormit a l'ombra i es despertava
al sol. Mestre Quissu, bon filòsof, com solen ser els gossos a certa
edat, va pendre paciència, s'incorporà una mica i començà a gratar-se
l'orella esquerra, de cara a la gran claror que li feia mig cloure
les parpelles. Després se va alçar, va fer una bona estirada que
acabà amb un badall descomunal, i xano, xano, tot estirant les potes,
se'n anà a l'altre cantó de l'era, on l'ombra de la casa marcava una
llenca cendrosa, sobre el roig dels rajols. I allí es tornà a ajeure,
llençant un gran sospir i tot llepant-se el morro.
Mestre Quissu s'endormiscava altra vegada, quan el sobtà un xisclet
estrident que passà damunt d'ell com una bala rasa, fent brunzir
l'aire. S'esparvillà tot alarmat -i va veure un falziot, fugint al
lluny, a flor dels camps de blat que començaven a rossejar.
-Hola, ja els tenim aquí!- va semblar que digués Mestre Quissu, amb
un expressiu moviment d'orelles. -Ben vingut lo falziot, tu que
portes el bon temps!... tornà a llepar-se els bigotis, tot passejant
la seva mirada pels camps solitaris, que s'estenien del peu mateix de
l'era fins a pèrdua de vista.
El va interrompre una pussa, corrent-li cua avall -una de les coses
que més l'inquietaven. Hi donà cobro de seguida, i tornà a filosofar.
-Oidà, oidà!... i va de bo que hi som al bon temps!- semblava que
digués passejant la punta del seu morro per tota l'amplària dels
camps, els ulls mig closos, aspirant a petites alenades l'aire tebió.
-Té, els camps ja rossejen, no corra un núvol... i aquest ventet que
fa... tant dolç... tant de bon ésser!... Fins ha donar gust de
rabejar-s'hi...
I es va alçar mandrosament, s'estirà primer endarrera, després
endavant, badallà, s'estirà altra vegada, després es va espolsar, i
xano, xano s'en va anar cap al carrer.
Un moment, a l'eixir de l'ombra de la casa, es va tenir de parar, per
mor d'una altra pussa que li feia pessigolles a la ditxosa cua...
Quin xivarri pel carrer!... Les dones eren als portals, quina cusint
roba, quina fent espardenya, quina trencant nous... igual que si fos
festa!... I hi feia una alegria!... Mestre Quissu se la sentia entrar
endins, endins, junt amb aquell aire tant tebió, ple d'olor un xic
aspre del blat, que el feia acostar sovint a les parets i aixecar-hi
la pota.
I trota que trotaràs carrer avall, quan en sent al passar per davant
de câl Agutzil -una botiga d'adroguer, amb una cortina llistada de
blau, que onejava suaument a l'aire,- s'encerta a sortir-ne la Linda
-una gosseta perdiguera, fina i elegant, tota blanca i amb unes
clapes color de xocolata, que per si soles valien més que el pelatge
de tots els quissus dels voltants. De primer entuvi, la Linda començà
a corre-li al davant, s'atura, parant-lo de lluny... després se li
tira a sobre, li fa quatre galindaines a flor de nas i se'n torna
corrents cap a dins.
Mestre Quissu va rebre una sotragada!... El llom enarcat, el coll
dret, i el cap endarrera amb uns ulls plens d'admiració, quedà un
moment parat. Però de sobte pegà nassada i com si ella fos un iman i
ell un tros de ferro, arrencà galop estés cap a dintre de câl
Agutzil.
Entrar-hi i rebre una puntada de peu en plena carcanada, va ser tot
u.
El resultat un pànic immens, que el féu sortir carrer avall, més
llest que no hi havia entrat, amb la cua estampida entre les cames i
llençant esgarrifosos udols de dolor, mentre de tots indrets n'eixien
gossos lladrant i quitxalla esvalotada.
Els gossos al veure que era ell, callaven i s'entornaven; la
quitxalla, al veure'l corre, cridava més i l'apedregava.
No va parar fins a camp obert. Quan eixint del carrer es trobà sol en
mig dels camps, s'aturà i aspirà amb tots sos pulmons una ratxada
d'aire. En son mirar esverat es veia que encara no es donava compte
del que havia sigut allò, però que es trobava en un estat lamentable.
Humiliat, befat, escarnit, semblava que sentís tota la negror de
l'existència, mentre sos ulls plorosos contemplaven el món amb mirada
de fonda tristesa... Dubtà un moment i va rompre a caminar a l'atzar
-el cap acotat, la cua caiguda.
Als seus voltants els blats es bressolaven flonjament; una munió
d'orenetes suara arribades, hi volaven a flor, omplint l'espai d'una
dolça remor de ploma, al lluny dugues guatlles es cridaven, i l'aire,
aquell aire tant tebi, tant olorós, passava a suaus ratxades,
refent-se pels blats, que s'inclinaven a son bes... I ell s'ho mirava
tot, amb sos ullassos fondament tristos; semblava que sentís la
pròpia misèria més aterrada per l'alegria que el voltava; i anava
passant... com una llapissada fosca entre la glòria dels camps en
primavera -esclafant amb ses potes brutes la florida dels marges, on
una munió d'insectes, formigues i marietes, papallones i escarbatons
fruïen de la vida i s'estimaven en plena llibertat.
El sol començava a picar; la terra cremava; al lluny va rompre a
cantar una cigala. Mestre Quissu estava tant cansat, tant abatut, que
a la primera ombra que va trobar al pas, s'hi va ajeure, deixant-s'hi
anar, sense donar ni menys una volta. S'hi deixà anar com un sac, tot
estès, pensant en el gran consol dels gossos afligits: la son. Però
inútil: aquesta vegada la son no venia. Mestre Quissu es va tombar de
l'altre cantó... encara menys; cada vegada que els ulls se li
començaven a aclucar, la imatge de la Linda li feia babarotes al
lluny; el record de la Linda li portava el de la desfeta, el de la
humiliació... i Mestre Quissu s'arborava... al fons de tota la seva
malestrugància, hi sentia la tirania de l'Home, amo i senyor dels
gossos i de tot... i una quimera sorda, un desig d'enfonsar els seus
uials en les primeres cames que passessin, l'envaïa a poc a poc.
I mentre tant s'anava fent un gran silenci... el vent havia parat, el
blat estava immòbil... en l'ampla rodona dels camps no es veia una
ànima i Mestre Quissu, amb els ulls fixos al blat, començà a sentir
una cosa estranya... una por vaga, com la que fa la Terra quan vol
parlar... com la que el feia udolar, a la nit, quan sense saber per
on, sentia els passos apagats de la Mort que s'acostava... De sobte
Mestre Quissu tremolà... una mena de cobriment de cor li féu perdre
el món de vista... però al fondre-se-li la noció de les coses, li va
semblar que el blat s'animava, que es movia... primer onejant
suaument, després reinflant-se, esclatant a l'últim en una onada
immensa d'or que tapava cel i terra... I va rompre un cant immens de
claror i d'alegria... I l'onada voltava, voltava emportant-se-ho tot,
barrejant-ho tot, homes i gossos, capgirant les coses alegrement,
fent i desfent... amb una calma serena que ho envaïa tot... I l'Home
al veure's pres de l'onada, feia la cara trista. I Mestre Quissu
n'estava tot content.
Fou obra d'un segon... Mestre Quissu tornà en si... el sol batia
sobre els camps, el vent els bressava dolçament... al lluny s'hi
fonia un vol de pardals estès en vano...
El primer impuls de Mestre Quissu va ser corre cap al blat; però
encara no es va alçar que ja es va asseure de seguida. Ell sabia que
el blat no era pels gossos, que l'Home el vetllava nit i dia, fent-lo
presoner de ses tristeses... més d'un cop de roc li havia costat a
ell... encara sobre la cuixa dreta hi portava la marca d'un, que li
va costar quinze dies de caminar amb tres potes... però aquell dia
Mestre Quissu sentia aires de fronda... i per això, per això mateix,
perquè l'Home no ho volia, Mestre Quissu es ficà dintre el blat.
Hi feia de bon estar, tant fresquet i tant tou... però d'allò
d'aquella onada, de totes aquelles coses, res. Devia haver estat una
visió, potser pròpia de la debilitat, perquè en aquelles terres,
l'Home vestia i calçava al gos; però el gos s'havia de mantenir. I
Mestre Quissu va sentir una tristesa enorme, una tristesa sense
forces... tota ensopida... i amb la resignació tornà la benfactora
son el gran consol dels gossos afligits... Mestre Quissu s'anà
adormint tot pensant coses fondes... el què el món era... el què el
món havia de ser...
Quan es va despertar Mestre Quissu es trobà tot un altre: el dormir
li era un bon aliment. Tot badallant i estirant-se pensà en les
aventures d'aquell dia i quasi va somriure... ficar-se ell en
cabòries!... L'Home era l'Home... i qui se li posava al davant!...No
fóra pas ell a bon segur, que de tota la seva vida mai ningú n'havia
tingut res que dir!...
I tornant cap al poble, la cua cargolada en espiral, Mestre Quissu
s'anava dient: després de tot, si l'Home té més lluc i més força...
quin altre remei hi ha!... Que et maltracta... paciència!... Que et
fa festes... pren-les... No, no... d'aquí endavant paciència...
paciència... i paciència... La Linda que se les campi per un altre
costat!...
De sobte Mestre Quissu va rebre un surt. Un roc furient petà al seu
costat i una parella de gossos eixí dels blats a cames ajudeu-me,
mentre un pagès al lluny s'ajupia per agafar un altre roc i
etzivar-lo... cridant desaforadament:
-Ja us hi atraparé, ja!... Llamp que us arbori!...