-Som-hi!- tancà la porta i va tirar carrer avall.
Se'l va veure quatre o cinc passes entre la boira, tot petit i
grofollut, les cames molt tortes, i eixint per sobre d'ell,
l'escopeta, una mena d'espingarda per lo llarga, brandant com entena
de barco al moviment del pas. Després la boira es tornà a cloure al
fons del carrer; darrera d'ella es varen fondre les petjades d'en Pau
i els lladrucs del gos, i tot tornà a quedar silenciós, pensívol, en
aquella claror d'ensomni, dolçament peresosa.
A l'arribar al pla, en Pau fins es va espantar... Cristo, quina
boirada!... Semblava que aquella nit, mentre tothom dormia, una força
colossal ho hagués trasbalsat tot, se'n hagués emportat muntanya i
masos i conreus, i en son lloc hi hagués abocat una mar immensa,
sense platxes, ni remors. Era l'impressió que li feia aquella
espessor grisa, que mentre anava caminant el voltava arreu, sense
deixar-li veure més que la silueta esblaimada del gos trotant al
davant seu, i a banda i banda uns quants troncs de blat-de-moro,
negats de boira, desdibuixats i sense color...
-Tu l'hats feta bona! s'anava dient -què hi vols anar a buscar amb
aquesta broma!... I de sobte s'adonà d'un cercle petit i blanc; més
blanc que la boira, però sense cap lluentor, que anava pujant entre
ella, pel cantó de llevant, en mig d'un gran silenci.
-Telo- es digué -el sol! _Manyam_ si la podia rompre!...
Després, a deu o dotze passes, li va aparèixer entre la lletosa
espessor, una massa grisenca, que poc a poc, acostant-s'hi ell, anava
prenent tons foscos i dibuixant vagament la forma d'un arbre... al
seu detràs altres ombres formaven un petit bosc.
-La Rovira!- va pensar mig d'esma en Pau, i va seguir son camí, sense
fixar-se que entre els arbres i ell hi passaven furients, però en
gran silenci, una munió de petites gotes, de ruixims
imperceptibles... Al ser un tros lluny es va girar, i el bosc s'havia
tornat a amagar fantàsticament en el si de la boirada...
Després, el sol ja un xic alt, s'inicià un moviment en la gran
buidor; la boira s'anava agombolant poc a poc, formant masses
grisenques que un ventet suau escombrava lentament, portant-les d'un
cantó a l'altre, i de sobte les bromes s'esquinçaren com un vel, i
per la clariana en Pau va veure el poble, al lluny, tot petit, però
clar, assoleiat, eixint d'aquell bany de tristesa, fresc i alegre com
una rosa. En tant les boires en solemnes moviments, anaven voltant i
allunyant-se, fins a arreconar-se al peu de les muntanyes de
l'horitzó... I el pla s'anava estenent, tornant a ser el de sempre,
però tot xop, ple d'un ambient pesat, d'una calor enganxosa...
Llavores en Pau s'adonà de que tot ell regalava.
-Valga el sol- pensà tot aixugant el canó de l'escopeta -que aviat em
secarà!- I tornà a caminar; però als pocs passos suava de valent, i
fos aquella calor sobtada, fos la humitat, el mal de caixal li va
tornar i no com a la nit, en forma de rosec somort, sinó amb un
parell de punxades d'aquelles que cuiden a enfonsar el cervell. Tant
valentes varen ser, que en Pau quedà tot encorbat, amb una cama
enlaire el puny apretat a la galta.
Una rialla que va esclatar al seu darrera, el tornà a la posició
natural:
-I doncs, Pau... que t'ha picat una vespa?...
-Ah, ets tu, Pere?... aquest dimontri de caixal que no m'ha deixat
dormir en tota la nit i ara hi torna... Vet aquí la vespa que m'ha
pessigat!
-Mes, sembla que no t'hi enfundes gaire tu... perquè ja et veig amb
l'escopeta!...
-Jo et diré: és per mort d'un punt el que vagi tant d'hora amb l'arma
a coll... un punt que tinc amb una guatlla que hi ha a la vinya d'en
Nandu... Cinc trets li he cascat ja... i tant campanta!...
-Guatlles a aquest temps?...
-És la darrera... ja no se'n troba cap més enlloc! Per a això li tinc
més ideia... i com Pau que em dic, que no se'n burlarà!
-Vaja, doncs, que el sisè li fassi els comptes!
-Veies que et dic... que no se'n burlarà!...
L'altre, amb l'aixada a coll, tombà cap a l'esquerra i en Pau va
seguir camí avall amb un passet tot nerviós, que feia treballar de
valent les seves cames, d'ordinari calmoses i cançoneres, movent-se
balbament, com tentàculs de cap-per-vall.
Bona estona abans d'arribar a la vinya d'en Nandu, el gos li quedà
parat al marge del camí.
-Tèlo!- es digué en Pau, i corre-cuita armà la escopeta. Però encara
atacava el tret que ja la guatlla es botava i fugia al lluny, les
ales esteses, esflorant amb son ventre rodó el verd tendre d'un camp
d'alfals... En Pau se la mirava amb tota l'ànima als ulls, mig
encorbat, amb cert aire de gat flairant la rata... El gos semblava de
pedra, esperant l'espetec del tret, amb les orelles dretes, la cua
caiguda i una pota del davant plegada...
-Passa!- li digué en Pau, i el gos va pegar una arrencada.
-Poc a poc, que ja sé on és!- tornà en Pau.
I el gos es va parar, movent frenèticament la cua i mirant-lo, com
preguntant-li: i doncs, què s'ha de fer!...
La guatlla s'havia posat al marge de la vinya d'en Nandu. Va passar
una ratxa de vent fresc, que feu tremolar els pàmpols ja rojencs de
la vinya, espolsant-los-hi les gotetes d'aigua que la rosada hi havia
deixat. En Pau no se'n va adonar, com tampoc s'adonava de la boira,
que després d'enfilar-se tota esfilagarsada muntanyes amunt, s'anava
estenent per la blavor del cel, deixant-hi una trenyinosa blancor que
neulia els raigs del sol. Prou feines tenia per mirar on posava els
peus... Alçant molt les cames, per a no enredar-se amb els sarments,
anava seguint les tires de ceps, darrera el gos, que apletat a terra,
furejava d'un cantó a l'altre, movent molt la cua... De sobte el gos
quedà plantat, el nas enlaire, el coll molt estirat, com si tota la
vida li afluís al cap... i va avançar a passos curts de dret cap al
marge de la vinya. A en Pau el cor li va fer un salt... el va seguir
a grans gambades, sense fer soroll, arrupit, amb l'escopeta mig
engaltada... i el gos abaixà el cap, guaitant de fit darrera un tou
de pàmpols, alçà una pota i quedà parat. En Pau a poc a poc, sempre
sense fer fressa, s'hi va acostar un xic més, apuntant ja al lloc on
el gos li senyalava la guatlla, prenent-hi totes les precaucions...
Era un cas d'honra, llampus! i després de tot, no calia pas esmerçar
un altre tret!... '
-Passa!- digué a l'últim, tocant-lo amb un peu... El gos pegà bursada
i la guatlla va rajar de darrera els pàmpols, llençant un flonjo
xisclet...
-Ara sí que hi ets!- digué en Pau, aplanant-li l'escopeta... -Ara sí
que hi ets!...
I la guatlla fugia d'un vol llis, plena de vida, dibuixant son ventre
rodó i molsut, penjant de les ales curtes i corbes, a flor del blanc
virginal d'un camp de fajol...
-Una, dugues!- es feia en Pau... i disfrutava de encanonar-la tant
còmodament... de tenir-la tant segura... -Una... dugues... tres!...
El tret va petar; la guatlla, allà baix, plegà les ales en una
dolorosa extremitud i va caure com una fulla seca en la blancor del
fajol.
En Pau se sentí triomfant... però un moment tant sol!... Va mirar
entorn i hi va trobar una soledat tristíssima; el sol s'havia fos
enterament; en tot el pla no es veia ningú; tot llis... tot igual
sense tons ni colors... La mort d'aquella bestiola hi havia deixat
una buidor estranya; l'espetec del tret, un silenci anguniós... El
gos, després de portar-li, s'havia ajegut pantejant als seus peus, un
pam de llengua a fora; i ell, dret entre sarments secs i pàmpols
rojos, anyoradís record d'un any més que pasava, feia voltar entre
sos dits la guatlla morta, mirant-la atentament.
Era tota sencera... Les ales closes, el caparró penjant i les potes
grogues molt estirades, semblava que no tingués cap ferida; sols una
goteta de sang vermella tremolava en son bec entreobert.