Una matinada d'octubre, en Pau Delclòs va sortir de casa seva amb
l'escopeta a l'espatlla i el gos al davant. A l'obrir la porta va
dubtar si tirar endavant, o entornar-se'n a dintre: hi havia una
boirada tant espessa, que a la escassa claror de la celistia quasi no
s'afiguraven ni les cases del davant -i això que el carrer no tenia
pas res d'ample. L'hora, doncs, no era gens ni mica a propòsit per
anar al darrera d'aquella condemnada guatllota, que semblava que
tingués pacte fet amb en banyeta: cinc trets li costava ja... i tant
campanta, que deia ell. Però d'altra banda, pensar en entornar-se'n
al llit, li feia posar pell de gallina a n'en Pau... Justament
s'havia llevat tant d'hora, per a veure si se li calmava el mal de
caixal, aquell rosec somort que tota la nit l'havia fet voltar d'un
cantó a l'altre de llit, sense trobar repòs enlloc!... De més a més,
el gos clapia frenèticament, saltant-li al damunt, fregant-se-li per
les cames, arrencant carrer avall lladrant i tot encarcarat,
parant-lo després de lluny, tornant-li al costat... Tant que en Pau,
a l'últim, sentint-se encomanar la temptació, va dir-li:
-Ja ho sé Xalat... tu hi tens l'honra compromesa;... jo també!...