D'allavors començà l'últim pas del martiri del pobre borriquet.
D'Herodes a Pilat, de ceca en meca, va anar passant de mà en mà,
rodolant per tot el poble i llaurant, rasclant, treginant llenya, no
hi hagué a l'últim un pam de conreu on ell no hi hagués deixat un
trosset de la seva vida, un viarany del bosc on no hi hagués donat
una relliscada... I com més n'anava esmerçant d'aquella deixalla de
força que li quedava, més rebia; com més l'edat l'atropellava, més hi
ajudaven les garrotades; i com si no n'hi hagués prou, començà a
fer-se-li una nafra al llom, després una altra al costat... i es
varen anar estenent, fins que quedà un llàtzer fet. I no obstant de
tot aquell esfondrament miserable, els ulls del borriquet se'n
alçaven triomfants, aquella cosa, aquella mena d'intenció resignada
que sempre havia boirejat al fons de les seves nines, s'anava fent
més serena, més ample, més fonda... semblava content d'anar fent la
seva via, per més aspre que fos...
Un dematí, al veure entrar la claror del dia per les escletxes de la
porta de la cort, el borriquet va provar d'alçar-se... i no va poder.
El ferrer, que feia de manescal, a la primera ullada que li va donar
va fer el seu pronòstic -Ja ha begut oli!- I sol es va anar morint
dintre d'aquella cort estreta, lluny de tot, tranquil i resignat...
-El borriquet s'és mort!...
-Doncs que l'enterrin!...
I -en queden moltes de coses ignorades en la vida- ningú va pensar
mai què hi havia haver al fons dels seus ullassos negres i
bondadosos, què devia ser aquella cosa tant trista que hi boirejava
sempre i que un cop mort, s'esvaí, deixant-hi una altra cosa glaçada,
seca, vidriosa, que repugnava de mirar...