Aquella bestiola tenia un secret. El tenia fondo, molt fondo: bastava
mirar-li aquells ullassos negres per a compendre-ho... I devia ser
una cosa molt trista, un sofriment enorme... d'aquells que omplen
tota una vida. En el modo de mirar, en la caiguda de les orelles, en
el posat amb que rebia les garrotades, en tot ell, se li veia. I si
mai per mai, al sentir la cort de retorn del treball, es permetia la
francesilla de trotar un xic, amb un trot curt i picalet, record
llunyà d'alegres energies, aviat aquella pena el rendia, i llençant
un gran sospir, tornava a deixar caure les orelles, acotava el coll,
apretava la cua, i, hala, passa darrera passa, tornava a fer camí,
sempre meditant.
No era pas una bèstia orgullosa; semblava que tingués consciència de
que era al món per a rebre i treballar... i resignadament s'ho prenia
mentre tenia delit; quan l'acabava, abaixava el coll, flairava a
terra fortament, fins a aixecar-ne pols, amb molt compte vinclava
primer un braç després l'altre flns a agenollar-se, avançava un xic
les potes i es deixava anar sobre un costat, amb un gran esbufec.
Cert és que encara no l'havia acabat, l'esbufec de satisfacció amb
que la voluntat del descans l'envaïa, que ja tenia a sobre un parell
de garrotades; però tant se val, alçant-se un xic, primer estirava un
braç, el posava en ferm, després estirava l'altre, enarcava el llom,
feia un gran esforç i upa!... ja hi tornava a ser, com si res hagués
estat. I tornava a fer el seu fet, sempre amb aquelles orelles
caigudes, sempre amb aquella mirada tant fonda, que mai mirava
enlloc!...
De la seva història sols se sabia que el varen portar al poble uns
gitanos que feia anys que varen passar-hi. Allavors encara li
llustrejava un xic aquell pel gris; encara no li costava gaire de
doblegar les frontices del seu cos... i fins quan el moliner se'n va
emprendar, al fer les proves per a la venda, va galopar amb tal aire
de despreocupació, que bitllo, bitllo, el bon home va pagar el que li
demanaven i se'l va emmenar, ben segur d'haver fet una bona
adquisició.
I va semblar que s'ho hagués gastat tot el borriquet, amb aquella
galopada de trenta passes. Va quedar tant abatut!... El seguia de
tant mala gana al moliner, camí del poble, que l'un estirant endavant
i l'altre endarrera, el ronsal tivava més que una corda de guitarra.
I heu's aquí una cosa que ningú sabrà mai: -en queden moltes de coses
ignorades en la vida,- si aquella resistència provenia del cansament
de la galopada, o si provenia de més fondo. Dugues vegades va girar
el cap, per a mirar a l'aulet on els gitanos acampaven; a l'últim es
va parar... I llavors va veure el moliner que, sortint de l'ombra del
bosc, la caravana dels gitanos s'allunyava carretera enllà com si no
més haguessin esperat desfer-se d'aquella bestiola, per entornar-se'n
pel món.
Allí mateix li va perdre el respecte el moliner:
-Oixque!- li cridà estirant el ronsal.
Ell, res. Sempre amb el coll tombat, mirava al lluny amb aquella
mirada de tristesa, flairant a ple pulmó, com si en aquell aire hi
flairés la darrera alenada dels gitanos, que allà baix de tot
s'anaven allunyant darrera un nuvolet de pols.
-Arri, t'he dit!... Llamp que et...!
-......
-Ah, sí?... doncs ja veuràs qui mana a can Ribot!...
I amb un parell de cops de vara varen quedar entesos. El borriquet,
apretant la cua a la gropa per a parar els cops, va donar tres o
quatre passes d'aquell trotet vergonyant, després tornà al pas, i ja
no es va parar més fins que arribaren al molí.
Allí va costar poblet i santes creus de fer-lo entrar a la cort. No
hi havia forma de lograr-ho... semblava que hi tingués repugnància a
enquibir-se sota teula; i quan moliner i molinera, suant com a
negres, ja quasi el tenien a dins, tombava el cap, amb aquella mirada
trista guaitava fondament la fresca verdor dels arbres que ombrejaven
la bassa, guaitava més enllà l'ampla estesa dels camps que partia la
llenca enrampada i blanquinosa de la carretera, guaitava el boirós
horitzó on negrejava la clapa de l'aulet dels gitanos, pegava
estrevada i molinera i moliner anaven en orris.
I l'endemà, quan a punta de dia el varen treure de la cort, amb quina
delícia es va espolsar!... amb quin delit va aspirar l'aire fresquet
de la matinada!... Per un moment va passar pels seus ulls un llampec
d'alegria que es va anar fonent, fonent, fins a tornar-hi a deixar
aquell fondo de tristesa on s'emmirallaven confosament trossos de
cel, esquinços d'arbres i llenques boiroses de paisatge estés...
Mai més se li tornà a veure aquella ratxa d'alegria. Des d'allavors
va anar fent el seu fet, sempre amb aquell aire de tristesa
resignada, sempre amb aquell posat enigmàtic, rebent cada dos per
tres les garrotades del moliner amb una mena de dignitat que
s'imposava... I portant blat de cinc hores a la rodona al molí i
farina del molí a cinc hores a la rodona, la pobre bèstia es va anar
gastant, gastant... les orelles li penjaven més cada dia, les potes
se li tornaven com de fusta... al cap d'uns quants anys, a les
pujades el panteig el rendia, a les baixades les potes li tremolaven,
la vista li minvava tant que encara el sol no es ponia ja no veia el
lloc on petjava... I ell els anava sofrint tots aquests inconvenients
del viure massa, sempre tant resignat, com segur d'on anava sense
pors ni vacil·lacions.
Però vingué un dia d'estiu en que el sol estobellava i justament
aquell dia havia d'anar a un poble de l'altra vessant de la serra a
dur-hi sis saques de farina. A la molinera no li vingué bé sortir
fins a ben entrat el dia, per mor d'haver de buidar la bassa... Al
començar la costa, devien ser les onze del dematí; l'aire bullia, als
arbres ni una fulla hi tremolava i el cant de les cigales s'esbandia
per tots indrets, omplint de modorra els innombrables recons
d'aquelles soledats. Devia fer dugues hores que el pobre borriquet
pujava animat per les garrotades amb que de tant en tant l'ajudava la
molinera, quan de sobte es parà... per sos ulls hi passà quelcom
d'estrany, com una ombra d'horror... un suor copiosíssim l'inundà de
cap a peus i va donar dugues passes de gairell, com si anés a
caure... No va ser res... un cobriment de cor... Però la molinera ho
va veure i aquell vespre, tot sopant, va dir-li al moliner:
-Creu-me, desfeste'n!... si en pots treure tres, sempre et valdran
més que no els ossos; desfeste'n, creu-me. Té mala peça al teler...