-Enyaaa... oooopé...
Durà estona... molta estona... però a l'últim succeí lo de sempre. La
carn és dèbil.
En Peret al sentir-se alleugerit de l'última cirera, ara és hora! -es
digué- i sense encomanar-se a Déu, ni als sants, del primer cop de
puny, ja tingué en Nofre per terra.
Fou obra d'un moment i aquell rotllo tan pacífic es convertí en una
olla de cols quan bull. En Peret, agafat amb en Nofre i cridant:
roba-cireres! roba.cireres! anava a tomballons omplint-lo
d'esgarrinxades i cops de puny. En Nofre prou procurava defensar-se
com podia, però més dèbil que en Peret, anava sempre a sota. La demés
quitxalla, esbalotada i ardida amb l'espectacle, movia un xivarri
aixordador. La noia creient que el millor medi de posar ordre era la
llei marcial, agafà la canya amb les dugues mans... i garrotada de
cego. El remei fou pitjor que el mal. A cada garrotada esgalabrava un
marrec... Aviat no hi hagué front sense xiribec. Un cop de canya mal
dirigit agafà el cartell de cantell i el partí en dos trossos. I la
quitxalla s'apoderà del que després del quadro caigué a terra i en
venjança dels cops rebuts, les emprengué a introduir la desunió en
les lletres de les beceroles... En un moment no quedà un bocí de
cartell i allà volaven pels aires perseguint-se i esquivant-se la _h_
i la _m_, mentre per terra, en un recó, es cargolaven amb extremituds
d'epilèptic furor la _z_ i la _t_.
La mestra acudí a corre-cuita.
-Què és això!...
Llavors el motí s'apaivagà una mica.
-En Peret en té la culpa!- féu la noia de la canya senyalant-lo amb
el dit.
-És que em robava les cireres d'arbós!...- alegà en Peret.
-Oi-que-nooo!...- féu plorant la víctima, estés de panxa a terra i
treballant per a aixecar-se.
La mestra va corre en son auxili; l'aixecà... i Maria Santíssima!...
quina cara feia aquella pobra criatura!... li rajava sang dels
nassos; a la seva cara no hi havia un través de dit que no estés
ocupat per una esgarrapada o per un morat: el seu front era una
serra, de tants bonys com hi portava -tot ell brut, ple de pols, el
vestit ple d'esquinços...
-Mireu, mireu... poca pena, desvergonyit, brètol- udolà la mestra
davant d'aquell espectacle -mireu com m'ha posat a aquest àngel de
Déu!... Ves com li porto jo, ara, a la Madrona!... Mal llamp
t'esquinsi de mig a mig!- Jesús em perdoni!...