Sa mare després de conversar bella estona amb aquella senyora, se'n
anà. Al veure-la desaparèixer, en Peret sentí que el coll se li
nuava... Les llàgrimes li vingueren als ulls i vaga, però dolorosa,
una idea s'apoderà de son petit cervell de noi:
-Adéu, perduda llibertat!...
La costura li sembla una presó; la noia de la canya l'escarceller.
Però les persones es fan a tot.
L'encongiment dels primers dies passà aviat, i als tres mesos, en
Peret era l'amo de la costura. Tot era en Peret de la Mònica; la
senyora mestra el distingia, la noia de la canya l'apreciava; el
rotllo en pes el tenia de bon grat.
Però havia nascut en divendres i la bona sort no li podia durar.
Com a veí de rotllo tenia al fill de la Madrona del Serrat; un noi lo
més totxo del món, que es deia Nofre i que era gurmant, ploraner i
antipàtic a tot ser-ho.
En Nofre tenia la costum de portar sempre les butxaques plenes de
lleminadures -nous, avellanes, rosegons de pa sucat amb oli, etc. I
succeí un dia que veient en Peret que de la butxaca d'en Nofre
n'eixia un rosegó de pa, i sentint certa defallió, allargà els dits
un xic massa, es trobà la crosta a la ma i no sabent què fer-ne, es
posà a remugar-la pacientment i amb dissimulo.
En Nofre se'n va adonar; començà a fer el patarrell, es posà les mans
als ulls i... ah... ah... ah... amb unes llàgrimes que li queien que
ni cigrons!...
-Què tens!- li digué girant-se la noia de la canya.
-Pres... pres... el pa... Ah!... ah!... ah!...
El Peret, maleint-lo amb tota l'ànima, s'acuitava a empassar-se el
pa: però tot d'un plegat se sentí els cinc dits de la mà de la noia a
la galta, el deixà anar i badant una boca de pam, es posà a cridar
amb tota la força dels seus pulmons, refregant-se el palmell de les
mans pels ulls.
Mentrestant en Nofre, aconsolat sols de veure el pa a terra, l'agafà
i per a assegurar-se de les tretes d'en Peret, amb quatre caixalades
se'l va empassar.
Des d'aquell dia en Peret no va poder veure al seu veí: sempre més
se'l mirava de cua d'ull.
Cap al tart la Mònica el vingué a buscar: no solia pas fer-ho, però
la mestra li havia enviat un propi. Un cop la tingué allí li explicà
tot el que havia succeït, amb fondes consideracions sobre
l'inclinació de les persones.
La Mònica sense dir paraula, agafà a n'en Peret de revolada, li posà
el cap entre les seves cames, li alçà la bateta pel darrera i surra
va, surra ve, el va deixar com un tomàtec.
Després se'l endugué a empentes i clatellots i un cop a casa seva
l'acotxà al llit sense sopar ni res.
L'idea de la venjança féu presa del cor d'en Peret: aquell mala
bèstia li tenia de pagar... però com?..
Una tarda, anant a costura, en Peret s'anava omplint les butxaques de
cireres d'arbós que arrencava de les mates que a banda i banda del
camí trobava. Cada cirera que veia li entreobria els llavis d'un
somrís de satisfacció... després el feia gemegar amb les
esgarrinxades que rebia a les mans per a abastar-les... però què se
n'hi endonava!... Ell arribà a costura amb una butxaca -la dreta-
tota plena de cireres d'arbós, que feien una olor que tot ho
embaumaven.
Quan entrà al rotllo, en Nofre ja hi era.
La noia empunyà la canya, senyalà un d'aquells gargots i el chor de
marrecs cridà:
-Aaa... béééé... séééé...
En Peret feia el distret, mirant al cartell i cantant, però en
realitat, tota la seva atenció la tenia fixa en el veí de la dreta,
en Nofre. El veia ensumar per tots cantons, sa fartaneria atreta per
l'olor de les cireres; el va veure després fixar-se en la seva
butxaca, va sentir que dubtava... va observar certes maniobres que el
_mala bèstia_ feia per dissimular, després sentí un moviment en la
bulxaca, i veié com el Nofre es portava ràpidament el puny clos a la
boca. Però ell res; com si no se'n hagués adonat gens ni mica,
seguia:
-Eeeeefa... jééé... hatxaaaa!... cooootacà!...
Al cap d'una estona es trobà la butxaca molt més lleugera... tampoc
ne va fer cas; després, com qui no fa res, se la va palpar -no més
n'hi tenia una... una sola cirera, de tantes com n'hi duia!... i
seguia tan tranquil:
-Elaaa... emaaaa... enaaaa...
Mentre tant veia que en son veí s'hi desarrollava una lluita
terrible... aquella última cirera el temptava... el seduïa... les
altres havien estat tan bones!...
Però en Peret ho sabia!... Ell havia vist com es palpava la
butxaca!... Què fer?... Agafar-la... peró i si en Peret se'n
adonava?... deixar-la estar... però si fet i fet ja no més n'hi havia
una... i les altres havien estat tant gustoses!...