Va néixer, com qui diu, sense fer-ne cas.
Sa mare un dia al llevar-se no es va trobar bé. -Ai, què tinc!... ai,
què tinc!... I va nèixer en Peret.
Era un divendres.
Ella, la Mònica, una pagesassa més robusta que un brau i més vermella
que un bitxo, l'endemà, a punta de dia, va carregar-se una magalla a
coll, i cap al camp, a ajudar al seu home. Tornà a l'hora d'esmorsar,
donà mamar al marrec, tot empassant-se una suca-mulla com una roda de
carro, i altre cop al camp, fins a l'hora de dinar.
A la tarda es quedà a casa per a fer _baldeiu_.
Mentrestant en Peret dormia com un terròs de guix. Que es despertava
somicant? De seguida la Mònica l'amorrava al seu pit i xucla que
xuclaràs, ennuegant-se de no poder donar l'abast; es tornava a
dormir. I així anà creixent, gras com un toixonet i rodó com una
pilota.
Quan va començar a caminar, sa mare li posà una gorra de cop i per
comptes de deixar-lo al bressol, com abans solia, el ficava dintre
d'una pollera, l'asseia a terra i li posava unes quantes pedretes a
mà, perquè s'entretingués.
El primer dia a l'arribar sa mare de la vinya, el va trobar amb un
xiribec al front, que feia feredat -s'havia tret la gorra de cop i
havia caigut, rebent de front a terra. Feia uns crits que aixordava.
La Mònica el va agafar, li posà. el cap a l'abeurador de la mula i li
abocà una galleda d'aigua fresca, tot dient per a aconsolar-lo:
-Què crides, què crides, tabalot!...
Al cap d'un quart, en Peret tan tranquil. Era fort de mena.
Passà un any. En Peret ja era desmamat, corria i començava a
xarrotejar; però era un dimoni fet, amb pell de criatura.
Per a agafar un garrot i no deixar pessa de terrissa sencera, no n'hi
havia un altre.
Un dia se li va ocórrer ficar-se al corral i escanyar totes les
gallines. Semblava que hi hagués passat la guilla.
La Mònica cuidà a ferir-se.
I l'endemà mateix, en havent esmorçat, li rentà la cara i les mans
-l'aigua quedà de mil colors,- li mudà la bateta, li posà les
espardenyes noves i agafant-lo de la mà, entre empenta i revolada,
se'l va endur.
Trencant per viaranys a dreta i a esquerra, pujant i baixant cent
cops, van arribar al cap de tres quarts a una casa que s'alçava al
mig d'una vall fresca i ombrívola.
En Peret, a l'arribar-hi, el primer que va veure va ser un gossot que
dormia al peu de la entrada, fet un tortell. No el va abordar -es
coneixia que estava fet a veure gent forastera;- però en Peret, com
qui no vol la cosa, a l'entrar li etzivà tal puntada de peu, que un
quart després encara grinyolava.
Més enllanet, a mitja entrada, hi va veure mitja dotzena de marrecs,
fent rotllo al voltant d'una noia més gran que ells, que amb una
canya a la mà, anava senyalant uns gargots de tinta negra que hi
havia en un cartell penjat a la paret. I cada vegada que la noia
fixava la punta de la canya en un gargot d'aquells, el rotllo cridava
a chor:
-A... a... a... bé... e... e... sé... e... e...
Mentre en Peret, amb uns ulls com unes taronges i mamant-se el dit
gros de la mà dreta, s'ho mirava com qui veu visions, la Mònica
entrava a una porta que hi havia a l'esquerra.
-_Am'Maria!_...
Una dona la sortí a rebre, amb les faldilles arremangades a la
cintura, deixant veure uns enagus que la pols i la brutícia havien
fet tornar de color de terra. En una mà hi portava una cassola que
anava aixugant amb un drap ben bé de cuina.
--Hola, Mònica- li va dir, -tu per aquí?... i doncs, què tal! ...
-Sí, filla, et vinc a portar el noi, a veure que me li ensenyis de
lletra!...
-Ah, bé, bé!...
-Una se'n passa, sense saber-ne de lletra, saps? Per contes que un
noi és diferent, filla. Demà per demà que tingui d'anar el servici,
al menys que pugui posar quatre mots de lletra als pares, que diria
una, saps?
-Oi, que es un fet!
-I, filla, al menys estaré tranquila... perquè és un dimoni, filla,
un dimoni fet... Tot ho fa anar en renou! Peret, vina, què fas aquí
fora!... Veus?...
-Aquesta és la senyora mestra, saps?... Ja cal que facis bondat de la
bona...
-I que creguis tot el que et mani, saps?...
-Ah, sí; això sobre tot; als mal-creients jo no els...
-I què...
-Ah, sí; això sobre tot...