La llum s'havia fós. No més una mena de celistia moradenca vagava per
l'Univers, agombolant-se entre les tenebres iniciades de la nit. Ni
encara era clar, ni encara era ben fosc. Els grills cantaven
atrafegadament i de tant en tant, com notes greus del seu himne, se
sentia el xiulet fondo del taup, llarg... trist... melancòlic...
Callava, i altra volta s'esbandia cap al lluny el tritlleig dels
grills, estrident, neguitós, en mig del gran encalmament del món a
l'adormir-se...
Al lluny s'hi encengué un clap de llumetes rojes, capritxosament
escampades per la penombra de la planura... Em recordo d'una que se'n
va encendre allà dalt... cap al cim de la muntanya com una estrella
grossa... grossa...
I com si ho fessin aquelles llumanetes, la fosca s'espessia, aquella
boira lluminosa, últim record del dia, vagava... vagava esma-perduda
com un sofriment sense causa i com més espessa era la fosca, més
clarejava als meus peus la llenca de la carretera, dreta, enrampada,
tota blanca, en aquella espessa blavor, fins a perdre's al lluny en
boira esfumada, com plomerall de fum al cim d'una candela.
I heu's aquí que lentament, lentament, el cel s'il·luminà per la
banda de llevant, el cel s'il·luminà d'una claror estranya...
esblanqueïda... i en mig d'aquell immens silenci, per darrera la
massa enorme de la serra, s'aixecà la lluna... blanca... callada...
* * *
I l'ombra del pla, va esbarrellar-se tota... les tenebres s'esvaïren
en un immens agombolament de boires esblaimades que voltaven,
voltaven entre masses d'ombres i llenques de clarors platejades, tot
en mig d'un silenci ple d'una vida de somni, esfillagarsada i
malaltissa, mentre l'etern tritlleig dels grills s'estenia a flor de
terra, com una capa de frescor que omplís d'ample a ample la immensa
rodona de la planura estesa...
Aquelles llumanetes rojes s'anaven apagant, apagant... l'una darrera
l'altra... fins a l'última... Allà baix se sentí el cant d'un gall...
molt lluny... molt fondo... després res. Sols el vent de la nit
passava llis i humitós, esbandint-se calladament per la soledat i de
tant en tant un ocellot de nit creuava aquella boira, les ales
esteses, calmosament.
I en tant, suspesa a plom sobre la soledat, la lluna caminava a flor
de cel... la lluna caminava amunt... amunt, en colossal arrencada...
I veia a mon entorn, tallant la claror de la carretera, els camps
llaurats, rojos, d'un roig espalmat a la vora, grisenc més enllà...
confosos al lluny en la immensa capa aporcel·lanada del clar de
lluna, fins a perdre's sota la boira de l'horitzó, com si
traspassessin les fites de la realitat, per a perdre's en el món dels
somnis... I caminava més... i allà baix veia blanquejar les cases del
poble... un poble mort, sense un crit ni una fressa... un poble
glaçat entorn del seu campanar, dret i ert com una fantasma... Vaig
passar pel costat d'una era... llarga... estesa... com si s'hagués
adormit arrapada al terròs... vetllada pels seus pallers que
destacaven sa montuosa silueta tota negra sobre la boira d'allà
baix... de l'últim terme... N'hi havia un que tenia un drap blanc
lligat al cim del pal... i voleiava aquella babarota a l'aire de la
nit, com un ocellot lligat de potes...
I la lluna anava fent sa carrera de llum esblaimada, escorrent-se
silenciosament sobre aquell paissatge ple de veus perdudes, de
pressentiments estranys... de suggestions inexplicables, i arreu
aquell ambient... aquella quietud... aquella calma, on semblava que
alenés una vida cristal·lina, blanca, quieta... sempre igual...
A voltes, un esclat de vida animava un moment aquell quadro de
naturalesa morta... el cant dels galls, l'udol d'un gos, o el vol
encantat d'un ocellot de nit, somovien aquella vida encantada, com
una pedra al caure a l'aigua d'un estany... però tot s'hi fonia...
tot passava sense esma, com si fos d'un altre món... i tot quedava
més sol que mai, mes estès que mai, sota el resplandor del clar de
lluna, encalmat solemnement en el misteri d'alta nit...
* * *
Cap a la matinada, la lluna queia... Encara son resplandor omplia
d'ample a ample la planura, però es sentia com s'anava fonent...
fonent, poquet a poc... Després, una llenca d'ombra s'estengué plana
enllà... plana enllà... Hi hagué un moment en que el pla quedà tot
fosc i sols allà baix de tot blanquejava la boira de l'horitzó...
després res... la lluna s'havia amagat, les tenebres omplien el món i
altra volta blanquejava als meus peus la cinta de la carretera estesa
llarga, llarga fins a fondre's al lluny en boira esfumada com
plomerall de fum al cim d'una candela...