La carreiera tan suspirada s'estenia ja a dret fil davant del poble,
roja de la rojor dels camps enfonsats, a trossos grisenca de la grava
apilotada, fins a perdre's al lluny en la polsosa blavor d'un aulet.
Allí trencava sobtadament, s'esmunyia sobre el pont que de una
gambada traspassava la riera, tota festonada d'albes, i es tornava a
ajassar monòtonament, sempre a dret-fil, fins a morir al peu dels
ralls del ferrocarril.
Les brigades d'explanació ja eren lluny. Havien passat com un núvol
de llagosta, devastant els camps i aclofant els marges, deixant
sempre com un rastre del seu pas, aquell cuidat enfonsament, tot
dret, tot roig com un regarot de sang, ratllant l'estesa verdejant. I
ara es rebatien frisoses contra una muntanya, allà baix, a l'altra
banda del poble, cap a ponent, com una munió de formigues
esgratinyant la terra. I més enllà les esperava la boira calitjosa de
l'horitzó per a dragar-se-les i endur-se-les encara enllà, sempre
enllà, caminant sempre.
Passat el burbulleig dels primers dies, aquell formiguejar incessant
d'homes, aquell llampeguejar constant del sol en la lluentor dels
càvecs, aquell anar i venir atrafegat dels carros entre boirades de
pols i cançons anyoradisses que el baf de terra verge arrencava al
cor d'homes d'altres terres, la carretera havia quedat tota sola,
tota trista, malhumoradament estesa de llarg a llarg del pla.
Només en l'enfonsament de la riera, al peu del pont, sota la tremolor
contínua de les albes, hi quedava un barracot de l'alçada d'un home,
fet de maons posats de cantell, cobert de teules escantellades,
sostingudes per grosses pedres al damunt. I eternament assegut a la
barana del pont, com un tros més de l'obra, un vell encorvat, sec,
nerviós, d'una mirada fonda i estranya on bategava, sobre la calma
solemne del paisatge estés, el foc d'un neguit etern.
Sols se sabia d'ell que es deia Jaume; ningú sabia d'on era ni d'on
venia... potser ni ell mateix se'n recordava; allí l'havien deixat
rerassagat aquell traut, i allí s'estava, esperant que una altra
ventada se l'endugués lluny, qui sap on; sempre assegut en la barana
del pont, la barretina de gairell, la pipa als llavis i la vista
perduda en la boira de l'horitzó.
* * *
Era al caient d'una tarda d'agost; havia plogut i fresquejava.
Tornant de passeig el vaig trobar al Jaume, com sempre, assegut a la
barana del pont; m'hi vaig asseure també per garlar una estona...
M'agradava parlar-hi amb aquell home; en sa conversa hi brollaven a
voltes raigs d'una poesia encisadora, fresca i espontània... però
aquell dia en Jaume no tenia ganes de conversar.
-Hola! vos per aquí?- em va dir distretament i tornà a passejar la
seva mirada pel lluny, fumant tranquil·lament la pipa, com si
estigués tot sol.
A sota nostre, la riera baixava tota roja, amb un brogit calmós i
monòton, onejant i cobrint de brumera les pedres del seu jaç. Les
albes rentades de fresc lluïen pomposament la blancor del seu tronc i
la grisor de ses fulles sobre el to fosc de la terra mullada i el
blau alegre del cel humit. De tant en tant d'una banda a l'altra
passava, com una ràfega, un vol de pardals, piulant sense parar. La
polsina daurada del sol ponent, queia sobre els camps frescos d'on se
n'alçaven les rojes cogullades que feien l'aleta piulant, i
s'aclofaven altra volta sobtadament sobre aquell immens llençol de
verdor. Al lluny, a l'últim terme, la boirada s'arrossegava
mandrosament, enfilant-se per la serra, espessa i reinflada de la
base, estarrufant-se escabellada pels cimals. Hi havia en aquell
ambient un alè de calma, de repòs que se n'entrava; aquella alenada
fresca i humitosa despertava el goig de viure... tota angúnia, tota
frisança s'hi esvaïen, com si totes les energies inquietes de
l'esperit, es fonguessin en el si del gran esperit que bategava en
tot aquell món grandiós.
I semblava que el vell ho sentís, com jo ho sentia... semblava que es
trobés aclaparat sota aquella força immensa que anava passant tota
desplegada davant nostre, en son silenci august. Era l'hora de les
melangies, dels anyoraments vagos i sense forma que sobten a voltes a
l'home més dur... Va passar bella estona sense que cap dels dos
digués res, ell fumant sa negra pipa, jo cremant el meu cigarret...
I la tarda anava caient; una pau cada cop més gran i més serena
s'emparava de totes les coses... el sol ja post, els camps
s'adormien, tot s'anava aquietant... la boira esbarsellant totes les
coses semblava que se les endugués lluny; per tot arreu s'estenia la
vista com quan busca l'horitzó... Al ponent se fonia l'últim tel de
claror d'aquell dia... i allí sobre aquella clapa de llum, s'hi
destacava potent el caixal obert en la muntanya per les brigades
d'explanació...
El vell hi tenia els ulls clavats... de sobte va estendre el braç
senyalant-lo i murmurà molt baix: -Veieu?... ja l'han passada!... ja
són més lluny!...- Callà un moment i seguia amb veu fonda, sense
mirar-me... com si parlés amb si mateix: -A mi ja no em volen!... ja
sóc vell... M'han tancat a dintre aquella gàbia... tant com havia
volat... pel món!... darrera una carretera, l'altra... en aquelles
terres fred, en aquestes calor... i amunt, i pit... Avui ja no
serveixo, ja sóc massa vell, avui!...- Tornà a callar i després va
alçar-se i em digué somrient amb tristesa: -Pla que ho veig... és que
la nit s'acosta... m'aclucaré dintre aquella barracota, com al cel
s'acluca el dia.- I amb un tom de braç senyalà el cel, la terra, com
si abracés tot el misteri de la vida; després seguí: -A l'endemà
vindran els corbs, com que sols trobaran ossos, se'n tornaran sense
cantar...
I allunyant-se poc a poc cap a la barraca, l'esquena vinclada, el cap
acotat a terra, la pipa als llavis i les mans plegades al detràs,
murmurà molt dolçament: -Però això rai!... Si ells no em volen
cantar, les cigales cantaran per mi tot l'estiu!...