A voltes se sentien, com emboirats, els xirrics d'un vol d'orenetes
que en aquella hora de sol feien l'aleta, sospeses en la buidor,
sobre la ciutat endormiscada. I què n'era d'hermós llavors deixar-se
anar, bressolar-se en aquells llims, mentre el temps passava minut
darrera minut... Era una mena de bohèmia de l'ànima, una
voluptuositat entabanadora que encara sento de vegades, i que em fa
esmerçar dies i dies, com aleshores esmerçava mon petit temps
d'infant...
Però de sobte, sentia una cosa estranya; el vidre del quadro que em
feia de model, reflexava un moviment, i em trobava envaït per una
negror molt grossa. -Era que al meu costat s'hi redresava, com una
amenaça, la silueta de _l'Hermano_, les mans a la cintura descansant
en la faixa, la cara vermella, tot ell molt negre, menys el coll,
molt blanc...