La sala de dibuix, a estudi, era una peça llarga, molt llarga; una
golfa de convent, espaiosa i alta de sostre. Per una banda donava a
un terrat que hi venia a peu pla, i on alguns Padres, aficionats, hi
tenien cries de canaris. Es veien aquestes tot al llarg de la paret,
com ninxets quadrats, emblanquinades de dintre i tancades per fora
amb tela metàl·lica. Al fons de les més properes, de tant en tant
s'hi veien voleiar els airosos ocells, com encenalls d'or
caragolant-se a l'aire; a voltes s'acostaven a la tela, amb son petit
bec pinsaven un mosset d'escarola tendra, piulaven mirant entorn amb
sos ullets rodons i esparvillats com caparrons d'agulla i fugien de
dret cap al niu. I com contrastant amb aquest moviment, al fons
d'aquell terrat, hi eixia d'entre les teulades la cúpula de
l'església, com una colossal mitja taronja, coberta de teules verdes,
aclofada pesadament sobre un macís de murs renegrits.
Per l'altra banda donava al carrer i aqui hi havia sempre estés a
vista d'ocell l'enteixinat rogenc de les teules de tot aquell tros de
ciutat, allunyant-se fins al mar; les unes de cara a llevant, les
altres a ponent, alçapremant-se elles amb elles, com per enquibir-se
més bé entre els grups que formaven, tirades a dret fil, les buidors
que allà sota, on no es veia, formaven els carrers. I un se'ls
imaginava plens d'ombra i humitat, allà al fons de tot. De tant en
tant rompien la monotonia d'aquell to rogenc els quadros d'algun que
altre terrat de construccions més modernes, on sovint s'hi veien
voleiar, com tires de cotó fluix, les blanques bugades de marina, tot
assecant-se al sol.
Dues coses tenia aquella sala seves i ben seves: la claror i la
flaire. No sé si ho feia l'emblanquinat de les parets d'on en
penjaven una munió de quadros amb sants i santes, amb guerrers i
pastoretes. No sé si ho feia el ressol que del terrat dels canaris hi
entrava a dojo, s'esquitllava per les parets i rebotia de les
blancors dels papers als vidres dels quadros. El cert és que aquella
peça tenia una claror especial, una mena de llum glaçada, però forta
al mateix temps, que enlloc més he trobat, i que s'avenia com l'anell
al dit amb aquella altra especialitat seva: amb aquella flaire de
fusta, de llapis i gomes i _somillos_, tèbia i picantona, que tampoc
he sentit mai més.
L'hora d'anar-hi era de dotze a una, quan la rateta de la gana
començava a fer de les seves. Hi pujàvem escales amunt de dos en dos,
i encara em sembla que sento el terratrèmol de l'arribada. Era un
soroll infernal que esvalotava i tot als canaris del terrat veí.
Corredisses, xiscles vergonyants i rialles encongides, tot s'ajuntava
amb el patim-patam dels tableros contra la paret, als cops dels
tamborets, que queien, als de les portes i finestrons que petaven...
Valga que durava poc. Dos minuts després sols quedava el xiu-xiu de
cent converses, fins que la veu de _l'Hermano_ s'aixecava solemne i
sonora, dominant-ho tot:
-Orden, señores!
Llavors callava tothom i quedava un silenci llarg... un silenci ple
d'aquella claror glaçada... I aquella claror començava a ficar-se al
cap, i un començava a distreure's, el llapis i el _somillo_ se
n'anaven per on volia l'atzar, sense que la mà tingués res que
dir-hi; poc a poc s'oblidava el sant o la pastoreta que un tenia al
davant... I sempre aquella claror blanca furgant endins,
insensiblement, fins a entervolir-vos, fins a entabanar-vos!...