Allí l'espectacle era imponent: el mar semblava que s'hagués
encongit, com una fera enrabiada, a punt de saltar sobre el món i
engolfar-se'l; aquelles onades que es veien del carrer estant, eren
restalleres enormes, carenes d'aigua d'un verd terròs, llençades de
reflexos sinistres, que venien sense parar l'una darrera l'altra, se
enarcaven com un cavall a l'aixecar-se de potes i queien reventades
amb estrèpit de tro. I quan una muntanya d'aquelles s'estavellava
contra la sorra, darrera seu un altra prenia embranzida, i més enllà
en venien a centes corrent amb velocitat vertiginosa... I pel lluny
es veien botre enlaire llenques d'ona reventada, glopades d'espuma
blanca destacant-se sobre una nuvolada baixa, fosca d'un blau de
plom, que en moviment quasi insensible, anava passant cap a llevant
per sobre les onades...
I la gentada el contemplava aquell espectacle, silenciosa, amb un
recolliment solemne sentint en son front les ratxades del vent
d'enfora, la bafarada humitosa i freda que llençava aquella gola
monstruosa, oberta davant seu...
De sobte la gentada es va estremir, aprop de la boia hi havia una
barca tombada, quilla al. cel... ningú sabia qui l'havia vista...
però la veu anava corrent i la gentada començà a moure's presa d'un
neguit frisós, avançant i reculant al grat de les onades, que al
reventar allargaven ses urpes blanques, arran de la sorra, gratant
terra endins...
Quines hores d'angúnia!... L'ànima del poble pressentia quelcom
d'horrible, s'envaïa en l'estrany atractiu de les emocions punyents,
i encara que ningú sabés el què, per sobre aquella gentada hi havia
la certitud d'alguna cosa horrorosa que s'acostava i va arribar. Allà
a quarts de nou, es va veure a poca distància de terra un punt negre
surant peniblement sobre l'embat de les ones.
-Un tauló!- va cridar un.
-Un home!- va fer un altre.
Per sobre una ona se'l va veure com alçava un braç...
-Un home!... un home!...- es va sentir cridar per tots cantons...
-Prepareu els caps!...
La corrent se l'emportava cap a llevant... la gentada el va anar
seguint... A davant la gent de mar, cares ferrenyes, gestos resoluts,
segurs de sa força, semblava que anessin a lluitar a pit obert contra
aquella mar sense fre, per a arrencar-li sa presa... després els
curiosos, una massa ombrivola i lassa, que avançava a por a poc, com
mig avergonyida...
I aquell home nadava... nadava braument, aferrat a un rem, amb el
delit de la lluita suprema... A prop de les ones una dona desgarbada,
semblava que l'ajudés a nadar, movent els braços... com ell els
movia... Aferrada a ses faldilles una criatura plorava... I anaven
avançant peniblement... l'home cap a terra, la dona cap a n'ell...
No devia ser a deu passes... Una ona monstruosa esclatà sobre el seu
cap com una maledicció... La gentada reculà... després allargà el
coll per veure millor... l'home ja no hi era... el rem sol botava per
sobre les ones, com un boixet en mans d'una puntaire...
Aquella dona va caure en rodó i a son entorn s'hi féu un grup
espès...
* * *
A la tarda el temporal havia amainat; els darrers remolins de vent
empaitaven espai enllà les blanques resquícies de la boirada desfeta.
El cel tornava a ser el de sempre, potser un xic més alegre, més blau
i més fresc; sa blavor s'emmirallava en els bassiots que la pluja
havia deixat al carrer... Allà baix, al cap-de-vall, les onades hi
passaven encara de gairell, encabritades i llençant tofes d'espuma...
El sol tocava a les cases de la banda esquerra i tornava a ses
fatxades els tons vius que la pluja havia encartronat... però arreu
hi havia una tristesa!... La gent era pels portals, parlant de baix
en baix... sense un crit, ni una rialla...
De sobte passà a pas de marxa en Joanet, un pescador conegut de
casa... en sos ulls esbarriats i en sa cara esgrogueïda, hi portava
l'angúnia retratada...
-Joanet, que hi teniu algú en mar?...- li digué la meva mare.
-El noi, senyora, el noi!- i aquell homenàs plorava...
-Però...
-No'n sé res... res... No més falta la seva parella... Ara vinc de
tirar _partas_... Si haguessin pogut entrar a Roses.. o a
Barcelona... Però, ca!...
-No desconfieu, home!...
-Ai, senyora, és el noi!- I no pogué dir res més perquè el plor
l'ennuagava...
* * *
Després, temps després ho vaig saber... Varen passar tres dies
mortals sense que aquell home tingués noves del seu fill... tothom el
donava per mort, però ell no se'n aconsolava... tenia un raig
d'esperança al cor i tres dies mortals passà a la platja... Els sis
negats que el mar va escupir, ell va ser el primer de veure'ls... cap
era el seu noi... A l'últim, a la tercera nit, cap a la matinada
aquell home va veure quelcom sobre el mar... molt lluny... molt
lluny... ell sabia les barques que havien sortit... i a quina hora
havien de tornar... no, no era de cap d'aquelles la vela que anava
venint... i aquell home xiulà... xiulà amb son xiular especial... i
escoltà molta estona, però no se sentia res, més que el remoreig suau
de les ones... i tornà a xiular i res... i ja es tornava a asseure
decandit a la sorra, quan allà baix, molt lluny, molt lluny, s'hi va
sentir un altre xiulet, petit, feble, que tot just arribava... però
que a n'ell el féu botre, com si el món hagués esclatat...
Era el xiular del seu noi... que el mar li tornava sà i bo... Corrent
el temporal, se li havia emportat qui sap a on...