I de sobte ni cases, ni camins, ni res... no més Ell, el mar immens,
estès sota el gran cel, omplint-ho tot... les gavines hi passaven
d'un vol llis, ondulejant pausadament... s'allunyaven endins,
endins... i es fonien allà baix, al lluny de tot com puntets de fum
que s'esvaïssin en l'intensa blavor.
Un dia a l'anar a estudi de bon dematí, un vailet em va dir:
-En aquella casa hi ha un negat, anem a veure'l?...
-Que l'ensenyen?...
-Sí...
-Doncs, au!
I ens n'hi vàrem anar -jo, amb certa recansa... no sé si n'havia vist
mai cap, de mort, encara... El tenien a dins de la caixa, sobre una
taula, amb dos ciris a la banda del cap, al mig d'una entradeta de
parets llises, emblanquinades de fresc i amb una franja blava arran
de terra. Sols vaig gosar a mirar-lo de llisquentes. Ja era un xic
vellet, la barba blanca se li tenia enlaire, molt enlaire, com
enrampada... em va semblar que tenia un morat al front... algun cop
de rem, potser... Però aquella blancor trenyinosa que tenia em feia
mal i vaig girar el cap. Al peu de la tauleta hi havia una safata
negra d'aquelles que tenen pintades flors grogues i vermelles. Més
enllà hi vaig veure un atleta d'aquells que veia passar pel carrer,
esvalotant-ho tot... s'estava dret, fent voltar pausadament la gorra
per les mans, mirant al mort de fixo, malgrat que els parpres se li
movien de pressa i espurnejant... Es va ficar una mà a la butxaca i
va tirar dos quartos a la safata: era la primera remor que se sentia
des de que érem allí dins, fora de l'espurneig dels ciris... de
seguida en vaig sentir un altre: un gemec ofegat... Era una dona que
hi havia en un recó, tota endolada...
Aquell soroll dels quartos al caure a la safata, li va arrencar el
plor del fons de les entranyes.