El carrer de casa hi donava al mar i no hi puc pensar mai sense que
se'm desperti el record de les anades a la platja: em recordo una per
una d'aquelles cases que anava passant, com un es recorda de les
cares que no ha vist fa temps. Les primeres que trobava eren
d'aspecte burgès, amb cancells envarnissats i reixes pintades; les de
més avall, més deixadotes, amb grans entrades sense cancell, mostrant
per la penombra del seu interior, pilots de nances, rengleres de
palangres, rems estesos per terra... i d'allí dins en sortia un
fortor aspre de maresc, que se'n entrava. A voltes, asseguda
d'esquena al carrer, apoiant el coixí al caire del portal, una dona
feia saltar entre sos dits els boixets grocs, faixats de blanc i del
ball desenfrenat dels boixets n'eixia sobre el vermell del patró la
blanca punta, que s'hi anava estenent, estenent, com allà a la vora
sobre la platja, l'espuma de l'ona que hi anava rompent...