-Quines hores d'angúnia!... Al poble, totes les cares eren
llargues... tots se miraven els uns als altres, sense dir res; però
en ses mirades s'hi veia la tristesa, la desesperació, lluitant per
rompre la crosta del gel i esclatar d'una vegada en pregàries o en
malediccions...
I el vent seguia la seva obra de destrucció!... Cada ventada
esclatava en un espetec de cops de porta, de sorolls
incomprensibles... després se sentia un udol fondo... fondo... el
xiulet de cent remolins cargolant-se en la buidor, -i al lluny
contestava una remor, com de les ones d'una mar al rompre en la
platja. I era aquella remor el què més feia esgrogueir aquelles
cares, espurnejar aquells ulls i masegar aquelles testes de cabells
aspres i roigs...
No poder fer-hi res!... Tenir-se de mirar com es fonien les suades de
tant temps, com s'enderrocaven tants castells com la esperança bastia
sobre aquells camps, que poques hores abans eren una glòria i ara
tornaven un desastre!...
I el temps passava i el vent seguia amb més força!... I com per fer
més tristesa, el sol a mitja tarda s'apagà darrera un núvol groguenc.
Quan la ratxa passava, tots els cors s'obrien...
«Aquesta és l'última!...» es deien tots... però la ratxa tornava i
els cors queien en una negror més fonda que abans.
Al cap-al-tart el vent va saltar d'un altre cantó.
-Ara pararà- es varen dir alguns, però en va...
Llavores varen formar-se remolins terribles, els udols varen ser més
espantosos... el poble sencer cruixia -fins les campanes de
l'església varen tocar per si soles i sa vibració moribunda acabà
d'estendre sobre el poble el fret de la paor...
-És un càstic de Déu!- cridaven les velles, alçant al cel ses mans
descarnades. I aquells homes aspres i durs, sentien fret a l'esquena
al redressar-se'ls-hi al fons del cor l'imatge del Déu dels llamps i
les venjances, alçant sa destra destructora sobre el poble indefens.
En tant, al fons de l'església, el Rector i la majordona, agenollats
a l'altar major, resaven el Trisagi:
-Sant, sant, sant, senyor Déu dels exèrcits...-
I llurs veus es fonien en l'estrèpit de les ventades, que al ressonar
en la volta buida, feien tremolar el fiam dels dos ciris, amb
moviments espalmats que dansaven en les ombres...
Així vingué la nit, i en la fosca del món, els udols del vent
tornaren més formidables; els gemecs de les campanes més esfereïdors;
les teules cruixien sobre els llits plens d'insomni; totes les cases
semblava que tremolessin, com si anessin a ser arrencades i llençades
a l'espai. Era un soroll infernal, tot plegat, com si en la fosca, un
ribot gegant fes encenalls de la crosta del món.
En son llit, la Madrona vetllava sense gosar a moure's ben arrupida
sota els llençols... Tenia por, sentia en son cor el trossejament del
que pert el seu,... però al mateix temps tenia un altra pena més
fonda, un dolor més gran; i era la pena del seu home, el turment que
tancava aquell cos, que jeia allà al seu costat, quiet com ella,
sense fer soroll, potser per no despertar-la.
I tots dos callaven, però cap dormia, presentint a l'altre despert. I
les ventades seguien i quan passava el vent, gemegava al lluny aquell
remoreig etern dels camps flagelats, potser fets trossos.
Qui sap si dorm! pensava la Madrona al veure'l tant quiet, -però tot
d'un plegat sentia com movia un peu, frenèticament, nerviosament,
sota el llençol.
-Que no dorms?- li preguntava allavors amb veu molt baixa...
-Sí que dormia... sols que... m'he despertat...- I tornava el silenci
i tots dos sentien ben clar que s'enganyaven.
-Sents? Ja torna!- feia ell al cap d'una estona; i quan la ratxada
havia passat, -res!... res!... ni una panotxa... ni un gra no en
collirem!... Menjar pels bous; i res més.-