Cap a mitja nit el vent es va apaivagar... a sobre la teulada s'hi va
sentir el goteig d'un ruixat... les ratxes es varen anar fent més
clares i poc a poc tot es va anar aquietant.
I va quedar un silenci llarg, inmens... ple de feresa... que quasi
feia més angúnia que el soroll d'abans. Al lluny, molt lluny, un gos
udolava...
Per tres o quatre vegades la Madrona es va creure que tornava el
vent... hauria jurat que el sentia vibrar en aquell silenci que venia
del de fora, poblat de veus estranyes, i escoltava... escoltava,
aixecant el cap del coixí per a assolir millor les veus
incomprensibles de la nit... però no sentia més que els bataments del
seu cor i bull de la seva sang que li xiulava en les orelles, i es
deixava anar altra volta sobre el coixí, capolada, rendida...
Quina hora deu ser! es preguntava. A l'últim s'ha adormit! es deia
mirant al seu home,- i tornava: deu ser tard! -Com deu estar el
camp!... Déu meu, quina desgracia!
Un badall li va descloure la boca... el cap li pesava... i no volia
dormir... tenia por de tornar a sentir aquell bramul de fera... No,
no volia adormir-se... Després volia acompanyar al seu home, quan
se'n anés al camp... volia aconsolar-lo de sobre el camp destrosat,
com ell l'havia aconsolada a ella, de sobre el llit de mort de sa
mare...
I amb l'idea fixa de no deixar-se dominar per la son, començà a veure
una claror alegre... es trobà al rec un dia de sol, fent anar el
picador amunt i avall... amunt i avall... però tenia una pena molt
fonda... que no sabia ben bé el que era... quelcom d'un soroll molt
gran, que se n'hi havia endut al seu home però que potser tornaria...
i plorava, plorava en mig de l'alegria dels camps més verds, més vius
que mai...
I de sobte veia venir a l'avi Teiu, amb el feix a coll, fent tantines
sota el pes dels anys i de la fusta seca...
-I doncs, l'avi!... vos sempre amb la llenya...
-Què hi vols fer noia! I s'allunyava poc a poc caminet enllà... I
darrera d'ell, la Seca, la Mort... una ossamenta pelada, l'escarnia
ballant un ball desenfrenat...
V
La va despertar un pardal, saltant per la teulada.
Se sentia més capolada que abans d'adormir-se... el cap li pesava
tant que no podia alçar-lo del coixí... tot el cos li feia mal...
Instintivament va palpar cap al costat del seu home... i al trobar el
llit buit li vingué l'idea, tota esbarzerada, d'una novetat molt
gran... d'un fet d'aquells que trasbalsen una vida...
El pardal piulava a dalt de la teulada... un altre en va venir i amb
ses corredisses amunt i avall acabaren de despertar-la. Llavors, de
cop, va sentir tot el dolor de la desfeta. Va saltar del llit i sense
vestir-se ni res va corre a la finestra.
Encara no era ben clar... encara els camps jeien allà baix com una
massa informe envolcallada en la penombra... però allà sota, les
hortes del poble donaven pietat. Les mongeteres feien masses fosques,
a trossos abraçades les unes a les altres, com grans endolades
plorant una mort... a trossos estenellades per terra... les canyes
trencades o de gairell...
La veu d'un home que s'acostava la féu adonar de que estava
despullada... a corre-cuita es va posar unes faldilles i un sac i va
tornar a la finestra, quasi de esma, sense pensar...
El dia creixia, i en desenrotllar-se la claror, s'anava desenrotllant
allà baix l'estesa del desastre... Els camps eren trossejats!... Les
mates, tallades a milers, com si un fals gegant les hagués segat
abans d'hora, jeien a pilots escampades arreu, arreu... Per altres
cantons, semblava que hi hagués passat una riuada... les mates que no
havien estat arrencades, jeien capolades, totes en la mateixa
direcció... i de sobte formaven cercles immensos, com si una sardana
infernal hi hagués rodat pel damunt. I tota aquella extensió, que el
dia abans era tan verda, tan plena de moviment, tenia el to rogenc
dels rostolls, l'immovilitat anguniosa dels erms al fort de l'hivern.
I la Madrona s'ho mirava abstreta, ull-presa, el cap pesat, el
pensament movent-se peresós, com sota una llosa de plom... Vagament
pensava en la Mort... en l'acabament de tota cosa... li semblava que
el poble sencer agonitzava... que ja s'havia acabat per sempre més...
I amb els ulls clavats en aquella estesa de dolor, sense parpellejar,
pensava ensems amb la petita Agneta -quan es despertés se la
emmenaria per les carreteres... ja que el poble era acabat, trobarien
alguna ciutat gran... demanarien caritat -ella rentaria...
I de sobte una claror viva, que li féu cloure els ulls, va tallar el
moviment balb del seu pensament: era el sol que neixia... i al deixar
la finestra, al veure el llit regirat, va tornar en si, va pensar en
el seu home, sol al camp, desesperant-se, arrencant-se els cabells...
potser agonitzant, arrapat a aquella terra ingrata, que tantes
vegades havia regat amb son suor... I ja no va tenir més idea que
anar-hi corrents!... Malitsiga la son que l'havia vençuda!... La
petita Agneta encara dormia... tenia temps d'anar-lo a buscar i
tornar a plorar tots dos...
I va corre, va corre, passant entre els grups de dones, que hi havia
pel carrer, plens de gests tràgics, quasi sense sentir que al carrer
de Dalt el vent se'n havia endut la teulada de cal Lari, que a can
Burrec s'havia enfonçat el porxo... que es deia si a pagès, a cal
Albert, s'havia ensorrat una paret, arreplegant-lo a n'ell i a dugues
criatures... Va corre camps a través, sense fixar-se en els homes,
que al veure-la passar d'aquella manera, es quedaven parats,
seguint-la amb la vista... Va corre fins a veure el seu camp, allà
baix de tot... l'esperit abstret només en si el veia a ell... Un
moment li semblà que no hi era... després el va veure... després es
fixà en la destrossa del camp -sols una mata havia quedat sencera, i
erta en un recó movia tristament ses fulles plenes d'esquinços, com
cridant a ses companyes d'altres jorns...
Quasi sense saber com, es trobà al costat del seu home. Esperava un
crit d'esglai i una abraçada estreta, estreta, d'aquelles que nuen
sols els grans dolors... Però es quedà parada i freda, quan ell, amb
una tranquilitat dominadora li digué com si fés hores que la tingués
al costat:
-Veiam! dóna'm l'aixada... es allà... la veus?...-
La Madrona va sentir com si li caigués al damumt una galleda d'aigua
freda... Se'l quedà mirant... dubtà un moment... després, com
subjugada per aquella mirada freda i serena, anà a buscar l'aixada i
gambadejant per sobre les mates ajegudes, li va portar. Ell l'agafà i
començà a treballar amb la resignació de la força, arrencant les
mates partides, redreçant les poques que quedaven senceres.
I tots dos callaven... semblava que tinguessin por de que al parlar
les llàgrimes els ofeguessin. Ella dreta al davant, els braços a la
cintura, com formant nances del seu cos, se'l mirava amb els ulls
negats, sense gosar a dir res...
De sobte ell, com seguint un pensament que'l dominava, li digué sense
aixecar el cap tant sols:
-Diu que a câl Albert han rebut!... Que ell té molt mal!...
-Sí?- va respondre ella, sentint redressar-se-li al cor tot l'horror
d'aquella nit.
Però ell va continuar amb sa calma forçada, però imperturbable:
-Assuara ha passat el Lari i m'ho ha dit... i a ell, la teulada
enlaire... Llamp de llamp!...
I no digué res més... I quan una hora després la Madrona tornava per
aquells camps, que havia passat tan trasbalsada, veia per tot arreu
la mateixa escena que la de casa seva; per tot els homes treballaven,
ferms al pes de la desgràcia, arrapats cadascú al seu terròs; alguns
s'allunyaven cap al poble portant a coll feixos de mates, que al
moviment del pas brandaven tristament, com cossos sense vida... I li
semblà que de per tot, d'aquells homes acotats, d'aquella humanitat
abatuda, n'eixia un gemec de dolor, trist i profund, però ple de
força i vida.
Migdia tocat, els camps van quedar deserts, el poble semblava mort,
enlloc es veia un ànima; la marinada hi passava, omplint-los d'ample
a ample, i en el silenci, en la fosca d'aquells casalots rònecs i
miserables, aquell poblet es refeia d'una estrebada per a tornar a
una altra. Els rosegons de pa, eren devorats amb l'ànsia de la bèstia
afamada; les calderades s'esvaïen de pressa, les mans terroses no
donaven abast a la fam que les movia; i amb la fam mig apagada, ferm
en son abatiment, aquell poble eixí de la fosca, passà pels estrets
carrerons, i s'esbandí altre cop per la planura. Ja eren corriolades
de gent, joves i vells, homes i dones, tots barrejats caminant enllà
de la carretera que s'estenia, com una cinta blanquinosa, tota llarga
i tota trista pel mig del pla rogenc... I poc a poc, silenciosament,
aquella gent s'anà destriant pels camps i les peces, en mig d'un
silenci ombrívol d'una gravetat esfereïdora... -I el sol brillava
alegre i en tota aquella extensió, sense un cant ni una rialla: no es
sentia més que l'aspre esgratinyar de les aixades, esgarrapant la
terra.
De sobte va corre de camp a camp, resseguint la plana com un llampec,
la nova de que anaven a sagramentar a l'Albert... que el metge, al
tornar-ne, havia dit que n'hi havia per poques hores... El silenci es
tornà més anguniós, l'esgratinyar de les aixades més aspre... I quan
les campanes de l'església tocaren a Combregar, una alenada de feresa
va passar subtil i invisible de cap a cap del pla... Qui ho havia de
dir!... l'un l'havia vist el dia abans!... l'altre hi havia enraonat
feia dos dies!... I tant valent com era!... I una ira sorda s'anava
alçant en tots els cors...
A l'última campanada es va veure sortir del poble llunyà una clapeta
blanca, sota un punt vermell, caminant ràpidament; era Nostre
Senyor... va seguir un tros de carretera, després tombà a la dreta,
camps a través, cap els boscos del fons, emportant-se'n les mirades
de tota aquella gent. A son pas les dones s'agenollaven fent el
senyal de la Creu; els homes romanien drets, però acotaven el cap,
fent voltar la gorra entre les mans.
Quan s'hagué fós pel camí del bosc, tornà a omplir el pla la remor
sorda del treball; però el record de l'home sà i fort el dia abans i
ara moribund, anava i venia, fent més viu el dolor de la desfeta.
I fou en mig d'aquest ambient, quan el sol se'n anava a la posta, que
un vell que seguia cavant, va veure a un jove que treballava amb ell,
parat, meditant, i va dir-li:
-Post-hi a jugar que penses amb l'Albert!...
-Oidà, sí que hi pensava:.. i fins penso vatua el món! que no val pas
gaire... viure així!...
El vell va somriure...
-És que jo ho he rumiat molt aixó... i penso que una hora o altra hi
ha d'haver... alguna cosa... així... vaja: una altra cosa, vatua el
món!...
El vell ventà cop de càvec, deixant-lo clavat a terra; s'escupí les
mans i tot fregant-les una amb altra, digué amb una rialleta que feia
mal:
-Sí!... diuen que després... un cop morts... saps?...
Arrencà l'eina, la va brandar; quan tenia el cop enlaire, a punt de
descarregar, afegí molt sèrio:
-Però ves... prova-ho...